I tant que parlen les dones de Gaza

Estàndard
Amb l'Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

Amb l’Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

El tòpic i la imatge recurrent que ofereixen els mitjans de comunicació occidentals sobre les dones al món àrab és el de dones sotmeses i mancades de llibertat. Específicament en el cas de Gaza, governada per Hamàs, es reitera la imatge d’unes dones impassibles que van perdent llibertats en un context que progressivament es va tornant més conservador. De fet, ens bombardegen amb aquestes informacions que van construint el nostre imaginari col·lectiu sobre elles. Una imatge que és difícil de trencar si no tenim l’oportunitat de compartir unes converses que destrossen els estereotips amb tota naturalitat.

Abans de marxar de Gaza, em va malhumorar de mala manera llegir un reportatge de l’Alistair Dawber a l’Independent en què afirmava que: ‘What is immediately noticeable is that all the portraits in this feature are of men. In two and a half days’ working in Gaza, we did not find many women who were willing to speak and be photographed’. Personalment, li diria, que en tal cas alguna cosa estava fent malament. I encara que ningú me l’hagi posat sobre la taula em va sortir de dins un ‘challenge accepted’. Un reportatge només amb veus de dona? I replet de fotografies de dones de Gaza? I tant. Sense majors dificultats i sense haver-m’ho proposar d’entrada.

La determinació de la Rhana i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

La determinació de la Rhana (a peu dret) i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

Després que l’UNRWA decidís cancel·lar la marató davant la negativa de Hamàs de deixar competir junts homes i dones tenia clar que una de les missions del viatge seria conèixer algunes maratonianes palestines, així ho vaig fer saber a les organitzadores de les activitats que substituïen la cursa. Al segon dia ja vaig conèixer l’Aisha que va córrer la primera edició de la marató de Gaza. ‘Normalment vaig al gimnàs, intento anar-hi als matins. Ara fa un temps que em dedico més a nedar, però per poc que puc surto a córrer’ explica, encara decebuda per la cancel·lació de la marató. El que té clar és que d’una manera o altra no deixarà d’entrenar, que és la seva via d’escapament entre totes les pressions.

L’endemà vam visitar un dels centres de dones i de desenvolupament comunitari de l’UNRWA de la mà de l’Areej i la seva energia desbordant. Vam conèixer els diversos programes, tots dirigits per i per a dones valentes i potents. Especialment inspirador va ser el pas pel programa de lideratge per a joves. Preguntades sobre quins són els seus objectius per participar al programa totes compartien un mateix missatge sempre compartit amb força i determinació: aprendre i difondre. Després de conversar una estona, la Rhana va prendre la paraula i ens va deixar a totes corpreses amb el seu discurs carregat de sinceritat i emotivitat: ‘no només tenim pobresa, màrtirs i pares morts. Tenim somnis, tenim objectius, per això aprenem per poder sortir i brillar arreu’.

Leila Assa, al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Leila Aissa al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Al darrer dia a la Franja visitem el Beach Camp, a tocar de la ciutat de Gaza. I és que una no pot marxar de Gaza sense passejar per algun dels seus camps de refugiats, ja que és on es concentra gran part de la població de la Franja. Del més de milió i mig d’habitants, 1.1 milió són refugiats. El que aplega més habitants és el de Jabalia, que es troba al nord de la Franja, pràcticament annexae a una ciutat que té el mateix nom. Passejant pel camp de refugiats de la platja, on viu el dirigent de Hamàs Ismail Haniya, no ens costa gens ni mica poder entrevistar dones. En general, només cal dirigir-s’hi amb amabilitat i respecte. Tenen tant a explicar i tantes dificultats per fer escoltar la seva veu que el que és estrany és que hi posen impediment. Després d’intentar viure a la ciutat i haver tornat al Beach Camp Leila Aissa ens explica que tot i que ‘la vida és molt difícil al camp de refugiats, prefereixo viure aquí, aquí estem tots junts. És l’única manera de sentir-te a casa, entre els altres refugiats’. Sobre el retorn ella diu que ja no hi pensa, que a la seva vida és aquí, però que les esperances de tornar mai les perdrà.

La vida és molt dura a Gaza. I cada cop ho és més. Sobretot per a les dones, que topen amb més normes i límits. El context d’aïllament, sumat a les creixents inversions de països del Golf a la Franja expliquen, entre altres factors, la tendència cap al conservadorisme. Però això no vol dir ni que no lluitin, ni qui siguin submisses o que esperin ser alliberades. I qui digui que no volen o no poden parlar, menteix.

Somriures tímids des del camp de refugiats de la platja, al costat de la ciutat de Gaza

Somriures tímids des del Beach Camp

Anuncis

3 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s