Category Archives: Alps 2013

UTMB: “Bon voyage!”

Estàndard

Fa poc més d’un any vaig veure l’arc de l’UTMB a la plaça de Chamonix. Encara no hi havia l’ambient dels dies de cursa, però igualment va ser suficient per decidir que jo volia ser-hi. Ens vam inscriure conjuntament amb el Raül, així o ens tocava als dos o a cap. Afortunadament el resultat del sorteig ens va somriure, així que “només” faltava entrenar per aconseguir l’objectiu: acabar la nostra primera cursa de 100 milles.

Mai he entrenat amb cap ni m’he cuidat suficientment, de fet no tinc ni de prop el coneixement per fer-ho. Aquest cop veia que l’objectiu era prou ambiciós com per intentar posar-hi una mica de seny. Així he passat tota una temporada amb l’UTMB en ment, sense tenir massa idea de com es prepara una per això. Ja m’impressionava prou el repte, però abans de mitja cursa vaig veure clarament que no tenia ni idea de què vol dir córrer 168 kilòmetres.

A punt per començar l'aventura!

A punt per començar l’aventura!

Com qui no vol la cosa arriba el dia. És 29 d’agost a les 17h de la tarda i estem al centre de Chamonix. Allà estem el Raül i jo, entre més de 2000 persones sota la pluja,“preparats”per començar una aventura que es va allargar bastant més del previst.

La sortida és espectacular, són minuts inoblidables. Rius de gent aplaudint i animant. Allà entre tots els aplaudiments i crits d’ànims, ens creuem amb la mirada d’un home que ens deixa anar un ‘Bon voyage’! Aquest sí que sabia de què parlava! Sortim bé, atabala molt intentar trobar el teu lloc entre tanta gent. Però no ens col·lapsem. Mantenim un ritme còmode i anem xerrant. Segueix plovent, a moments amb intensitat, però no fa ni fred ni vent, així que seguim sense posar-nos el gore. Ja a les 11 de la nit començo a badallar, primer símptoma d’atac de son. Sabia que guanyar la son seria un dels meus punts més dèbils, però carai, ja? No portem ni sis hores de cursa! Per la resta em trobo bé, anem molt bé de temps, potser massa, però tampoc noto que ens estiguem passant. Poc després de la primera marató, noto una forta punxada darrera del genoll. És un mal que ja em conec, mai m’ha limitat fins haver de parar del tot o no poder córrer, però és una molèstia bastant forta, que un cop apareix no desapareix del tot fins que no paro. Però no vull començar amb els ibus, que tenim moltes hores per endavant i no podem començar a castigar el cos ja. Així que seguim fent oïdes sordes al dolor. Ja no plou i malgrat aquest mal i els atacs de son, ens trobem prou bé.

Arribem a Courmayeur amb un temps prou bo, de moment no se’ns ha fet llarg, però només faltaria, no hem fet ni mitja cursa! Allà seiem per primera vegada. A aquest punt és on tenim la bossa de vida. Feia hores que temia el moment de treure’m els mitjons. Avaluo danys, podria ser pitjor. Porto una rebullida important, tota la planta del peu. Però les butllofes són petites i les ungles que tinc al límit no m’han arribat a caure, ara, fan angúnia de veure. Mitjons nous i a menjar. Allà assentada davant d’un plat de sopa em canvia l’humor de cop. Estic feta caldo. La son i el mal al genoll em desanimen. Però el pitjor de tot plegat és afrontar una situació nova que se’m fa un món: portem 77 kilòmetres, i encara ens en queden 90! Buf… si fossin 20, 30, cap problema, però 90… Sé que aquest plantejament no m’ajuda i que abandonar per cansament no és una opció. Així que només queda esforçar-me per trobar l’energia i l’alegria necessàries per poder seguir. No menjo massa que ja tinc l’estómac tancat, però suficient per recuperar una mica d’energies.

Baixant del grand col du Ferret  ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Baixant del grand col du Ferret ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Només sortir de l’avituallament ens adonem que hem comès un error de principiant: no dormir. El Raül ho ha proposat, però jo pensava que em desvetllaria al posar-me en acció. Res més lluny de la realitat. Caminem tan i tan lents que ens podrien atropellar caminaries octogenaris en massa. Abans d’arribar al refugi de Bertone el Raül em diu que és el moment de la T10 que ens va ensenyar el Sergi: deu minuts de son recuperadors. Ens estirem en un prat amb el despertador posat i abans de tancar els ulls ja estic dormint. Se’ns posen molt i molt bé, no hem guanyat pota, però com a mínim caminem amunt molt més ràpid i trotem els plans i baixades sense problema.

Amb moments més alts i més baixos arribem a Grand Col Ferret, el punt més alt de la cursa. Allà ens trobem una alegria que ens dóna tota l’energia que necessitàvem: la Cristina i el Gerard, els amics de Klassmark, ens esperen allà amb un bon somriure i ens acompanyen amb els seus ànims. Fins aquest moment no te n’adones que important que és trobar-te cares conegudes en els moments complicats. Ens canvia l’ànim i l’actitud. Baixem trotant a bon ritme cap a la Fouly, sembla que per art de màgia, aquella fatiga extrema que arrossegàvem s’hagi esvaït. Arribem així amb prou alegria fins a l’avituallament de Champex-lac, al km 122. Prou contents perquè ja hem fet molta feina, però poc sabem que dura és la que ens espera. Allà ens tornen a esperar el Gerard i la Cris, preparats per cuidar-nos com uns reis. M’emociono tant que només faria que plorar. Saben millor que nosaltres què necessitem i allà estan per donar-nos-ho. Ens deixem cuidar, ens porten el que els demanem i més i fins i tot ens fan un massatge que les nostres potes adolorides necessiten com l’aire que respirem.

A l'avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

A l’avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

Quan sortim de l’avituallament ens trobem de meravella, ens sentim amb pota i l’aprofitem. Res de reservar, o de pensar com estarem d’aquí un parell d’hores, com si ens quedés poc per davant! L’etapa fins a Trient és llarga i no té avituallaments però entre la baixadeta suau de l’inici, la pujada i la baixada forta al final avancem més de 100 corredors. Al cap de poca estona ens adonem que efectivament ens hem emocionat, i segurament hem buidat del tot la poca pota que quedava. Som així, no en sabem més. Tornem a pujar lents i ens queden dues pujades. Queda pràcticament una marató i anem fosos. Fa molts kilòmetres que hem deixat enrere les nostres optimistes previsions horàries i l’únic objectiu real és aconseguir arribar a meta sigui a l’hora que sigui. La son fa estralls, ja fa estona que és de nit. A més el genoll no m’ha deixat de fer mal i al forçar m’estic emportant un nou record, un bony al tibial que està fet una pedra i està canviant color com les cames d’aquells avis amb problemes de circulació. Sé que no és sa, sé que això és cos que m’està demanant que pari, però si hem arribat fins aquí no és per aturar-nos aquí.

Sortint de Trient ens proposem no aturar-nos. Demano al Raül que marqui un ritme suau i constant. Si normalment pugem en cursa llarga entre 500 i 600 metres de desnivell positiu per hora, ara anem a 300. Els caminaires ens passen per sobre i fins i tot fem una parada on cloc els ulls sobre l’espatlla del Raül. En 3 minuts em desperta perquè el vent del coll arriba i estem a gairebé 2000m d’alçada. No m’espavilo gaire però a seguir, que ja sabem que aquests últims kms se’ns faran interminables. Si la pujada és lenta, la baixada és terrible. La baixada de Vallorcine se’ns fa un món. No és pas tècnica, però cada arrel sembla obstacle insalvable. Fem un cop de cap de 5 minuts tipus biblioteca a l’avituallament. Per primer cop a la meva vida em prenc una pastilla de cafeïna, confiant que em faci l’efecte que tant necessito.

I al final l’última pujada, la de Tête aux Vents, m’esforço per mantenir un ritme de caminar digne. Ho aconsegueixo però poca estona. Fins i tot necessito seure un moment a mitja pujada. De veritat que mai se m’hauria acudit que el cos em demanaria seure a mitja cursa, però sí, amb més de 150kilòmetres a les potes seure més que una temptació és una necessitat. Un cop a dalt, ens trobem amb un llarg flanqueig molt pedregós, sembla que mai acabem d’arribar. No sé si és fruit del cansament o si realment és així, però em sembla el tram més tècnic de tota la cursa. I em vaig dient a mi mateixa: de debò? Ara? Cada cop que poso el peu a esquerra a terra noto una forta fiblada. El genoll i el tibial no han fet més que empitjorar, com era d’esperar d’altra banda. Però sé que si corro s’acabarà abans i arribats a aquest punt, això és l’únic que vull. El Raül va davant i l’animo a que corri, em diu; segura? Jo sí, sí!! En algun moment m’enxampa amb un gest de dolor, però li repeteixo, trotem ni que sigui lents, serà més ràpid que caminar.

Apurant fins l'últim bri d'energia a la darrera pujada

Apurant fins l’últim bri d’energia a la darrera pujada

Tot el tram de l’altiplà té constants tobogans plens de pedres amb petjades de corredors que fan que cada tros de roc sembli una pintura. Vam veure cares humanes, animals, formes estranyes i fins i tot troncs que ens semblaven verges. El Raül es va acostar a una pedra i la va mirar de prop. Tenia vegetació i creia que era un trencadís modernista. Ara entenc perquè la gent té pànic a una segona nit.

L’arribada a la Flegère es fa eterna. Ens fa desviar i això, un cop veus el poble és matador. Però vaja, després de 160 kilòmetres ja no ve d’aquí suposo. Un cop allà sí però que veiem la llum. No ens aturem. Tenim aigua i sobretot unes ganes terribles de tornar a trepitjar Chamonix. Al final baixem prou ràpid en comparació al ritme lamentable que arrossegàvem des de feia estona. Ara que l’objectiu està ben a prop exprimim l’últim bri d’energia fins al límit.

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d'alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d’alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

Quan ja estem arribant ens trobem una altra agradable sorpresa, l’Albert Balcells està pujant fins a trobar-nos. Quina alegria. Xerrem, sembla que la motxilla de totes aquelles hores s’alleugereixi al trobar-te amb una cara coneguda, al començar una nova conversa, baixem tant satisfets com fatigats. Apretem per arribar a meta mentre es remouen totes les emocions viscudes durant aquest intens viatge.

Aquest viatge he après moltes coses, la primera és que no estava preparada per afrontar-lo en condicions. Per això he patit tant i per això han sortit les 39 hores i mitja que ens han sortit. Se n’ha de saber molt per regular l’esforç i cuidar-te sense castigar el cos excessivament. La meva inexperiència i preparació no eren els millors acompanyants per aquesta aventura. Per sort, o per desgràcia pel meu cos, aquella tossuderia que em fa seguir endavant, sense pensar en abandonar quan el físic flaqueja no em va fallar. I amb aquesta aventura he pogut constatar una vegada més que el més important dels viatges és la companyia. Sense el Raül no sé si hagués tirat endavant o m’hagués enfonsat del tot ja a Courmayeur, el que tinc clar és que no hagués sigut ni la meitat de valuós.

Anuncis

Assalt fallit a l’Allalinhorn des de Saas Almagell pel Britanniahüte

Estàndard

Busques a wikiloc i sempre trobes rutes interessants poc referenciades però que engresquen ràpid. Fidels al nostre estil de l’any passat, l’objectiu és fer un 4000 des del fons de la vall tècnicament assequible, en aquest cas per la zona del Saas Fee. Segons Google això té un nom: Allalinhorn.

Aproximació cap a l'Alinhorn deixant enrere Saas-Almagell

Aproximació cap a l’Alinhorn deixant enrere Saas-Almagell

Com que des de Saas Fee poble es puja en telefèric o tren o no sabem quines màquines busquem alternatives i el Raül enganxa un parell de tracks que tenen el refugi de Britannia (3030m) com a nexe comú. La sortida serà des de 2km més amunt de Saas Almagell en un dels únics aparcaments gratuïts de la vall. De fet ja pot ser-ho perquè està a 30m a peu del poble i amunt només té una presa i el passo Moro. Però no deixa de ser sorprenent, aquí o pagues o està tot prohibit.

Sortim animats però amb tot l’equipament alpí que enguany ja hem comprat i no ens han hagut de deixar. Com canvia córrer lliure amb aigua i una mica de roba a dur ferros, botes i aigua per passar la jornada. Com que la previsió del clima és immillorable i a mi em costa fort matinar acabem sortint a 3 quarts de 7 des de 1700. Clarament massa confiats ja que vam fer els +1300 fins a Britannia en 3h quan esperàvem trigar-ne 2h30. Si vols sortir des del fons de la vall i fer cim a una hora decent està clar que has de sortir de nit.

Esquerda a la punta de la gelera Hohlaubgletscher

Esquerda a la punta de la gelera Hohlaubgletscher

L’arribada al refugi i la baixada fins a la gelera és per un pedregar incòmode que es fa bastant feixuc però per fi, i un any després, tornem a posar-nos tota l’artilleria pesada i ens encordem amb la nostra pròpia corda. Gràcies a tots els que ens vau ajudar en el nostre debut! Creuar la gelera ens porta temps perquè es veuen els seracs poc més avall i el gel s’obre en esquerdes espectaculars. Extremem precaucions. Finalment superem el pla i iniciem l’ascens per unes parets sorprenentment verticals i de seguida, pas a pas, guanyem alçada i ens sorprèn que no hi hagi cap alpinista. El tema s’està encabronant i veiem tot un festival a poca menys alçada però a l’altra cara de la muntanya : telefèric, guiris patinant o no sé què fent, un restaurant giratori…

Encarant el cim d'Allinhorn veient el graó de roca que ens feia sospitar que se'ns podria complicar el final

Encarant el cim d’Allinhorn veient el graó de roca que ens feia sospitar que ens podria complicar el final

Però nosaltres a lo nostre, que encara ens queda feina. Passem un collet i fem un petit descens i encarem els últims +500m que seran en dues pujades molt pronunciades amb un tallat a l’esquerra brutal i sobre una aresta acollonant que deu fer una caiguda a 45 graus d’uns 700m cap a pedres i la gelera. Pujo amb pas ferm per l’aresta fins a trobar un graó de roca a uns 40m del cim.

Ens assegurem i comencem una escalada cap al cel sobre roca on veiem neu més amunt però cap traçada de les cordades de dies anteriors. Segueixo avançant primera, m’asseguro i el Raül em segueix. Inicio un altre pas, és prou fàcil i vaig amb peus de plom, però sense poder assegurar-me esgoto gairebé els 10m de corda. Poso el genoll dret sobre la neu i m’aferro a ella amb la mà. Només veig una pendent insalvable de neu per sobre i m’adono que pujar pot suposar un pas en fals. Dic al Raül que iniciem la retirada i ho celebra reconeixent que li tremola la pota dreta. Baixo i ell recula el pas i m’assegura. L’inici de l’aresta és vertical i molt estret però anem amb compte i aprofitem la cordada per assegurar-nos. Poc a poc i amb pas ferm perdem alçada i ens anem relaxant tot i que ens adonem de la pendent que hem salvat mentre pujàvem.

Satisfets de firmar una retirada a temps

Satisfets de firmar una retirada a temps

Una vegada a 3000m creuem de nou la gelera i celebrem haver tingut prou seny com per no emmerdar-nos del tot. Probablement la misericòrdia ens hauria salvat de nou (paraula de Sella sèrio) però en alta muntanya mai val la pena arriscar-se més del compte.

Desfem el camí renunciant a l’espectacular ruta circular que teníem prevista però estem contents per tenir cerveses fresques a la furgo i un pollastre guisat que farem amb arròs per celebrar el nostre primer fail en l’assalt a una muntanya.

Llegint ressenyes veiem que els últims passos no són complicats però que en anys amb neu abundant com aquest la roca queda coberta i la complexitat es multiplica ja que ni es veuen els parabolts ni la roca queda neta per a poder-hi ascendir amb facilitat.

La moralina final és una obvietat i és que no tots els tracks són per a tots els públics, però afortunadament si te n’adones a temps les oportunitats per gaudir de l’alta muntanya no s’esgoten!

wikiloc-allalinhorn-saas-almagell

Puja-baixa al Mont Blanc II. La tornada al fons de la vall

Estàndard
[Continuació de Puja-baixa al Mont Blanc I L’ascensió des del fons de la vall]
Ja hem deixat el cim enrere

Al refugi lliure de Valot, ja amb el cim enrere.

Amb la satisfacció de qui té mig camí fet, encarem la segona part de l’aventura: la tornada al fons de la vall. Menys exigent, clar, però amb el cansament acumulat que portem som conscients que serà dur i que se’ns farà llarg. Estem físicament bé, així que després de les 11 hores de pujada esperem estar-ne entre 8 i 9 de baixada, més o menys el mateix que marcava la nostra guia de referència. Però com a les ultres no val la pena mirar el final des de dalt, si no anar tenint petites metes, els punts de referència, que si no la més motivada es desespera. Així que preveiem fer aturades, encara que siguin ràpides, als mateixos punts de referència que havíem marcat a la pujada. I els que facin falta, és clar. I de moment el primer és el refugi lliure de Valot. Fem el descens amb neu rapidíssim, no costa gens ni mica, només que cal passar la gent que encara va pujant, no precisament poca, i avançar alguns dels que baixen. Però no hi ha cap aresta especialment estreta i fàcilment es pot anar fent via excepte quan ens creuem amb mig centenar de militars carallots que esbufeguen com  mamuts.  Al refugi lliure preferim fer una aturada de mínims, ja que hi ha bastanta gent i a més ha arribat un helicòpter de rescat. Fa de mal parar, de manera que traiem les galetes i les anem compartint tot baixant. El segon punt de referència és el refugi de Goûter. Tampoc hi ha cap complicació, encara menys, de fet. Aquí ja no hi ha arestes i la neu està bé. A més es pot marrar fort, així que avancem a bon ritme. El sol brilla i ja no queda rastre del fred que havíem passat unes hores enrere per aquests colls.  Al cap de poqueta estona arribem al refugi vell de Goûter, per anar al nou t’has de desviar del camí, i tampoc hi havíem d’anar a fer res. La baixada està sent molt còmoda i fàcil, estem més que contents, eufòrics, però encara falta un bon tros, ho sabem perfectament. Al refugi ens traiem capes de roba i l’equipament alpinista  i el Raül canvia les pesades botes que porta per unes vambes. Jo com que ho he fet tot amb unes botes toves bastant lamentables no m’ha calgut carretejar un calçat més còmode. Però només anar vestida com normalment a la muntanya, ja em relaxa bastant.

I això és la bolera

I això és la bolera

Així encarem la baixada de roques que ens ha de portar una vegada més a la temuda bolera i al proper punt de referència, el refugi de Tette Rouse. Aquest cop, a plena llum del dia, i amb la gent que ens anem creuant (sobretot en direcció contrària) tenim clar que no perdrem el camí. El pitjor, però,  no eren els blocs i les cordes que es succeïen a cada tram (a la pujada no en vam fer tantes per la marrada que vam cometre per error), sinó els guies tot tocats i posats que arrossegaven senyores de mitjana edat o turistes fora de forma com si fossin bous tibant una pesada càrrega. Bé, de fet, els qui bufaven com búfals eren els tibats que suposem anaven a fer nit al nou Goûter. I nosaltres, que anem avançant com podem, per fer via i passar aquest tram, que es fa bastant pesat. I mig atropellant grups que pugen, patapam, mal gest al peu, amb petit crec incorporat, i que una que a base de fer esport i lesionar-se ja es coneix una mica, autodiagnòstic clar: esquinç. Davant de la gent menteixo obertament, ‘I’m ok’, però ja li dic al Raül, que això no té bona pinta. Però puc caminar (això també ho he ‘après’ de fer esport i lesionar-me) i segueixo tenint ganes d’arribar a la bolera, per passar-la d’una vegada sense haver-hi de tornar. Aquest cop, a més, per afegir-hi una mica més de tensió, sí que veiem un parell de despreniments. Pel que hem llegit, no són res, però que no t’enganxin al mig del pas. La gent que està més amunt crida prou fort, i els que estem a mig camí ens fem eco dels crits per avisar els que es troben a la zona crítica. Quan hi hem arribat hem vist un parell de despreniments, cosa que fa que, com a mínim jo, encari la bolera encara més tensa que a la pujada. Tenim la sensació que  a la pujada ens hem desviat de la ruta bona i hem anat una mica més amunt del compte. Ara a plena llum del dia pensàvem que es veuria clar el camí, però no és així. La gent passa per un parell de vies diferents, òbviament seguim al guia, que segur que no s’arrisca un pèl. Però per on passa ell hi ha una mica de neu, i ens fa patir que no rellisqui. Passo jo primera, piolet en mà per si rellisco. Passo prou bé, però arribo taquicàrdica, com abans. Clavant bé els peus, marcant fort a cada passa i passant el màxim de ràpid possible, però amb seguretat. Li dic al Raül que si fixa bé els passos, es passa bé, però el tiu després de veure que pot passar bé al fer la primera passa s’emociona i vol avançar més ràpid del que toca, total, que patina i ha de clavar el piolet. I allà et teniu, vivint la seva primera lliçó d’autorescat en plena bolera. Afortunadament se’n surt i jo no ho veig. Sort que teníem els piolets a mà, a aquest punt els guardo a la motxilla del Raül i encarem l’últim tram de neu tova que és el que ens ha de dur fins el camí pedregós que ens portarà a l’estació de tren.

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-'

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-‘

Parem on s’acaba la neu a fer un entrepà i jo em poso una mica de neu al turmell tocat, està inflat. Noto que és un esquinç força diferent que els habituals, intueixo que el fet d’haver-me’l fet amb botes altes hi deu tenir a veure, però poc imaginava que l’arrossegaria tant com ho estic fent. Toca ibuprofè, que ens falta un bon tros per endavant. La baixada que segueix es fa prou ràpid, seguim trobant força gent, sobretot en direcció contrària, però no tenim dificultats per avançar. Així arribem ràpidament a l’estació de tren. Important és que per fi hi ha un lavabo :_) Parem a fer un altre entrepà i seguim baixant. Ho tornem a fer per la mateixa via del tren, fent cas omís dels avisos que ho prohibeixen. Però ens han dit que és el millor camí. Així que li fotem. El Raül va davant i em fixo que no porta els piolets que li havia guardat a la motxilla. Merda. Ho penso i ho dic. Creuo fort els dits perquè estiguin  a l’estació, que és on hem fet la parada gran. Sé que no hi seran, ja que si ens haguessin caigut a les pedres haurien fet soroll. I no hem sentit res. El més probable és que hagin quedat a la part de neu de després de la bolera. Fins allà està clar que no pujaré, però em sento amb l’obligació de tornar a l’estació per si de cas. Per lluitar-ho una mica, com a mínim. I així ho faig. Deixo el Raül a peu de via i pujo corrent cap amunt. Com era d’esperar no els trobo, així que torno de mala llet a córrer cap avall i em trobo el Raül, estirat, em diu que ha descansat una mica però que un dels maquinistes li ha fotut una bona bronca per estar allà. Així que pensem en baixar el màxim de ràpid abans que ens torni a baixar un altre tren. I sortim del costat de la via al límit. Millor, que així ens estalviem una bronca. Ben bé, l’últim que em faltaria, que entre l’esquinç i els dos piolets (que ens havien deixat) el balanç ja és prou negatiu. I el pobre Raül paga el meu mal humor, però és que em fa tanta ràbia haver perdut els dos piolets, per no haver vist una merda de gometa de la seva motxilla que hauria d’haver tensat!

Baixo enfadada amb mi mateixa. A més l’eufòria del cim s’ha anat perdent amb el desgast de la baixada. Ara ens queda poc, però ja es comença a fer tard i les ganes per arribar són immenses. Tenim ganes d’arribar al bosc de la por, l’últim tram de l’aproximació. Quan hi arribem, ja no ens sembla ni tant de la por, ni ens fixem en els llimacs ni res. Només tenim un objectiu, l’església de Les Houches

L’arribada al fons de la vall no compta amb l’espectacularitat de fer el cim. L’eufòria tampoc és la mateixa després de 20 hores d’esforç. Però al trepitjar de nou el punt de partida et sacsegen totes les emocions del camí i a més la satisfacció d’haver aconseguit el repte que tant ens havien dit que era impossible. La satisfacció d’haver-ho lluitat. D’haver-ho passat malament, però haver-nos mantingut fidels al nostre objectiu. D’haver viscut un dia intens, compartint moments complicats i haver retornat, sans i estalvis un altre cop al fons de la vall. En definitiva, d’haver viscut una experiència que no oblidarem.

Puja-baixa al Mont Blanc I. L’ascensió des del fons de la vall

Estàndard
Previsió de temps d'ascensió al Mont Blanc

Previsió de temps d’ascensió al Mont Blanc

Vam arribar a Chamonix amb la sensació d’estar ben aclimatats i preparats físicament i mentalment pel repte que ens havíem posat: puja-baixa al Mont Blanc sense refugis ni ajudes mecàniques. Sabíem que era un bon repte i tot i que bones amistats amb molta més experiència ens ho desaconsellaven, teníem clar que ho volíem intentar. Aixó sí, amb els mínims riscos possibles, prenent-nos-ho seriosament i amb una bona aclimatació. Després de llegir diverses ressenyes i en especial la que va ser la nostra inspiració, l’ascensió exprés al Mont Blanc de Todo Vertical (més gràcies!) vam fer una previsió de temps de pas a diferents punts de referència que si tot anava bé podíem assumir segur. Ara només calia esperar el dia perfecte. Semblava que era dimarts, però a última hora, les condicions es van girar la previsió de vent al cim de fins a 80 km/h ens va fer descartar el dia. És la seguretat que et dóna anar-hi sense pressa ni data d’atac fixada: tens tot el temps del món per esperar el dia perfecte. Però estem de sort i sembla que aquest ja és l’endemà mateix. Encara es preveuen ràfegues de vent d’entre un 20 i un 40% que faran disminuir fort la sensació tèrmica, però el cel serà net i serè.

Una vegada més discutim hora de sortida. Mentre jo aposto per sortir a mitjanit, el @raulkoala defensa sortir a les 22h. Jo volia retrassar l’hora per evitar passar hores de matinada en alçada i ell, en canvi, molt encertadament, volia avançar l’hora perquè sabia perfectament que l’espera es faria eterna i que per deixar que els nervis ens consumeixin esperant l’hora pactada, més val sortir.  De nou fem un ‘nipatinipami’ i acordem sortir sobre les 23h. Ell ja avança que serà abans segur, perquè estarem dels nervis. Passem el dia neguitosos, admirant el Mont Blanc des del fons de la vall, des d’on l’hem de pujar poques hores més tard. Es confirma que el @raulkoala tenia raó, l’espera desespera, que diuen. Després de matar l’estona a Chamonix, anem ja cap a Les Houches, on dinem i confiem poder fer una migdiada que som incapaços de fer. Cap a mitja tarda, optem per baixar al poble a fer un cafè i xupar una mica de wifi a algun bar. Just ens escrivim amb @jordisaragossa, amb qui coincidim per fer-la petar una estona. Encara que sigui per seguir amb el monotema Mont Blanc, només per xerrar amb una persona que no siguem nosaltres dos ja val la pena.

Sortida de l'Église Saint Jacques Baptiste de les Houches. A les 22.30h

Sortida de l’Église Saint Jacques Baptiste de les Houches. A les 22.30h

A més ens dóna bons consells. Precisament el dia que ataquem nosaltres fa just un any que ell va pujar-hi, així que ens explica la seva experiència. Ens va molt bé sobretot perquè ens alerta de l’absència d’aigua durant tot el camí. Efectivament, cal carregar-la tota des de baix si no vols comprar-ne als refugis. També ens explica com va viure el pas per la bolera, el que em té més preocupada. Amb la tonteria passen els minuts i comença a fosquejar, així que retornem cap a la furgo. Encara hem de preparar el sopar i els entrepans i revisar per enèssima vegada les motxilles. Un cop tot fet, cap a les 22h i poc baixem al poble, que la sortida ha de ser des de l’església. Ens sorprèn que estigui oberta així que decidim entrar-hi. No ens encomanem a la verge, però el @raulkoala aprofita l’avinentesa per demanar-li al cura a quina alçada exacta estem ja que el GPS no acaba d’atinar Evidentment el senyor no acaba d’entendre massa ni què hi fotem allà amb frontals ni perquè li demanem a ell l’altitud i se’ns treu de sobre amb educació dient que sí que sí, que estem a 1010. Bé, doncs ja amb tot a punt a les 22.30, posem crono i cap amunt, hem d’arribar a 4800.

La primera aproximació és un bosc que fa el seu rotllo, com a mínim de nit. Els cartells de perill per esllavissada entre arbres tot tètrics no pronostiquen res de bo. I el camí plagat de llimacs, tampoc. Mentre anem sumant els primers metres de desnivell ens distraiem mirant les diferents mides i formes que tenen, conscients que a la baixada ens arrossegarem com ells. Amb aquests pensaments anem fent via i contrastant una vegada més que si el @martoxkoala és ídol i messies de la muntanya és perquè s’ho ha guanyat a pols:  anem complint la seva regla dels 500 metres de desnivell per hora (quan estàs rebentat o portes pes), paraula de Martox. Més tard hem ho hem contrastat amb ell i per la nostra decepció es veu que són 600, així que no som tan bons com volíem creure. Sigui com sigui, anem sumant desnivell fins arribar a l’estació de tren. Un parell de cartells ens alerten que no es permet pujar a peu per la via, però pel que hem llegit és la ruta més ràpida i fàcil. I total, de nit, no sé pas a qui podem molestar. El camí és curt, però fa de bastant mal caminar entre aquelles pedrotes típiques de via de tren, però no hi ha més, amunt fins arribar a l’estació de dalt, el nid d’Aigle (2362), on la majoria d’alpinistes comencen l’ascensió. No tardem massa, anem sobre el temps previst, una mica millor i tot. Vam fer bona feina fent els càlculs i l’estem fent caminant.

I el Raül va tornar amb aquesta cara després de l'ensurt de la caiguda

I el Raül va tornar amb aquesta cara després de l’ensurt de la caiguda

Seguim pujant, fins a trobar el proper punt de referència: el primer refugi, el Tette Rouse (3167). Comptem que hi tardarem un parell d’hores. A mitja pujada jo començo a notar fred, així que m’aturo i em poso el gore i guants més gruixuts, no és una nit freda, però corre un aire que fa que la sensació de fred s’intensifiqui. Però el que em fa patir més no és el fred, sinó la son. Fa hores que pujo badallant. Podria adormir-me a qualsevol racó, però cal caminar. Penso que aviat pararem i somio en la cafeïna de la primera coca-cola que compartirem. Però les ganes de parar i la inexperiència ens porten a aturar-nos al pitjor lloc. Passat ja el refugi, i veient el de Goûter a dalt de tot d’una forta pujada pedregosa. Jo vull parar abans de la bolera. Ho necessito. Vull afrontar-la el màxim de relaxada possible i això vol dir, entre altres, sense gana ni set. Em fa patir que no ens n’adonem tot de nit i que ens aturem massa a prop de la zona perillosa. Tot i el que ens han explicat i hem llegit em feia patir que no identifiquéssim la zona de perill. Així que cometem l’error d’aturar-nos a una zona desprotegida, on l’aire corre fort, i agafem fred. Un fred que ens acompanyarà una bona estona ja que queda encara molta nit per endavant. Fem l’entrepà ràpidament i ens apropem cap a la zona rocosa. Allà tocarà passar la bolera. Noto que se’m va accelerant el cor. Per si no ho coneixeu la bolera és un corredor, curt, d’uns 100 metres, però molt perillós ja que el desgel fa caure pedres des de més de mil metres d’alçada. N’hem llegit bastant i ens han explicat moltes coses de com passar aquest punt amb la màxima seguretat. No hi ha cap mètode infal·lible, però la consigna és clara: passar el màxim de ràpid possible amb seguretat. Sense arriscar, però sense passar-hi més temps de l’estrictament necessari. I sobretot mirar amunt i escoltar amb atenció el mínim soroll. El Raül passa primer, ràpid, quan me n’adono ell ja l’ha creuada i jo encara estic a la meitat. Veig que ell encara es sorprèn més que jo que vagi tan lenta. No estic paralitzada, però vaig amb molta por. No hem sentit ni un soroll, no hem vist cap despreniment, però camino amb molta tensió. Un cop passada la zona de risc (sí que està ben senyalitzada, hi ha cartells que mostren com assegurar-se i tot) m’he d’aturar. Se m’ha accelerat el cor, i em em costa agafar l’aire. Sí, és un moment, però quin mal moment.  La sensació que no pots fer-hi més que esperar que just aquell moment no caigui cap pedra et fa plantejar fins a quin punt val la pena. I sobretot, com pot ser que no hi hagi cap via alternativa, fotria 500 metres més de desnivell si calgués per evitar-ho!

Fa fred, però per fi comença a despertar el dia

Fa fred, però per fi comença a despertar el dia

Són sobre les 3 de la matinada  i sentim que ja hem creuat la zona més perillosa. A més ja ens anem creuant amb gent que baixa, també alguns que surten del Tette Rousse. Sembla que el refugi de Goûter estigui a prop, però no, no ho està. Hi ha una bona grimpada fins arribar-hi. Tenim la bona llum de la lluna quasi plena i anem amb frontals i seguint el que creiem que és el camí. Jo vaig davant, ja que grimpant estic més àgil que el Raül, porto una motxilla amb molt menys volum i bastant menys pes. Seguim el cable de vida, però quan el perdo no em sembla estrany ja que la grimpada em sembla fàcil i entenc que senzillament no n’hi ha. A més vaig amb la seguretat de seguir les marques vermelles. Però m’estic equivocant. Ni hauríem de deixar el cable de vida, que segueix per una altra banda, ni estem seguint marques vermelles, sinó molsa. Tan estúpid com perillós. Veiem al gps que tenim el camí bo a 10 metres cap a l’esquerra. Hem d’anar cap allà. En la majoria de casos el millor que es pot fer és desfer el camí, però no ho fem. Trepar sovint és més complicat que destrepar, i els passos que segueixen tampoc són difícils, però suficient perquè no es puguin fer amb seguretat amb els pals a les mans. Anem fent, primer un i després l’altre, passant-nos els pals. Jo vaig avisant al Raül d’on agafar-se bé procurant escollir els trams més fàcils i redirigint-nos cap a recuperar el camí, a l’esquerra. Amb aquestes que de cop passo un tram una mica més complicat, però ja quasi hi som. Passo, li dic que faci oposició per avançar, no em sembla difícil. Però és de nit, ens hem equivocat i ell porta una motxilla gran. Amb aquestes que de cop sento un crit. I que el cor se m’atura. El Raül ha caigut, no sé com, no sé de quina alçada, però he sentit el crit. El crido, baixo!!! Em diu que no, que ja puja. Puja amb una cara que no l’hi havia vist mai, espantat. No ha passat res, no hi havia pati. Però els dos sabem que hauria pogut passar. Ens abracem. Ens hem equivocat i ho hauríem pogut pagar molt car. Sempre, sempre ho hem de tenir present, qualsevol petit error o distracció a la muntanya t’ho pot costar tot. Afortunadament en res i menys ja hem recuperat el cable i el camí, però del encara no ens hem recuperat és de l’ensurt. Seguim amb màxima prudència, mirant constantment el GPS i sense perdre el camí, així arribem al refugi vell de Goûter. Seguint el camí tal com toca, la grimpada no és gens complicada. Però de nit cal màxima atenció per no perdre el camí, no perdre de vista el cable de vida i contrastar amb el GPS.

I seguim pujant rodejats dels Alps

I seguim pujant rodejats dels Alps

Ja al vell refugi de Goûter ens posem grampons i ens encordem. Encara es negra nit i bufa vent. Jo ja porto tota la roba posada, menys una segona tèrmica i les malles tèrmiques. Avancem. A les parts que estan descobertes el fred gela. Jo vaig amb botes toves, les úniques que tinc, i els dits se m’estan gelant.  M’agradaria que fos més tard i que faltés ben poc perquè s’aixequés el dia. Però tampoc falta tant. Prou mal moment perquè al Raül li salti un grampó, amb el fred que glaça ens sembla més temeritat aturar-nos a posar-lo bé allà que no pas esperar un lloc una mica més arrecerat. El trobem, operem amb la màxima rapidesa que podem. El fred és intens, però afortunadament els minuts passen i aviat ens escalfarà el sol. Al cap de res i menys ens acaronen les primeres llums del dia (per fi!), veiem el poble, al fons de la vall, que en fa d’hores que caminem! Espero arribar aviat al refugi lliure, el de Valot (436″) . Des del refugi de Goûter havíem comptat aproximadament un parell d’hores i mitja, així que falta poc més d’una hora, estem clavant els temps. A aquest punt ja fa estona que ens estem trobant a força gent, la majoria han sortit del refugi de Goûter. Nosaltres anem a bon ritme, afortunadament no estem patint gens de mal d’alçada, així que estem contents amb l’aclimatació que hem fet. Arribem al refugi de Vaot i ens mengem un altre entrepà, que amb la previsió d’estar sobre les 20 hores en ruta anàvem ben preparats de menjar.

Arribant al cim amb les emocions a flor de pell

Arribant al cim amb les emocions a flor de pell

A partir d’aquí tenim dues hores fins a fer cim. I ja no fa fred, però seguim ben abrigats, quan ha calat el fred és difícil treure-te’l de sobre. Vaig jo davant i poso la directa. Podem aguantar un bon ritme després de ja 9 hores en ruta ja estem passant els 4400 i seguim sense mal d’alçada. Així que fantàstic. Estem tan emocionats que aquesta última apretada amb prou feines costa, només visualitzem el cim, que ja és a tocar. L’arribada al cim, després d’11 hores d’esforç ininterromput, em posa la pell de gallina i em fa saltar les llàgrimes. Arribo sanglotant i tot. I sé que el Raül, compartint cordada uns metres més enrere, està igual que jo. Encara no són les nou del matí i ho hem aconseguit. Som a 4810. Hem passat fred, hem tingut un ensurt important, però ens n’hem sortit, amb el temps previst i trobant-nos bé per afrontar la baixada amb seguretat. Corre aire, però ja no fa tan fred. El dia està claríssim, ni un núvol i unes vistes espectaculars. El millor premi per l’esforç patit i compartit. Sentir-te als sostre dels Alps, respirar aquell aire i omplir-te de muntanya. Fem les fotos de rigor, intercanviem impressions amb una parella que porten una estelada deu vegades més gran que el nostre drapet i al cap de 15 minuts encarem la baixada. Hem aconseguit mig repte, però ens queda l’altra meitat, tornar al fons de la vall.

I al final vam poder admirar els Alps des del seu sostre

I al final vam poder admirar els Alps des del seu sostre

Puja-baixa d’aclimatació al Monte Rosa. Signalkuppe/Punta Gnifetti

Estàndard

Estàvem satisfets amb la primera experiència alpina, el puja-baixa al Gran Paradiso, però sabíem que no era una aclimatació suficient de cara al repte que teníem entre cella i cella: fer el Mont Blanc des de les Houches en un dia sense refugis ni ajuda mecànica. Per poder aclimatar en condicions feia falta un cim de més alçada, que ens forcés a sumar més desnivell positiu d’una tirada, estar més hores a sobre 4000 i, sobretot, que no presentés dificultat tècnica. Com a bons inexperts vam demanar consell als que en saben molt més que nosaltres i un bon amic del @raulkoala ens va recomanar molt encertadament que anéssim al Monte Rosa. Tot i que alguns trobaven una animalada fer un puja-baixa a un dels cims més alts dels Alps, a nosaltres ens va semblar que el Signalkuppe o Punta Gnifetti era perfecte. Seria una prova de foc ideal. Si aconseguíem fer-ho bé a aquí, teníem possibilitats de tenir èxit amb l’objectiu Les Houches – Mont Blanc – Les Houches, i si no, ja pensaríem alternatives. Així doncs ens decidim pel Signalkuppe, tranquils perquè sabíem que no era una ruta complicada, per les ressenyes que havíem llegit i el que ens havien explicat es tractava d’una ‘marxa glaciar’ que a més compta amb diversos refugis, una bona carta per tenir present si el clima es complica o si flaquegem.

Aquí m'estava deixant la pota que necessitaria el dia següent

Aquí, deixant-me la pota que necessitaria el dia següent

En aquest cas el desnivell que tocava salvar era bastant més que amb el Gran Paradiso i el  “modus operandi” el mateix: puja-baixa d’una tirada des del poble més proper i sense ajudes mecàniques. La sortida d’Staffal (1800) i l’arribada a 4550. La gent amb qui xerrem no ho acaba d’entendre massa. Sobretot que evitem el primer telefèric, que et deixa a pràcticament 3000. I encara n’hi ha un segon que et deixa una mica més amunt, a 3200. Així doncs el Monte Rosa és un lloc ideal per els qui col·leccionen quatre mils, ja que en tens molt a l’abast fent poc desnivell i menys quilòmetres. La ruta habitual és agafar com a mínim el primer telefèric, fer nit al refugi de Gnifetti i el dia següent atacar uns quants 4000s des de 3647. Però no volíem fer-ho així. Ho teníem clar, amb un en tenim de sobres, però el volem suar des de baix. De manera que se’ns presenta un desnivell de pràcticament 3000+, així que clarament calia avançar l’hora de sortida. Mentre el @raulkoala proposa les 3 del matí, jo que sóc més de deixar-me portar per les mandres defenso la sortida a les 4h, així que al final fem un ‘ni pa ti ni pa mi’ i acordem sortida a les 3.30, que com era d’esperar acaben sent pràcticament les 3.40. Val a dir a més, que no va ser precisament una nit plàcida. Just el dia abans havíem sortit a ‘estirar una mica les cames’ i com qui no vol la cosa ens van sortir 30kms. Sobre el quilòmetre 20 i poc vaig començar a notar unes molèsties a la part de darrera del genoll dret. Unes punxades que em feien bastant mal, però ja estàvem emmerdats i no hi havia més que acabar la volta fins a tornar a buscar les bicis (Sí, el @raulkoala va tenir la fantàstica idea de fer l’aproximació en bicicleta. Concretament un parell o tres de kms de bona pujada de carretera des de Courmayer en BTT). La qüestió és que vaig anar a dormir adolorida i advertint que si em feia molt mal al despertar-me no atacaríem. Amb el neguit, ni vaig dormir bé, ni em va deixar de fer mal, però com era d’esperar tampoc vam avortar la missió. El més curiós de tot plegat és que al cap d’unes quantes hores la molèstia va desaparèixer per complet. Segons el @raulkoala, que sap tan de fisioteràpia com de física quàntica, tenia una tenditis que em vaig rebentar a base de matxacar-me caminant, que és bàsicament el que hauria fet un fisio amb les mans. Si hi ha algun fisio a la sala, que el desmenteixi, si no serguirem donant per bona la seva versió, ja que em va alegrar molt que hi hagués un mal que es curés matxacant-lo amb hores de muntanya.

Sigui com sigui abans de les 4h ja estàvem al corriol que ens havia de portar a la pistorra que puja fins a Paso de Salatti (2976) que és on arriba el primer telefèric. Tot i ser negra nit s’intueix que el corriol és preciós, precisament el contrari que la pista d’esquí que la segueix i que empina amunt de mala manera. Però ja ho veurem de dia, al cap d’unes hores. De moment amb el frontal, només pensem en sumar desnivell així que amb alguna marrada que altra acabem arribant al Paso de Salatti ja sense frontals, a les 6.30h.

Arribant al refugi de Gnifetti

Arribant al refugi de Gnifetti

Fem un entrepà i seguim la pujada que ens ha de dur fins al Refugi de Gnifetti (3647) debatent si caldrà equipar-nos abans o després del refugi tot admirant com es desvetlla la vall. Primer hi ha unes grimpades, assequibles d’aquelles que et fan el camí més distret quan vas fresc. I després hi ha alguns trams de neu, però està molt dura i en camí ben aplanat. Així que anem avançant, procurant mantenir bon ritme. Realment no calen els grampons, fins que arribem a una passarel·la curteta i amb un parell de trams amb gel, pràcticament a tocar del refugi. Decidim no posar-nos-els, ja que després segueix el pedregar que ens ha de portar al refugi, però sincerament jo no ho veig massa clar, només faig que pensar en com estarà a la tornada i li dic que sigui com sigui al baixar ens els posem. Realment no són imprescindibles, però allò que penses ostres, mira que carregant-los a la motxilla no treure’ls per mandra. Rondinant una mica i clavant fort els pals creuem, i arribem al refugi sobre les 9. Allà sí que ja toca equipar-nos. I cap amunt, que ens falten pràcticament mil metres de passejada sobre la neu. El proper punt de referència és el Coll de Lys, seguint el GPS anem discutint quin punt deu ser i quins cims ens rodegen. Cap dels dos en té ni idea, però les vistes són espectaculars, i l’amplitud del Monte Rosa captivadora. Hi ha força alpinistes, però com que hi ha tants cims a fer no hi ha gens de sensació de col·lapse. Ens creuem, cadascú amb el seu objectiu en ment, compartint silenci enmig d’una bona manta de neu. A més el @raulkoala sembla que ja domina el material, tot i que els grampons encara li salten de tant en tant. Posa ullets de koala degollat i jo no el renyo massa. Que també em va bé parar a omplir-me d’aire, però xsst. Quan ja fa una estona que el Coll de Lys comença ser el ‘putu coll de Lys on collons és’ ens adonem que l’hem deixat a l’esquerra i que ens trobem pràcticament coronant un cim que després sabrem que és el Ludwigshöhe. Dubtem si acabar de pujar la carena, però acabem optant per baixar, i seguir a buscar el nostre objectiu, el Signalkuppe. Així que ens dirigim cap a seguir el track. La qüestió és que ja estem ben bé a 4300 així que en queden només 200+ i ja hi serem.

Si voleu una voll al refugi a més alçada d'Europa, l'haureu de pujar vosaltres!

Si voleu una voll al refugi a més alçada d’Europa, l’haureu de pujar

Tal com havíem llegit la ruta es pot definir perfectament com a marxa glaciar, sense gens de dificultat tècnica no hi ha rastre d’esquerdes, això sí, algunes rampes prou empinades que si físicament no estàs bé, et poden fer molt mal. Afortunadament nosaltres ens trobem bé fisícament. Una mica cansats, clar, però ni rastre de mal d’alçada ni res. Així que apretem i cap amunt. A més no hi ha dubte de quin és el cim que anem a fer, ja que és on hi ha l’edifici a més alçada d’Europa, el Capanna Margherita, que ja fa una estona que veiem. Hi arribem sobre la una del migdia. Quinze minutets per l’entrepà i les fotos de rigor i ja comencem a encarar la baixada. El @raulkoala ha vist que hi ha una baixada directa que ens evita el mal pas de la pujada i que a més ens estalvia passar pel refugi. Així busca la redempció pel grampó que encara li salta periòdicament. I mira, l’aconsegueix. Allà mentre ens traiem els grampons veiem tota la gent que baixa del refugi i que pràcticament ningú ha decidit posar-se grampons pel mateix lloc que nosaltres havíem patit a la pujada, patinen i mal passen com poden. Ben bé… per un moment de parar i equipar-nos perdem l’estona que calgui passant-ho malament per vint miserables metres, però vaja… que bé que va veure de fora el que havíem fet nosaltres mateixos a la pujada per veure que absurd que és. Allà parem i fem l’últim entrepà que ens queda amb la voll que hem pujat al cim. I que bé que es posa!

De casa seva n'han fet una pista d'esquí

De casa seva n’han fet una pista d’esquí

Es comença a fer tard i l’horitzó es va amagant sota una capa de boira que es va espessint. Així que sense distreure’ns gaire més del compte seguim desfent camí. Patim una mica, a més, perquè les piles del GPS, ni les que hi portàvem ni les de recanvi, estaven fines del tot i pot ser que digui prou en breu. Pel que recordem de la pujada el tram que ens queda és senzill, està ben marcat i a més l’acabem de fer fa unes hores. Però res d’això tan obvi és obvi quan et trobes enmig de la boira i sense referències. Així que li fotem canya. I la veritat és que la baixada es fa pesada i dura. Tots els trams semblen molt més llargs del que havien sigut de bon matí. No recordàvem tants trams de neu, no recordàvem algunes pujades i trams de pedre. Però anar xerrant passa ràpid. I tot i la boira el dia aguanta. Sembla que no plourà. I si plou ho farà quan ens quedin ja només un parell d’hores així que cap problema. Arribem al Paso de Salatti després d’una bona estona. A mig camí el GPS diu prou, però el camí està clarament indicat i la boira no impedeix veure les fites altíssimes que altres alpinistes han anat deixant. Només cal aixecar cap i fixar-t’hi una mica. Arribem al Paso de Salatti a quarts de cinc o així, quan els últims alpinistes arriben a agafar els darrers telefèrics. Nosaltres encarem la baixada. Un cop aquí ens falta ben poquet, però sabem que es farà llarg. Així que no hi ha més que agafar-s’ho amb calma i compartir unes galetes de camí. La veritat és que el paisatge és desolador. Sense neu encara pots apreciar amb més claredat les destrosses que fem els humans a les muntanyes, i després dels paisatges que acabàvem de creuar, això fa mal. A més és just el tram en què ens vam trobar més animals. I només pensava en el greu que em sabia el que els havíem fet a casa seva. Recordava tot baixant el fragment aquell de la Vida de Pi, en què explicava que el seu pare havia posat un cartell a l’entrada del zoo on demanava quin és l’animal més perillós del món. Després de pensar-ho havien de fer córrer una cortina on cadascú imaginava trobar-hi la fotografia d’un animal diferent, però els sorprenia un mirall on veure-s’hi reflectits. Pensant aquestes coses anàvem baixant el coi de pista creuant els dits per arribar d’una vegada a algun terreny més amable. Finalment arriba, un tram ben bonic de la UTMR per posar punt i final a un puja-baixa tan dur com espectacular a un massís preciós.

El Monte Rosa ens va encantar. Cadascú decideix de quina manera el vol fer. Si vol agafar un, dos o cap telefèric. Si vol refugi, tenda o vivac, o opta pel puja-baixa com vam fer nosaltres. Sigui com sigui, per estar allà dalt i sentir la immensitat de les muntanyes, valdrà la pena.

Track de la ruta:
track_monterosa

Primer puja-baixa a 4000: el Gran Paradiso

Estàndard

Quan el despertador sona a les 4 del matí fa mal, les més de dotze hores de cotxe i les escasses dues de son segur que hi tenen molt a veure. És el que té sortir de Manresa a les 10.30 i a més agafar la ruta dels pobres o el que és el mateix, evitant el màxim de peatges possibles. Però segons la meteo que havíem consultat el dimarts tenia pinta de ser el millor dia, amb un sol espatarrant. I si era el dia perfecte, s’havia d’aprofitar.

Al refugi de Chabot ja veiem que alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Arribada al refugi de Chabot. Clarament alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Així que arribem pràcticament a mitjanit amb un track que el @raulkoala ha trobat amb la idea d’estrenar-nos en el món alpinista al cap de poques hores. Seguint les indicacions de les ressenyes que hem portat impreses i el track del GPS aparquem sense dubtar que l’encertem, es tractava de trobar una gran esplanada per aparcar i un pont que creua el riu des d’on s’agafa el camí. Com si n’hi haguessin pocs de llocs així precisament on estem. Però amb les ganes que teníem de sortir de la furgo, la primera esplanada que trobem, ja ens sembla evident que és la bona. Així que dit i fet, aparquem, sopem ràpid, ens estirem una estona i a les quatre i poc ja estem agafant forces a base de cafè i galetes per sortir poc després de les cinc. Segons els càlculs de dos inexperts en alpinisme sobre les set hauríem de ser al refugi de Vittorio Emanuelle II (2735), per la nostra sorpresa arribem al cap de poc més d’una hora i mitja, ja de dia, però a un altre refugi: el de Chabot. El track que havia trobat el @raulkoala feia una ruta circular, però segons les nostres interpretacions estàvem pujant per la banda ‘normal’ passant pel refugi de Vittorio Emanuelle II, que segons el que havíem llegit era més fàcil i curta. Demanem un cop aquí i ens diuen que només és una mica més llarga, que tècnicament tampoc té més dificultat, així que després d’un entrepà seguim encarant cap amunt. Al cap de poca estona de pujada ja comença la neu, així que parem a equipar-nos.

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Toca treure arnés, grampons, corda i piolet. El que hauria de ser un tràmit de deu minuts s’allarga més de mitja hora. I és que el @raulkoala va equipat de collons, amb un arnés, botes i grampons que li han deixat i que són tan bons que no té pebrots d’interpretar. Sí, una persona normal hauria comprovat abans que entenia el material, però suposo que llavors ja no seria el @raulkoala. La qüestió és que estem mitja hora llarga per equipar-nos i hem de fer un parell de parades tècniques de ben bé deu minuts perquè els grampons li salten. Com sempre ens ho agafem amb humor i bona actitud.

I com qui no vol la cosa anem pujant sense adonar-nos que ens desviem del track i ens acabem posant a una zona amb esquerdes, de seguida veiem que l’encordada és vital, ja que en un moment ens hem posat a una zona delicada i al @raulkoala se li enfonsa mitja pota. Bon ensurt i toc d’atenció. Girem cua i anem a recuperar el track. Seguim pujant, sense dificultat tècnica no és més que una bona caminada entre la neu amb un desnivell pronunciat, això sí. Quan estem sobre els 3800 sentim per primer cop els símptomes del mal d’alçada. No res que ens impedeixi seguir, un lleuger mareig sobretot al moment de mirar enrere o fer moviments bruscos. Però ja veiem el cim a tocar, només ens falta la grimpada final. Pel que hem llegit sembla que és exposat, però que es pot fer bé, és un punt de pedres amb paravolts per assegurar-se fins arribar a la madonna. Comencem a encarar la grimpada, encara amb grampons ja que entre les pedres hi ha encara força neu, però ens donen molta inestabilitat així que optem per seguir sense.

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ja al punt final, on hi ha les xapes, ens trobem a dos homes, un assegurant amb les cordes i un altre passant-les putes tornant de la verge. La veritat és que el pati que hi ha impressiona i està clar que ni el @raulkoala ni jo som alpinistes ni escaladors, així que idea d’assegurar poqueta. I tots dos hem tingut nous avisos de mal d’alçada. Així que posem el seny que toca en aquests moments, i abans de les 12 ens fem la foto a tocar de la madonna i marxem satisfets d’haver compartit el primer 4000 alpí i d’haver tingut el sentit comú per saber parar a temps quan no ho hem vist clar.

Així encarem el descens, ja sense sensacions rares i atents perquè ara la ruta no és la mateixa. Aquest cop sí que volem arribar al refugi Vittorio Emanuelle II, tot i que seguint la traçada de la gent que ha passat i el GPS no té massa dificultat. Des que ens traiem els grampons fins que arribem al refugi es fot ben pesat. Un no parar de pedres i riu amunt, riu avall. Per sort al cap d’un parell d’hores més o menys ja divisem el refugi. Ens quedem flipant amb la gentada que hi ha allà, en plan dominguero total, però no és per menys. Al costat del llac i entre les muntanyes nevades s’està de perles. Així que fem una bona parada tècnica, per compartir la voll i les galetes que hem pujat. Estem relaxats i baixem la guàrdia, des d’aquí només queda baixar 700 metres per camí fàcil. Una horeta màxim. Ens decidim a començar el tram final, veiem un rètol que indica ‘Chabot – Port’, com que les ressenyes que teníem sortien des de Port jo dic amb seguretat que és la direcció bona, tot i que el track no baixava per aquí. Desobeint el track i sense entendre les corbes de nivell de la cartografia del GPS ens emmerdem per la Via Alta 1A, entre els refugis de Vittorio Emanuelle II i Chabot, una de les etapes del Tor de Géants a l’inrevés. Això ens costa 300 positius i quasi tres hores en terreny d’alta muntanya quan esperàvem una hora de caminada popular. Un cop al refugi de nou marrades avall per les traçades de les vaques i, sense voler-ho, acabem fent el track que tothom qui pugi a Gran Paradiso hauria de seguir, ja que per la banda del refugi de Chabot la pujada es fa pràcticament en solitari i a més ens estalviem el tros d’asfalt que hi havia al nostre track de referència.

I amb aquest cim obrim el triplet alpí de puja-baixa en una jornada. Sense nits a refugis ni ajudes mecàniques. Tal com vivim i sentim la muntanya.

Je veux monter le Mont Blanc

Estàndard

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap: pujar al Mont Blanc. Està clar que hi ha moltíssims altres cims per fer, menys coneguts i igualment impressionants, però què coi, jo vull pujar al Mont Blanc. N’havíem xerrat amb els companys de Montserrat Vertical, semblava que podíem lligar-ho pel setembre. Però estava clar que seria complicat de quadrar-ho entre els que corren la Ultra del Mont Blanc i jo que ja fa temps que tinc pitrall per córrer la UT de Rialp, ja veia poc probable que la idea es materialitzés. Així que només em calia trobar algú tan o més tarat jo. I això tampoc costa tant, que com diu la dita ‘dios los cría y ellos se juntan’, de manera que només calia llançar la proposta. Com qui no vol la cosa un dia va sortir el tema al bar, i el @raulkoala em comenta que havia pensat anar-hi amb un amic i jo òbviament li dic que fa temps que ho tenia en ment.  Quan arribo a casa ja estic enviant-li un vídeo infalible per algú que viu  amb la passió que ho fa ell. Jutgeu vosaltres mateixes:

Què? qui diu que no ara?? Així de fàcil, i al dia següent la idea ja anava prenent forma. Però tractant-se de nosaltres era d’esperar que la ruta no fos la convencional. Sincerament, però, jo no sabia ni tan sols quina era la ruta convencional, ni quines les alternatives que dos inexperts érem capaços d’assumir. El @raulkoala ho tenia clar, telefèrics i nit al refugi no entraven als nostres plans. O el que és el mateix, ho havíem de fer d’una tirada i des de baix. Ara, calia veure com ho feiem. Som aventurers, sí, però alpinistes no. I no, tampoc som el Kilian ni imbècils que ens hi comparem. Així que havíem de trobar la nostra manera per fer-ho. El que volia dir una ruta menys tècnica i molt assessorament dels qui en saben molt més que nosaltres. Tenim clar que la muntanya vol respecte i coneixement i nosaltres només anem sobrats del primer. Així que comencem a fer recerca per internet i el @raulkoala es topa amb un tresor: un document en què Juan Carlos Martínez Riesgo i  David Avilés Martínez expliquen amb tot luxe de detalls la seva experiència fent el projecte que nosaltres volem fer. Ascenció i descens al Mont Blanc des de les Houches sense utilitzar mitjans mecànics. (compartir el coneixement ens fa tan grans! Més gràcies).

Així que ja tenim el repte sobre la taula. Ara, com es preparen dos no alpinistes per això? Està clar que un projecte com aquest no vol inconsciències. Entenem que per alguns el simple fet de plantejar-nos-ho ja és una inconsciència, i és que no tenim la preparació tècnica que caldria per un repte així. Per això no escollim una ruta molt tècnica, però igualment no és poca cosa: 39kms, 8164 de desnivell acumulat en menys de 24h. No és per menystenir-ho ni molt menys, així que el que és crucial és preparar-ho amb la màxima seguretat possible. Per això, a banda d’organitzar bé el material i aprendre a utilitzar-lo i només optar per atacar si el dia és perfecte i les condicions immillorables, una bona aclimatació és imprescindible. Per això teníem clar que faríem el Gran Paradiso i algun 4000 més alt, sobre 4500 i també des de baix i sense mitjans mecàncs.

De moment només tenim l’objectiu, les ganes i l’ajuda de molts bons amics que han compartit amb nosaltres el seu coneixement i material (fins i tot la Montse! :__) que gran que ets Ruben!) . Sortirem amb tot això i amb la confiança que és possible, però que no val la pena fer-ho a costa de tot. Està clar que una mica payá estem, si no, no estaríem plantejant un puja-baixa al Mont Blanc així, però per fer-ho bé ens caldrà treure tot el seny que encara que sembli que no, tenim. I si no ho podem fer amb seny, no ho farem. Sigui com sigui ja tenim el repte per endavant i una aventura assegurada!


Aquest post el vaig escriure just quant vam decidir que faríem el Mont Blanc. Per un cop, però, vaig pensar una mica abans de prémer ‘Publicar’ i vaig optar no fer-ho, sobretot preveient que moltes persones ens dirien que som imprudents només per plantejar-nos-ho. Tot i que entenem perfectament les reserves de les persones que saben moltíssim més de muntanya que nosaltres, teníem clar que volíem fer-ho a la nostra manera, que tot i que no ho sembli no vol dir de qualsevol manera. Això volia dir sense ajuda mecànica i en un dia, però amb consciència del nostre desconeixement de l’alta muntanya i les tècniques d’escalada i rescat. Per això les condicions imprescindibles eren tres: clima perfecte, ruta poc tècnica i bona aclimatació. I així ho vam fer. I va ser llarg. I va ser dur. Però ens en vam sortir.

I vam arribar al sostre dels Alps