Molt més que una ultra, tota una aventura: UT les Fonts

Estàndard

Amb el Koala posant el trote de ratotes a prova en cursa

Vaig baixar cap a Xerta amb tota la il·lusió i motivació de compartir una aventura de tres dies entre enamorats de la muntanya i les expectatives no han quedat gens curtes. Tenia ganes de córrer però sobretot de tot el que acompanya la cursa, compartir tant la prèvia com el post amb bojos coneguts i coneixent-ne molts de nous.

El repte no era poca cosa: 120 kilòmetres amb 6000 desnivell positiu acumulat amb tres etapes. La primera era un escalfament nocturn de 23 kilòmetres pràcticament sense desnivell. Un luxe per la gent que corre de veritat i una tortura pels que som més de trote cotxinero. Afortunadament els vaig compartir amb el Koala, el líder del trote de ratotes i diria que durant les 2.32 minuts que vam tardar a completar la primera etapa no vam callar més de 10 minuts. Així tenim l’excusa per dir que perdem la pota per boca.

Entre una cosa i l’altra diria que vam arribar al campament que ens van deixar instal·lar a la sala polivalent de l’Ajuntament sobre la una de la matinada. Al cap de res i menys, ja tornàvem a estar en peu,  que a les 6 del matí ja estàvem sortint a fer l’etapa reina, l’UT: 70 kilòmetres i més de 4000 de desnivell positiu. Poques hores de son i molts kilòmetres per endavant amb quatre pujades que vistes al perfil de la cursa feien la seva impressió. Però encara ens vam despertar prou bé i sobretot amb moltíssimes ganes de muntanya. Feia molts mesos que no feia una ultra, la primera de fet, Cavalls de Vent, i tenia els meus dubtes de com em sortiria. Però de ganes no me’n faltaven gens ni mica. Vam sortir amb el Koala, com no anar garlant i cap amunt. Anàvem a un ritme còmode, prou conservador pensant en tot el que teníem per endavant. La segona pujada ell va parar a evacuar i jo vaig veure que anava bé, que tenia pota per tirar, així que li vaig fotre cap amunt. Em trobava prou bé, sorprenentment bé, i això s’ha d’aprofitar. Per la meva inexperiència vaig tenir els meus dubtes de si hauria de guardar pota, però vaig pensar que si no corria aquí no sé pas quan ho fotria. Així que vaig tirar milles, a les baixades gaudint com una cabra – i sense cap esquinç :___) –  i a les pujades treient pota d’on no n’hi havia. Passàvem per uns paratges espectaculars és una llàstima que a la resta del principat tinguem tan oblidada la zona dels Ports de Beseit i les terres de l’Ebre, perquè realment val la pena conèixer-ho, trams aeris espectaculars. Abans de mitja cursa em va començar a fer un mal nou el turmell, així que li vam fotre mà a l’ibuprofè. No és que sigui molt de prendre medicaments perquè sí, però francament, et salven el cul. Al cap d’una estona ja notava que m’havia alleujat per convertir-se en una molèstia suportable.

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

La tercera pujada també es va fer molt dura, però ja havíem passat el llindar de la mitja cursa i a partir d’aquest punt ja em surt l’optimisme patològic, que m’acaba passant factura ja que sempre s’allarga més que no preveia. Està clar que alguns moments foscos hi va haver, però encara trobant-me prou bé, vaig seguir, avançant força gent els últims 20 kilòmetres, sobretot a la baixada i anar pensant què coi fotem tancant-nos entre quatre parets i davant de pantalles podent gaudir d’aquests regals de muntanyes.  Pel que fa al terreny era força exigent, sobretot les parts de pedra solta, però estar acostumada a sortir com a mínim un cop al mes per Montserrat  ajuda bastant. I els pals també. Em van ajudar moltíssim a les pujades i és gràcies a ells que encara conservo les dents. Si us decidiu de fer-la i no sou el Guido o alguna bèstia parda de la muntanya semblant, us els recomano ferventment.

La qüestió és que després d’una setmana sortint de casa abans de les 7 del matí i arribant com a d’hora a les 8 del vespre i passar-me tot el dia davant de l’ordinador per quatre duros, no hi havia res que em pogués venir més de gust que passar un dia sencer corrent per la muntanya. Ho necessitava com l’aire que respiro. I ben contenta amb el resultat: 12.07 minuts, amb 10 minuts de pàjara final perduda per una pistorra, que és un temps boníssim per mi. I a més vaig arribar prou bé. Després de dos plats de pasta, unes quantes birres i un bon massatge, però, directa al campament que teníem muntat a l’ajuntament de Xerta i vaig caure rendida sobre el matalàs de platja. Podria ser que m’adormís abans de tancar els ulls i tot. I llavors es va fer el miracle. Dormir de les 22h fins a les 7 menys poc. Ni recordava que es podien dormir tantes hores seguides. I encara menys que es posaven tan bé, però això no va evitar al despertar volgués morir. El turmell em fotia molt mal. Però després d’haver fet 93kilòmetres, l’opció de no sortir a fer els 27 que resten ni es contemplava. Així que a esmorzar ibuprofè i a la línia de sortida. Anava mentalitzada que seria l’etapa més dura, perquè a banda d’una distància gens menyspreable, el desnivell també feia la seva impressió. Una cursa que ja per si sola em va semblar duríssima. Però paciència i a córrer tot el que pogués. Als primers 5 ja li vaig dir al Koala que acabar, acabaria, però segurament plorant, que per tossuda una servidora. Afortunadament, però el dolor es va anar fent més suportable (que m’hi vaig acostumar, vaja) i les ganes de parar de córrer d’una vegada em van portar fins a la línia d’arribada. També va ser d’agrair trobar-me a un penjat amb qui compartir els últims kilòmetres, gràcies Jordi :_). Sola s’haurien fet molt eterns i segurament no els hauria pogut córrer, a més era dels meus, quina xerrera. Acompanyada i anar garlant de punktrails i animalades vàries, els kilòmetres es fan molt més ràpid. Però qualsevol petita pujada  la vivia com una tortura. Hi va haver el moment que ja em vaig sentir buida, sense energia. Tampoc m’estranya, el dia de l’ultra pràcticament no vaig

Foto boníssima publicad a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m'ho crec. I no me pises que llevo chanclas

Foto boníssima publicada a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m’ho crec. I no me pises que llevo chanclas

menjar i aquell dia vaig poder aguantar, però ho vaig pagar el dia següent. M’he proposat aprendre a fer això millor i fins i tot m’han convençut per provar algun gel en entrenament a veure com se’m posa. És que les coses com són, tampoc crec que tants corredors puguin estar tan equivocats, no?

A la secció ‘esto es roja’ només dir que prou de portar els pals en plan ‘et fotré un pinxo moruno com t’apropis’ de veritat, prou. I encara menys de llençar merda a la muntanya, desitjava tant que algú tirés el plàstic d’un gel davant meu només per poder cantar-li la canya, però no es va donar l’ocasió.

I no podria acabar el post sense un reconeixement merescudíssim a l’excel·lent organització de l’UT. De veritat, que em va deixar impressionada. Encara penso que amb tot el que ens van donar i com ens van cuidar i el poc que vam pagar, potser han perdut pasta i tot. Detalls nivell el nom estampat a la samarreta, armilla de finisher i tants premis que fins i tot va haver-hi un trofeu per mi per haver acabat cinquena noia. Em va fer una il·lusió immensa, és l’últim que m’hauria esperat, com bé indica l’expressió de la foto 😉 Però molt contenta de poder lluir la samarreta de Montserrat Vertical a un podi (bé, tècnicament arran de terra), ara que no se m’hi acostumin! Total,  que ja ho sabeu, recordeu-la per l’any que ve. Realment ha sigut una experiència espectacular, tant durant com abans i després de la cursa. No us la perdeu!

(I per cert, el dia després de l’ultra és el més dur. No sé com serà la depressió postpart, però jo no estic preparada per la post ultra… duríssim tu, quina plorera)

Anuncis

3 responses »

  1. Marta ets la millor!!! Estàs també orgullosa d’haver lluït en el podi unes xancletes vintage (Kelme) de l’època del Perico Delgado!!! 😛

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s