Sense dones no hi ha marató

Estàndard

Fa uns dies escrivia aquestes paraules amb il·lusió, explicant quines eren les motivacions i expectatives de la cursa que més desitjava córrer, la Marató de Gaza. Avui, per contra, escric aquestes amb decepció i ràbia. Ahir, de bon matí, des de l’Agència de l’ONU pels refugiats palestins (UNRWA), organitzadora de la Marató, ens van enviar un correu que no esperava gens. Ens explicaven que les autoritats de Gaza (llegeixi’s Hamas) es neguen a deixar participar dones a la Marató i que, davant d’aquesta negativa inadmissible, havien pres la decisió d’anul·lar la cursa. Segur que va ser una decisió difícil, però sincerament no veig una altra posicionament raonable: sense dones no hi ha marató.

Donada la inestabilitat de la zona i la rapidesa amb què canvien els esdeveniments al Pròxim Orient no volia donar per fet que correria aquesta marató Gaza_thumb_afins que no estés a la línia de sortida. Eren molts els supòsits em feien pensar que podia no ser així finalment. Però ja us asseguro que aquest no se m’havia ni passat pel cap. No esperava aquesta discriminació i intransigència injustificable, i em dol molt. No tant perquè jo no pugui viure aquesta anhelada experiència, si no per tot el que aquesta decisió implica. Per una banda, per les lectures maniquees que es faran des d’aquí i que alimenten els pretesos xocs de civilitzacions que acaben posant tota la diversitat de l’Islam en un mateix sac. Però sobretot perquè tal com explica la Mona Shawa del Palestinian Center for Human Rights in Gaza entrevistada pel diari The Guardian “this is a very bad sign. It gives us a clear indication of how Hamas views women and the role it wants them to play in society. It is frustrating and a worrying indication of things to come”.  En aquesta marató s’havien inscrit més d’un centenar de dones palestines, vull pensar que en un futur tant proper com llunyà podran seguir entrenant i tirar endavant amb les seves inquietuds. Tan de bo que així sigui, que ja prou càstig tenen amb el bloqueig econòmic imposat per Israel i la complicitat internacional davant les agressions de les polítiques d’apartheid sionista. Quanta pressió més han d’aguantar? El que més m’il·lusionava d’aquesta cursa era córrer-la al seu costat (això si podia atrapar-les), assumint que això no serà possible espero tenir l’oportunitat de conèixer-ne alguna un cop allà.

I és que, afortunadament, des de l’UNRWA no volen que deixem escapar l’oportunitat de conèixer Gaza. Tot i que no sigui per córrer-hi i ens han confirmat que organitzaran un programa d’activitats per les dates de l’anul·lada marató per a les que seguim amb ganes d’anar-hi. Dits creuats perquè això sí que surti bé! Inshallah! Estic convençuda que amb respecte i honestedat ens entendrem i aprendrem mútuament. La meva predisposició pel viatge seguirà sent la mateixa, mirada atenta i preparada per escoltar, preguntar i enriquir-me de tot allò que em puguin aportar. Aprendre molt i compartir-ho per seguir reivindicant el dret de les palestines a una vida digna sense humiliacions ni discriminacions.

Tot indica que no serà així, però encara conservo un bri d’esperança de l’optimisme patològic que pateixo. que s’ho replantegin. Els objectius de la Marató eren aconseguir fons pels infants i adolescents de la Franja, de fet l’any passat es va aconseguir recaptar més de 750 mil euros. Tan de bo no depenguessin d’aquest assistencialisme i poguéssim centrar tots els esforços en campanyes d’incidència política imprescindibles com la de BDS amb la que crec fermament, però ho fan. I ni els infants ni els adolscents tenen cap responsabilitat en aquesta lamentable decisió política, així que espero que trobin vies de finançament per poder tirar endavant amb les Fun Weeks.

La notícia irromp justament a les vigílies del Dia internacional de la dona i m’ha recordat una notícia que em van passar fa un temps, de quan les maratons eren cosa d’homes. Tampoc fa tant, era el 1967 i va ser la Kathrine Switzer qui va sobreposar-se a les normes discriminatòries i es va convertir així en la primera dona que completava la marató de Boston. Encara a tants llocs, a tants àmbits i a tants nivells ens queda un llarg camí per recórrer contra el sexisme i el patriarcat. I per totes les que han lluitat, no podem fer ni un pas enrere pel que fa als drets aconseguits i amb empenta per tots els que tenim per endavant.

I si encara no n’heu tingut prou també podeu llegir  l’entrevista que em van fer des de l’UNRWA on explicava les meves inquietuds que segueixen sent les mateixes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s