Puja-baixa al Mont Blanc II. La tornada al fons de la vall

Estàndard
[Continuació de Puja-baixa al Mont Blanc I L’ascensió des del fons de la vall]
Ja hem deixat el cim enrere

Al refugi lliure de Valot, ja amb el cim enrere.

Amb la satisfacció de qui té mig camí fet, encarem la segona part de l’aventura: la tornada al fons de la vall. Menys exigent, clar, però amb el cansament acumulat que portem som conscients que serà dur i que se’ns farà llarg. Estem físicament bé, així que després de les 11 hores de pujada esperem estar-ne entre 8 i 9 de baixada, més o menys el mateix que marcava la nostra guia de referència. Però com a les ultres no val la pena mirar el final des de dalt, si no anar tenint petites metes, els punts de referència, que si no la més motivada es desespera. Així que preveiem fer aturades, encara que siguin ràpides, als mateixos punts de referència que havíem marcat a la pujada. I els que facin falta, és clar. I de moment el primer és el refugi lliure de Valot. Fem el descens amb neu rapidíssim, no costa gens ni mica, només que cal passar la gent que encara va pujant, no precisament poca, i avançar alguns dels que baixen. Però no hi ha cap aresta especialment estreta i fàcilment es pot anar fent via excepte quan ens creuem amb mig centenar de militars carallots que esbufeguen com  mamuts.  Al refugi lliure preferim fer una aturada de mínims, ja que hi ha bastanta gent i a més ha arribat un helicòpter de rescat. Fa de mal parar, de manera que traiem les galetes i les anem compartint tot baixant. El segon punt de referència és el refugi de Goûter. Tampoc hi ha cap complicació, encara menys, de fet. Aquí ja no hi ha arestes i la neu està bé. A més es pot marrar fort, així que avancem a bon ritme. El sol brilla i ja no queda rastre del fred que havíem passat unes hores enrere per aquests colls.  Al cap de poqueta estona arribem al refugi vell de Goûter, per anar al nou t’has de desviar del camí, i tampoc hi havíem d’anar a fer res. La baixada està sent molt còmoda i fàcil, estem més que contents, eufòrics, però encara falta un bon tros, ho sabem perfectament. Al refugi ens traiem capes de roba i l’equipament alpinista  i el Raül canvia les pesades botes que porta per unes vambes. Jo com que ho he fet tot amb unes botes toves bastant lamentables no m’ha calgut carretejar un calçat més còmode. Però només anar vestida com normalment a la muntanya, ja em relaxa bastant.

I això és la bolera

I això és la bolera

Així encarem la baixada de roques que ens ha de portar una vegada més a la temuda bolera i al proper punt de referència, el refugi de Tette Rouse. Aquest cop, a plena llum del dia, i amb la gent que ens anem creuant (sobretot en direcció contrària) tenim clar que no perdrem el camí. El pitjor, però,  no eren els blocs i les cordes que es succeïen a cada tram (a la pujada no en vam fer tantes per la marrada que vam cometre per error), sinó els guies tot tocats i posats que arrossegaven senyores de mitjana edat o turistes fora de forma com si fossin bous tibant una pesada càrrega. Bé, de fet, els qui bufaven com búfals eren els tibats que suposem anaven a fer nit al nou Goûter. I nosaltres, que anem avançant com podem, per fer via i passar aquest tram, que es fa bastant pesat. I mig atropellant grups que pugen, patapam, mal gest al peu, amb petit crec incorporat, i que una que a base de fer esport i lesionar-se ja es coneix una mica, autodiagnòstic clar: esquinç. Davant de la gent menteixo obertament, ‘I’m ok’, però ja li dic al Raül, que això no té bona pinta. Però puc caminar (això també ho he ‘après’ de fer esport i lesionar-me) i segueixo tenint ganes d’arribar a la bolera, per passar-la d’una vegada sense haver-hi de tornar. Aquest cop, a més, per afegir-hi una mica més de tensió, sí que veiem un parell de despreniments. Pel que hem llegit, no són res, però que no t’enganxin al mig del pas. La gent que està més amunt crida prou fort, i els que estem a mig camí ens fem eco dels crits per avisar els que es troben a la zona crítica. Quan hi hem arribat hem vist un parell de despreniments, cosa que fa que, com a mínim jo, encari la bolera encara més tensa que a la pujada. Tenim la sensació que  a la pujada ens hem desviat de la ruta bona i hem anat una mica més amunt del compte. Ara a plena llum del dia pensàvem que es veuria clar el camí, però no és així. La gent passa per un parell de vies diferents, òbviament seguim al guia, que segur que no s’arrisca un pèl. Però per on passa ell hi ha una mica de neu, i ens fa patir que no rellisqui. Passo jo primera, piolet en mà per si rellisco. Passo prou bé, però arribo taquicàrdica, com abans. Clavant bé els peus, marcant fort a cada passa i passant el màxim de ràpid possible, però amb seguretat. Li dic al Raül que si fixa bé els passos, es passa bé, però el tiu després de veure que pot passar bé al fer la primera passa s’emociona i vol avançar més ràpid del que toca, total, que patina i ha de clavar el piolet. I allà et teniu, vivint la seva primera lliçó d’autorescat en plena bolera. Afortunadament se’n surt i jo no ho veig. Sort que teníem els piolets a mà, a aquest punt els guardo a la motxilla del Raül i encarem l’últim tram de neu tova que és el que ens ha de dur fins el camí pedregós que ens portarà a l’estació de tren.

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-'

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-‘

Parem on s’acaba la neu a fer un entrepà i jo em poso una mica de neu al turmell tocat, està inflat. Noto que és un esquinç força diferent que els habituals, intueixo que el fet d’haver-me’l fet amb botes altes hi deu tenir a veure, però poc imaginava que l’arrossegaria tant com ho estic fent. Toca ibuprofè, que ens falta un bon tros per endavant. La baixada que segueix es fa prou ràpid, seguim trobant força gent, sobretot en direcció contrària, però no tenim dificultats per avançar. Així arribem ràpidament a l’estació de tren. Important és que per fi hi ha un lavabo :_) Parem a fer un altre entrepà i seguim baixant. Ho tornem a fer per la mateixa via del tren, fent cas omís dels avisos que ho prohibeixen. Però ens han dit que és el millor camí. Així que li fotem. El Raül va davant i em fixo que no porta els piolets que li havia guardat a la motxilla. Merda. Ho penso i ho dic. Creuo fort els dits perquè estiguin  a l’estació, que és on hem fet la parada gran. Sé que no hi seran, ja que si ens haguessin caigut a les pedres haurien fet soroll. I no hem sentit res. El més probable és que hagin quedat a la part de neu de després de la bolera. Fins allà està clar que no pujaré, però em sento amb l’obligació de tornar a l’estació per si de cas. Per lluitar-ho una mica, com a mínim. I així ho faig. Deixo el Raül a peu de via i pujo corrent cap amunt. Com era d’esperar no els trobo, així que torno de mala llet a córrer cap avall i em trobo el Raül, estirat, em diu que ha descansat una mica però que un dels maquinistes li ha fotut una bona bronca per estar allà. Així que pensem en baixar el màxim de ràpid abans que ens torni a baixar un altre tren. I sortim del costat de la via al límit. Millor, que així ens estalviem una bronca. Ben bé, l’últim que em faltaria, que entre l’esquinç i els dos piolets (que ens havien deixat) el balanç ja és prou negatiu. I el pobre Raül paga el meu mal humor, però és que em fa tanta ràbia haver perdut els dos piolets, per no haver vist una merda de gometa de la seva motxilla que hauria d’haver tensat!

Baixo enfadada amb mi mateixa. A més l’eufòria del cim s’ha anat perdent amb el desgast de la baixada. Ara ens queda poc, però ja es comença a fer tard i les ganes per arribar són immenses. Tenim ganes d’arribar al bosc de la por, l’últim tram de l’aproximació. Quan hi arribem, ja no ens sembla ni tant de la por, ni ens fixem en els llimacs ni res. Només tenim un objectiu, l’església de Les Houches

L’arribada al fons de la vall no compta amb l’espectacularitat de fer el cim. L’eufòria tampoc és la mateixa després de 20 hores d’esforç. Però al trepitjar de nou el punt de partida et sacsegen totes les emocions del camí i a més la satisfacció d’haver aconseguit el repte que tant ens havien dit que era impossible. La satisfacció d’haver-ho lluitat. D’haver-ho passat malament, però haver-nos mantingut fidels al nostre objectiu. D’haver viscut un dia intens, compartint moments complicats i haver retornat, sans i estalvis un altre cop al fons de la vall. En definitiva, d’haver viscut una experiència que no oblidarem.

Anuncis

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s