Tropel. Lloança al moviment estudiantil colombià

Estàndard

Panoràmica de la plaça del Che a la Universidad Nacional

Un dels aspectes que més em va fascinar a Colòmbia és la valentia i el coratge que caracteritzen els moviments socials en general, i l’estudiantil, en particular.  Per això m’he animat a escriure’n, des de l’assumida enveja, quatre ratlles. Des de l’enveja pel poder de mobilització que tenen així com pel model crític que defensen. El que haurien de ser, al meu entendre, les universitats: focus de pensament crític. Els espais de trobada, tant els formals com els informals, desprenen reivindicació, consciència social i acció directa. Les mobilitzacions són tan freqüents i bel·ligerants que disposen d’una paraula per designar específicament l’enfrontament dels estudiants amb la policia: Tropel. Per apropar-vos a l’evolució del moviment durant els anys 70 recomano ferventment la lecura de “Al calor del Tropel” del professor Carlos Medina Gallego que és un clàssic a Colòmbia i que a Catalunya ha editat i contextualitzat acuradament l’editorial Tigre de Paper.

Art polític a les parets de La Nacional

Després de devorar-lo no podia marxar de Bogotá sense una passejada per la Universidad Nacional, coneguda popularment com La Nacional, La Nacho o La U. Si bé els formats de lluita des dels anys que retrata Tropel han canviat molt, encara avui dia, a Colòmbia, es lluita amb la vida per molts motius, un d’ells, la defensa de la Universitat pública.  A La Universitat la insubmissió es pot respirar. Les parets són una col·lecció d’art polític, però la reivindicació no es limita a la superficialitat de la pintada i la bandera. Els estudiants, hereus de les victòries i derrotes del moviment durant els anys 70, assumeixen la responsabilitat de defensar una universitat pública, deliberativa que no vengui l’esperit crític a les demandes dels interessos empresarials.

Des de llavors la combativitat i lluita ha sigut característica pròpia de les universitats públiques i avui dia, la seva capacitat d’incidència va quedar palesa amb la ineptitud del govern de Santos de tirar endavant la reforma de la llei 30, la llei d’educació. En la teràpia de xoc que viu el país, accentuada els darrers anys de mandat d’Uribe, el govern no volia deixar  al marge de l’onada de privatitzacions les universitats públiques. La reforma es traduïa en una mercantilització de l’educació universitària. Motius per rebutjar-la no en faltaven.

Pintada contra la reforma de la Ley 30

I de recolzaments tampoc. Ja que una altra característica del moviment estudiantil que em va commoure és el respecte que mereix per la societat colombiana en general. Es recorda amb tanta raó com admiració que “son bravos, pero que muy bravos”. En un context en què protestar es paga amb la vida les estudiants no deixen de fer-ho. El compromís social no és cosa de minories, la rebel·lió és generalitzada i la indolència el que desentona. I, de la mateixa manera que els estudiants assumeixen com a pròpies les reivindacions de la classe obrera, camperols, i índigenes, el conjunt de la societat aixeca la veu per denunciar les agressions de què són víctimes els tropeleros i les tropeleras. En definitiva, tots els col·lectius, són un de sol. El poble. I, a vegades, la col·lectivitat també guanya, com demostra el fet que Santos hagués de retirar la proposta de reforma de la 30.

Tal com expressa una de les consignes més colpidores i recurrents a les manifestacions, i que moltes colombianes compleixen en el seu dia a dia: “Por nuestros muertos ni un minuto de silencio, toda una vida de combate”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s