Una llarga història per els refugiats

Estàndard

El poble palestí arrossega una negra història en la que, al llarg dels anys, ha tingut ben poc a dir-hi. Una història escrita lluny de la terra palestina però que el seu poble ha patit intensament. La irrupció del somni sionista a finals del segle XIX n’escriu la primera pàgina. Amb el lema “Un poble sense terra per una terra sense poble” part del poble jueu reivindicava un territori sobre el qual tenia un pretès dret històric. La terra promesa era la terra de Palestina. El moviment sionista es va articular fortament a partir del primer congrés sionista a Basilea el 1897 dirigit per Theodor Herzl. La ferma determinació d’aquest periodista jueu va quedar ben reflectida en el seu diari: “a Basilea he creat l’Estat jueu. Si ho expressés avui públicament, faria riure a tothom. Però potser d’aquí a cinc anys, cinquanta com a molt, tothom reconeixerà aquest fet”. Esfereïdorament encertat: prop de cinquanta anys més tard, es proclamava l’Estat d’Israel. I mentre a finals de segle XIX – començaments de segle XX s’anaven celebrant congressos sionistes arreu d’Europa, els immigrants jueus anaven arribant a Palestina i creant colònies agrícoles, embrions dels coneguts kibbutz. La primera onada migratòria va ser el 1882, formada per jueus russos que fugien dels pogromsque escampaven el pànic entre la població jueva. El 1903 hi hauria la segona gran onada migratòria entre els qui es trobava David Ben Gurion, pare de l’estat d’Israel.

 

El 2 de Novembre de 1917 és  la primera data de tràgic record per la Història de Palestina. Va ser la data de la publicació del que s’ha conegut com la declaració de Balfour, el resultat de la convergència d’interessos de britànics (arran de la desintegració de l’imperi otomà i segons l’acord franco-britànic Sikes-Picot, el territori palestí quedava sota control britànic) i sionistes.  La declaració de Balfour suposa donar el beneplàcit a les aspiracions del moviment sionista oferint Palestina com a moneda de canvi. El somni de la pàtria jueva es començava a fer realitat i els palestins no tenien res a dir-hi. Els britànics obrien les portes de Palestina mentre discriminaven sense contemplacions el poble palestí. Entre els anys 20 i els 30 els palestins van fer diversos aixecaments que, com a melodia ja coneguda, eren aplacats durament i etiquetats sempre d’atemptats terroristes de fanàtics. La revolta més important va tenir lloc entre 1936 i 1939, que va acabar amb la vida de 5000 àrabs i amb el projecte sionista encara amb més consonància amb l’imperialisme britànic.

 

Acabada la Segona Guerra Mundial, quan ja s’havia aixecat el vel de la barbàrie nazi, l’onada migratòria de jueus a Palestina ja va ser imparable i s’evidenciava que la situació de Palestina feia temps que s’havia escapat de les mans del govern britànic. Va ser el moment de recórrer a l’ONU. L’assemblea General de les Nacions Unides va respondre el 29 de Novembre de 1947 amb la resolució 181, que suposava el pla de partició que establia unes fronteres impossibles per un estat àrab i un estat jueu. Una no pot deixar de preguntar-se si hi hauria hagut estat jueu sense Holocaust, si s’hauria complert el presagi de Herzl. Fins i tot és curiós pensar que en realitat nazis i sionistes coincidien en un aspecte: la convicció que els jueus no es poden integrar en les societats. Per això necessiten un estat. Un estat jueu. Probablement si no s’hagués viscut el drama de l’Holocaust l’estat d’Israel seria molt diferent del que coneixem actualment, però l’obstinació de les aspiracions sionistes s’haurien seguit fent sentir. En el context post  Segona Guerra Mundial, la vergonya europea pesava massa, era una culpa que s’havia expirar i els palestins en van pagar les conseqüències. I seixanta anys més tard encara les paguen.

 

El 14 de maig de 1948 coincidint amb la retirada de l’exèrcit britànic, David Ben Gurion va proclamar unilateralment l’Estat d’Israel. La reacció dels palestins, amb el suport d’altres governs àrabs, va ser immediata. Així va començar la primera guerra àrab-israelí que va acabar amb l’armistici del 49 i amb un Israel victoriós. En la historiografia israeliana és anomenada la guerra de la Independència.  Per els palestins, la conseqüència de la desfeta militar és la Nakbah (literalment la catàstrofe), la porta d’entrada a la diàspora i l’espoli. En definitiva, el fracàs de l’exèrcit àrab va suposar el desterrament dels palestins que vivien en el que actualment és l’estat d’Israel. Els israelians es van afanyar: s’havia d’esborrar el passat palestí per construir el nou estat artificial. La qüestió era amagar tota vida palestina anterior a la creació de l’estat d’Israel per crear mites com el que diu que Tel Aviv s’ha construït a partir del no res. Que el que actualment és Israel eren terres de ningú, terres de dunes desèrtiques, en el que en realitat eren antigues ciutats àrabs destruïdes per construir les ciutats que podem veure avui dia. L’èxode palestí va ser massiu. 750 mil palestins van fugir de les seves cases i més de 400 pobles van ser totalment destruïts.

 

Com és habitual la resposta de l’ONU va ser una resolució que no va servir per res. Mentre a l’Assamblea General de les Nacions Unides s’omplien la boca amb la resolució 194 que contemplava que els refugiats retornessin el més aviat possible, centenars de milers de palestins es resignaven a la seva nova condició de refugiats. I des de llavors, encara esperen. Ja sigui des de Jordània, el Líban o els Territoris Palestins Ocupats. He conegut a palestins que, després de seixanta anys, encara guarden la clau de la seva antiga casa a Jaffa o Akko. Una clau que probablement no trobarà mai la porta que obria però que simbolitza per ells l’irrenunciable dret al retorn.

 

            Actualment hi ha 19 camps de refugiats a Cisjordània, 9 a la franja de Gaza, 12 al Líban, 10 a Síria i 10 Jordània. Segons les xifres de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats hi ha més de 4 milions de palestins refugiats. Vam tenir l’oportunitat de presenciar el dia a dia en alguns camps de Cisjordània, per veure la realitat que s’hi viu, per poder-la explicar, sense exageracions ni sentimentalismes, si no tal com és la crua realitat. Personalment vaig poder veure el de Balata i Askar, a Nablus, el de Dheisheh i el de Tulkarm. El camp de Balata és el que aglutina més palestins de tot Cisjordània. Hi conviuen unes 24 mil persones, dels quals 16 mil són nens que omplen els carrers a tota hora. Bé, a tota hora mentre hi ha llum. Quan la nit comença a caure els palestins esperen les diàries incursions nocturnes dels soldats israelians, creuant els dits perquè aquesta nit no entrin a casa seva. També vaig poder veure  la vida al camp de refugiats de Tulkarm. Cada cinc passes un màrtir, un presoner, una casa enderrocada… Un matís significant. Mentre els nostres mitjans de comunicació ens han dit i repetit que un màrtir és un suïcida, a Palestina un màrtir és qualsevol persona que hagi perdut la vida per culpa de l’ocupació. Des d’un jove mort pels trets d’un soldat fins a un nen que ha perdut la vida esperant en un check-point dins d’una ambulància. L’ús de les paraules i els significats que li donem deixen entreveure sempre la nostra posició al respecte. Des de la nostra particular bombolla occidental, un màrtir és un terrorista per definició.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s