A Gaza vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una delegació de més de 40 sud-africans que també participaven al programa de l’UNRWA que substituïa la que havia de ser la tercera marató de la Franja. Tot just acabar el sopar que compartíem per tal de conèixer-nos millor, Aslam Mayat, activista sud-africà i portaveu del grup, se’m va asseure al costat. Passades les preguntes de 
cortesia, no em vaig poder estar de demanar-li per la campanya de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) a Sud-àfrica. Sentir les lletres BDS li va il·luminar la cara. Em va fer cinc cèntims de les importants victòries que estan portant dia a dia amb una determinació que evidenciava que la lluita de Palestina és la seva lluita, perquè al cap i a la fi és la mateixa. Venien a compartir el missatge de Nelson Mandela ‘sabem massa bé que la nostra llibertat serà incompleta sense la llibertat del poble palestí’.
Els sud-africans veuen com el govern israelià reprodueix les estratègies denigrants que castigaven i humiliaven a la majoria negra. Ara són els palestins els qui no poden pujar a segons quins busos, els qui no poden utilitzar la majoria de carreteres de la seva terra, els qui veuen la seva mobilitat escapçada per un mur, els qui veuen les seves cases demolides i els seus terrenys confiscats. Ara són les palestines les víctimes d’un règim inhumà de segregació que castiga la majoria de la població amb total impunitat. Podeu veure els paral·lelismes en la primera col·laboració musical palestina-sud-africana que han titulat The new black o també en l’imprescindible documental Road to Apartheid.
Infogràfic de Visualizing Palestine. Sempre imprescindibles visualizingpalestine.org/
I tal com es reprodueixen les agressions, també es reprodueixen les resistències. El règim d’apartheid sud-africà aplicava les detencions administratives que són tan il·legals com quotidianes a Palestines. Persones privades de llibertat sense causa, motiu ni judici més enllà del seu origen, incomplint sistemàticament el Conveni de Ginebra. A Sud-àfrica el 1989 van arribar a ser 700 presoners en vaga de fam contra aquesta pràctica il·legal. Al 2012 a Palestina més de 2400 presoners estaven en vaga de fam. Actualment Samer Issawi porta més de 250 dies en vaga de fam, amb diferència la més llarga de la història. Ells lluiten amb el que tenen, la seva i manifesten amb contundència ‘no ho fem per perdre-la, si no per guanyar-la’
Aquestes resistències van ser imprescindibles per posar fi a l’apartheid, però també ho va la pressió de les campanyes internacionals de Boicot, Desinversions i Sancions. A Palestina el moviment va néixer el 2005, fent una crida a la comunitat internacional a reproduir els càstigs que es van aplicar a Sud-àfrica. Així, la campanya de BDS insta als moviments i ciutadans a pressionar als seus governs perquè forcin sancions davants dels reiterats incompliments de la legislació internacional del govern d’Israel. També promou les desinversions en empreses israelianes i el boicot econòmic, institucional, cultural i acadèmic. En definitiva, contra la normalització d’un règim despòtic i carregat d’odi.
Omar Barghouti, un dels fundadors del moviment a Palestina, recorda en aquesta brillant entrevista d’Amy Goodman la miopia amb què sovint s’analitza la fi de l’apartheid a Sud-àfrica: ”people say: if you compare with South-Africa, it was so different. Everyobdy was on board, the churches, the jewish groups, the teachers and everyone…. People have short memory, or selective amnesia. I was an activist anti apartheid at Columbia university. I know how long it took to pressure our university to divest from South-Africa. It wasn’t easy. It took years and years of tireless work to get there. Thirty years to become mainstream. People forget that. So people just take a snapshot from the eighties and say: oh it was so popular. Well, give us a few more years’.
A Sud-àfrica l’apartheid va castigar la població negra des del 1948 fins el 1994. A Palestina la població ja fa molt, massa, que està sent castigada.
monspossibles 