D’un adéu sense final feliç a un emotiu fins aviat

Estàndard

Què queda després de la intensitat d’un mes treballant dia i nit, literalment, amb un grup de persones compromeses d’arreu del món per un objectiu en el que creus fermament? Doncs una sensació ben contradictòria. Per una banda m’enduc una motxilla plena de vivències i aprenentatges, i de moments d’aquests màgics de complicitat espontània amb gent que fa quatre dies que coneixes, però amb qui ja comparteixes un món. Malgrat això, la principal sensació que em va envair el primer ‘dia després’ va ser una buidor corprenedora. Aquella buidor que et deixa haver invertit totes les energies en un objectiu que s’esvaeix d’un dia per l’altre. Amb l’afegitó, a més de tractar-se d’un adéu sense final feliç, ja que no hem aconseguit acomplir l’objectiu pel qual havíem dedicat tots els esforços, el Tractat de Comerç d’Armes és encara política ficció.

Amb part de l’equip de Control Arms simulant un cementiri davant de les Nacions Unides tres dies abans que acabessin les negociacions

Ha sigut un mes intens, carregat de moments esplèndids i també d’altres de difícils. Control Arms és una coalició que aglutina pràcticament un centenar d’organitzacions de tot el món, i aquest juliol s’han retrobat representants de la majoria d’elles. Així que ja us podeu imaginar les dimensions de tot plegat. La veritat no m’atreveixo a dir quantes persones érem treballant i dormint al mateix hotel, però el que és clar, és que el vam omplir. Com és d’esperar hi hagut tensions, diferents maneres de treballar i d’interpretar el que anava passant dia a dia que a vegades es complementaven a la perfecció però que d’altres xocaven frontalment. I d’això n’hem après. Tot i la pressió, les urgències i les discrepàncies hem acoseguit arribar als punts de consens. N´hem après plegats.

Durant aquest mes, tots els dies eren llargs. Molt llargs. Reunions matinals de coordinació, i després cadascú a les seves tasques de lobby amb els respectius delegats, o en les seves àrees de treball. En el meu cas, amb el Twitter, Facebook, Flickr, Blog, i demés, editar el newsletter, traduir, o dissenyar postals i infogràfics. El moment més pesat, com en tota gran organització sempre arribava amb l’infern del sign-off. Diverses persones de diverses organitzacions havent-se de posar d’acord per donar al vist-i-plau a tot el que entregàvem als delegats amb el segell de Control Arms. Amb això també he après. Moltíssim. I tot i que és més que pesat, també és una garantia per tot allò que hem publicat.

I el millor de tot plegat arribava al vespre/nit, quan acabaven les negociacions fins l’endemà i tots (bé, els més socials) ens retrobàvem a l’oficina, a la planta 24 de l’hotel on ens allotjàvem. Seguíem treballant. Més d’un dia, de dos i de tres fins passada la mitjanit. Però amb un ambient distès, compartint cerveses i un entorn molt més relaxat. Aquests moments i els de pura distensió (tot i que les converses sobre el TCA seguien sent recorrents) des de la nit de karaoke, a un concert de heavy a Brooklyn, la típica BBQ de diumenge, cerveses a dojo al Press Box, el brunch, museus i passejades pel parc; són els que han anat enfortint la xarxa.

Treballant colze a colze entre Andorra i Algèria. Més gràcies Xavi, sense tu no hauria estat aquí

I ja podeu imaginar la decepció quan el divendres vam saber que NO hi hauria tractat. Pot semblar previsible ja que estem més que acostumats a la inoperància de la ‘comunitat internacional’ i especialment donats els interessos que hi ha al voltant del comerç de les armes. Però és que va estar tan a prop, o va semblar-ho. La nit anterior vam sortir de l’ONU a la una de la nit, confiats que ho teníem a tocar. Poques hores més tard a les 9 ja tornàvem a ser a allà, i a la tarda, la frustració es va fer evident. Moritán aixecava solemnement la sessió i s’imposava com una bufetada l’escenari possible d’acabar el juliol sense tractat.

Encara arrossego la decepció de no haver pogut viure el moment històric que totes esperàvem i la incertesa de no saber si tornaré a ser prou privilegiada com per seguir tan de prop els propers passos cap un TCA. Però avui, després d’haver acomiadat pràcticament tothom, haver desmantellat la Wiggle Rooms on hem compartit tantes hores i encara exhausta tan mental com emocionalment ja no sento que això sigui un adéu sense final feliç si no un fins aviat, carregat d’alegria i gratitud per haver tingut el privilegi d’haver format d’aquest equip fantàstic que ha lluitat i seguirà lluitant amb determinació per fer del Tractat sobre el Comerç d’Armes una realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s