La Ronda dels Cims: excursionisme extrem al país dels Pirineus

Des del dia que em vaig a inscriure a la Ronda dels Cims, regularment, entrava a la web i mirava si encara hi havia el meu nom. I sí, sempre hi era. Procurava alegrar-me’n. Sabia que seria un llarg viatge i tenia ganes de viure’l, però em feia molt respecte.

Ben relaxats abans d’engegar Ronda amunt!

Inevitablement aquest gran objectiu em condicionaria tota la temporada. Afortunadament la preparació per un objectiu així es gaudeix tant o més com la mateixa cursa, compartint entrenaments, visitant alguns dels racons que trepitjaríem amb la Ronda dels Cims, mirant el mapa amb atenció incrèduls de la volta que pensàvem fer. I com qui no vol la cosa, passen les setmanes, els mesos i arriba el dia de pujar a Ordino a buscar el dorsal. Nervis i dubtes, però molta il·lusió d’afrontar un repte així.

Un dels temes que em preocupava més era la meteorologia, afortunadament uns dies abans veig que es preveu un sol espaterrant. Cap risc d’inclemències que portin a retallar el recorregut. Fantàstic! Al briefing el Gérard repetia que el clima seria idoni per córrer, jo ja pensava que tampoc era així. Tantes hores de calor segur que passaran factura, però sobretot per l’organització i seguretat dels corredors és un dels millors escenaris que ens podíem trobar. La nit abans descansem, molt, moltíssim. Estic tranquil·la, ho tenim tot llest, organitzat com mai, i sense cap tipus de pressió. Tenim 62 hores per completar els 170 kilòmetres +13700, el nostre objectiu personal, baixar de les 50hores, però no és més que això un objectiu personal, aquí acabar ja és un objectiu de per se. Sempre intentem fer previsions de temps de pas i, en aquest cas, la nostra estratègia va ser dividir la cursa en 4 maratons, 4 grans objectius a acabar i la previsió aproximada era estar unes 12 hores per marató i passar abans de les 24h per Comabella.

La primera marató acabava a Pla de l’Estany abans d’encarar l’exigent pujada al Comapedrosa. L’únic objectiu d’aquesta primera etapa era que els kilòmetres passessin amb el mínim desgast possible. Anem a un ritme còmode ni se m’acut pensar en qui hi ha davant o darrera, no en tinc ni idea. Em passa alguna noia, van molt fortes, no m’intento enganxar i segueixo al meu ritme envejant la decisió amb què pugen. Ja comença a fer calor intensa l’únic objectiu és anar passant kilòmetres i així arribem al Pla de l’Estany. A les 16h he de parar cinc minuts a dormir, la calor m’està asfixiant. Se’ns enganxa el Doktor8 amb ganes de xerrar perquè només ha coincidit amb francesos; és agradable compartir kilòmetres i anar garlant, aquí el ritme et permet explicar-te vida i miracles. Tan xerrar, distreta, em blego el turmell. Crido, m’assento, em maleeixo i segueixo. Afortunadament sembla que no ha sigut tan com em pensava. Arribem al Pla de l’estany amb bon ànim i amb l’alegria de saber que hem completat la primera marató. Bé!

Tardem una mitjana de 3 a 4 hores entre avituallament i avituallament. S’han d’aprofitar!

La segona marató es fa pilota només començar. I és que comença amb la pujada més vertical que farem i que ens durà a coronar el cim més alt d’Andorra, el Comapedrosa. Parar a menjar se m’ha posat de collons, i em trobo forta, crec que és un dels moments que estic millor, deixo un grup de nois més enrere, entre ells el Raül. Em vaig parant a animar-lo, vull que anem junts, però començo a sospitar que ens acabarem separant. Sé que els dos acabarem, d’això no en tinc cap dubte, però no sempre els ritmes poden coincidir. De moment, m’espero. Arribo al Comapedrosa, una mica neguitosa perquè no el veig arribar, i sóc poc pacient. Començo a baixar pensant que així el veuré de l’altra banda, així és. El crido, l’animo i vaig baixant a poc a poc perquè m’atrapi. Ho fa aviat. Bé, m’he esperat una estona a la pujada, però ara crec que anirem al mateix ritme.

Tothom ens havia alertat que la baixada del Bony de la Pica s’havia de fer de dia, que era crucial. Però ja feia temps que aquesta possibilitat se’ns havia escapat. Igualment aquesta pressió ens serveix per anar avançant a bon ritme. Veiem una posta de sol impressionant a la carena d’abans del Bony de la Pica, tot un regal. Tan parlar de les cadenes del Bony jo m’havia arribat a imaginar que ens havíem de penjar a plom d’unes cadenes, el que fa la imaginació. En aquest cas, les expectatives creades van jugar a favor meu i em va semblar que aquells passos tan tècnics no eren res. Clar, que, jo em m’esperava haver-me de penjar com un xoriço d’una cadena! Això sí, aquesta baixada és llarga, llarga i pesada. Començava a flaquejar de son, i els passos eren maldestres. I sigui com sigui baixar 1400 metres de desnivell de cop, destrossa a qualsevol. I més si és en terreny andorrà. Fins i tot a mitja baixada ens aturem una estona a seure amb el Raül. Res, 5 minuts. Però necessito seure i tancar els ulls per un moment. Finalment arribem a la Margineda. No és ni molt menys el final de la segona marató, però és un punt clau de la cursa. Primera bossa de vida, primer canvi de roba, de mitjons, menjar assentada. Allà ens trobem tot d’amics, dic que vull dormir, el Raül també. Res 20 minuts, màxim 30. Em trobo bé, però vull dormir. Tanco els ulls, dormo. M’aixeco i veig al Raül encara estirat. M’estresso, va som-hi. Em diuen que ha estat xerrant i que no ha pogut dormir, collons. Val, m’espero quinze minuts, no més. Just llavors parlo amb l’Olga Mankó, em sorprèn molt veure-la allà, aquell no és el seu lloc de cursa. M’explica que per problemes d’estómac ha d’abandonar. Em sap molt greu, és una corredora fortíssima, però allà amb l’exigència d’aquesta cursa, seguir amb problemes estomacals és un risc que no val la pena córrer. Em diu que em poso quarta i que està segura que podré atrapar a la tercera. Uau! no sabia pas en quina posició anava, ni se m’havia acudit donar-li importància. Amb aquestes notícies la paciència em baixa ja als peus. Desperto al Raül, ens preparem i encarem la pujada més llarga de la cursa acompanyats del Sergi Rodríguez Cuscó.

No calen gaires comoditats per dormir quan portes més de 20 hores a les potes…

Arribem a Comabella, se’ns fa molt llarg perquè pequem d’optimistes. Però amb aquest avituallament donem per acabada la segona marató! Bé!! Els ànims pugen i Ordino ja es veu més a prop. Però encara queda molta, molta feina per endavant. La més immediata, coronar el Pic Negre. Ens ho coneixem, vam venir a entrenar setmanes enrere. Sabem que és un pujada llarga, però que no és dura. Anar fent. Excursionisme extrem. Allà pujant amb les primeres llums del dia, venen també les primeres paranoies. M’alegra veure un gosset, quan em pregunto, vols dir que hi hauria un gos sol aquí? M’apropo i veig que he estat a punt de saludar a un arbre. Pujo somrient als matolls, imaginant excursionistes que han parat a seure amb les meravelloses vistes. Molt bé, ja puc procurar no refiar-me massa del que veig. El Raül ha de descansar, li dic, per primera vegada, que potser haurem de fer cadascú la seva cursa. Em sap greu, però no vull que apreti per seguir-me i acabi rebentat i jo a aquestes alçades, vull intentar-ho. Vaig quarta, carai! El deixo una mica enrere, però el torno a veure. Fantàstic! Seguim junts fins a Claror, però abans, al pas per Prat Primer, i per alegria meva em trobo amb els meus pares que han vingut amb la meva gossa. Ostres, això sí que em fa il·lusió!!! Bé, un motiu de més seguir, un motiu de més per somriure. Al cap de poca estona, però el Raül em diu que segueixi, que ell ha descansar. Tot i que em sap molt greu pensar que no arribarem a Ordino plegats, sé que és el millor. Hem compartit més de 100 kilòmetres, això ja és un regal, i sé amb tota certesa que acabarà la Ronda dels Cims. Amb ell no pot ser d’altra manera. Just en aquest moment em trobo amb el Rubén que està fent la Mític. Genial! Anem xerrant, explicant-nos sensacions. El veig molt bé, serè i fort. M’encanta. Arribem plegats al refu de l’Illa, també amb una noia, l’Anna, que em comenta que està pensant en abandonar, intento convèncer-la que no ho faci. Jo, de fet, porto hores repetint-me a mi mateixa: aquí, possiblement, només hi seràs ara. Un cop a la vida. Ho has de donar tot.

Després de l’Illa ens separem, la Ronda va per una altra banda. Jo només penso en arribar al Pas de la Casa. M’urgeix un canvi de vambes. Les que porto m’agraden perquè no em ballen, però em van clarament petites i sé que ja tinc les ungles ben morades. I el millor és que un cop al Pas de la Casa, només quedarà una marató! Bé, molt més a prop de tornar a trepitjar Ordino.

Eufòria al Pas de la Casa. Sense drogues ni res.

Arribo al Pas de la Casa, eufòrica. Em trobo amb la Rosa i el Genís em diuen que acaba de passar la tercera i que no va gaire bé. Ostres! Jo estic contenta , porto 130 kilòmetres i em trobo bé. Increïble. Entrem, i veig a una noia amb rastes a la que ja havia saludat. Està assentada, recuperant. I allà per primer cop, penso que sí, que és possible que faci un podi a la Ronda dels Cims. Em sona molt gran i difícil de creure, però si ella és la tercera, també ho puc ser jo. A més hi ha tota una bona claca. La Rosa i el Genís em porten menjar i les vambes que havia deixat a la Sílvia. La Silvie em va un massatge a les potes, miro les butllofes, bé, en tinc bastantes, però no em molesten. Els meus pares que els explico, que no, no sempre tinc aquestes rebudes als avituallaments. Hi ha podòlegs, però m’acabo petant jo mateixa a sac algunes butllofes, mentre tots em miren dient-me ‘no ho facis!’ Evidentment tenen raó, que animal que sóc, pica de collons. Però dit i fet, ja estic sortint de l’avituallament, amb roba neta, canvi de vambes, ben alimentada, contenta de parlar amb tothom, i el més important, tercera. Collons, segur? Sempre dubto, i penso que potser se’ls ha colat alguna noia que no han vist. Però m’esforço en creure-ho i lluitar la posició. Tinc una marató per seguir tercera, així que a mirar endavant i a seguir. Mentalment vaig pensant, tres pujades. La segona és la forta, i llavors dotze kilòmetres de baixada i sí, Ordino. I parar de córrer. Que bé que sona.

La primera pujada em passa ràpid, arribo a Incles apurant les últimes llums. Veig que a banda de la possibilitat d’anar tercera, aconseguiré fer millor temps del que pensava. Si aguanto el ritme, clar. L’objectiu optimista de les 48hores de sobte em sembla molt millorable. I si fes 47? Estaria bé, molt bé. A Incles torno a tenir una rebuda de pro, ostres, quina meravella. La Sylvie, el Josep, els meus pares, Babil i Maite, espectacular. Ànims, abraçades, com reconforta. A més em diuen que la segona acaba de passar. Osti, això ja sí que és massa. Em veig amb força per lluitar la posició, però apretar per anar a buscar la segona? Ho veig difícil i en qualsevol cas l’únic que puc fer és seguir amb la meva cursa. No parar si no és estrictament necessari i anar al màxim que em doni la pota. El meu mantra és pensar que només hi seré una vegada aquí, i que ho he de donar tot. M’ho vaig repetint. Surto d’Incles, engego el frontal, merda, al cap de vint segons se’m para. Collons, si són piles noves! Agafo les de recanvi, les canvio a palpentes, engego el frontal, bé, fa llum, però al cap de vint segons em passa exactament el mateix. Negra nit. Merda, merda, merda. Em cago amb l’Aldi i les seves piles recarregables i sobretot em cago amb mi per no haver provat les piles abans. (I com no, em cago també amb el koala i la seva fixació per l’Aldi). Encara porto unes altres piles de recanvi, però penso que em passarà el mateix (després amb calma, vaig veure que el darrer paquet de piles que portava era el bo, però allà amb més 35 hores a les potes, una no pensa bé).

Barallant-me amb el maleït frontal per última vegada

Veig una llum davant, m’obligo a atrapar-lo. Li explicaré i potser m’ajuda. Estic angoixada. La llum se’m va parant. Així que avanço sota la llum de la lluna i amb la respiració entretallada dels nervis. Si cal acabo a les fosques, però això ho acabo. Atrapo al noi de davant, un francès. Li explico que les piles estan en panna no sé ben bé ni què li dic, però s’atura, obre un necesser i veig DURACEL. Vull abraçar-lo i plorar. Però no sé què faig. Li agraeixo efusivament, però no li vaig ni demanar el nom. Em sap greu, perquè m’hauria fet il·lusió agrair-li a la meta. Em guardo la merda de piles de l’Aldi, engego frontal i sí! Hi veig!! Ostres que bé, segueixo endavant, deixo enrere al francès. Més que en la segona penso en la quarta, no vull que m’atrapi! Bé, l’únic que puc fer és el que està a les meves mans: no aturar-me i avançar el màxim de ràpid possible. El final de la segona pujada és duríssim, molt molt dret. A algun moment penso, ai que no caigui enrere amb aquesta pendent! Em van passant paranoies pel cap, però procuro anar decidida, l’únic objectiu és no parar. Caminar. Les pujades són lentes, però les baixades també. No vaig bé, em sento com un ànec marejat. M’he pres una pastilla de cafeïna i em noto els moviments nerviosos, com si no els controlés jo. I em costa veure les marques. Tinc la vista borrosa i el frontal tampoc fa una llum extraordinària. Per fi arribo a Coms de Jan, buff se m’ha fet més llarga la baixada que la pujada. Allà menjo un plat de sopa, només queden 20 kilòmetres!! Però 20 kilòmetres aquí són 5 o 6 hores. Demano com és la baixada final. Per un cop somio una llarga pista. Interminable. Però pista. Ho somio sabent que no serà així, estem a Andorra! Allà la noia em diu que vaig segona, que està segura que la segona no ha passat. No ho entenc, jo no ho he avançat cap noia. De fet, crec que només he avançat al francès que m’ha ajudat. L’única possibilitat seria que s’hagués perdut. M’agradaria anar segona, clar, però no perquè s’hagués perdut la de davant meu. No ho veig clar, jo igualment segueixo amb el mateix objectiu, seguir sense parar i així corono la collada de Meners. Ara només és baixar!! Bé! A mitja baixada el frontal se m’atura un cop més. Merda, merda, i el refugi de Sorteny no arriba mai. Baixo fatal, em passen un parell de corredors, intento enganxar-me, però no puc, se m’escapen. Envejo els seus frontals i la seva destresa, mentre vaig xocant amb tot el que em trobo. No hi veig bé, no penso bé, però el meu objectiu és molt fàcil. Caminar. Arribo a Sorteny, nerviosa amb el frontal. Una noia del control em deixa unes piles, mira que en porto unes de bones a la motxilla, però no ho sabia. Les canvio i penso que ara, sí. Prego perquè no se’m torni a aturar el frontal i penso que correré tot el que pugui fins a Ordino. Se’m fa molt llarg l’últim tram, però finalment hi sóc!! Ordino!! Poc més de 46 hores i 30 minuts, bastant per sota del meu objectiu optimista. I el que no havia ni somiat quan vaig emprendre la sortida: creuo ala meta sent tercera a la Ronda dels Cims.

Encara em costa de creure i escric aquestes línies immensament agraïda a tots els que m’han ajudat a aconseguir-ho. Els meus pares i amics que em van estar ajudant als punts d’avituallament, al Rafa Flores, per ajudar-me a preparar un repte d’aquestes dimensions i a Four Factors, per equipar-me. I a tots els que d’una manera o altre, vau fer seguiment, vau escriure’m missatges d’ànims, vau esperonar-me i així em vau acompanyar en aquest preciós viatge per Andorra. I com no, moltíssimes gràcies a tota l’organització i els centenars de voluntaris que fan que aquesta gran volta sigui possible. Gràcies. Una experiència que no oblidaré!