Contra les beques de misèria

Estàndard

Es veu que no és denunciable legalment, però sí que m’ho sembla, i molt, públicament. Per això he buscat el coratge per explicar la meva experiència com a becada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Perquè aquestes agressions de les institucions públiques no poden quedar silenciades ni passar desaparcebudes. M’hi nego. I per això agraeixo al Diari Ara que ho hagi publicat, perquè que sigui legal no vol dir que sigui admissible.

Posaria antecedents de tota la meva trajectòria de precària i contractualment maltractada per institucions, però no acabaríem mai, així que us remeto a aquest post per tal que us feu una idea de l’estat anímic i econòmic que arrossegava prèviament a cometre l’error d’acceptar la beca miserable que ofereix l’IEMed. A més, amb una mica de distància he sabut veure que tampoc va ser un error. Ja que n’he après. I molt. I com a tot arreu, he conegut persones fantàstiques i he sentit el reconfort de dir NO, prou a l’explotació institucional.

Les condicions de la ‘beca per a llicencitats superiors’ de l’IEMed (consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Afers Exteriors i cooperació del Govern Espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) no són cap secret. Són tan públiques com vergonyoses:

–       Durada de les pràctiques de l’1 de març al 31 de desembre. Durant aquest període s’han de fer 35 hores a la setmana, en horari de matí i tarda. Durant aquests 10 mesos no es contempla l’opció de realitzar vacances si no que ‘excepcionalment, i de manera subordinada a les necessitats de l’Institut, els/les becari/àries podran gaudir de permisos ad hoc. Per a aquests casos s’establirà un mecanisme de compensació horària, a fi i efecte d’assolir la dedicació assenyalada.

Contrapartida d’aquestes condicions. 1500 euros bruts a cobrar trimestralment, és a dir, menys de 500 euros al mes, per fer una jornada completa. M’agradaria molt que la persona que signa la convocatòria de la beca intentés viure amb això un sol mes. Ells compten que amb això es cobreixen ‘dietes de desplaçament, transport, allotjament, manutenció i ajut d’estudi’ honestament a mi no em surten els números. Sabeu perquè? Resulta que l’any passat per a la mateixa feina les becàries percebien 3000 euros bruts trimestrals. L’Institut, com tothom, ha vist el seu pressupost reduït, però ha volgut mantenir les beques. Ara, pagar la meitat no ha implicat en cap cas una relectura i flexibilització de les condicions de la beca i això és el més miserable de tot plegat. I això sí, l’entrevista  en anglès i en francès, no fos cas que no hagués fet els deures de formar-me per una institució de tal prestigi.

La conseqüència de les noves condicions és que comptant amb el transport, tant pel que fa a la distància com el preu, acabava cobrant poc més de 200 euros i dedicant-li més de deu hores diàries. Ni m’imaginava la factura que em pagaria acceptar aquesta explotació indigna. Dos dies vaig tardar a adonar-me’n. A banda de la salut, m’hi deixava l’irrenunciable, la dignitat. Haver renunciat, ni que només fos per dos dies això tan important em va prendre el somriure, l’energia, em va apagar. No era jo i passava angoixa. El que em dolia més de tot plegat era haver acceptat, això era una traïció a mi mateixa que em feia sentir miserable. Era plenament conscient que els miserables són els qui ofereixen aquestes condicions. Però malauradament acatar i callar te’n fa sentir més.

On està el truc de tot plegat? Pagar per ota el salari interprofessional mínim. Sense cotitzar, sense vacances (si no és que acumules hores) Digues-li beca. Però per això ja s’ocupen de recordar que ‘ni és una relació laboral’ ‘ni es cobra un sou’, si no que són unes ‘pràctiques’ tot i que en realitat s’estan cobrint places de treballadores.

No és fàcil narrar amb tanta sinceritat l’explotació, però espero que serveixi de quelcom. La crisi no pot ser l’excusa per un tot s’hi val. I menys encara per part d’institucions. I si no puc desenvolupar la carrera per la qual m’he format en condicions dignes,  preferixo mil vegades seguir treballant darrere una barra en condicions dignes.  I sobretot, molta força i coratge a les companyes hiperformades que continuen amb la beca, tan de bo els responsables de la beca trobin la humanitat i empatia per a flexibilitzar les condicions de les beques.

I aquí la carta de renúncia que encara espera resposta.

Anuncis

8 responses »

  1. Aquests miserables es retraten amb la proposta i la covardia de ser incapaços de respondre la teva carta. Felicitats pel valor de la decisió i de denunciar-ho públicament, Marta. Endavant!

  2. jo vaig “treballar” pel Centre Euro Àrab i “más de lo mismo”. Vaig estar molt deprimida i marxar i dir prou va ser lo millor que vaig poder fer, molt més feliç darrere d’una barra d’un bar on la gent et diu gràcies i que el cafè està molt bo. I no només això sinó que he desenvolupat projectes per mi mateixa on no em demano tenir mil titulacions, mil cursos i mil idiomes que ens han costat un ull de la cara. Molts ànims i aplaudeixo la iniciativa de fer-ho públic!

  3. Hola Marta, no ens coneixem però comparteixo amb tu el que dius de l’IEMed (i molt més). A continuació reprodueixo un article publicat sobre la biblioteca de l’Institut i la meva resposta, “casualment” no publicada al mitjà. Ja sabem allò del “mal de muchos …” però així tinc l’oportunitat de donar-te el meu suport i fer encaixar ni que sigui una petita fitxa del joc brut en què s’ha convertit el sector públic:

    Dimecres, 27 de març del 2013 EL PERIÓDICO

    Najat El Hachmi

    Escriptora

    Segrestar una biblioteca

    En una magnífica entrevista de Cristina Puig a Montserrat Carulla, l’actriu explicava com l’havia marcada el fet d’haver crescut en una casa sense ni un sol llibre. Als que hem viscut circumstàncies semblants hem tingut una segona oportunitat en les biblioteques i, sobretot, des que fa unes dècades n’ha augmentat el nombre de forma exponencial, se n’han millorat i diversificat els serveis i han esdevingut autèntics punts on s’igualen les opcions d’accés a la cultura, la literatura, la música, el cinema, internet i materials de tot tipus.

    Una de les biblioteques més interessants de què disposàvem fins no fa gaire era la de l’Institut Europeu de la Mediterrània, aquest òrgan que promou el diàleg entre els països de les dues ribes. Ja fa anys que gràcies a l’IEMed s’han visibilitzat els trets diferencials de la immigració marroquina a Catalunya, majoritàriament d’origen amazic. I en la línia d’aquesta tasca de coneixement d’un sector important de la població noucatalana, l’institut disposa d’una de les col·leccions més complertes dedicada a aquests pobles nord-africans. Fa uns dies vaig voler consultar algun dels seus exemplars i vaig descobrir que no podia ni ho podré fer fins qui sap quan atès que els pressupostos de l’IEMed no permeten mantenir una sola bibliotecària. O sigui, que aquest patrimoni col·lectiu propietat de tots restarà segrestat fins a nova ordre pel simple fet que no es pot contractar ningú que se n’ocupi. Deu ser una manera molt original de crear estructures d’Estat, destruir primer les que ja existeixen. Al cap i a la fi, la llengua amaziga és només la tercera en nombre de parlants de Catalunya, encara que sembla que una part important dels estaments oficials no en tenen ni idea de la seva existència.

    I la meva carta de resposta:

    Gràcies Najat!

    He estat la bibliotecària de l’IEMed durant quasi 20 anys i he agraït profundament l’article de la Najat atès que el que explica és totalment cert. Allò que no explica, perquè ningú no ho sap, és que si no hi ha cap professional per mantenir oberta aquesta biblioteca, no és només per la retallada pressupostària. Aquest ha estat el pretext que ha fet servir la direcció de l’IEMed per aconseguir la seva dèria de prescindir de tots els funcionaris i laborals de la Generalitat de Catalunya, tots nosaltres amb una antiguitat d’entre 15 i 20 anys i amb una solvència professional contrastada. El resultat és actualment una plantilla a l’IEMed de 17 treballadors, 5 directors i 1 president, però ningú no es pot ocupar de la biblioteca. Vull afegir que tots nosaltres hem estat amablement recol.locats a llocs burocràtics sense relació amb la nostra experiència en relacions internacionals. Qualsevol ciutadà en pot treure les conclusions que vulgui.

    Elisenda Macià

    • Moltes gràcies a totes les que m’heu respost tant deixant un comentari aquí com escrivint-me un correu. És fantàstic sentir tants suports, però vergonyós veure que hi ha tantes persones en les mateixes condicions.

      I el que expliques de la biblioteca Elisenda és ben lamentable i malauradament no sorprèn tant com hauria de fer-ho. I seguim lluitant per allò que és nostre, que tot allò que ens deixem prendre costarà massa de recuperar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s