Benvingudes a Nahr al-Bared

Estàndard

El 2008 vaig estar al Líban amb l’objectiu de conèixer la situació dels refugiats palestins. Tenia constància que, a banda de la dura condició de refugiats, al Líban pateixen una discriminació institucional, però francament desconeixia fins a quin punt, així com el context històric, social i polític que ho explica, però que òbviament no justifica. Tot era part d’un projecte que va acabar quedant en un calaix, i, a mi, l’espineta de deixar-l’ho inacabat. I bé, la qüestió és que ara, més de tres anys després, m’ha sobrevingut la possibilitat de reprendre’l i vull fer-ho amb tota la dedicació i il·lusió que vaig acabar perdent en el seu moment. Per això recupero també els posts que vam escriure llavors amb el meu company de viatge, en el sentit més ampli de la paraula.  Rellegir-los i reescriure’ls em servirà per tornar-me a posar a flor de pell les intenses experiències que vaig viure, les emotives històries que vaig escoltar i les persones inspiradores que vaig conèixer. I també repensar com donar-li forma.

Bé, això és una declaració d’intencions d’entrada que volia fer. Encara no estic segura de si definitivament en sortirà res, ni molt menys com o quan, però només el procés de (re)memorar  i (re)viure els dies als camps de refugiats palestins al Líban, ja val la pena. Així que comencem amb el primer. Podria començar per una entrada de context, que donés una visió  global de la presència històrica dels palestins al Líban, suposo que tindria més sentit. Però em venia més de gust començar per convidar-vos a conèixer Nahr al-Bared així que: benvigudes! awlan wa sawlan!

Arribada a Nahr-al Bared, que literalment vol dir ‘riu fred’.  És difícil reproduir amb paraules la cara que em queda quan el conductor del microbús amb el que viatjava m’indica que ja havia arribat al meu destí. Fins allà on arribaven els meus ulls només hi havia runes. Bé, runes i check-points de l’exercit libanès que em feien retrocedir a les experiències anteriors amb els soldats israelians. Ja m’havia mentalitzat que la situació del camp seria complicada tenint en compte la “guerra” que va assolar al camp el 2007. Utilitzo les cometes perquè la veritat és que es fa difícil trobar una paraula per referir-se el conflicte que es va viure al camp, però aquí parlen de la guerra. Però no m’esperava trobar-me amb això:

Sota el pretext de localitzar i neutralitzar (les paraules quirúrgiques per referir-se a estratègies militars, són especialment cíniques en aquest cas veient la destrossa generalitzada que va tenir lloc) els membres de Fatah al-Islam  (suposadament un grup terrorista vinculat a Al Qaida) a Nahr al-Bared els soldats libanesos van entrar al camp i van destruir tot allò que van trobar. El rastre de la destrucció que van sembrar és omnipresent. Runes, runes i més runes. Com el que deixa darrere el seu pas un terratrèmol devastador. Durant els mesos que va durar el conflicte, del 20 de febrer fins el 9 de setembre, els palestins van fugir de casa seva, tan sols amb el que portaven posat, per refugiar-se (per segona, tercera vegada…) on fós. Majoritàriament, al camp veí de Baddawi (on encara hi ha més del 60% de la població de Narh al-Bared), a Trípoli o allà on hi hagués algun familiar per acollir-los. Tots ells diuen que si haguéssin sabut que l’exercit libanes faria el que ha fet, mai haurien marxat de casa. Que haurien lluitat per defensar la seva casa. Però una vegada més, ja no hi són a temps.

Actualment, el camp es separa en dues grans zones: the old camp i the new camp. Aquesta distinció s’utilitza des que l’exèrcit libanès va donar per acabada la “guerra” i el que els diferencia és el seu nivell de destrucció. I, també, el fet que els palestins necessiten un permís especial per poder entrar a l’old camp. Si se’m permet la ironia podríem dir que així els fan sentir com a casa. Encara que darrere de la tanca que els separa vegin que queda alguna cosa de la seva casa dempeus, no hi poden accedir. Tot i que encara es podria salvar quelcom i utilitzar els fonaments de les antigues cases per reconstruir-les a partir d’ells, no els ha quedat més remei que mirar endavant i tornar a començar de zero. Per això, a la zona més nova, els palestins ja han començat a reconstruir les seves llars, o a crear-ne de noves després d’haver perdut la seva per segona (si no tercera o quarta…) vegada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s