Ocupació i resistència

Estàndard

T’imagines que en qualsevol moment hi hagi soldats que puguin entrar a casa teva i empresonar-te o disparar-te sense cap motiu i amb total impunitat? Que d’un dia per l’altre el paisatge amb què et despertaves sigui substituït per un mur.

Que per cada desplaçament necessitis permisos que requereixen peripècies burocràtiques i que has de demanar a unes institucions que ni tan sols són les teves. Que hagis de donar sempre explicacions i que mai tinguis la seguretat de poder arribar a l’escola, la universitat o la feina. Que en qualsevol dia la teva casa pugui ser marcada amb una creu i enderrocada, amb tots els records i vida que guarda. Que, d’un dia per l’altre, puguin expoliar-te les terres que has cultivat tota la vida. Que les persones a qui has votat estiguin empresonades, així com amics, familiars i veïns. Intentar dormir, cada dia, amb trets de fons pensant: entraran els soldats aquesta nit? T’imagines sotmès a aquestes humiliacions per poder sobreviure?

Això és el que vaig veure i sentir a Palestina. Les persones esgotades després de 40 anys d’ocupació, any rere any, dia rere dia. Un poble intentant fer front a aquestes atrocitats, sempre sotmesos al cruel i voluble desig de l’ocupant. Com resistir? La resistència armada només serveix per donar excuses al govern israelià per endurir l’opressió. La resistència pacífica sembla que només allargui l’agonia. Al final, però, la supervivència, és la resistència. Les persones segueixen somrient, celebrant, convidant, i estimant, sense oblidar el patiment que viuen i han viscut però sense renunciar a les bondats de la vida. Els joves estudien i somien amb un futur sense condicionants, no es deixen abatre malgrat tot els vagi en contra. Això és resistir. Només esperen que un dia el món els miri, els escolti i exigeixi a Israel el compliment del dret internacional i dels drets humans. Per això expliquen les seves històries, sense buscar compassió si no comprensió i justícia. Poder posar fi a tots aquests anys de barbaritats. Ja n’hi ha prou d’adaptar-se a l’ocupació i és que, després de tant temps, fins i tot es crea una normalitat al voltant de les situacions inversemblants que genera l’ocupació. Una mostra n’és la vida paral·lela que s’ha generat al voltant dels check-points més grans de Cisjordània, per exemple, el d’Awarta, per entrar a Nablus. Per poder passar, els palestins que van amb transport públic han de creuar caminant els controls dels soldats israelians i donar les explicacions pertinents sobre què van a fer i perquè. I, creuar els dits, amb l’esperança que els soldats els deixin passar. Allà, taxistes, conductors de col·lectius i autobusos  i petits comerciants hi troben una humil font d’ingressos. Entre les persones que entren, que surten i sobretot, les que esperen. Una no-acció a la que els palestins estan molt habituats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s