Aprenent en una ultra de veritat: espectacular UT Emmona

Estàndard

La decisió d’estar a línia de sortida de l’UT Emmona va ser presa sense massa reflexió. Sabia que seria la distància més llarga a la que m’havia enfrontat mai, però quan el Raül em va proposar córrer-la com a preparació pel repte de l’any, l’UTMB, vaig dir que sí sense ni mirar-me el perfil. Després em van fer saber que el més preocupant no eren els 110kms, que també, si no que aquests venien acompanyats d’un desnivell positiu de 8300m. Però vaja, ja havíem dit que sí, i el més important, seria una prova de foc excel·lent per l’UTMB això segur.

Al km 18

Al km 18 saludant al Manu, que segueix tant com pot a l’icombustible Judit Lamas!

Arribem a Sant Joan de les Abadesses amb aquells nervis pre-ultra que no et deixen concentrar-te en res. Em tranquil·litza que per primera a vegada arribem amb temps. Ens podem situar bé, saludar a la família de corredors que ens anem trobant, recollir pitrall, preparar la bossa amb carinyo. Anar amb temps és una meravella. Fins i tot aprovem a l’apartat d’anar a dormir a una hora prudent així que sorprenentment aconseguim unes 7 hores. De tota manera al matí acabem fent tard, com sempre. Nervis per anar al lavabo, sentim que comença la música i sense ni adonar-nos-en ja estem creuant el mític pont de Sant Joan de les Abadesses, que sabem del cert que tardarem com a mínim 24 hores a tornar a trepitjar.

 

10342795_10203424837037680_3948927280082126338_n

Ja hi patim ja, però també ens fem un fart de gaudir. Una alegria trobar-vos als avituallaments Laura i equip de Tallaferros!

M’anima molt tornar a fer equip amb el Raül, serà dur igualment, però compartit tot baixa millor. D’entrada em trobo prou bé, fa dies que noto el bessó una mica carregat, però res greu, em fa patir el Raül. S’està recuperant després de l’artroscòpia i 110 kilòmetres no són el millor test a totes llums. Però som així. Surto pensant que baixaré millor que ell, perquè aquest genoll el frena, però que a les pujades serà ell qui tibarà. Anem amb el Josep Artigas, expertíssim en la zona, que ens va donant valuosos consells de tot el que ens espera. Clarament em falta experiència per saber a quin ritme s’ha d’anar amb una ultra com aquesta, però sóc prou impacient com per convèncer-me de seguida que anem massa lents. El noto cansat, i pateixo perquè no portem ni 20 kms. Santa impaciència la meva! M’avanço expressament pensant que així no es gronxarà. Veig una noia darrere m’espero per xerrar amb ella. Ens expliquem una mica com anem i ens interromp un noi de darrere per dir-nos que anem desena i onzena o així, comptant la marató i la ultra clar! M’imagino que n’hi ha alguna més per davant, però igualment això em fa adonar que potser no anem a un ritme tan dolent. Començo a notar mal d’ovaris, paro a pixar i patam, se m’ha avançat la regla tres dies. No sé si és habitual amb altres dones, però últimament em passa a totes les curses grans, suposo que és la manera que té el meu cos de tornar-me el càstig que li estic fotent jo amb aquesta matxacada. No volies èpica?

Trobada d'amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Trobada d’amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Al Coll de la Marrana ens alegren un munt totes les cares conegudes que hi trobem. Però veig el Raül amb cara de rebentat total, em fot patir, insisteixo que es foti un gel, ell que pot! El Gerard de Klassmark ens recorda que no portem ni 40kms, tenim temps de sobres per revifar i tornar a rebentar si cal. Es fot un gel caducat de ves a saber quan, però el més important, és que fa efecte!! Coronem Bastiments i ens preparem per recórrer una bona part de carena. Espectacular és poc. Aprofito per anar fent pedagogia de com portar els pals de manera no assassina fins que me’n canso, mare meva quin perill. Aixecar el cap ho cura tot, però, estem ben rodejats de muntanya. Anem compartint metres, aquí no es pot comptar per kilòmetres, amb l’Eudald i Marc Camprubí, concentrats per no fotre’ns mal però anar saludant a coneguts que ens anem creuant. Ja veiem Núria, ben enfonsada a la vall. Mira que anar allà per tornar a pujar! Però vaja, forma part del tracte. A mitja baixada noto de cop una punxada darrere el genoll. Merda. Paro en sec, no puc baixar. Collons, no hem fet ni mitja cursa!

Afluixem ritme fins arribar a Núria fem avituallament gran, intentar menjar, i prendre’m un ibuprofè. Un cop més l’estómac està tornant a donar-me pel sac, portem 48 kilòmetres i amb prou feines he menjat. I a l’arribar a Núria amb un bidó ple, em fan veure que tampoc ho estic fent gens bé pel que fa a l’aigua. Menja i beu, sempre que diu el Martox! Beure ho puc fer, però menjar sempre em costa sempre en cursa. Mira que quan estic al sofà em costa poc eh?! Em concentro a disciplinar-me amb això, si vull arribar a peu, no hi ha una altra.

Sembla que menjar una mica i l’ibuprofè se m’ha posat prou bé, puc caminar així que sense parar gaire més temps del compte seguim endavant. Amunt que anem a pujar al punt més alt de la cursa. Per mi el tros més dur. Semblava que s’enfotessin de nosaltres , el collons de Puigmal no arribava mai. Aquella carena anava destrossant sense compassió els nostres càlculs optimistes de ser a les 20h, 20h i poc a Planoles. Un cop al cim, per si no fos prou l’alegria de coronar el Puigmal en si ens trobem allà dalt a la Dolo, jo no la conec, però em sembla la millor persona del món amb tota l’energia que desprèn allà dalt. El més important és que, per fi, comencem a baixar. No són ni les 21h i ja començo a tenir atacs de son. Quina creu. Per fi arribem a Planoles. Allà ens trobem el Babil i el Marc que ens alerten que fa molt i molt fred a dalt del Taga i que no deixen sortir a ningú sense gore i samarreta tèrmica. Sincerament no entenc com hi ha gent que, amb nivell de pota justa com nosaltres, és prou inconscient per enfrontar-se a aquesta cursa sense això a la motxilla. Passem el control de material i anem cap amunt. Queden dues pujades.

10311779_684417684944580_6936983654083595844_n

I l’enveja que feien els que es quedaven a Núria. Gràcies per la foto Puchy!

El final es fa dur, comença a fer vent i la sensació tèrmica va baixant. La primera pujada costa pels contrastos tèrmics: molta humitat a l’inici i un vent que entra fins el moll de l’os als trams de prat obert. Faig els penúltims +1000 de la nit xupant roda del Raül. Sí, tant impacient jo i al final és ell qui tiba del carro. Passet a passet sembla que puguem contar es metres. Ens posem la samarreta tèrmica per mantenir el gore eixut perquè alçada quedem aixoplugats del vent i no patim fred. Baixada mortal cap a Ribes i pit stop extrem per sortir Taga amunt. Redéu quina pujada! Jo no la coneixia però el Raül me n’havia fet cinc cèntims d’un dia que va fer doblet. Els últims bonys són extrems i el vent bufa amb fúria i ens posem guants i gore. Una tenda al cim voleia sense control, el quadre és dantesc.

Ara, ja hi ha la meta a tocar i portem més de 90 kilòmetres a les potes, endavant, no hi ha més. El mal de genoll i ovaris és suportable i trotem amb alegria a les baixades. Jo no entendria un ultra acabant caminant però el Raül tira emocionat perquè sempre acaba com els llimacs que anem esquivant. A 7km de l’arribada trobem un tio rebentat i el saludem. Torna la salutació amb poc ànim i és el Rubén! El fèiem a St. Joan però va fulminat de cap. S’enganxa flipant de que correm però de seguida ens avança i ens fot un minut per kilòmetre des d’allà a l’arribada. Ens alegra la injecció moral que li serà pel mitic. Seguim al trote i fem els dos trams de +130 i +170 del perfil. Els fem bé però teníem l’esperança que no fossin certs. Gairebé 25h després tornem a creuar el pont de St. Joan de les Abadesses i creuem la meta com a tercera parella mixta. Estem eufòrics i ho celebrem amb cervesa artesana i felicitant a la gent de l’organització que està de guàrdia.

10262174_826728974023164_3421566513829430659_n

Poc pensàvem poder fer podi a Emmona. Increïble fer-ho amb tan bona companyia i poder fer el nostre petit homenatge a l’Iñaki. Et recordarem sempre!

Anem a la dutxa i començo a pencar. Sí, havia de fer un seguiment en directe de la cursa de Vallibierna i amb la trempera començo a enviar watts per compartir fotos. Per sort la rauxa s’apaga i podem dormir dues hores. A les 10:30 ens rentem la cara i més posts per la feina. La rebentada deu ser tan recent que encara no me la noto. Pujo al podi com a segona sènior (no penseu pas que vaig fer 2a, només que les absolutes anaven a part!) i amb el Raül com a tercer equip mixte. Felicitat absoluta i trofeu i pernil cap a casa!

Moltes gràcies a tota la gent que participa en aquesta organització i en especial al Jordi que vetlla per totes les corredores i ens fa sentir realment importants. Enhorabona a totes les que ho han intentat i, sobretot, que les no han pogut que  ho tornin a provar. I mil gràcies a tots els amics i amigues que estaveu pendents de nosaltes, sobretot els que miraveu les actualitzacions de facebook i web des de l’Stroika 😉

Anuncis

2 responses »

  1. Com sempre, un plaer llegir-te. No deixis de córrer, ni d’escriure ni de treire temps per les amigues perquè ho fas tot de conya. Espero poder-te rebre a Chamonix després d’haver assolit el gran repte de l’any. Abraçades!!!

  2. Toujours ce même sourire !
    même quand elle m’a doublée 😉
    j’ai bien essayé de la suivre… Mais….
    j’ai pas réussi 🙂
    Félicitations ! c’était une course très difficile mais si belle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s