Primer puja-baixa a 4000: el Gran Paradiso

Estàndard

Quan el despertador sona a les 4 del matí fa mal, les més de dotze hores de cotxe i les escasses dues de son segur que hi tenen molt a veure. És el que té sortir de Manresa a les 10.30 i a més agafar la ruta dels pobres o el que és el mateix, evitant el màxim de peatges possibles. Però segons la meteo que havíem consultat el dimarts tenia pinta de ser el millor dia, amb un sol espatarrant. I si era el dia perfecte, s’havia d’aprofitar.

Al refugi de Chabot ja veiem que alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Arribada al refugi de Chabot. Clarament alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Així que arribem pràcticament a mitjanit amb un track que el @raulkoala ha trobat amb la idea d’estrenar-nos en el món alpinista al cap de poques hores. Seguint les indicacions de les ressenyes que hem portat impreses i el track del GPS aparquem sense dubtar que l’encertem, es tractava de trobar una gran esplanada per aparcar i un pont que creua el riu des d’on s’agafa el camí. Com si n’hi haguessin pocs de llocs així precisament on estem. Però amb les ganes que teníem de sortir de la furgo, la primera esplanada que trobem, ja ens sembla evident que és la bona. Així que dit i fet, aparquem, sopem ràpid, ens estirem una estona i a les quatre i poc ja estem agafant forces a base de cafè i galetes per sortir poc després de les cinc. Segons els càlculs de dos inexperts en alpinisme sobre les set hauríem de ser al refugi de Vittorio Emanuelle II (2735), per la nostra sorpresa arribem al cap de poc més d’una hora i mitja, ja de dia, però a un altre refugi: el de Chabot. El track que havia trobat el @raulkoala feia una ruta circular, però segons les nostres interpretacions estàvem pujant per la banda ‘normal’ passant pel refugi de Vittorio Emanuelle II, que segons el que havíem llegit era més fàcil i curta. Demanem un cop aquí i ens diuen que només és una mica més llarga, que tècnicament tampoc té més dificultat, així que després d’un entrepà seguim encarant cap amunt. Al cap de poca estona de pujada ja comença la neu, així que parem a equipar-nos.

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Toca treure arnés, grampons, corda i piolet. El que hauria de ser un tràmit de deu minuts s’allarga més de mitja hora. I és que el @raulkoala va equipat de collons, amb un arnés, botes i grampons que li han deixat i que són tan bons que no té pebrots d’interpretar. Sí, una persona normal hauria comprovat abans que entenia el material, però suposo que llavors ja no seria el @raulkoala. La qüestió és que estem mitja hora llarga per equipar-nos i hem de fer un parell de parades tècniques de ben bé deu minuts perquè els grampons li salten. Com sempre ens ho agafem amb humor i bona actitud.

I com qui no vol la cosa anem pujant sense adonar-nos que ens desviem del track i ens acabem posant a una zona amb esquerdes, de seguida veiem que l’encordada és vital, ja que en un moment ens hem posat a una zona delicada i al @raulkoala se li enfonsa mitja pota. Bon ensurt i toc d’atenció. Girem cua i anem a recuperar el track. Seguim pujant, sense dificultat tècnica no és més que una bona caminada entre la neu amb un desnivell pronunciat, això sí. Quan estem sobre els 3800 sentim per primer cop els símptomes del mal d’alçada. No res que ens impedeixi seguir, un lleuger mareig sobretot al moment de mirar enrere o fer moviments bruscos. Però ja veiem el cim a tocar, només ens falta la grimpada final. Pel que hem llegit sembla que és exposat, però que es pot fer bé, és un punt de pedres amb paravolts per assegurar-se fins arribar a la madonna. Comencem a encarar la grimpada, encara amb grampons ja que entre les pedres hi ha encara força neu, però ens donen molta inestabilitat així que optem per seguir sense.

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ja al punt final, on hi ha les xapes, ens trobem a dos homes, un assegurant amb les cordes i un altre passant-les putes tornant de la verge. La veritat és que el pati que hi ha impressiona i està clar que ni el @raulkoala ni jo som alpinistes ni escaladors, així que idea d’assegurar poqueta. I tots dos hem tingut nous avisos de mal d’alçada. Així que posem el seny que toca en aquests moments, i abans de les 12 ens fem la foto a tocar de la madonna i marxem satisfets d’haver compartit el primer 4000 alpí i d’haver tingut el sentit comú per saber parar a temps quan no ho hem vist clar.

Així encarem el descens, ja sense sensacions rares i atents perquè ara la ruta no és la mateixa. Aquest cop sí que volem arribar al refugi Vittorio Emanuelle II, tot i que seguint la traçada de la gent que ha passat i el GPS no té massa dificultat. Des que ens traiem els grampons fins que arribem al refugi es fot ben pesat. Un no parar de pedres i riu amunt, riu avall. Per sort al cap d’un parell d’hores més o menys ja divisem el refugi. Ens quedem flipant amb la gentada que hi ha allà, en plan dominguero total, però no és per menys. Al costat del llac i entre les muntanyes nevades s’està de perles. Així que fem una bona parada tècnica, per compartir la voll i les galetes que hem pujat. Estem relaxats i baixem la guàrdia, des d’aquí només queda baixar 700 metres per camí fàcil. Una horeta màxim. Ens decidim a començar el tram final, veiem un rètol que indica ‘Chabot – Port’, com que les ressenyes que teníem sortien des de Port jo dic amb seguretat que és la direcció bona, tot i que el track no baixava per aquí. Desobeint el track i sense entendre les corbes de nivell de la cartografia del GPS ens emmerdem per la Via Alta 1A, entre els refugis de Vittorio Emanuelle II i Chabot, una de les etapes del Tor de Géants a l’inrevés. Això ens costa 300 positius i quasi tres hores en terreny d’alta muntanya quan esperàvem una hora de caminada popular. Un cop al refugi de nou marrades avall per les traçades de les vaques i, sense voler-ho, acabem fent el track que tothom qui pugi a Gran Paradiso hauria de seguir, ja que per la banda del refugi de Chabot la pujada es fa pràcticament en solitari i a més ens estalviem el tros d’asfalt que hi havia al nostre track de referència.

I amb aquest cim obrim el triplet alpí de puja-baixa en una jornada. Sense nits a refugis ni ajudes mecàniques. Tal com vivim i sentim la muntanya.

Anuncis

2 responses »

  1. Retroenllaç: Puja-baixa d’aclimatació al Monte Rosa. Signalkuppe/Punta Gnifetti | monspossibles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s