Primeres impressions de la feina a Nova York

Estàndard

Escriuria sobre algun altre aspecte més interessant de la vida atrafegada i cosmopolita de Nova York, però la qüestió és que sóc aquí per treballar i pràcticament això és l’únic que he fet des que vaig arribar fa tres dies. I he trobat que valia la pena compartir alguns aspectes de l’entorn laboral que m’he trobat i dels quals en podríem prendre nota. Òbviament com que són els primers dies tot em sembla molt bonic i genial, i segurament d’aquí uns dies ho veuré diferent. En aquest cas, ja em contradiré o em matisaré sense manies.

I quan aixeco el cap de l'ordinador recordo que sóc a la 1a avinguda a NY

I quan aixeco el cap de l’ordinador recordo que sóc a la 1a avinguda a NY

Primer de tot dir que el ritme de treball és brutal. Ja m’ho imaginava, és clar. No venia pensant en una feina de 9 a 15h, però és que estic treballant unes 10 hores diàries i dinant davant de d’ordinador. I fer això amb un somriure només és assumible donades les dues circumstàncies que es donen. La primera, és que crec fermament en el projecte pel qual treballo, sóc conscient que estem vivint una oportunitat única de tenir un tractat de comerç d’armes global. I la segona és que la beca que m’han donat és de dos mesos; aquest ritme només és viable si té data de caducitat.

El primer que em va sorprendre de l’equip és que és molt jove, per no dir insultantment jove. I altament capaç. Això crec que ens dóna la primera lliçó, i és que a Catalunya encara hi ha moltes reticències a donar determinades responsabilitats a joves. Òbviament amb això no em referixo que hem de prioritzar exclusivament aquests valors i oblidar els de l’experiència. Però quants joves amb grans capacitats i motivació estan buscant i no trobant una oportunitat a casa nostra? A mi mateixa m’han donat una oportunitat que no estava trobant a Catalunya i que tinc els meus dubtes de trobar quan torni.

Un altre aspecte que estic valorant molt de la forma de treballar que m’he trobat és la confiança per delegar tasques. Independentment del càrrec, i en la mesura de la capacitat de delegar de cada persona, tothom demana amb plena confiança qui té capacitat per assumir les noves tasques que van sorgint. És un treball en equip en el sentit més estricte i amb plena autonomia: cada persona és responsable del seu temps i del seu treball. Això sí, la iniciativa és imprescindible. També es generen espais de confiança en què es demanen sempre les opinions i noves propostes que cada persona pugui aportar. Així s’anima la creativitat per no limitar-nos a reproduir els models de comunicació (en el cas que jo treballo). És clar que el resultat no és perfecte, però aquest espai per compartir idees és molt enriquidor i empoderador.

I sempre, sempre donar les gràcies. Per tot.

Ja ho sé, tot és molt positiu, i el primer cop que estic a Nova York em quedo tancada a una oficina, de manera que m’hi hauria d’estar cagant una mica. Però no treballo 10 hores perquè m’ho demani ningú, ho faig perquè crec en el projecte i perquè la implicació de tot l’equip és extraordinària. I sobretot per respecte als centenars de persones que han treballat durant anys perquè les negociacions del Tractat de Comerç d’Armes a les Nacions Unides d’aquest juliol siguin una realitat i perquè el tractat que en  resulti sigui vinculant i el màxim d’estricte per evitar que es segueixin venent armes per cometre atrocitats. Així que seguim! que queden quatre dies d’infart abans no comencin les negociacions!

Anuncis

4 responses »

  1. iole Marta! 😀
    Sona molt bé!
    deixa’t estar dels remordiments de tenir sempre activa una crítica radical sobre el què estem fent.. vés, i disfruta de currar a un indret nou! 😉
    Abraçades catalanes!*

  2. سلم صديقتي يا مارتا
    و ألف مبروك
    Estic totalment d’acord amb tú. Jo també he dit sempre a tothom que sembla que fora de les nostres fronteres hi ha més oportunitats de projecció professional que aquí, o almenys aquesta ha estat la meva pròpia experiència. Clar que no sense haver de treballar dur. Jo mateixa he comprovat que les empresses extranjeres, tan públiques com privades, incentiven els seus treballadors ajudant-los a potenciar els seus talents, depositant la seva confiança en ells i fent-los sentir valorats; la qual cosa repercuteix positivament en el rendiment d’aquestes.
    Crec que s’hauria d’importar aquesta manera de treballar i no ser nosaltres els que marxem. Com tú dius, un simple “gràcies” o que les pròpies idees siguin escoltades, pot marcar la diferència.

    Gaudeix al màxim d’aquesta experiència i gràcies per compartir-la.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s