Els palestins al Líban, una història de recels amb molta sang pel mig

Estàndard

A Beirut, tot parlant dels refugiats palestins, Tomás Alcoverro em va asseverar que “als libanesos només els uneix una cosa: l’odi contra els palestins”. Què hi ha de cert en una afirmació tan contundent? Per donar-hi resposta em plantejo primer d’on sorgeixen aquestes tensions.

Refugiades palestines al camp de Nahr Al Bared, al nord del Líban.

Refugiades palestines al camp de Nahr Al Bared, al nord del Líban.

I és que és innegable que, al Líban, hi ha un recel generalitzat envers la població palestina, que es tradueix amb les discriminacions institucionals sistemàtiques i els recels socials que pateixen els refugiats. És per això que ha sigut imprescindible la creació d’un organisme, el Lebanese-Palestinian Dialogue Committe http://www.lpdc.gov.lb , amb l’objectiu de millorar les relacions entre palestins i libanesos. Digne de la definició d’organisme diplomàtic, la seva prinicipal funció acaba sent la d’existir i afirmar que “volem construir ponts… bla, bla, bla…”. Però bé, ja ho explorarem en un altre post. O no.  En aquest, m’agradaria subratllar els motius històrics que expliquen l’aversió envers els palestins al Líban.

És tot un tòpic dir que el Líban és un trencaclosques però és que la paraula el defineix prou bé, o com el descriu Joan Roura, ‘un país ple de matisos, perquè la seva pròpia existència es basa en un equilibri entre almenys 16 comunitats confesisionals diferents’. Ja ho era quan, el 1948, a la Nakbah, milers de palestins són expulsats de casa seva i busquen refugi a països veïns. Els països que acullen més refugiats són el Líban, Síria, Egipte i Jordània. En el cas del Líban, la presència dels palestins transforma demogràficament i socialment un país immensament complicat, fins arribar a ser més del 10% de la població segons càlculs de la UNRWA.

Arran de l’expulsió de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) de Jordània el 1970 en el ‘Setembre Negre’, les “estructures polítiques” palestines s’estableixen al Líban i es crea el que es coneix com a Fatahland. Amb la perspectiva històrica que tenim quaranta anys més tard, Roura diagnostica que “l’error que van cometre els palestins va ser creure que ells podien fundar un estat, és a dir, crear un estat en l’exili per tornar a Palestina’.  La qüestió és que, quan comença la guerra civil libanesa (1975), ja hi ha un estat palestí, de facto, dins el Líban. En determinades zones del país, el control de l’Estat depenia exclusivament dels palestins. I, això, que els donava un paper clau en el context del conflicte, se’ls acaba revertint en contra i acaba provocant fortes animadversions entre la població libanesa, especialment la cristiana, però no només, que veu com perd poder en detriment d’una comunitat estrangera. I, en definitiva, els libanesos els responsabilitzen d’haver precipitat la guerra civil libanesa que va dessagnar el país durant 15 anys. Òbviament encara hi ha moltes ferides obertes d’un conflicte tan llarg i cruel, especialment pel que fa a les relacions entre les diverses comunitats que conformen la societat libanesa.

Carrers de Shatila. Agost 2007

Carrers de Shatila. Agost 2007

Hi ha també un segon element fonamental. Una màxima que cal recordar per comprendre les dinàmiques polítiques al Pròxim Orient:  l’estat d’Israel respondrà sempre de manera desproporcionada a qualsevol atac palestí, vingui d’on vingui. En aquest cas, doncs, les represàlies indiscriminades van recaure a la població libanesa, i de la pitjor manera: l’ocupació israeliana del 1982. Beirut en un setge etern de setenta dies. I els libanesos, immersos en una guerra que no era la seva. La part més sàdica i atroç, però, es reservava als palestins, a qui esperava la matança de Sabra  i Shatila. Segons els càlculs més benevolents, van ser assassinades entre 500 i 700 persones. Els més dramàtics parlen de 1.200 fins a 1.400 morts. Mai se sabrà del cert l’abast exacte de les matances. L’Assamblea General de la ONU va qualificar els fets d’actes de genocidi. Un dels capítols més foscos de la negra història que arrossega el poble palestí i que, malauradament, continua escrivint-se amb molta sang pel mig.

Bé, per no continuar amb tanta parrafada, us recomano, per si no l’heu vist: http://waltzwithbashir.com/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s