Puja-baixa al Mont Blanc I. L’ascensió des del fons de la vall

Previsió de temps d’ascensió al Mont Blanc

Vam arribar a Chamonix amb la sensació d’estar ben aclimatats i preparats físicament i mentalment pel repte que ens havíem posat: puja-baixa al Mont Blanc sense refugis ni ajudes mecàniques. Sabíem que era un bon repte i tot i que bones amistats amb molta més experiència ens ho desaconsellaven, teníem clar que ho volíem intentar. Aixó sí, amb els mínims riscos possibles, prenent-nos-ho seriosament i amb una bona aclimatació. Després de llegir diverses ressenyes i en especial la que va ser la nostra inspiració, l’ascensió exprés al Mont Blanc de Todo Vertical (més gràcies!) vam fer una previsió de temps de pas a diferents punts de referència que si tot anava bé podíem assumir segur. Ara només calia esperar el dia perfecte. Semblava que era dimarts, però a última hora, les condicions es van girar la previsió de vent al cim de fins a 80 km/h ens va fer descartar el dia. És la seguretat que et dóna anar-hi sense pressa ni data d’atac fixada: tens tot el temps del món per esperar el dia perfecte. Però estem de sort i sembla que aquest ja és l’endemà mateix. Encara es preveuen ràfegues de vent d’entre un 20 i un 40% que faran disminuir fort la sensació tèrmica, però el cel serà net i serè.

Una vegada més discutim hora de sortida. Mentre jo aposto per sortir a mitjanit, el @raulkoala defensa sortir a les 22h. Jo volia retrassar l’hora per evitar passar hores de matinada en alçada i ell, en canvi, molt encertadament, volia avançar l’hora perquè sabia perfectament que l’espera es faria eterna i que per deixar que els nervis ens consumeixin esperant l’hora pactada, més val sortir.  De nou fem un ‘nipatinipami’ i acordem sortir sobre les 23h. Ell ja avança que serà abans segur, perquè estarem dels nervis. Passem el dia neguitosos, admirant el Mont Blanc des del fons de la vall, des d’on l’hem de pujar poques hores més tard. Es confirma que el @raulkoala tenia raó, l’espera desespera, que diuen. Després de matar l’estona a Chamonix, anem ja cap a Les Houches, on dinem i confiem poder fer una migdiada que som incapaços de fer. Cap a mitja tarda, optem per baixar al poble a fer un cafè i xupar una mica de wifi a algun bar. Just ens escrivim amb @jordisaragossa, amb qui coincidim per fer-la petar una estona. Encara que sigui per seguir amb el monotema Mont Blanc, només per xerrar amb una persona que no siguem nosaltres dos ja val la pena.

Sortida de l’Église Saint Jacques Baptiste de les Houches. A les 22.30h

A més ens dóna bons consells. Precisament el dia que ataquem nosaltres fa just un any que ell va pujar-hi, així que ens explica la seva experiència. Ens va molt bé sobretot perquè ens alerta de l’absència d’aigua durant tot el camí. Efectivament, cal carregar-la tota des de baix si no vols comprar-ne als refugis. També ens explica com va viure el pas per la bolera, el que em té més preocupada. Amb la tonteria passen els minuts i comença a fosquejar, així que retornem cap a la furgo. Encara hem de preparar el sopar i els entrepans i revisar per enèssima vegada les motxilles. Un cop tot fet, cap a les 22h i poc baixem al poble, que la sortida ha de ser des de l’església. Ens sorprèn que estigui oberta així que decidim entrar-hi. No ens encomanem a la verge, però el @raulkoala aprofita l’avinentesa per demanar-li al cura a quina alçada exacta estem ja que el GPS no acaba d’atinar Evidentment el senyor no acaba d’entendre massa ni què hi fotem allà amb frontals ni perquè li demanem a ell l’altitud i se’ns treu de sobre amb educació dient que sí que sí, que estem a 1010. Bé, doncs ja amb tot a punt a les 22.30, posem crono i cap amunt, hem d’arribar a 4800.

La primera aproximació és un bosc que fa el seu rotllo, com a mínim de nit. Els cartells de perill per esllavissada entre arbres tot tètrics no pronostiquen res de bo. I el camí plagat de llimacs, tampoc. Mentre anem sumant els primers metres de desnivell ens distraiem mirant les diferents mides i formes que tenen, conscients que a la baixada ens arrossegarem com ells. Amb aquests pensaments anem fent via i contrastant una vegada més que si el @martoxkoala és ídol i messies de la muntanya és perquè s’ho ha guanyat a pols:  anem complint la seva regla dels 500 metres de desnivell per hora (quan estàs rebentat o portes pes), paraula de Martox. Més tard hem ho hem contrastat amb ell i per la nostra decepció es veu que són 600, així que no som tan bons com volíem creure. Sigui com sigui, anem sumant desnivell fins arribar a l’estació de tren. Un parell de cartells ens alerten que no es permet pujar a peu per la via, però pel que hem llegit és la ruta més ràpida i fàcil. I total, de nit, no sé pas a qui podem molestar. El camí és curt, però fa de bastant mal caminar entre aquelles pedrotes típiques de via de tren, però no hi ha més, amunt fins arribar a l’estació de dalt, el nid d’Aigle (2362), on la majoria d’alpinistes comencen l’ascensió. No tardem massa, anem sobre el temps previst, una mica millor i tot. Vam fer bona feina fent els càlculs i l’estem fent caminant.

I el Raül va tornar amb aquesta cara després de l’ensurt de la caiguda

Seguim pujant, fins a trobar el proper punt de referència: el primer refugi, el Tette Rouse (3167). Comptem que hi tardarem un parell d’hores. A mitja pujada jo començo a notar fred, així que m’aturo i em poso el gore i guants més gruixuts, no és una nit freda, però corre un aire que fa que la sensació de fred s’intensifiqui. Però el que em fa patir més no és el fred, sinó la son. Fa hores que pujo badallant. Podria adormir-me a qualsevol racó, però cal caminar. Penso que aviat pararem i somio en la cafeïna de la primera coca-cola que compartirem. Però les ganes de parar i la inexperiència ens porten a aturar-nos al pitjor lloc. Passat ja el refugi, i veient el de Goûter a dalt de tot d’una forta pujada pedregosa. Jo vull parar abans de la bolera. Ho necessito. Vull afrontar-la el màxim de relaxada possible i això vol dir, entre altres, sense gana ni set. Em fa patir que no ens n’adonem tot de nit i que ens aturem massa a prop de la zona perillosa. Tot i el que ens han explicat i hem llegit em feia patir que no identifiquéssim la zona de perill. Així que cometem l’error d’aturar-nos a una zona desprotegida, on l’aire corre fort, i agafem fred. Un fred que ens acompanyarà una bona estona ja que queda encara molta nit per endavant. Fem l’entrepà ràpidament i ens apropem cap a la zona rocosa. Allà tocarà passar la bolera. Noto que se’m va accelerant el cor. Per si no ho coneixeu la bolera és un corredor, curt, d’uns 100 metres, però molt perillós ja que el desgel fa caure pedres des de més de mil metres d’alçada. N’hem llegit bastant i ens han explicat moltes coses de com passar aquest punt amb la màxima seguretat. No hi ha cap mètode infal·lible, però la consigna és clara: passar el màxim de ràpid possible amb seguretat. Sense arriscar, però sense passar-hi més temps de l’estrictament necessari. I sobretot mirar amunt i escoltar amb atenció el mínim soroll. El Raül passa primer, ràpid, quan me n’adono ell ja l’ha creuada i jo encara estic a la meitat. Veig que ell encara es sorprèn més que jo que vagi tan lenta. No estic paralitzada, però vaig amb molta por. No hem sentit ni un soroll, no hem vist cap despreniment, però camino amb molta tensió. Un cop passada la zona de risc (sí que està ben senyalitzada, hi ha cartells que mostren com assegurar-se i tot) m’he d’aturar. Se m’ha accelerat el cor, i em em costa agafar l’aire. Sí, és un moment, però quin mal moment.  La sensació que no pots fer-hi més que esperar que just aquell moment no caigui cap pedra et fa plantejar fins a quin punt val la pena. I sobretot, com pot ser que no hi hagi cap via alternativa, fotria 500 metres més de desnivell si calgués per evitar-ho!

Fa fred, però per fi comença a despertar el dia

Són sobre les 3 de la matinada  i sentim que ja hem creuat la zona més perillosa. A més ja ens anem creuant amb gent que baixa, també alguns que surten del Tette Rousse. Sembla que el refugi de Goûter estigui a prop, però no, no ho està. Hi ha una bona grimpada fins arribar-hi. Tenim la bona llum de la lluna quasi plena i anem amb frontals i seguint el que creiem que és el camí. Jo vaig davant, ja que grimpant estic més àgil que el Raül, porto una motxilla amb molt menys volum i bastant menys pes. Seguim el cable de vida, però quan el perdo no em sembla estrany ja que la grimpada em sembla fàcil i entenc que senzillament no n’hi ha. A més vaig amb la seguretat de seguir les marques vermelles. Però m’estic equivocant. Ni hauríem de deixar el cable de vida, que segueix per una altra banda, ni estem seguint marques vermelles, sinó molsa. Tan estúpid com perillós. Veiem al gps que tenim el camí bo a 10 metres cap a l’esquerra. Hem d’anar cap allà. En la majoria de casos el millor que es pot fer és desfer el camí, però no ho fem. Trepar sovint és més complicat que destrepar, i els passos que segueixen tampoc són difícils, però suficient perquè no es puguin fer amb seguretat amb els pals a les mans. Anem fent, primer un i després l’altre, passant-nos els pals. Jo vaig avisant al Raül d’on agafar-se bé procurant escollir els trams més fàcils i redirigint-nos cap a recuperar el camí, a l’esquerra. Amb aquestes que de cop passo un tram una mica més complicat, però ja quasi hi som. Passo, li dic que faci oposició per avançar, no em sembla difícil. Però és de nit, ens hem equivocat i ell porta una motxilla gran. Amb aquestes que de cop sento un crit. I que el cor se m’atura. El Raül ha caigut, no sé com, no sé de quina alçada, però he sentit el crit. El crido, baixo!!! Em diu que no, que ja puja. Puja amb una cara que no l’hi havia vist mai, espantat. No ha passat res, no hi havia pati. Però els dos sabem que hauria pogut passar. Ens abracem. Ens hem equivocat i ho hauríem pogut pagar molt car. Sempre, sempre ho hem de tenir present, qualsevol petit error o distracció a la muntanya t’ho pot costar tot. Afortunadament en res i menys ja hem recuperat el cable i el camí, però del encara no ens hem recuperat és de l’ensurt. Seguim amb màxima prudència, mirant constantment el GPS i sense perdre el camí, així arribem al refugi vell de Goûter. Seguint el camí tal com toca, la grimpada no és gens complicada. Però de nit cal màxima atenció per no perdre el camí, no perdre de vista el cable de vida i contrastar amb el GPS.

I seguim pujant rodejats dels Alps

Ja al vell refugi de Goûter ens posem grampons i ens encordem. Encara es negra nit i bufa vent. Jo ja porto tota la roba posada, menys una segona tèrmica i les malles tèrmiques. Avancem. A les parts que estan descobertes el fred gela. Jo vaig amb botes toves, les úniques que tinc, i els dits se m’estan gelant.  M’agradaria que fos més tard i que faltés ben poc perquè s’aixequés el dia. Però tampoc falta tant. Prou mal moment perquè al Raül li salti un grampó, amb el fred que glaça ens sembla més temeritat aturar-nos a posar-lo bé allà que no pas esperar un lloc una mica més arrecerat. El trobem, operem amb la màxima rapidesa que podem. El fred és intens, però afortunadament els minuts passen i aviat ens escalfarà el sol. Al cap de res i menys ens acaronen les primeres llums del dia (per fi!), veiem el poble, al fons de la vall, que en fa d’hores que caminem! Espero arribar aviat al refugi lliure, el de Valot (436″) . Des del refugi de Goûter havíem comptat aproximadament un parell d’hores i mitja, així que falta poc més d’una hora, estem clavant els temps. A aquest punt ja fa estona que ens estem trobant a força gent, la majoria han sortit del refugi de Goûter. Nosaltres anem a bon ritme, afortunadament no estem patint gens de mal d’alçada, així que estem contents amb l’aclimatació que hem fet. Arribem al refugi de Vaot i ens mengem un altre entrepà, que amb la previsió d’estar sobre les 20 hores en ruta anàvem ben preparats de menjar.

Arribant al cim amb les emocions a flor de pell

A partir d’aquí tenim dues hores fins a fer cim. I ja no fa fred, però seguim ben abrigats, quan ha calat el fred és difícil treure-te’l de sobre. Vaig jo davant i poso la directa. Podem aguantar un bon ritme després de ja 9 hores en ruta ja estem passant els 4400 i seguim sense mal d’alçada. Així que fantàstic. Estem tan emocionats que aquesta última apretada amb prou feines costa, només visualitzem el cim, que ja és a tocar. L’arribada al cim, després d’11 hores d’esforç ininterromput, em posa la pell de gallina i em fa saltar les llàgrimes. Arribo sanglotant i tot. I sé que el Raül, compartint cordada uns metres més enrere, està igual que jo. Encara no són les nou del matí i ho hem aconseguit. Som a 4810. Hem passat fred, hem tingut un ensurt important, però ens n’hem sortit, amb el temps previst i trobant-nos bé per afrontar la baixada amb seguretat. Corre aire, però ja no fa tan fred. El dia està claríssim, ni un núvol i unes vistes espectaculars. El millor premi per l’esforç patit i compartit. Sentir-te als sostre dels Alps, respirar aquell aire i omplir-te de muntanya. Fem les fotos de rigor, intercanviem impressions amb una parella que porten una estelada deu vegades més gran que el nostre drapet i al cap de 15 minuts encarem la baixada. Hem aconseguit mig repte, però ens queda l’altra meitat, tornar al fons de la vall.

I al final vam poder admirar els Alps des del seu sostre