Un any més precarietzades i empobrides

Estàndard

Avui toca estar una mica de dol per commemorar una eferèmide d’aquelles que et posen de mala llet. Ja fa un any que va entrar en vigor la reforma laboral. Un any més precarietzades i empobrides. Més agredides per la pallissa de classe que ens estem menjant. Podeu alimentar la vostra ira llegint l’article de eldiario.es. Ves per on, aquest cop no ens mentien. El ministre d’economia la presentava com a ‘extremadament agressiva’, i no hi ha dubtes que així ha sigut. La reforma ha sigut tan agressiva com ho hauríem de ser 691.700 aturades més en un sol any i tantes famílies arrossegades a la misèria.

Però la precarietat no ha vingut amb la reforma. Moltes l’hem patida des que hem entrat al mercat laboral. Jo sóc de les que ens feien creure que érem ‘classe mitjana’ quan érem ‘classe baixa que tenia el privilegi de trepitjar la universitat’. I des de la primera feina als 16 anys, servint gelats, la precarietat m’ha acompanyat sempre. He servit copes, menjar ràpid, fet de traductora, signat capítols i recerques, fet de tècnica de comunicació, entrenadora de circ, i moltes altres feines més. Tot això sense signar mai un contracte digne i amb una cotització irrisòria. De fet, tot i haver treballat més de deu anys, mai he tingut dret a la prestació d’atur. Així que podeu imaginar els malabarismes per arribar a pagar, de moment, cada mes el lloguer.

Sóc una de tantes, filla de treballadors que es van esforçar de valent per què les seves filles poguessin estudiar. Arribar a la universitat. Allò que ells no s’haurien pogut ni plantejar. Ho van aconseguir. Vam estudiar. Va resultar que amb la carrera no n’hi havia prou, així que vam estudiar una mica més, i també, clar, vam pagar una mica més per fer-ho. Títols i més títols, i més idiomes és clar, que l’anglès ja es donava per suposat. I sí, fa uns anys em creia bastant el conte. Precarietat ara, per arribar a tenir una feina digna algun dia, quan en realitat era allò de ‘pa per avui i fam per demà’.

Avui escric des de les entranyes i amb ràbia, que és el que queda després de tot. Quan només trobem ‘feines’ que resulta que són ‘voluntariats’ o ‘unpaid internships’, que els deu semblar que sona més bé. Quan no encaixem a cap oferta laboral, perquè ens falta o ens sobra experiència o formació específica. Quan ens insulten amb sous pornogràfics o parlant-nos de ‘minijobs’. Quan hem d’escoltar rics queixant-se d’empobriment, incompentents assumint càrrecs per amiguismes i polítics justificant la corrupció perquè els sembla que els seus sous són baixos. Tot això no fa més que alimentar la indignació i la ràbia. Si tinguessin la mínima humanitat per empatitzar encara que només fos una mica amb el patiment dels altres com a mínim potser tindrien la dignitat de callar cada vegada que menyspreen l’esforç que fem moltes per tirar endavant. Malgrat tot.

Anuncis

2 responses »

  1. Aix Marta! Com me sento d’identificada…tan estudiar i treballar…i estudiar…És igual quans títols tinguem, experiència, idiomes o en quans països haguem viscut…No saps com t’entenc i com molts compartim aquesta ràbia. Potser em pecat d’ingènues o idealistes, potser…però no és el que el món necessita?

    No crec en la violència, pero sembla que els governs no reaccionin fins que el poble es veu obligat a reaccionar amb accions dràstiques. Proba la tenim en els països àrabs que per molt que es van intentar fer revoltes pacífiques moltes van acabar en tragèdia. Sé que són realitats diferents, pero no les trobo pas tan llunyanes.

  2. Retroenllaç: Contra les beques de misèria | monspossibles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s