Potser ens hem passat d’èpica per ser la primera ultra oficial

Estàndard

A cals Correnits. Gran macarronada per agafar energies

Com tota bona història comença la nit anterior. Al sopar amb els amics de correnits al que em vaig enxufar amb els koalasteam. Entre birres, fèiem veure que planificàvem alguna cosa i com era d’esperar allò de les 11 a casa, no ens ho creiem ni nosaltres. Els rumors que, per raons meteorològiques, podrien endarrerir la sortida o escurçar el recorregut em posaven de mal humor. No sabia quina possibilitat era pitjor, a mi si em diuen 84kms, són 84, digueu-me rígida. I si em desperto a les 5.45, més val que no em fan sortir passades les 9, una no matina així per res. Al final fins a la 1 no vaig tancar ulls, per tornar-los a obrir menys de cinc hores més tard, creuant els ditets perquè no hi haguessin canvis de recorregut.

Ja a la sortida de Bagà, el cel negre feia presagiar el pitjor. Deien que ploure no plouria massa, però que sí que faria molt fred. I finalment vam sortir a l’hora que havíem de sortir, per fer els kms que havíem de fer, al meu entendre una bona decisió per part de l’organització. Van alertar, reiteradament i per diferents vies, de la duresa de les condicions. I que cadascú decidís si li compensava sortir. Jo ho tenia clar, es corre TAMBÉ quan fa sol, no NOMÉS. I després de tres dies menjant pasta, d’alguna manera havia de cremar-ho, no?

A Bagà, ready to go amb la Viole.

Així que sortim, preparades per uns Cavalls amb més èpica que mai. Ja plovisquejava, i no va parar de fer-ho amb més o menys intensitat, i amb forma de pluja, neu i pedra, durant les 19.45 que vaig tardar a completar el recorregut. Vaig sortir amb la Viole, anàvem bé, ella havia dit que millor fer-ho plegades, però jo tenia molt el xip d’anar sola, al meu ritme. Així que la vaig deixar enrere passat el Rebost, de manera que si trobeu una xapa de ‘worst fellow ever’ ja me la podeu regalar, que me l’he guanyat. Però és que poc que vaig en curses, crec que s’ha d’anar així, per molt anti que soni. Per la resta, entrenaments entre col·legues i punktrail, que és quan més bé ens ho passem.

Encarant la pujada. Cap al Niu de l’Àliga s’ha dit

Arribo a Niu de l’Àliga molt bé, de pota, de coco, i amb un temps acceptable per mi. I sobretot contentíssima de tota la gent que m’ha animat pel camí. Un noi em va fer emocionar-me en dir-me, amb molta raó, ‘Joder tía, o eres famosa o tienes unos amigos que son la leche’ . I clarament, si ho vaig aconseguir va ser en gran part gràcies als ànims de tots els que heu estat al meu costat animant i donant-me bons consells. Al Niu feia fred ja, però tampoc em va semblar tant. Així que som-hi, continuem. Poc després de sortir, ja em faig la primera blegada al turmell. Tot indica que esquinç, cap novetat, així que després d’un ‘cagum la puta’ i un ibuprofè, seguim. La veritat és que vaig fent, em sento prou bé. Entre el festival de fang que hi ha i el turmell que em molesta, camino (bé, patino) més que no corro. Però vaig fent, xino-xano. Alguns moments es fa tap, i hem d’anar parant, però tampoc cal fer el ruc, realment patina molt i ens podem fer molt mal. Només apreto quan veig que arribem a Prat d’Aguiló, estic contentíssima! A partir d’allà els kms ja no es sumen, es resten!

Sorpresa absoluta, quan, tot i el somriure que gasto, el primer que em diuen a l’entrar és: Què, abandones? Jo ben indignada amb el noi, però què s’ha pensat!! Si vaig de conya, malgrat tot. La meva idea és pasta, ibuprofè, canviar-me de roba i a seguir, com nova. Feia fred, clar, però jo vaig arribar que només duia pantalons curts, samarreta de màniga curta i el paravent. Així que vaig pensar, ara, a la que em posi les dues tèrmiques, aniré com un turronet. Però a l’entrar al refugi ho vaig entendre tot. Allò era un caos, persones tremolant arreu, mirades perdudes, era impossible trobar un lloc on canviar-se. I entre una cosa i l’altra potser m’hi ha acabo estant 40 minuts ben bons. Però després de la pasta, amunt, el Pas de Gosolans ens espera. A mitja pujada comença a nevar, estàvem avisats. A més feia vent, i la sensació de fred s’intensificava. Però res, amunt, a mitja baixada, posem frontals ja, no és molt tard, però enfosqueix ràpid. Ens trobem una noia assentada, i tres companys ajudant-la. Intentem ajudar com podem, mantes, trucar l’organització… Decideixen trucar i intentar baixar, però el fred li ha agafat els ossos i no es pot posar dempeus. Ja dreta i amb la manta intenten començar a caminar, en cap moment ens vam pensar que estava tan al límit de la vida i la mort.  A l’arribada descobriríem que la Teresa, una corredora sabadellenca, havia arribat tant al límit que no se’n va poder sortir a l’hospital de Berga. El meu record i tot els ànims per a les amistats i familiars de la Teresa, una lluitadora de cap a peus, no em puc imaginar el que deuen estar passant i la veritat és que tant ahir com avui que no deixo de pensar-hi.

En aquell moment sembla que no hi podem fer massa res, que està controlat i confiem que pujaven a buscar-la, així que seguim xino-xano. Crec que és la baixada que està pitjor. Un festival de fang, terreny impracticable. Només us dic que jo, antipistera militant, si no vaig plorar al veure la pista d’Estasen, va ser exclusivament perquè tenia les lentilles massa seques per fer-ho. Un cop allà, vaig córrer els ‘falsos llanos’ i tot. Arribem al refugi, em fa una il·lusió inexplicable trobar-me al Nil allà. Veure una cara coneguda, sota la pluja, a les 23 del vespre o així (no sé pas a quina hora vam passar) dóna més pota que qualsevol gel. No tinc paraules, bé de fet sí, la peto una mica amb els avitualladors per no perdre els bons costums i seguim.

Amb el Jordi Piña, gran suport psicològic per acabar, malgrat tot. Temps real: 19:45

La baixada de Gresolet està més bé del que m’esperava. En comparació a altres trams, sembla perfecte per córrer i tot, així que ja us podeu imaginar com estava la resta, els que coneixeu el recorregut. Baixo, pensant bé, vas bé, al teu ritme i ja no fa tant fred. Tenia moltes ganes d’arribar a Gresolet, perquè és on començava el que feia estona que em feia patir més les tres pujades finals, sobretot la dels Empedrats, clar. Ja feia una estona que m’anava creuant amb el Jordi Piña, un noi que el primer que em va dir és que em coneixia de Twitter i que no sabia com podia piular tant (tinc un problema, oi?). Va molt bé acabar aquests duríssims 30 últims kms acompanyada, quan podem xerrem i ens anem motivant. A Gresolet ja ens avisen que han abandonat moltíssims corredors, me’n faig creus, però només puc pensar en seguir.

Després de les pujades infernals, eternes, i superar uns quants atacs de son tot pujant als Empedrats (és el moment que ho vaig passar pitjor) ja s’apropa la meta. Al final ho correm quasi tot, jo contenta perquè, tot i que no tingués una marca molt al cap, al final faré sub-20.  Ara, el que més contenta em va fer quan vaig creuar la línia d’arribada és que, després de tot és que en cap moment, ni per un segon, em va passar pel cap la idea d’abandonar ja que vaig tenir la sort de trobar-me tan físicament com de coco bé tota la cursa. Si un altre dia no és així, espero, no dubtar ni un segon i abandonar.

Les dades:

Blegades de turmells: 3  a l’esquerre (al primer clar esquinç. Avui és una pilota) i 2 al dret
Patinades entre el fang acabades de cul a terra: 4
Vegades que quasi em marco un espagat a mig corriol: +100
L’accident estúpid de la jornada: Mitja cuixa cremada per apropar-me massa a l’estufa de Prats d’Aguiló.
Gels: 0

Quatre apunts:
Urgeix el carnet per dur pals a la muntanya. Si no hi ha més cames foradades i ulls buidats és perquè tot indica que com a mínim, per això, tenim la Moreneta al costat dels corredors. Però un dia d’aquests la bonaventura ens abandona i no donem a l’abast.

Als imbècils que llencen els plàstic dels gels que es foten, quedeu-vos a l’asfalt i deixeu la muntanya en pau. Com a mínim allà és més fàcil netejar la vostra merda.

A tots i totes les avitualladores, sou molt grans. Gran professionalitat, suport, saben el que necessites abans que tu i sobretot molt bon humor. Difícil de millorar-ho, i realment feu possible que els pirats que volem fer bogeries com aquesta puguem fer-les.

Bé, si heu llegit fins aquí, us felicito fills. Ah! I si dic 1a ultra oficial, és perquè en ultra, igual que en marató, els que m’han fet debutar són els grans koalasteam, que tot i ser uns punkis de cap a peus, donen bons consells a una novella massa feliciana com jo.

——
No he volgut borrar tot això, perquè és així com vaig viure la meva 1a ultra, però no negaré que n’he tingut temptacions. I sí que em vull explicar. Ho vaig escriure d’una tirada sense haver dormit pràcticament, entre l’eufòria d’haver acabat i el xoc que de la mort de la mort d’una corredora, el cansament i les emocions contradictòries, i les ganes de compartir amb els meus que m’han acompanyat abans, durant i després de la cursa com JO havia viscut aquesta edició de Cavalls. I és així. Jo em vaig sentir bé, no em vaig forçar (a banda de l’esquinç, però això ja és una tradició), anava prou abrigada i no era conscient que realment corredors no professionals es posessin tan al límit. Amb era molt  ingènua, vaig pecar de novella. Molt novella. I de no conèixer-me en aquestes condicions.

No era conscient ni de la quantitat d’abandonaments i hiportèrmies i no vaig saber valorar que tantes persones arribarien a llegir el que estava escrivint, d’una tirada i presa d’una barreja d’emocions que no havia sentit mai abans i que ni molt menys havia paït, com no ho he fet encara ara. Cada cop que llegeixo un post nou d’algun corredor o expert que en sap moltíssim més que jo me n’adono més que vaig viure una altra cursa. Diferent a la de tants altres. També val a dir, que els límits entre la consciència i la inconsciència en aquestes condicions es va fer cada cop més difosos. L’objectiu és un, clar i senzill. De punt A a punt B. I senzillament vas enllaçant passes.

I una vegada més sincer pèsam per a la família i amics de la Tresa, és un cop duríssim. No paro de pensar en el més que hauria pogut i hagut de fer. Tan de bo n’hagués sapigut més. I la més profunda admiració pels herois que la van baixar EN BRAÇOS fins a la pista d’Estasen. Impressionant.

Anuncis

10 responses »

  1. Marta: No no sou uns eixelebrats. Felicitats, i no ha estat gens dificil llegir el teu post fins al final.
    Dia trist, però, per la mort de na Teresa. El meu condol i pensaments per la seva família

  2. No crec que davant la desgracia puguis escriure tant lleugerament aquesta cronica.Els professionals que et van preguntar si abandonaves o no ho feien seguint uns criteris de seguretat que em demostres que no coneixes. Em posso en situacio dels que si van ajudar a baixar a la Teresa , enmig de la tempesta , quan no es valia per ella mateixa ( com tu mateixa dius)i s’em possen els pels de punta amb el teu comentari de “veient que no podem fer massa seguim xino-xano”.Veig que no tens ni idea de muntanya ni menys encara de seguretat a la muntanya. Saps que suposa baixar en aquelles condicions una persona que no pot caminar? Felicitats als que si van quedar- se amb la Teresa i no van continuar xino xano amb la C.V. Aquest si que son uns herois..

    • Em sap greu que ho interpretis així, jo escric la meva crònica, com jo ho vaig viure. I et ben asseguro que des d’ahir quan em vaig assabentar de la tràgica mort, no m’ho puc treure del cap. Anem per pams.

      Primer, és que allò d’Aguiló em va sorprendre molt, perquè com JO estava vivint la cursa, anava bé i no sentia tant fred. He dit al post, i per totes bandes, que em trec el barret amb els organitzadors i avitualladors. Van fer una gran feinada. Els criteris de seguretat els tinc clars portava tres samarretes tèrmiques, pantalons tèrmics per si de cas, evidentment la manta, lot i piles de recanvi, mòbil carregat, menjar… Vaig sortir molt bé, sense fred i bé de forces i ànims. Un altre dia, si les condicions físiques no m’acompanyen espero no dubtar ni un moment i abandonar. Tots els que fem muntanya hem patit d’una manera o altra la desgràcia de perdre-hi algun ésser estimat.

      Respecte la trobada de la Teresa, no vaig saber reaccionar prou bé i m’ho repeteixo més del que em puguis dir tu. Semblava que amb la manta es refeia, i els minuts que vam estar allà el vent glaçava, de manera que sabent que havien trucat, vam pensar que pujaven a buscar-la. Et penses que m’imaginava que corredors que venien darrera nostre la baixarien EN BRAÇOS?! Potser sí que m’ho hauria d’haver pensat, però no vaig fer-ho. I ÒBVIAMENT aquests són els herois, no tinc paraules per descriure el que van fer. I jo, segurament vaig prendre una mala decisió, però en veure que no podia fer res més efectiu allà que glaçar-me, sí, vaig decidir continuar. I avui en veure els seus familiars i amics, m’he quedat destrossada, òbviament. I el que explico aquí, no és res més que la meva experiència de la meva primera ultra. Que no en tinguis cap dubte, ha quedat més que enfosquida per aquesta tràgica notícia.

  3. Jo coneixia a la Teresa i el seu marit. Tu la coneixies?

    Ja veig que ets una persona que acceptes les crítiques, crec que a vegades es millor callar i no seguir-se justificant, i AIXÒ es el que t’he suggerit.

    NO t’has plantejat que el teu escrit pot indignar?
    No penses que fa bullir la sang al pensar que algunes persones no van fer el que tenien de fer?
    No t’has plantejat que si fossis el marit o les tres fills potser pensaries que no vas ajudar-la a sobreviure?
    No has tingut algun moment remordiments per si haguessis pogut fer més?
    No creus que potser es una mica hipòcrita anar a ajudar a no sé quants quilòmetres i no ajudar a qui tens al costat?
    No creus que a vegades quan t’he equivoques es millor callar o disculpar-se i sobre tot ser humil?
    No creus que seria millor reconeixer que no has estat encertada al escriure, acceptar els consells de qui en saben més que tu i jo.
    No has pensat que pots haver-te equivocat i que has de demanar disculpes o que el teu punt de vista de l’article es erroni?
    No et preocupis per no cabrejar a ningú no diré el que has escrit, no vull provocar més patiment als amics i familiars. Per cert he arribat a aquí per un link, no et segueixo i evidentment no ho faré.

    Evidentment crec que ho has escrit sense pensar i que segurament es conseqüència de certa falta de reflexió o maduresa.

    Menys fums i més humilitat.

    Per cert si estas molt segura de tu mateixa hauries d’acceptar aquest comentari, no t’he faltat el respecte. Si no faras el mateix que els governs que censuren les opinions contraries i que tu segur que no acceptes .

    Jaume

    • I no creus que aquest comentari és cruel i ni tan sols penses amb humilitat i dolor pel que li ha passat a na Teresa ? No, no és això. Acceptar el que va passar perque havia de ser, no pots utilitzar-ho per a cercar culpables i furgar fins al fons per la teva tranquil.litat. Uns comentaris molt desencertats. I aquí s’acaben els meus.

  4. Jaume, i tu? De veritat que t’has parat a pensar per un moment les bajanades que estàs dient? Que es això de “jo coneixia a la Teresa i al seu marit”? Es alguna mena de joc de pati de col·legi i com que els conec, el que jo penso/crec te més validesa que no pas el que tu diguis?
    La Marta estava relatant una crònica de la SEVA situació a la CdV. En aquell moment ni ella, ni ningú, podia saber la gravetat del que estava a punt de succeir, i 4 o 5 homes ajudant a la Teresa podien fer tant com 4 o 5…i la Marta.
    I seguint el teu raonament, jo també coneixia a la Teresa…i al Pau, i ahir al tanatori vaig conèixer a la Marta que també hi era, i molt, molt dolguda (ara entenc, quan a la meva pregunta de “com et trobes” només em vas saber dir: “no faig més que pensar en aquells 4 nois que la van baixar…”)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s