Puja-baixa d’aclimatació al Monte Rosa. Signalkuppe/Punta Gnifetti

Estàndard

Estàvem satisfets amb la primera experiència alpina, el puja-baixa al Gran Paradiso, però sabíem que no era una aclimatació suficient de cara al repte que teníem entre cella i cella: fer el Mont Blanc des de les Houches en un dia sense refugis ni ajuda mecànica. Per poder aclimatar en condicions feia falta un cim de més alçada, que ens forcés a sumar més desnivell positiu d’una tirada, estar més hores a sobre 4000 i, sobretot, que no presentés dificultat tècnica. Com a bons inexperts vam demanar consell als que en saben molt més que nosaltres i un bon amic del @raulkoala ens va recomanar molt encertadament que anéssim al Monte Rosa. Tot i que alguns trobaven una animalada fer un puja-baixa a un dels cims més alts dels Alps, a nosaltres ens va semblar que el Signalkuppe o Punta Gnifetti era perfecte. Seria una prova de foc ideal. Si aconseguíem fer-ho bé a aquí, teníem possibilitats de tenir èxit amb l’objectiu Les Houches – Mont Blanc – Les Houches, i si no, ja pensaríem alternatives. Així doncs ens decidim pel Signalkuppe, tranquils perquè sabíem que no era una ruta complicada, per les ressenyes que havíem llegit i el que ens havien explicat es tractava d’una ‘marxa glaciar’ que a més compta amb diversos refugis, una bona carta per tenir present si el clima es complica o si flaquegem.

Aquí m'estava deixant la pota que necessitaria el dia següent

Aquí, deixant-me la pota que necessitaria el dia següent

En aquest cas el desnivell que tocava salvar era bastant més que amb el Gran Paradiso i el  “modus operandi” el mateix: puja-baixa d’una tirada des del poble més proper i sense ajudes mecàniques. La sortida d’Staffal (1800) i l’arribada a 4550. La gent amb qui xerrem no ho acaba d’entendre massa. Sobretot que evitem el primer telefèric, que et deixa a pràcticament 3000. I encara n’hi ha un segon que et deixa una mica més amunt, a 3200. Així doncs el Monte Rosa és un lloc ideal per els qui col·leccionen quatre mils, ja que en tens molt a l’abast fent poc desnivell i menys quilòmetres. La ruta habitual és agafar com a mínim el primer telefèric, fer nit al refugi de Gnifetti i el dia següent atacar uns quants 4000s des de 3647. Però no volíem fer-ho així. Ho teníem clar, amb un en tenim de sobres, però el volem suar des de baix. De manera que se’ns presenta un desnivell de pràcticament 3000+, així que clarament calia avançar l’hora de sortida. Mentre el @raulkoala proposa les 3 del matí, jo que sóc més de deixar-me portar per les mandres defenso la sortida a les 4h, així que al final fem un ‘ni pa ti ni pa mi’ i acordem sortida a les 3.30, que com era d’esperar acaben sent pràcticament les 3.40. Val a dir a més, que no va ser precisament una nit plàcida. Just el dia abans havíem sortit a ‘estirar una mica les cames’ i com qui no vol la cosa ens van sortir 30kms. Sobre el quilòmetre 20 i poc vaig començar a notar unes molèsties a la part de darrera del genoll dret. Unes punxades que em feien bastant mal, però ja estàvem emmerdats i no hi havia més que acabar la volta fins a tornar a buscar les bicis (Sí, el @raulkoala va tenir la fantàstica idea de fer l’aproximació en bicicleta. Concretament un parell o tres de kms de bona pujada de carretera des de Courmayer en BTT). La qüestió és que vaig anar a dormir adolorida i advertint que si em feia molt mal al despertar-me no atacaríem. Amb el neguit, ni vaig dormir bé, ni em va deixar de fer mal, però com era d’esperar tampoc vam avortar la missió. El més curiós de tot plegat és que al cap d’unes quantes hores la molèstia va desaparèixer per complet. Segons el @raulkoala, que sap tan de fisioteràpia com de física quàntica, tenia una tenditis que em vaig rebentar a base de matxacar-me caminant, que és bàsicament el que hauria fet un fisio amb les mans. Si hi ha algun fisio a la sala, que el desmenteixi, si no serguirem donant per bona la seva versió, ja que em va alegrar molt que hi hagués un mal que es curés matxacant-lo amb hores de muntanya.

Sigui com sigui abans de les 4h ja estàvem al corriol que ens havia de portar a la pistorra que puja fins a Paso de Salatti (2976) que és on arriba el primer telefèric. Tot i ser negra nit s’intueix que el corriol és preciós, precisament el contrari que la pista d’esquí que la segueix i que empina amunt de mala manera. Però ja ho veurem de dia, al cap d’unes hores. De moment amb el frontal, només pensem en sumar desnivell així que amb alguna marrada que altra acabem arribant al Paso de Salatti ja sense frontals, a les 6.30h.

Arribant al refugi de Gnifetti

Arribant al refugi de Gnifetti

Fem un entrepà i seguim la pujada que ens ha de dur fins al Refugi de Gnifetti (3647) debatent si caldrà equipar-nos abans o després del refugi tot admirant com es desvetlla la vall. Primer hi ha unes grimpades, assequibles d’aquelles que et fan el camí més distret quan vas fresc. I després hi ha alguns trams de neu, però està molt dura i en camí ben aplanat. Així que anem avançant, procurant mantenir bon ritme. Realment no calen els grampons, fins que arribem a una passarel·la curteta i amb un parell de trams amb gel, pràcticament a tocar del refugi. Decidim no posar-nos-els, ja que després segueix el pedregar que ens ha de portar al refugi, però sincerament jo no ho veig massa clar, només faig que pensar en com estarà a la tornada i li dic que sigui com sigui al baixar ens els posem. Realment no són imprescindibles, però allò que penses ostres, mira que carregant-los a la motxilla no treure’ls per mandra. Rondinant una mica i clavant fort els pals creuem, i arribem al refugi sobre les 9. Allà sí que ja toca equipar-nos. I cap amunt, que ens falten pràcticament mil metres de passejada sobre la neu. El proper punt de referència és el Coll de Lys, seguint el GPS anem discutint quin punt deu ser i quins cims ens rodegen. Cap dels dos en té ni idea, però les vistes són espectaculars, i l’amplitud del Monte Rosa captivadora. Hi ha força alpinistes, però com que hi ha tants cims a fer no hi ha gens de sensació de col·lapse. Ens creuem, cadascú amb el seu objectiu en ment, compartint silenci enmig d’una bona manta de neu. A més el @raulkoala sembla que ja domina el material, tot i que els grampons encara li salten de tant en tant. Posa ullets de koala degollat i jo no el renyo massa. Que també em va bé parar a omplir-me d’aire, però xsst. Quan ja fa una estona que el Coll de Lys comença ser el ‘putu coll de Lys on collons és’ ens adonem que l’hem deixat a l’esquerra i que ens trobem pràcticament coronant un cim que després sabrem que és el Ludwigshöhe. Dubtem si acabar de pujar la carena, però acabem optant per baixar, i seguir a buscar el nostre objectiu, el Signalkuppe. Així que ens dirigim cap a seguir el track. La qüestió és que ja estem ben bé a 4300 així que en queden només 200+ i ja hi serem.

Si voleu una voll al refugi a més alçada d'Europa, l'haureu de pujar vosaltres!

Si voleu una voll al refugi a més alçada d’Europa, l’haureu de pujar

Tal com havíem llegit la ruta es pot definir perfectament com a marxa glaciar, sense gens de dificultat tècnica no hi ha rastre d’esquerdes, això sí, algunes rampes prou empinades que si físicament no estàs bé, et poden fer molt mal. Afortunadament nosaltres ens trobem bé fisícament. Una mica cansats, clar, però ni rastre de mal d’alçada ni res. Així que apretem i cap amunt. A més no hi ha dubte de quin és el cim que anem a fer, ja que és on hi ha l’edifici a més alçada d’Europa, el Capanna Margherita, que ja fa una estona que veiem. Hi arribem sobre la una del migdia. Quinze minutets per l’entrepà i les fotos de rigor i ja comencem a encarar la baixada. El @raulkoala ha vist que hi ha una baixada directa que ens evita el mal pas de la pujada i que a més ens estalvia passar pel refugi. Així busca la redempció pel grampó que encara li salta periòdicament. I mira, l’aconsegueix. Allà mentre ens traiem els grampons veiem tota la gent que baixa del refugi i que pràcticament ningú ha decidit posar-se grampons pel mateix lloc que nosaltres havíem patit a la pujada, patinen i mal passen com poden. Ben bé… per un moment de parar i equipar-nos perdem l’estona que calgui passant-ho malament per vint miserables metres, però vaja… que bé que va veure de fora el que havíem fet nosaltres mateixos a la pujada per veure que absurd que és. Allà parem i fem l’últim entrepà que ens queda amb la voll que hem pujat al cim. I que bé que es posa!

De casa seva n'han fet una pista d'esquí

De casa seva n’han fet una pista d’esquí

Es comença a fer tard i l’horitzó es va amagant sota una capa de boira que es va espessint. Així que sense distreure’ns gaire més del compte seguim desfent camí. Patim una mica, a més, perquè les piles del GPS, ni les que hi portàvem ni les de recanvi, estaven fines del tot i pot ser que digui prou en breu. Pel que recordem de la pujada el tram que ens queda és senzill, està ben marcat i a més l’acabem de fer fa unes hores. Però res d’això tan obvi és obvi quan et trobes enmig de la boira i sense referències. Així que li fotem canya. I la veritat és que la baixada es fa pesada i dura. Tots els trams semblen molt més llargs del que havien sigut de bon matí. No recordàvem tants trams de neu, no recordàvem algunes pujades i trams de pedre. Però anar xerrant passa ràpid. I tot i la boira el dia aguanta. Sembla que no plourà. I si plou ho farà quan ens quedin ja només un parell d’hores així que cap problema. Arribem al Paso de Salatti després d’una bona estona. A mig camí el GPS diu prou, però el camí està clarament indicat i la boira no impedeix veure les fites altíssimes que altres alpinistes han anat deixant. Només cal aixecar cap i fixar-t’hi una mica. Arribem al Paso de Salatti a quarts de cinc o així, quan els últims alpinistes arriben a agafar els darrers telefèrics. Nosaltres encarem la baixada. Un cop aquí ens falta ben poquet, però sabem que es farà llarg. Així que no hi ha més que agafar-s’ho amb calma i compartir unes galetes de camí. La veritat és que el paisatge és desolador. Sense neu encara pots apreciar amb més claredat les destrosses que fem els humans a les muntanyes, i després dels paisatges que acabàvem de creuar, això fa mal. A més és just el tram en què ens vam trobar més animals. I només pensava en el greu que em sabia el que els havíem fet a casa seva. Recordava tot baixant el fragment aquell de la Vida de Pi, en què explicava que el seu pare havia posat un cartell a l’entrada del zoo on demanava quin és l’animal més perillós del món. Després de pensar-ho havien de fer córrer una cortina on cadascú imaginava trobar-hi la fotografia d’un animal diferent, però els sorprenia un mirall on veure-s’hi reflectits. Pensant aquestes coses anàvem baixant el coi de pista creuant els dits per arribar d’una vegada a algun terreny més amable. Finalment arriba, un tram ben bonic de la UTMR per posar punt i final a un puja-baixa tan dur com espectacular a un massís preciós.

El Monte Rosa ens va encantar. Cadascú decideix de quina manera el vol fer. Si vol agafar un, dos o cap telefèric. Si vol refugi, tenda o vivac, o opta pel puja-baixa com vam fer nosaltres. Sigui com sigui, per estar allà dalt i sentir la immensitat de les muntanyes, valdrà la pena.

Track de la ruta:
track_monterosa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s