Author Archives: Marta Muixí Casaldàliga

About Marta Muixí Casaldàliga

Marta Muixí Casaldàliga. Periodista i investigadora especialitzada en migracions, diversitat cultural i Pròxim Orient. Em fa feliç el circ, córrer, viatjar i no tocar de peus a terra. Sempre en precari.

Rialp Matxicots Extrem: patint com mai a una cursa espectacular

Estàndard

D’una ultra que comença amb una visita d’urgència a l’acupuntor no se’n pot esperar res més que la certesa que patiràs de valent. I més si es tracta d’una UT tan dura com la Rialp Matxicots Extrem amb 82kms i +6000 amb un terreny exigent d’alta muntanya. Però no estar a la línia de sortida no era una opció, si el mal persistia ja abandonaria. El turmell inflat d’un esquinç que em vaig fer tot baixant el Mont Blanc estava cantat que em faria la guitza. Ja feia més de tres setmanes i la meva teoria del ‘ja es curarà sol amb un mica de repòs’ estava fent estralls. Per si això fos poc el dimecres no em vaig poder estar d’afegir-me a una aventura que recordaré sempre La via catalana a pedals. Si bé jo no vaig completar els 380kms de via com la resta de companys d’aventura, fer-ne 150 el tercer dia que tocava una bici de carretera ja era ser una mica un excés. Així que els quàdriceps estaven ben carregats. Resultat d’aquest seguit de despropòsits: arribar coixejant a la consulta nòmada del millor druida que podem tenir: el @santitant. Em va matxacar una mica, quatre agulles i la veritat és que només baixar del llit ja notava la diferència. Caminava pràcticament sense mal. Així que au, cap a la zona d’acampada a sopar i a descansar el que es pugui que a les 4.30h sona el despertador.

+2000 només sortir de Rialp #ambílusio

+2000 només sortir de Rialp #ambílusio

De bon matí em feia una mica de mal, no tant com la nit abans i m’aferrava a les les paraules del Santi,” no pateixis que un cop calent, ja no notaràs res”. I amb 82 kms hi ha estona de sobres perquè s’escalfi! I per si tot això no fos prou, em ve la regla just abans de sortir. Us pot semblar una informació innecessària, però no, no ho és. Perquè és una putada i els qui no teniu ovaris no sabeu fins a quin punt. Sigui com sigui  a les 5.30h ja estem a la línia de sortida, amb ganes d’arrencar. Surto amb el @raulkoala.  El plan era que ell em tregués tres hores ben bones, això no sé si ho hauria pogut fer, però un parell de ben bones segur, i és que el tiu ha tornat dels Alps amb una pota que no se l’acaba. Però no cal conèixer-lo gaire per saber que és un tros de pa i  va ser incapaç de deixar-me enrere ni un moment (per molt que li insistís perquè tirés milles). Sortim preparats per encarar la pujada més dura de la cursa, la veritat és que és estic molt a favor d’atacar el desnivell més xungo només sortir quan encara vas mig sobada. Però al lloro amb la pujada, per arribar als quasi 2900 del Montsent n’hem de suar  +2000! així que paciència, segons els gestos noto algunes molèsties, però res greu. A mitja pujada ens comencen a passar els primers de la marató, que van a un ritme infernal. Així arribem a un tram més tècnic on sentim els crits d’un noi que brama ‘cap a l’esquerraaaaa’ no n’hi ha per menys, si no es va en compte els corredors de dalt llancen pedrots als de baix de dimensions considerables. El record dels nervis passats a la bolera és inevitable. Aire i amunt. Quan ja veiem el cim sentim uns crits que sí que fan il·lusió, els de la @mireiakoala i el @guidokoala que han passat allà i ens reben amb bons somriures i volls. Glopet de rigor (el Raül mitja birra) i a baixar. Ara, aquí ja m’ha avisat el Raül (quin privilegi anar amb algú que es coneix la ruta) que la baixada és bastant marrana. Així que compte amb els turmells de mantega. De fet , a aquestes alçades ja m’he pres el primer ibuprofè. Baixo amb l’ajuda dels pals que aquell camp de vaques amb herba molla és ben perillós, fins arribar al primer avituallament gran, a Mainera.

Sort de la bona companyia entre tant patiment. Moltes i més gràcies!

Sort de la bona companyia entre tant patiment. Moltes i més gràcies!

I ja us ben juro que és gran i ben treballat. Hi ha de tot i més. Jo vaig per feina, tot i que veient aquell festival qualsevol s’hi quedaria de gust. Però em comença a fer mal de debò el turmell i penso que com més ràpid vagi, abans acabaré. I aquí només hem fet la primera mitja marató, així que ens en queden tres. M’avanço i deixo al Raül petant-la amb el @krlos amb una voll i fotent-se les botes, sé que no tardaran a atrapar-me i enfilo la pista còmoda que ens ha de portar fins a Portella i després tornem a baixar. Foto la directa, caminant ràpid tot menjant una mica. I a poc de la baixada m’atrapen. La veritat és que aquí tinc un record vague. M’adono que ni tan sols m’acompanya el somriure que sempre gasto on més m’agrada estar, a la muntanya. Però és que em fa mal. Quan estem a un dels trams corribles, caic sobre el turmell que ja portava esquinçat de casa. Aquí em salten les llàgrimes. Estic tova i adolorida, però segueixo, tossuda com sempre. Després de caminar una mica, i veure que puc fer-ho, segueixo intentant mantenir el ritme del Krlos, amb qui anem fent la goma fins que acabem plegats la cursa, i el Raül. Entenc perfectament  els qui em demaneu si sé que abandonar és una opció. Ho sé, i hauria sigut la més sensata. I espero que si mai ho he de fer per motius de salut, no dubtar ni un moment i aturar-me. Però aquí podia caminar, podia trotar i tot, i sabia que si aturava em passaria la tarda maleint-me a mi mateixa. I a la que ja hem arribat a la barraca dels caçadors, impossible! Ja hem fet la primera marató i el temps ha sigut ben bo sobre les 8h20′, i a partir d’aquí arriba aquell moment màgic en què els kms ja no es sumen si no que es resten. Fem una bona parada, sense pressa però sense pausa, canviar mitjons, posar esprai de fred al turmell, endrapar pasta, beure coca-cola en un got de veritat… Sortim al cap de 15 màxim 20 minuts i jo ja penso en l’última pujada forta, la que ens ha de portar al pic de l’Orri. Uns +1600 quan ja portes 60kms es fan pilota només de pensar-hi. Però el Raül m’alerta que les dentetes que hem de fer primer i que amb prou feines s’aprecien l’any passat li van semblar duríssimes.  A més és ple migdia i el sol pica amb força. Com sempre en aquestes condicions recordem el mantra de Martox ‘menja i beu, menja i beu’. Al final ho fem prou bé, amb el mal que m’acompanya tota la cursa, però mentalitzada que la part més dura està feta. Una mica de força, tossuderia i hi som, feia estona que visualitzava aquest moment, el peu de l’última gran pujada.

Arribada 16h41' i 82kms més tard entre el Raül i el Krlos

Arribada 16h41′ i 82kms més tard entre el Raül i el Krlos

Quan estem a tocar de l’avituallament em començo a notar un mal nou: tinc el peu esquerre (el bo!) molt adolorit, la lògica em diu que de modificar la passa per descansar el peu dret esquinçat estic maltractant de mala manera l’esquerre. Però ara ja, queda res i menys. Una pujada i una baixada. Ara… quina pujada i quina baixada! Partim de 800 anem a 2400 i tornem a 800. Pit i ovaris (ovaris prou maltractats pel que porto de dia, per cert) La pujada puc anar fent, em fa mal, però anem a un ritme prou bo. Jo escampo els mals pensaments focalitzant-los en el cim. Un esforç més. Una pujada més. Una baixada més. No sé si cal aprendre a patir, però allà ho estava fent de valent. Arribem a dalt, al final arribo prou bé, sorprenentment de dia i només pensant en la baixada que ens espera. Uns 20kms de baixada. El Raül no ha parat de repetir que això s’ha de córrer tot, si no vols que s’eternitzi. I jo ja li he dit que donaré tot el poc em queda. Així que un cop més m’avanço i surto abans que ells. Anem amb el Krlos, el Raül, el Pol i algun altre noi que s’ha afegit (anava massa rebentada per recordar bé els noms -.-‘) I llavors, arriba un d’aquells moments màgics, aquelles fotografies que responen soles a la típica pregunta de ‘per què corres?’. La sensació de llibertat de córrer enmig de muntanyes amb les últimes llums del dia, aquella llum.. només pensava que tan de bo no em fes mal res. Però em notava el peu esquerre ben inflat. Va aguantar bé, fins els últims 10kms. Llavors sí que va ser una mica un infern. Però arribats a aquest punt, ja de nit, a tocar de meta, millor escortada impossible amb el Raül i el Krlos, no hi havia més opció que la de seguir endavant. I com que em feia tan mal caminar com córrer intentar córrer el màxim possible, així com a mínim arribaria abans. Ara, qualsevol falso llano era una muntanya. Qualsevol pedra mal enganxada, una pallissa. Però estem contents, farem sub 17h. Jo vaig sortir pensant unes 20h, 21h en l’estat lamentable que gastava. Així que l’últim que esperava era fer 16h41′, 43a de la general i 5a noia.

I a sobre podi! 5a noia, 2a sènior. A les veteranes no les atrapem pas!

I a sobre podi! 5a noia, 2a sènior. A les veteranes no les atrapem ni de conya!

La veritat és que n’he après molt d’aquesta cursa. He après a gestionar el patiment. A no decaure. Però sincerament no crec que hagués pogut fer-ho amb aquest ritme sense la companyia del Raül. Mira que li vaig dir vegades que fes la seva cursa, al seu ritme i que no patís per mi, però li ho deia plenament conscient que afrontar-ho sola hauria sigut un bon infern, així que més que mil gràcies. També al Krlos per acompanyar-nos tota la part final, després de tants trotes de ratotes plegats, acabar junts una ultra no té preu. I sobretot gràcies immenses a l’organització impecable de la cursa. Els avituallaments, el marcatge, l’afecte i el bon tracte, la professionalitat, una cursa d’11 que tinc ganes de repetir l’any que vé per gaudir-la amb un somriure i sense mals de principi a final. I a més contenta perquè tot aquest patiment va tenir premi, i és que vaig fer la 5a noia, però també la 2a de la meva categoria, sènior. Ara, molt per darrera de les tres veteranes que demostren un cop més que l’experiència és clau i que tenen molta més pota que les que fa quatre dies que ens calcem vambes. Al lloro amb les 13h41 de la Lola Brusau o les 14h27 de la Teresa Forn O.o Elles són d’una altra lliga!

I ara escric això, amb la depressió post ultra a tope, amb els dos turmells inflats, i endrapant xocolata com si s’acabés el món. Però estic tan tarada que hi tornaria. Això sí, primer a recuperar, que aquest cop cal fer-ho bé i molt agraïda per un cap de setmana de luxe!

Puja-baixa d’aclimatació al Monte Rosa. Signalkuppe/Punta Gnifetti

Estàndard

Estàvem satisfets amb la primera experiència alpina, el puja-baixa al Gran Paradiso, però sabíem que no era una aclimatació suficient de cara al repte que teníem entre cella i cella: fer el Mont Blanc des de les Houches en un dia sense refugis ni ajuda mecànica. Per poder aclimatar en condicions feia falta un cim de més alçada, que ens forcés a sumar més desnivell positiu d’una tirada, estar més hores a sobre 4000 i, sobretot, que no presentés dificultat tècnica. Com a bons inexperts vam demanar consell als que en saben molt més que nosaltres i un bon amic del @raulkoala ens va recomanar molt encertadament que anéssim al Monte Rosa. Tot i que alguns trobaven una animalada fer un puja-baixa a un dels cims més alts dels Alps, a nosaltres ens va semblar que el Signalkuppe o Punta Gnifetti era perfecte. Seria una prova de foc ideal. Si aconseguíem fer-ho bé a aquí, teníem possibilitats de tenir èxit amb l’objectiu Les Houches – Mont Blanc – Les Houches, i si no, ja pensaríem alternatives. Així doncs ens decidim pel Signalkuppe, tranquils perquè sabíem que no era una ruta complicada, per les ressenyes que havíem llegit i el que ens havien explicat es tractava d’una ‘marxa glaciar’ que a més compta amb diversos refugis, una bona carta per tenir present si el clima es complica o si flaquegem.

Aquí m'estava deixant la pota que necessitaria el dia següent

Aquí, deixant-me la pota que necessitaria el dia següent

En aquest cas el desnivell que tocava salvar era bastant més que amb el Gran Paradiso i el  “modus operandi” el mateix: puja-baixa d’una tirada des del poble més proper i sense ajudes mecàniques. La sortida d’Staffal (1800) i l’arribada a 4550. La gent amb qui xerrem no ho acaba d’entendre massa. Sobretot que evitem el primer telefèric, que et deixa a pràcticament 3000. I encara n’hi ha un segon que et deixa una mica més amunt, a 3200. Així doncs el Monte Rosa és un lloc ideal per els qui col·leccionen quatre mils, ja que en tens molt a l’abast fent poc desnivell i menys quilòmetres. La ruta habitual és agafar com a mínim el primer telefèric, fer nit al refugi de Gnifetti i el dia següent atacar uns quants 4000s des de 3647. Però no volíem fer-ho així. Ho teníem clar, amb un en tenim de sobres, però el volem suar des de baix. De manera que se’ns presenta un desnivell de pràcticament 3000+, així que clarament calia avançar l’hora de sortida. Mentre el @raulkoala proposa les 3 del matí, jo que sóc més de deixar-me portar per les mandres defenso la sortida a les 4h, així que al final fem un ‘ni pa ti ni pa mi’ i acordem sortida a les 3.30, que com era d’esperar acaben sent pràcticament les 3.40. Val a dir a més, que no va ser precisament una nit plàcida. Just el dia abans havíem sortit a ‘estirar una mica les cames’ i com qui no vol la cosa ens van sortir 30kms. Sobre el quilòmetre 20 i poc vaig començar a notar unes molèsties a la part de darrera del genoll dret. Unes punxades que em feien bastant mal, però ja estàvem emmerdats i no hi havia més que acabar la volta fins a tornar a buscar les bicis (Sí, el @raulkoala va tenir la fantàstica idea de fer l’aproximació en bicicleta. Concretament un parell o tres de kms de bona pujada de carretera des de Courmayer en BTT). La qüestió és que vaig anar a dormir adolorida i advertint que si em feia molt mal al despertar-me no atacaríem. Amb el neguit, ni vaig dormir bé, ni em va deixar de fer mal, però com era d’esperar tampoc vam avortar la missió. El més curiós de tot plegat és que al cap d’unes quantes hores la molèstia va desaparèixer per complet. Segons el @raulkoala, que sap tan de fisioteràpia com de física quàntica, tenia una tenditis que em vaig rebentar a base de matxacar-me caminant, que és bàsicament el que hauria fet un fisio amb les mans. Si hi ha algun fisio a la sala, que el desmenteixi, si no serguirem donant per bona la seva versió, ja que em va alegrar molt que hi hagués un mal que es curés matxacant-lo amb hores de muntanya.

Sigui com sigui abans de les 4h ja estàvem al corriol que ens havia de portar a la pistorra que puja fins a Paso de Salatti (2976) que és on arriba el primer telefèric. Tot i ser negra nit s’intueix que el corriol és preciós, precisament el contrari que la pista d’esquí que la segueix i que empina amunt de mala manera. Però ja ho veurem de dia, al cap d’unes hores. De moment amb el frontal, només pensem en sumar desnivell així que amb alguna marrada que altra acabem arribant al Paso de Salatti ja sense frontals, a les 6.30h.

Arribant al refugi de Gnifetti

Arribant al refugi de Gnifetti

Fem un entrepà i seguim la pujada que ens ha de dur fins al Refugi de Gnifetti (3647) debatent si caldrà equipar-nos abans o després del refugi tot admirant com es desvetlla la vall. Primer hi ha unes grimpades, assequibles d’aquelles que et fan el camí més distret quan vas fresc. I després hi ha alguns trams de neu, però està molt dura i en camí ben aplanat. Així que anem avançant, procurant mantenir bon ritme. Realment no calen els grampons, fins que arribem a una passarel·la curteta i amb un parell de trams amb gel, pràcticament a tocar del refugi. Decidim no posar-nos-els, ja que després segueix el pedregar que ens ha de portar al refugi, però sincerament jo no ho veig massa clar, només faig que pensar en com estarà a la tornada i li dic que sigui com sigui al baixar ens els posem. Realment no són imprescindibles, però allò que penses ostres, mira que carregant-los a la motxilla no treure’ls per mandra. Rondinant una mica i clavant fort els pals creuem, i arribem al refugi sobre les 9. Allà sí que ja toca equipar-nos. I cap amunt, que ens falten pràcticament mil metres de passejada sobre la neu. El proper punt de referència és el Coll de Lys, seguint el GPS anem discutint quin punt deu ser i quins cims ens rodegen. Cap dels dos en té ni idea, però les vistes són espectaculars, i l’amplitud del Monte Rosa captivadora. Hi ha força alpinistes, però com que hi ha tants cims a fer no hi ha gens de sensació de col·lapse. Ens creuem, cadascú amb el seu objectiu en ment, compartint silenci enmig d’una bona manta de neu. A més el @raulkoala sembla que ja domina el material, tot i que els grampons encara li salten de tant en tant. Posa ullets de koala degollat i jo no el renyo massa. Que també em va bé parar a omplir-me d’aire, però xsst. Quan ja fa una estona que el Coll de Lys comença ser el ‘putu coll de Lys on collons és’ ens adonem que l’hem deixat a l’esquerra i que ens trobem pràcticament coronant un cim que després sabrem que és el Ludwigshöhe. Dubtem si acabar de pujar la carena, però acabem optant per baixar, i seguir a buscar el nostre objectiu, el Signalkuppe. Així que ens dirigim cap a seguir el track. La qüestió és que ja estem ben bé a 4300 així que en queden només 200+ i ja hi serem.

Si voleu una voll al refugi a més alçada d'Europa, l'haureu de pujar vosaltres!

Si voleu una voll al refugi a més alçada d’Europa, l’haureu de pujar

Tal com havíem llegit la ruta es pot definir perfectament com a marxa glaciar, sense gens de dificultat tècnica no hi ha rastre d’esquerdes, això sí, algunes rampes prou empinades que si físicament no estàs bé, et poden fer molt mal. Afortunadament nosaltres ens trobem bé fisícament. Una mica cansats, clar, però ni rastre de mal d’alçada ni res. Així que apretem i cap amunt. A més no hi ha dubte de quin és el cim que anem a fer, ja que és on hi ha l’edifici a més alçada d’Europa, el Capanna Margherita, que ja fa una estona que veiem. Hi arribem sobre la una del migdia. Quinze minutets per l’entrepà i les fotos de rigor i ja comencem a encarar la baixada. El @raulkoala ha vist que hi ha una baixada directa que ens evita el mal pas de la pujada i que a més ens estalvia passar pel refugi. Així busca la redempció pel grampó que encara li salta periòdicament. I mira, l’aconsegueix. Allà mentre ens traiem els grampons veiem tota la gent que baixa del refugi i que pràcticament ningú ha decidit posar-se grampons pel mateix lloc que nosaltres havíem patit a la pujada, patinen i mal passen com poden. Ben bé… per un moment de parar i equipar-nos perdem l’estona que calgui passant-ho malament per vint miserables metres, però vaja… que bé que va veure de fora el que havíem fet nosaltres mateixos a la pujada per veure que absurd que és. Allà parem i fem l’últim entrepà que ens queda amb la voll que hem pujat al cim. I que bé que es posa!

De casa seva n'han fet una pista d'esquí

De casa seva n’han fet una pista d’esquí

Es comença a fer tard i l’horitzó es va amagant sota una capa de boira que es va espessint. Així que sense distreure’ns gaire més del compte seguim desfent camí. Patim una mica, a més, perquè les piles del GPS, ni les que hi portàvem ni les de recanvi, estaven fines del tot i pot ser que digui prou en breu. Pel que recordem de la pujada el tram que ens queda és senzill, està ben marcat i a més l’acabem de fer fa unes hores. Però res d’això tan obvi és obvi quan et trobes enmig de la boira i sense referències. Així que li fotem canya. I la veritat és que la baixada es fa pesada i dura. Tots els trams semblen molt més llargs del que havien sigut de bon matí. No recordàvem tants trams de neu, no recordàvem algunes pujades i trams de pedre. Però anar xerrant passa ràpid. I tot i la boira el dia aguanta. Sembla que no plourà. I si plou ho farà quan ens quedin ja només un parell d’hores així que cap problema. Arribem al Paso de Salatti després d’una bona estona. A mig camí el GPS diu prou, però el camí està clarament indicat i la boira no impedeix veure les fites altíssimes que altres alpinistes han anat deixant. Només cal aixecar cap i fixar-t’hi una mica. Arribem al Paso de Salatti a quarts de cinc o així, quan els últims alpinistes arriben a agafar els darrers telefèrics. Nosaltres encarem la baixada. Un cop aquí ens falta ben poquet, però sabem que es farà llarg. Així que no hi ha més que agafar-s’ho amb calma i compartir unes galetes de camí. La veritat és que el paisatge és desolador. Sense neu encara pots apreciar amb més claredat les destrosses que fem els humans a les muntanyes, i després dels paisatges que acabàvem de creuar, això fa mal. A més és just el tram en què ens vam trobar més animals. I només pensava en el greu que em sabia el que els havíem fet a casa seva. Recordava tot baixant el fragment aquell de la Vida de Pi, en què explicava que el seu pare havia posat un cartell a l’entrada del zoo on demanava quin és l’animal més perillós del món. Després de pensar-ho havien de fer córrer una cortina on cadascú imaginava trobar-hi la fotografia d’un animal diferent, però els sorprenia un mirall on veure-s’hi reflectits. Pensant aquestes coses anàvem baixant el coi de pista creuant els dits per arribar d’una vegada a algun terreny més amable. Finalment arriba, un tram ben bonic de la UTMR per posar punt i final a un puja-baixa tan dur com espectacular a un massís preciós.

El Monte Rosa ens va encantar. Cadascú decideix de quina manera el vol fer. Si vol agafar un, dos o cap telefèric. Si vol refugi, tenda o vivac, o opta pel puja-baixa com vam fer nosaltres. Sigui com sigui, per estar allà dalt i sentir la immensitat de les muntanyes, valdrà la pena.

Track de la ruta:
track_monterosa

Primer puja-baixa a 4000: el Gran Paradiso

Estàndard

Quan el despertador sona a les 4 del matí fa mal, les més de dotze hores de cotxe i les escasses dues de son segur que hi tenen molt a veure. És el que té sortir de Manresa a les 10.30 i a més agafar la ruta dels pobres o el que és el mateix, evitant el màxim de peatges possibles. Però segons la meteo que havíem consultat el dimarts tenia pinta de ser el millor dia, amb un sol espatarrant. I si era el dia perfecte, s’havia d’aprofitar.

Al refugi de Chabot ja veiem que alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Arribada al refugi de Chabot. Clarament alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Així que arribem pràcticament a mitjanit amb un track que el @raulkoala ha trobat amb la idea d’estrenar-nos en el món alpinista al cap de poques hores. Seguint les indicacions de les ressenyes que hem portat impreses i el track del GPS aparquem sense dubtar que l’encertem, es tractava de trobar una gran esplanada per aparcar i un pont que creua el riu des d’on s’agafa el camí. Com si n’hi haguessin pocs de llocs així precisament on estem. Però amb les ganes que teníem de sortir de la furgo, la primera esplanada que trobem, ja ens sembla evident que és la bona. Així que dit i fet, aparquem, sopem ràpid, ens estirem una estona i a les quatre i poc ja estem agafant forces a base de cafè i galetes per sortir poc després de les cinc. Segons els càlculs de dos inexperts en alpinisme sobre les set hauríem de ser al refugi de Vittorio Emanuelle II (2735), per la nostra sorpresa arribem al cap de poc més d’una hora i mitja, ja de dia, però a un altre refugi: el de Chabot. El track que havia trobat el @raulkoala feia una ruta circular, però segons les nostres interpretacions estàvem pujant per la banda ‘normal’ passant pel refugi de Vittorio Emanuelle II, que segons el que havíem llegit era més fàcil i curta. Demanem un cop aquí i ens diuen que només és una mica més llarga, que tècnicament tampoc té més dificultat, així que després d’un entrepà seguim encarant cap amunt. Al cap de poca estona de pujada ja comença la neu, així que parem a equipar-nos.

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Toca treure arnés, grampons, corda i piolet. El que hauria de ser un tràmit de deu minuts s’allarga més de mitja hora. I és que el @raulkoala va equipat de collons, amb un arnés, botes i grampons que li han deixat i que són tan bons que no té pebrots d’interpretar. Sí, una persona normal hauria comprovat abans que entenia el material, però suposo que llavors ja no seria el @raulkoala. La qüestió és que estem mitja hora llarga per equipar-nos i hem de fer un parell de parades tècniques de ben bé deu minuts perquè els grampons li salten. Com sempre ens ho agafem amb humor i bona actitud.

I com qui no vol la cosa anem pujant sense adonar-nos que ens desviem del track i ens acabem posant a una zona amb esquerdes, de seguida veiem que l’encordada és vital, ja que en un moment ens hem posat a una zona delicada i al @raulkoala se li enfonsa mitja pota. Bon ensurt i toc d’atenció. Girem cua i anem a recuperar el track. Seguim pujant, sense dificultat tècnica no és més que una bona caminada entre la neu amb un desnivell pronunciat, això sí. Quan estem sobre els 3800 sentim per primer cop els símptomes del mal d’alçada. No res que ens impedeixi seguir, un lleuger mareig sobretot al moment de mirar enrere o fer moviments bruscos. Però ja veiem el cim a tocar, només ens falta la grimpada final. Pel que hem llegit sembla que és exposat, però que es pot fer bé, és un punt de pedres amb paravolts per assegurar-se fins arribar a la madonna. Comencem a encarar la grimpada, encara amb grampons ja que entre les pedres hi ha encara força neu, però ens donen molta inestabilitat així que optem per seguir sense.

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ja al punt final, on hi ha les xapes, ens trobem a dos homes, un assegurant amb les cordes i un altre passant-les putes tornant de la verge. La veritat és que el pati que hi ha impressiona i està clar que ni el @raulkoala ni jo som alpinistes ni escaladors, així que idea d’assegurar poqueta. I tots dos hem tingut nous avisos de mal d’alçada. Així que posem el seny que toca en aquests moments, i abans de les 12 ens fem la foto a tocar de la madonna i marxem satisfets d’haver compartit el primer 4000 alpí i d’haver tingut el sentit comú per saber parar a temps quan no ho hem vist clar.

Així encarem el descens, ja sense sensacions rares i atents perquè ara la ruta no és la mateixa. Aquest cop sí que volem arribar al refugi Vittorio Emanuelle II, tot i que seguint la traçada de la gent que ha passat i el GPS no té massa dificultat. Des que ens traiem els grampons fins que arribem al refugi es fot ben pesat. Un no parar de pedres i riu amunt, riu avall. Per sort al cap d’un parell d’hores més o menys ja divisem el refugi. Ens quedem flipant amb la gentada que hi ha allà, en plan dominguero total, però no és per menys. Al costat del llac i entre les muntanyes nevades s’està de perles. Així que fem una bona parada tècnica, per compartir la voll i les galetes que hem pujat. Estem relaxats i baixem la guàrdia, des d’aquí només queda baixar 700 metres per camí fàcil. Una horeta màxim. Ens decidim a començar el tram final, veiem un rètol que indica ‘Chabot – Port’, com que les ressenyes que teníem sortien des de Port jo dic amb seguretat que és la direcció bona, tot i que el track no baixava per aquí. Desobeint el track i sense entendre les corbes de nivell de la cartografia del GPS ens emmerdem per la Via Alta 1A, entre els refugis de Vittorio Emanuelle II i Chabot, una de les etapes del Tor de Géants a l’inrevés. Això ens costa 300 positius i quasi tres hores en terreny d’alta muntanya quan esperàvem una hora de caminada popular. Un cop al refugi de nou marrades avall per les traçades de les vaques i, sense voler-ho, acabem fent el track que tothom qui pugi a Gran Paradiso hauria de seguir, ja que per la banda del refugi de Chabot la pujada es fa pràcticament en solitari i a més ens estalviem el tros d’asfalt que hi havia al nostre track de referència.

I amb aquest cim obrim el triplet alpí de puja-baixa en una jornada. Sense nits a refugis ni ajudes mecàniques. Tal com vivim i sentim la muntanya.

Je veux monter le Mont Blanc

Estàndard

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap: pujar al Mont Blanc. Està clar que hi ha moltíssims altres cims per fer, menys coneguts i igualment impressionants, però què coi, jo vull pujar al Mont Blanc. N’havíem xerrat amb els companys de Montserrat Vertical, semblava que podíem lligar-ho pel setembre. Però estava clar que seria complicat de quadrar-ho entre els que corren la Ultra del Mont Blanc i jo que ja fa temps que tinc pitrall per córrer la UT de Rialp, ja veia poc probable que la idea es materialitzés. Així que només em calia trobar algú tan o més tarat jo. I això tampoc costa tant, que com diu la dita ‘dios los cría y ellos se juntan’, de manera que només calia llançar la proposta. Com qui no vol la cosa un dia va sortir el tema al bar, i el @raulkoala em comenta que havia pensat anar-hi amb un amic i jo òbviament li dic que fa temps que ho tenia en ment.  Quan arribo a casa ja estic enviant-li un vídeo infalible per algú que viu  amb la passió que ho fa ell. Jutgeu vosaltres mateixes:

Què? qui diu que no ara?? Així de fàcil, i al dia següent la idea ja anava prenent forma. Però tractant-se de nosaltres era d’esperar que la ruta no fos la convencional. Sincerament, però, jo no sabia ni tan sols quina era la ruta convencional, ni quines les alternatives que dos inexperts érem capaços d’assumir. El @raulkoala ho tenia clar, telefèrics i nit al refugi no entraven als nostres plans. O el que és el mateix, ho havíem de fer d’una tirada i des de baix. Ara, calia veure com ho feiem. Som aventurers, sí, però alpinistes no. I no, tampoc som el Kilian ni imbècils que ens hi comparem. Així que havíem de trobar la nostra manera per fer-ho. El que volia dir una ruta menys tècnica i molt assessorament dels qui en saben molt més que nosaltres. Tenim clar que la muntanya vol respecte i coneixement i nosaltres només anem sobrats del primer. Així que comencem a fer recerca per internet i el @raulkoala es topa amb un tresor: un document en què Juan Carlos Martínez Riesgo i  David Avilés Martínez expliquen amb tot luxe de detalls la seva experiència fent el projecte que nosaltres volem fer. Ascenció i descens al Mont Blanc des de les Houches sense utilitzar mitjans mecànics. (compartir el coneixement ens fa tan grans! Més gràcies).

Així que ja tenim el repte sobre la taula. Ara, com es preparen dos no alpinistes per això? Està clar que un projecte com aquest no vol inconsciències. Entenem que per alguns el simple fet de plantejar-nos-ho ja és una inconsciència, i és que no tenim la preparació tècnica que caldria per un repte així. Per això no escollim una ruta molt tècnica, però igualment no és poca cosa: 39kms, 8164 de desnivell acumulat en menys de 24h. No és per menystenir-ho ni molt menys, així que el que és crucial és preparar-ho amb la màxima seguretat possible. Per això, a banda d’organitzar bé el material i aprendre a utilitzar-lo i només optar per atacar si el dia és perfecte i les condicions immillorables, una bona aclimatació és imprescindible. Per això teníem clar que faríem el Gran Paradiso i algun 4000 més alt, sobre 4500 i també des de baix i sense mitjans mecàncs.

De moment només tenim l’objectiu, les ganes i l’ajuda de molts bons amics que han compartit amb nosaltres el seu coneixement i material (fins i tot la Montse! :__) que gran que ets Ruben!) . Sortirem amb tot això i amb la confiança que és possible, però que no val la pena fer-ho a costa de tot. Està clar que una mica payá estem, si no, no estaríem plantejant un puja-baixa al Mont Blanc així, però per fer-ho bé ens caldrà treure tot el seny que encara que sembli que no, tenim. I si no ho podem fer amb seny, no ho farem. Sigui com sigui ja tenim el repte per endavant i una aventura assegurada!


Aquest post el vaig escriure just quant vam decidir que faríem el Mont Blanc. Per un cop, però, vaig pensar una mica abans de prémer ‘Publicar’ i vaig optar no fer-ho, sobretot preveient que moltes persones ens dirien que som imprudents només per plantejar-nos-ho. Tot i que entenem perfectament les reserves de les persones que saben moltíssim més de muntanya que nosaltres, teníem clar que volíem fer-ho a la nostra manera, que tot i que no ho sembli no vol dir de qualsevol manera. Això volia dir sense ajuda mecànica i en un dia, però amb consciència del nostre desconeixement de l’alta muntanya i les tècniques d’escalada i rescat. Per això les condicions imprescindibles eren tres: clima perfecte, ruta poc tècnica i bona aclimatació. I així ho vam fer. I va ser llarg. I va ser dur. Però ens en vam sortir.

I vam arribar al sostre dels Alps

Per fi, ja hi tornem a ser! I per repetir-la: UT Catllaràs

Estàndard
Recorregut impressionant de l'UT Catllaràs

Recorregut impressionant de l’UT Catllaràs

Les ganes d’Ultra em podien. L’última (que de fet era la segona que feia) havia sigut a Xerta i d’això feia quasi 5 mesos i entremig molts projectes que no es van poder fer. Em va saber molt greu perdre’m l’Ultra del Bages i Núria-Queralt, que els hi tenia moltes ganes, però més de quatre mesos enrere un accident de cotxe m’havia deixat sacroilíaca i lumbars fetes un nyap. I la recuperació ha sigut lenta, lentíssima, i m’ha costat molta més paciència de la que tinc. Però aquesta ultra em va semblar que arribava a bon moment i que per la distància em podria anar bé, ja que eren ‘pocs’ kms: 55 (amb el petit detall dels 4000d+). I que la veritat, que si no era el millor moment, m’era igual, que les ganes em podien. Havia millorat i començava a deixar enrere les sensacions pèssimes que havia tingut. L’únic ‘però’ era que arribava sense haver pogut entrenar massa i menys llarg, i a sobre amb molèsties. Però sentia que hi havia de ser i és que era evident que seria festa grossa, amb gran desplegament de @koalasteam @montserratvertical i moltíssimes més cares conegudes de la muntanya. I a més tenia un molt bon al·licient, fer equip amb el @raulkoala. Seria tota una nova experiència per mi, que estic acostumada a anar molt a la meva bola, però sabia del cert que m’ho passaria de conya anant amb ell i a més hi havia possibilitats que ho féssim bé (jo és que me’l crec i tot)

Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar

Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar

En el primer que penso després d’una cursa com la UT Catllaràs és que els qui no correu llarg hauríeu de replantejar-vos-ho i és que té un valor afegit acollonant. Les bones, oblideu Cavalls i pijades per l’estil, t’ofereixen pel preu d’una cursa tot un cap de setmana de luxe i acampada entre fanàtiques de la muntanya. Només per això, ja val molt la pena. Així que vam arribar divendres a la tarda, carregats de birres i amb moltes ganes d’apurar el cap de setmana. Ii com sempre, predisposats a ser els últims a marxar. Després de plantar la tenda, i per primer cop a la meva vida, vaig assistir a un briefing de cursa. No sé com seran els altres, però tan de bo hi hagi sempre algú com el @martoxkoala (que ha parit el recorregut) per explicar i aconsellar sobre la ruta. Tot i tenir una percepció força diferent de què és ‘falso llano’ va ser un luxe escoltar les seves recomanacions.

Veieu com heu d'anar al Catllaràs??

Veieu com heu d’anar al Catllaràs??

L’endemà a les 6 menys poc estàvem en peu i ja de bon matí començo cagant-la. Un dels problemes que sé que tinc quan corro és que menjo poc. Força menys que si em passo el dia fent el dropo al sofà. Gels ni parlar-ne i sòlid em costa. Així que tinc la brillant idea d’esmorzar bastant. Molt, de fet. Massa, segur. Poc abans de sortir quatre llesques de pa bimbo amb fuet. Idees brillants patrocinades per la Martona. A més d’un bon grapat de xuxes, que no faltin. Total, que sortim (arribant al límit pel control de material, com no podia ser d’una altra manera) i ja m’entren unes nàusees i ganes de vomitar que m’acompanyen pràcticament els primers deu kilòmetres. Per les nàusees que sento i les mirades que em fa el @raulkoala quan es gira sé que gasto una mala cara que espanto. Així que sortim a un ritme lent. Sense apretar massa i amb confiança que després d’aquestes sensacions només podria millorar. Afortunadament el meu optimisme patològic va fer que no contemplés l’escenari d’enfonsar-me més a la misèria. I poc a poc, comença a desapareixer el malestar estomacal. Estic molt a la parra, ho sé,  però algun dia n’aprendré, i no faré capullades com aquesta. Espero. Total, que no sé ben bé a quina alçada començo a trobar-me bé, només se’m ressenten les lumbars i la cama esquerra a les pujades, res que no es pugui superar amb una mica de tossuderia i algun ibuprofè que altre. Així anem avançant, per la pujada des de Malanyeu, passant per indrets increïbles, salts d’aigua preciosos, per perdre-t’hi i que no et trobin. A més, amb el @raulkoala ens entenem a la perfecció. Al llarg dels 55kms marca ell el ritme, tant a les pujades com a les baixades. Espero que no serveixi de precedent, però arriba amb molta més pota que jo. Si dic que em porta en safata tota l’estona em quedo molt curta (això sí que pot servir de precedent) Però es passa, i jo el deixo. Carrega sempre aigua fort i fins i tot em porta els pals quan no em fan falta. Al començament  faig com que no cal, però no ha d’insistir massa que diguem. Mai havia fet una cursa en equip i m’ha semblat una experiència brutal, ara que jo no sé si el @raulkoala va fer tan bon negoci, francament.

Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m'estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)

Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m’estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)

Després de compartir 10h 22' d'ultra

Després de compartir 10h 22′ d’ultra

Arribem a la Nou del Berguedà, no recordo l’hora ni res, però anem bé. Ens trobem bé, no anem apurats, ens anem hidratant constantment (tenia veritable pànic a la deshidratació i les condicions del dia no eren per menys). Mai oblidem el mantra de @martoxkoala ‘menja i beu, menja i beu’ Unes quantes xuxes i cap amunt, anem a afrontar la pujada més dura de la cursa: el Sobrepuny. Com sempre no hi ha res millor que estar preparada pel pitjor. I com que m’havien repetit tant que era una pujada molt dura, doncs al final no m’ho va semblar tant. A veure, que tampoc és que regalessin res, eh? Però hi anava molt mentalitzada. Així que arribem prou bé a dalt de tot i encarem una baixada guapíssima, d’aquelles que t’has de llençar als arbres si vols fer via. Vaig gaudir per la muntanya com feia mesos que no feia. I avancem prou ràpid, molt més que al començament i arribem al Castell de l’Areny sobre les 14h. Ens trobem l’únic avituallament sòlid de la cursa, passat el km 37. És l’únic ‘però’ que li poso a l’implacable organització de la cursa. Si es repeteix l’any que ve (que no ho dubto) estaria bé que s’avancés a la Nou del Berguedà, a mitja cursa. Però la qüestió és que ens el trobem al Castell de l’Areny, això sí hi hem pogut deixar la bossa del corredor, sempre és un bon comodí. Em canvio els mitjons, i la motxilla per la ronyonera amb bidons, tinc la teoria que així em farà menys mal l’esquena (o com a mínim quedarà més repartit). El @raulkoala va a buscar menjar i només hi trobem fiduà. Osti…. ben bé, perquè agafem el que trobem sense demanar, però és que foto un parell de forquillades i ja veig que òbviament això no se’m posarà bé de cap manera. Així que passo de menjar, però bé, tampoc falta tant, comptem unes tres hores, poc més. El @raulkoala sí que s’acaba la fiduà carregada d’all com el campió que és. A partir d’aquí ens queda una pujada semi-forta (d’uns 500d+) i tres ‘xinxetes’, que quan te les trobes al km 40ipicu més que xinxetes et semblen putades. Però anem bé, el @raulkoala marca el ritme i es va girant per animar i jo no deixo de bramar-li que tiri milles que foti canya. Ara ja, patim el que calgui i més, i pitjor que al començament no estic. Que queden poc més de 10kms i amb les ganes d’arribar la pota es treu d’on faci falta. I així és. Arribem al Refugi d’Ardericó. Aquí sí que ja s’olora meta. Queda una pujada i ja cap avall. Avancem amunt, a ritme constant. Arriba un punt que comença a fer baixada, el @raulkoala somriu i m’avisa ‘això fa molt bona pinta’. Així que guardem els pals amb els somriures i cap avall. A córrer, fins que la pota aguanti. I afortundament com que tampoc hem apretat tantíssim al llarg de tota la cursa aguantem fins a la Pobla de Lillet. Arribem i ja veiem tot de cares conegudes al bar de la carretera i encarem la pujadeta cap a la piscina (com si no haguéssim patit prou, cirereta final per poder merèixer del premi). Contentíssims amb el temps, 10h22′ gens malament pels 55kms i +4000d+ que teníem per endavant i sota una xafogor que espanta. I podeu imaginar les nostres cares quan ens diuen que som el primer equip mixt que arriba. Així que contentíssims, com si no haguéssim tingut prou regal ja.

Per si l'ultra en si no hagués sigut prou regal. 1r equip mixte (i sí, collons, n'hi havia més)

Per si l’ultra en si no hagués sigut prou regal: 1r equip mixte (i sí, collons, n’hi havia més)

El millor:
– Que la cursa formi part d’un cap de setmana brutal d’acampada entre fanàtiques de la muntanya. De veritat, només per això val la pena passar-se al córrer llarg.
– L’experiència de córrer en equip. Ens vam ajuntar els dos que no callem ni sota l’aigua, així que més distret impossible. Això sí, a la propera espero ser més bona companya d’equip, perquè vaig anar a roda els 55kms i deixant-me malacostumar massa. I després de gaudir com vam gaudir, fer podi, va ser un extra acollonant que recordarem sempre!
– Recorregut impressionant. Sincerament no coneixia gens el Catllaràs i si no ho feu, aneu-hi i descobriu-lo, us encantarà. El Berguedà està ple de regals i aquesta zona n’està farcida. Així que l’enhorabona i les gràcies a @martoxkoala per haver dibuixat aquest recorregut tan bonic com exigent i a @klassmark per fer-ho realitat.
– Organització. Ens van cuidar moltíssim tot el cap de setmana. La cursa estava perfectament senyalitzada i als avituallaments ens van tractar de conya. Només milloraria tema distribució d’avituallaments (avançar l’avituallament gran a la Nou del Berguedà) i oferir més coca-cola, pa amb tomàquet i formatge/embotit. Per la resta, un 10!!
– Les cares conegudes que et vas trobant. A aquesta fins i tot hi havia els meus pares. Això, no té preu.
– Que, per fi!!, començo a estar recuperada. I en tenia tantes ganes que això passa per davant de tot. Per fi, encara calen ibuprofens per aguantar bé, però el que és indubtable és que anem per bon camí! Les gràcies al Cesc Vilaseca que em va saber detectar i arreglar les lumbars tocades!
– I que l’endemà era diumenge :__)

El pitjor:
– Les meves sapastrades. Si teniu els dos dits de front que em falten amb mi no us caldrà que us avisi, si no és així, preneu nota: endrapar com si s’acabés el món just abans de sortir a una cursa NO és una bona idea.

L’exemple d’Andy Holzer. El món a les nostres mans

Estàndard
Els quatre participants del projecte 'shoot your own outdoor film' 2013

Els quatre participants del projecte ‘shoot your own outdoor film’ 2013

Vaig ser la primera sorpresa quan em van dir que m’havien escollit entre els quatre afortunats de tot Europa que anirien a Munic i a les Dolomites austríaques a gravar el perfil d’Andy Holzer, escalador cec de naixement en l’edició 2013 del projecte de Goretex i l’European Outdoor Film Toor ‘Shoot your own outdoor film‘. Entre la incredulitat i l’eufòria per la notícia vaig decidir-me a carregar-me d’energies i coneixements per poder extreure el màxim d’aquesta experiència. I vaig convèncer-me una vegada més, que sempre, sempre, cal intentar-ho.

Així que, maleta i cap a Munic, amb totes les ganes d’aprendre i divertir-me a parts iguals. Des del primer moment la relació amb l’equip és fantàstica i amb molta birra de per mig. Com que tenim una setmana per la preproducció, gravar dos dies al protagonista en acció + entrevistes + edició + postproducció, ens dividim les tasques segons el que tenim més experiència i ens mentalitzem per treballar sota la pressió del temps. I per aquestes que, per la meva formació i perfil els companys em proposen que faci jo de directora. No deixo que els dubtes parlin per mi i accepto encantada. El que més m’il·lusiona d’aquesta decisió és que seré que es la que tindrà relació més propera amb l’Andy Holzer, i les ganes de conèixer-lo ja em podien de feia dies! L’única pega és que això vol dir que tocaré poc o gens la càmera, però és que els companys dominen la tècnica a la perfecció i jo encara estic impressionada del material que teníem a les nostres mans. Total, que al dia següent ja enfilem cap a les Dolomites.

Gravant a les Dolomites austríaques

Gravant a les Dolomites

A les Dolomites ens espera l’Andy, des del primer moment afable i proper. Jo em faig  moltes preguntes, em sembla una persona extraordinària, no només per les proeses que fa, si no per la sensibilitat amb què les comparteix. D’aquelles persones que arrosseguen a les altres amb la seva passió i entusiasme. La seva és una història de determinació, de valentia i de no deixar-se imposar límits. Va haver de trobar la manera de demostrar que allò que li deien que era impossible era possible, però no podia fer-ho sol. La seva també és una història de confiances. Primer confiar en ell mateix i les seves possibilitats i després aconseguir que el seu entorn també ho faci. I tot això sense desesperar en l’intent de fer entendre a les persones que hi veuen que hi ha altres sistemes possibles més enllà del nostre. No va ser un camí fàcil, ni molt menys. Ben al contrari. Però la lluita, la determinació, la confiança en ell mateix, el seu entorn, l’han portat a superar les barreres que se li volien imposar des d’un món que sabia entendre’l. Un món que no tenia les eines per fer-ho i sovint li mancava l’interès i humilitat per fer-ho en igualtat de condicions i optava per mirar-se’l per sobre l’espatlla. Conèixer-lo ha sigut recordar que, malgrat que vivim en un món injust, cruel, on hi ha milions de persones arraconades a la invisibilitat, també hi ha un espai en què gràcies a la confiança en una mateixa i en les altres, la tossuderia i el coratge podem crear aquests espais impagables de felicitat que guanyem quan compartim allò que ens omple. I al final això és el nostre món, aquella part crucial que encara està a les nostres mans i en la nostra actitud. De fàcil no en té res, però no hi ha dubtes que val la pena.

Veure’l escalar és impressionant, escoltar-lo i observar-lo un aprenentatge constant. Vam fer-ho tan bé com vam saber, amb poc temps i amb totes les emocions a flor de pell, i sigui com sigui una història tan inspiradora difícilment es pot copsar en un clip de poc més de 5 minuts. Només espero que veure’l us faci venir ganes de conèixer-lo més i que sigui un exemple més de les limitacions que atorguem i assumim a altres persones amb tan desconeixement com prepotència i sobre nosaltres mateixes.  Espero que el gaudiu!

Jo només puc dir una vegada més: GRÀCIES.

I tant que parlen les dones de Gaza

Estàndard
Amb l'Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

Amb l’Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

El tòpic i la imatge recurrent que ofereixen els mitjans de comunicació occidentals sobre les dones al món àrab és el de dones sotmeses i mancades de llibertat. Específicament en el cas de Gaza, governada per Hamàs, es reitera la imatge d’unes dones impassibles que van perdent llibertats en un context que progressivament es va tornant més conservador. De fet, ens bombardegen amb aquestes informacions que van construint el nostre imaginari col·lectiu sobre elles. Una imatge que és difícil de trencar si no tenim l’oportunitat de compartir unes converses que destrossen els estereotips amb tota naturalitat.

Abans de marxar de Gaza, em va malhumorar de mala manera llegir un reportatge de l’Alistair Dawber a l’Independent en què afirmava que: ‘What is immediately noticeable is that all the portraits in this feature are of men. In two and a half days’ working in Gaza, we did not find many women who were willing to speak and be photographed’. Personalment, li diria, que en tal cas alguna cosa estava fent malament. I encara que ningú me l’hagi posat sobre la taula em va sortir de dins un ‘challenge accepted’. Un reportatge només amb veus de dona? I replet de fotografies de dones de Gaza? I tant. Sense majors dificultats i sense haver-m’ho proposar d’entrada.

La determinació de la Rhana i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

La determinació de la Rhana (a peu dret) i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

Després que l’UNRWA decidís cancel·lar la marató davant la negativa de Hamàs de deixar competir junts homes i dones tenia clar que una de les missions del viatge seria conèixer algunes maratonianes palestines, així ho vaig fer saber a les organitzadores de les activitats que substituïen la cursa. Al segon dia ja vaig conèixer l’Aisha que va córrer la primera edició de la marató de Gaza. ‘Normalment vaig al gimnàs, intento anar-hi als matins. Ara fa un temps que em dedico més a nedar, però per poc que puc surto a córrer’ explica, encara decebuda per la cancel·lació de la marató. El que té clar és que d’una manera o altra no deixarà d’entrenar, que és la seva via d’escapament entre totes les pressions.

L’endemà vam visitar un dels centres de dones i de desenvolupament comunitari de l’UNRWA de la mà de l’Areej i la seva energia desbordant. Vam conèixer els diversos programes, tots dirigits per i per a dones valentes i potents. Especialment inspirador va ser el pas pel programa de lideratge per a joves. Preguntades sobre quins són els seus objectius per participar al programa totes compartien un mateix missatge sempre compartit amb força i determinació: aprendre i difondre. Després de conversar una estona, la Rhana va prendre la paraula i ens va deixar a totes corpreses amb el seu discurs carregat de sinceritat i emotivitat: ‘no només tenim pobresa, màrtirs i pares morts. Tenim somnis, tenim objectius, per això aprenem per poder sortir i brillar arreu’.

Leila Assa, al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Leila Aissa al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Al darrer dia a la Franja visitem el Beach Camp, a tocar de la ciutat de Gaza. I és que una no pot marxar de Gaza sense passejar per algun dels seus camps de refugiats, ja que és on es concentra gran part de la població de la Franja. Del més de milió i mig d’habitants, 1.1 milió són refugiats. El que aplega més habitants és el de Jabalia, que es troba al nord de la Franja, pràcticament annexae a una ciutat que té el mateix nom. Passejant pel camp de refugiats de la platja, on viu el dirigent de Hamàs Ismail Haniya, no ens costa gens ni mica poder entrevistar dones. En general, només cal dirigir-s’hi amb amabilitat i respecte. Tenen tant a explicar i tantes dificultats per fer escoltar la seva veu que el que és estrany és que hi posen impediment. Després d’intentar viure a la ciutat i haver tornat al Beach Camp Leila Aissa ens explica que tot i que ‘la vida és molt difícil al camp de refugiats, prefereixo viure aquí, aquí estem tots junts. És l’única manera de sentir-te a casa, entre els altres refugiats’. Sobre el retorn ella diu que ja no hi pensa, que a la seva vida és aquí, però que les esperances de tornar mai les perdrà.

La vida és molt dura a Gaza. I cada cop ho és més. Sobretot per a les dones, que topen amb més normes i límits. El context d’aïllament, sumat a les creixents inversions de països del Golf a la Franja expliquen, entre altres factors, la tendència cap al conservadorisme. Però això no vol dir ni que no lluitin, ni qui siguin submisses o que esperin ser alliberades. I qui digui que no volen o no poden parlar, menteix.

Somriures tímids des del camp de refugiats de la platja, al costat de la ciutat de Gaza

Somriures tímids des del Beach Camp

De Sud-àfrica a Palestina. Resistències contra l’apartheid

Estàndard

A Gaza vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una delegació de més de 40 sud-africans que també participaven al programa de l’UNRWA que substituïa la que havia de ser la tercera marató de la Franja. Tot just acabar el sopar que compartíem per tal de conèixer-nos millor, Aslam Mayat, activista sud-africà i portaveu del grup, se’m va asseure al costat. Passades les preguntes de apartheidcortesia, no em vaig poder estar de demanar-li per la campanya de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) a Sud-àfrica. Sentir les lletres BDS li va il·luminar  la cara. Em va fer cinc cèntims de les importants victòries que estan portant dia a dia amb una determinació que evidenciava que la lluita de Palestina és la seva lluita, perquè al cap i a la fi és la mateixa. Venien a compartir el missatge de Nelson Mandela ‘sabem massa bé que la nostra llibertat serà incompleta sense la llibertat del poble palestí’.

Els sud-africans veuen com el govern israelià reprodueix les estratègies denigrants que castigaven i humiliaven a la majoria negra. Ara són els palestins els qui no poden pujar a segons quins busos, els qui no poden utilitzar la majoria de carreteres de la seva terra, els qui veuen la seva mobilitat escapçada per un mur, els qui veuen les seves cases demolides i els seus terrenys confiscats. Ara són les palestines les víctimes d’un règim inhumà de segregació que castiga la majoria de la població amb total impunitat. Podeu veure els paral·lelismes en la primera col·laboració musical palestina-sud-africana que han titulat The new black o també en l’imprescindible documental Road to Apartheid.

Infogràfic de Visualizing Palestine visualizingpalestine.org/

Infogràfic de Visualizing Palestine. Sempre imprescindibles  visualizingpalestine.org/

I tal com es reprodueixen les agressions, també es reprodueixen les resistències. El règim d’apartheid sud-africà aplicava les detencions administratives que són tan il·legals com quotidianes a Palestines. Persones privades de llibertat sense causa, motiu ni judici més enllà del seu origen, incomplint sistemàticament el Conveni de Ginebra. A Sud-àfrica el 1989 van arribar a ser 700 presoners en vaga de fam contra aquesta pràctica il·legal. Al 2012 a Palestina més de 2400 presoners estaven en vaga de fam. Actualment Samer Issawi porta més de 250 dies en vaga de fam, amb diferència la més llarga de la història. Ells lluiten amb el que tenen, la seva i manifesten amb contundència ‘no ho fem per perdre-la, si no per guanyar-la’

Aquestes resistències van ser imprescindibles per posar fi a l’apartheid, però també ho va la pressió de les campanyes internacionals de Boicot, Desinversions i Sancions. A Palestina el moviment va néixer el 2005, fent una crida a la comunitat internacional a reproduir els càstigs que es van aplicar a Sud-àfrica. Així, la campanya de BDS insta als moviments i ciutadans a pressionar als seus governs perquè forcin sancions davants dels reiterats incompliments de la legislació internacional del govern d’Israel. També promou les desinversions en empreses israelianes i el boicot econòmic, institucional, cultural i acadèmic. En definitiva, contra la normalització d’un règim despòtic i carregat d’odi.

Omar Barghouti, un dels fundadors del moviment a Palestina, recorda en aquesta brillant entrevista d’Amy Goodman la miopia amb què sovint s’analitza la fi de l’apartheid a Sud-àfrica: ”people say: if you compare with South-Africa, it was so different. Everyobdy was on board, the churches, the jewish groups, the teachers and everyone…. People have short memory, or selective amnesia. I was an activist anti apartheid at Columbia university. I know how long it took to pressure our university to divest from South-Africa. It wasn’t easy. It took years and years of tireless work to get there. Thirty years to become mainstream. People forget that. So people just take a snapshot from the eighties and say: oh it was so popular. Well, give us a few more years’.

A Sud-àfrica l’apartheid va castigar la població negra des del 1948 fins el 1994. A Palestina la població ja fa molt, massa, que està sent castigada.

Gaza, un lloc habitable?

Estàndard

Poques coses em semblen més agosarades que venir 5 dies a Gaza i pretendre entendre i explicar què passa en aquest petit tros de món castigat. Però no per això vull deixar de compartir les primeres impressions després de dos dies aquí. La primera lliçó que n’extrec és que mai estem suficientment previngudes de l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en l’imaginari d’allò que no coneixem vivencialment. Gaza, per mi, n’ha sigut una mostra més.

La Mediterrània des de la ciutat de Gaza

La Mediterrània des de la ciutat de Gaza

Gaza és un lloc dur, molt dur, per la població que lluita diàriament per sobreviure i fer-ho amb dignitat. Però no és un lloc fosc. Malgrat tot, és un lloc carregat de la llum de la solidaritat del poble, la lluita i la determinació.

Avui ens han preparat un programa per conèixer el treball de l’UNRWA a Gaza al terreny. Ha sigut una oportunitat excel·lent per conèixer dones i homes que amb quatre paraules trenquen tots els discursos que ens repeteixen els mitjans de comunicació dominants. Entre altres documents ens han passat un informe titulat ‘Gaza in 2020. A liveable place?’. L’informe analitza quines seran les necessitats de la població de la Franja amb una previsió de creixement de la població de mig milió al llarg dels propers set anys. Fins arribar als 2.1 milions el 2020.  I jo no he pogut deixar de preguntar-me, podem dir que ara és un lloc hablitable? és un lloc suportable? La veritat és que tots els factors externs fan de Gaza un lloc difícilment habitable, però la dignitat i determinació del poble palestí són desbordants.

Fotografia de Richard Moose. Fotoreportatge 'The tunnel economy of Gaza' publicat al Timepulicat al Time ' http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1931308,00.html

Fotografia de Richard Moose. Fotoreportatge ‘The tunnel economy of Gaza’ publicat al Time http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1931308,00.html

Actualment i com a consequència de l’atroç bloqueig econòmic que pateix la població de la Franja, el 90% de la seva economia és subterrània. Literalment. Depèn de les mercaderies i productes que puguin fer arribar pels centenars de túnels que es calcula que hi ha connectant Egipte amb la Franja. Si aquesta dificultat no fos suficient, també s’encarreguen d’afegir-hi la humiliació, tal com exposa en Noam Chomsky arran de la seva darrera visita a Gaza. El punt de tancament i bloqueig arriba a generear situacions tan surrealistes com el cas recent de Manal Abu Shanar, una núvia egípcia que va haver de recórrer als túnels per poder casar-se a Gaza. Anècdotes a banda, el fet que la vida de més d’un milió i mig de persones depengui de les mercaderies que es puguin entrar il·legalment a través de túnels és una tragèdia insostenible.

D’altra banda, en aquesta situació de bloqueig, l’atur castiga gran part de la població. I els palestins i palestines que poden treballar sovint s’hi juguen la vida per fer-ho, tal com explica la Maria del Mar (@marpalestina) al seu blog, les violacions d’Israel a l’alto al foc de novembre són una constant. Diàriament els treballadors arrisquen les seves vides per poder guanyar-se-la. La Maria del Mar conjuntament amb altres internacionals fan de Gaza un lloc una mica més habitable des de la xarxa d’Action for Palestine, i protegeixen a camperols i pescadors per tal que puguin treballar sense ser assassinats. I és que aquesta és la resposta que dóna l’exèrcit israelià si un palestí excedeix els límits permesos. Uns límits que es modifiquen (sempre per restringir-los) i que no obeeixen a cap norma internacional. Per exemple, pel que fa al límit de pesca. Si als acords d’Oslo era de 20 milles nàutiques, que es van anar retallant fins arribar a les 3 milles nàutiques actuals, un límit imposat el gener del 2009. El mateix succeeix amb els camperols que volen treballar la seva terra. La delegació d’Izquierda Unida en la seva recent visita a la Franja va visibilitzar aquesta realitat, tot i que alguns van optar per posar el focus en què era com es rebia la delegació d’un partit polític espanyol per cobrir la notícia. El drama, però, està en la quotidianitat. En què és així com l’exèrcit israelià rep sistemàticament els camperols palestins. I no sempre hi ha un grup d’internacionals per protegir-los amb la seva vida que per alguns té un altre valor.

En aquest context i enmig d’incomptables agressions més es fa difícil dir que Gaza és un lloc habitable. Però i tant que n’és d’habitable. És duríssim. És volàtil, incert. Les previsions a llarg termini, ciència ficció. Però malgrat tot, la dignitat palestina es contagia i fa que per dur que sigui el setge i l’opressió, tal com ho és aquí, segueixi sent un lloc habitable. Ple de somriures, de solidaritat del poble amb el poble, de somnis i objectius.

Una presó anomenada Gaza

Estàndard

El nom de Gaza sembla condemnat a anar lligat a la tragèdia, recomptes de víctimes i històries de violència. Un territori i una població sentenciats al càstig col·lectiu pel mer fet d’haver nascut on han nascut. Les injustícies i incompliments de la legalitat internacional del govern sionista són flagrants i àmpliament documentades. Són moltes les veus reconegudes que s’han alçat per denunciar-ho i encara són moltes més les persones que s’enfronten al treball diari de sobreviure-hi. Tirar endavant, sempre i malgrat i tot, en aquest petit tros del nostre món que es dessagna. Amb la força que la caracteritza la Rafeef Ziadah la defineix a Hadeel com ‘una cambra de tortura col·lectiva’. Després de la seva recent visita a la Franja Noam Chomsky la descriu com ‘la presó més gran del món’. Expressions contundents que reflecteixien l’evidència.

L'asfíxia a Gaza. Imatge de Artist Mahmoud Alarawi

L’asfíxia a Gaza en una imatge. Treball de l’artista palestí Mahmoud Alarawi

Tot això ressona dins meu quan penso que d’aquí dos dies em trobaré al pas fronterer de Rafah, intentant entrar a la Franja. Amb tota la documentació degudament preparada i amb tots els tràmits i invitacions a punt. I sempre, recordant-me afortunada. Potser no entraré, ja que al Pròxim Orient sempre es pot tòrcer tot en qualsevol moment, però en principi, el meu passaport em permet entrar i sortir. Així, poder visitar, aprendre, preguntar, conèixer i compartir. Per les més d’un milió i mig de palestines de Gaza el seu món físic es redueix als 360 km² de Franja.

La primera intenció del viatge era anar-hi a córrer la que hauria sigut la tercera edició de la Marató que organitza l’UNRWA. M’il·lusionava tant la possibilitat de córrer els 42kms de Franja que estava mentalitzada per córrer asfalt i tot. I és que sóc una convençuda de la necessitat de generar espais en què persones de diversos orígens compartim solidaritats i aficions, especialment en aquest context d’asfíxia. Malauradament, però, tal com vaig explicar en aquest post la marató es va haver de suspendre perquè els dirigents de Hamàs van decidir que les dones no podíem córrer martons. I no. Sense dones no hi ha marató. Òbviament em vaig indignar i enrabiar. Com si no fos suficient la pressió que viu un país sota ocupació que hi haguéssim d’afegir més límits. És clar que el principal i tràgic problema de la Franja és un clarament identificat: l’ocupació. Però en el context d’un atroç bloqueig econòmic que pateix la població des de fa més de 7 anys, només falten governants que en definitiva fan el que fan a tot arreu: fer de les seves intransigències les presons del poble.

De tota manera, l’UNRWA ha preparat un programa d’activitats per aquelles que seguim entossudides a conèixer de primera mà la realitat de la Franja. Una oportunitat que no es presenta cada dia. I procurarem no faltar-hi, com sempre, amb moltes ganes d’aprendre, escoltar, observar i compartir. Una de les meves obsessions és conèixer algunes de les corredores palestines que s’havien inscrit a la marató, que n’hi havia més d’un centenar! Tan de bo que així sigui. I tal com he pogut fer les dues vegades que he estat a Cisjordània, omplir-me de ràbia de la injustícia evident i d’inspiració de la lluita del poble. Perquè allà tothom lluita. I molt. Resisteix amb les eines que té i les que s’inventa. I és que a Palestina sobreviure és resistir.