Je veux monter le Mont Blanc

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap: pujar al Mont Blanc. Està clar que hi ha moltíssims altres cims per fer, menys coneguts i igualment impressionants, però què coi, jo vull pujar al Mont Blanc. N’havíem xerrat amb els companys de Montserrat Vertical, semblava que podíem lligar-ho pel setembre. Però estava clar que seria complicat de quadrar-ho entre els que corren la Ultra del Mont Blanc i jo que ja fa temps que tinc pitrall per córrer la UT de Rialp, ja veia poc probable que la idea es materialitzés. Així que només em calia trobar algú tan o més tarat jo. I això tampoc costa tant, que com diu la dita ‘dios los cría y ellos se juntan’, de manera que només calia llançar la proposta. Com qui no vol la cosa un dia va sortir el tema al bar, i el @raulkoala em comenta que havia pensat anar-hi amb un amic i jo òbviament li dic que fa temps que ho tenia en ment.  Quan arribo a casa ja estic enviant-li un vídeo infalible per algú que viu  amb la passió que ho fa ell. Jutgeu vosaltres mateixes:

Què? qui diu que no ara?? Així de fàcil, i al dia següent la idea ja anava prenent forma. Però tractant-se de nosaltres era d’esperar que la ruta no fos la convencional. Sincerament, però, jo no sabia ni tan sols quina era la ruta convencional, ni quines les alternatives que dos inexperts érem capaços d’assumir. El @raulkoala ho tenia clar, telefèrics i nit al refugi no entraven als nostres plans. O el que és el mateix, ho havíem de fer d’una tirada i des de baix. Ara, calia veure com ho feiem. Som aventurers, sí, però alpinistes no. I no, tampoc som el Kilian ni imbècils que ens hi comparem. Així que havíem de trobar la nostra manera per fer-ho. El que volia dir una ruta menys tècnica i molt assessorament dels qui en saben molt més que nosaltres. Tenim clar que la muntanya vol respecte i coneixement i nosaltres només anem sobrats del primer. Així que comencem a fer recerca per internet i el @raulkoala es topa amb un tresor: un document en què Juan Carlos Martínez Riesgo i  David Avilés Martínez expliquen amb tot luxe de detalls la seva experiència fent el projecte que nosaltres volem fer. Ascenció i descens al Mont Blanc des de les Houches sense utilitzar mitjans mecànics. (compartir el coneixement ens fa tan grans! Més gràcies).

Així que ja tenim el repte sobre la taula. Ara, com es preparen dos no alpinistes per això? Està clar que un projecte com aquest no vol inconsciències. Entenem que per alguns el simple fet de plantejar-nos-ho ja és una inconsciència, i és que no tenim la preparació tècnica que caldria per un repte així. Per això no escollim una ruta molt tècnica, però igualment no és poca cosa: 39kms, 8164 de desnivell acumulat en menys de 24h. No és per menystenir-ho ni molt menys, així que el que és crucial és preparar-ho amb la màxima seguretat possible. Per això, a banda d’organitzar bé el material i aprendre a utilitzar-lo i només optar per atacar si el dia és perfecte i les condicions immillorables, una bona aclimatació és imprescindible. Per això teníem clar que faríem el Gran Paradiso i algun 4000 més alt, sobre 4500 i també des de baix i sense mitjans mecàncs.

De moment només tenim l’objectiu, les ganes i l’ajuda de molts bons amics que han compartit amb nosaltres el seu coneixement i material (fins i tot la Montse! :__) que gran que ets Ruben!) . Sortirem amb tot això i amb la confiança que és possible, però que no val la pena fer-ho a costa de tot. Està clar que una mica payá estem, si no, no estaríem plantejant un puja-baixa al Mont Blanc així, però per fer-ho bé ens caldrà treure tot el seny que encara que sembli que no, tenim. I si no ho podem fer amb seny, no ho farem. Sigui com sigui ja tenim el repte per endavant i una aventura assegurada!

—
Aquest post el vaig escriure just quant vam decidir que faríem el Mont Blanc. Per un cop, però, vaig pensar una mica abans de prémer ‘Publicar’ i vaig optar no fer-ho, sobretot preveient que moltes persones ens dirien que som imprudents només per plantejar-nos-ho. Tot i que entenem perfectament les reserves de les persones que saben moltíssim més de muntanya que nosaltres, teníem clar que volíem fer-ho a la nostra manera, que tot i que no ho sembli no vol dir de qualsevol manera. Això volia dir sense ajuda mecànica i en un dia, però amb consciència del nostre desconeixement de l’alta muntanya i les tècniques d’escalada i rescat. Per això les condicions imprescindibles eren tres: clima perfecte, ruta poc tècnica i bona aclimatació. I així ho vam fer. I va ser llarg. I va ser dur. Però ens en vam sortir.

I vam arribar al sostre dels Alps