La Ronda dels Cims: excursionisme extrem al país dels Pirineus

Des del dia que em vaig a inscriure a la Ronda dels Cims, regularment, entrava a la web i mirava si encara hi havia el meu nom. I sí, sempre hi era. Procurava alegrar-me’n. Sabia que seria un llarg viatge i tenia ganes de viure’l, però em feia molt respecte.

Ben relaxats abans d’engegar Ronda amunt!

Inevitablement aquest gran objectiu em condicionaria tota la temporada. Afortunadament la preparació per un objectiu així es gaudeix tant o més com la mateixa cursa, compartint entrenaments, visitant alguns dels racons que trepitjaríem amb la Ronda dels Cims, mirant el mapa amb atenció incrèduls de la volta que pensàvem fer. I com qui no vol la cosa, passen les setmanes, els mesos i arriba el dia de pujar a Ordino a buscar el dorsal. Nervis i dubtes, però molta il·lusió d’afrontar un repte així.

Un dels temes que em preocupava més era la meteorologia, afortunadament uns dies abans veig que es preveu un sol espaterrant. Cap risc d’inclemències que portin a retallar el recorregut. Fantàstic! Al briefing el Gérard repetia que el clima seria idoni per córrer, jo ja pensava que tampoc era així. Tantes hores de calor segur que passaran factura, però sobretot per l’organització i seguretat dels corredors és un dels millors escenaris que ens podíem trobar. La nit abans descansem, molt, moltíssim. Estic tranquil·la, ho tenim tot llest, organitzat com mai, i sense cap tipus de pressió. Tenim 62 hores per completar els 170 kilòmetres +13700, el nostre objectiu personal, baixar de les 50hores, però no és més que això un objectiu personal, aquí acabar ja és un objectiu de per se. Sempre intentem fer previsions de temps de pas i, en aquest cas, la nostra estratègia va ser dividir la cursa en 4 maratons, 4 grans objectius a acabar i la previsió aproximada era estar unes 12 hores per marató i passar abans de les 24h per Comabella.

La primera marató acabava a Pla de l’Estany abans d’encarar l’exigent pujada al Comapedrosa. L’únic objectiu d’aquesta primera etapa era que els kilòmetres passessin amb el mínim desgast possible. Anem a un ritme còmode ni se m’acut pensar en qui hi ha davant o darrera, no en tinc ni idea. Em passa alguna noia, van molt fortes, no m’intento enganxar i segueixo al meu ritme envejant la decisió amb què pugen. Ja comença a fer calor intensa l’únic objectiu és anar passant kilòmetres i així arribem al Pla de l’Estany. A les 16h he de parar cinc minuts a dormir, la calor m’està asfixiant. Se’ns enganxa el Doktor8 amb ganes de xerrar perquè només ha coincidit amb francesos; és agradable compartir kilòmetres i anar garlant, aquí el ritme et permet explicar-te vida i miracles. Tan xerrar, distreta, em blego el turmell. Crido, m’assento, em maleeixo i segueixo. Afortunadament sembla que no ha sigut tan com em pensava. Arribem al Pla de l’estany amb bon ànim i amb l’alegria de saber que hem completat la primera marató. Bé!

Tardem una mitjana de 3 a 4 hores entre avituallament i avituallament. S’han d’aprofitar!

La segona marató es fa pilota només començar. I és que comença amb la pujada més vertical que farem i que ens durà a coronar el cim més alt d’Andorra, el Comapedrosa. Parar a menjar se m’ha posat de collons, i em trobo forta, crec que és un dels moments que estic millor, deixo un grup de nois més enrere, entre ells el Raül. Em vaig parant a animar-lo, vull que anem junts, però començo a sospitar que ens acabarem separant. Sé que els dos acabarem, d’això no en tinc cap dubte, però no sempre els ritmes poden coincidir. De moment, m’espero. Arribo al Comapedrosa, una mica neguitosa perquè no el veig arribar, i sóc poc pacient. Començo a baixar pensant que així el veuré de l’altra banda, així és. El crido, l’animo i vaig baixant a poc a poc perquè m’atrapi. Ho fa aviat. Bé, m’he esperat una estona a la pujada, però ara crec que anirem al mateix ritme.

Tothom ens havia alertat que la baixada del Bony de la Pica s’havia de fer de dia, que era crucial. Però ja feia temps que aquesta possibilitat se’ns havia escapat. Igualment aquesta pressió ens serveix per anar avançant a bon ritme. Veiem una posta de sol impressionant a la carena d’abans del Bony de la Pica, tot un regal. Tan parlar de les cadenes del Bony jo m’havia arribat a imaginar que ens havíem de penjar a plom d’unes cadenes, el que fa la imaginació. En aquest cas, les expectatives creades van jugar a favor meu i em va semblar que aquells passos tan tècnics no eren res. Clar, que, jo em m’esperava haver-me de penjar com un xoriço d’una cadena! Això sí, aquesta baixada és llarga, llarga i pesada. Començava a flaquejar de son, i els passos eren maldestres. I sigui com sigui baixar 1400 metres de desnivell de cop, destrossa a qualsevol. I més si és en terreny andorrà. Fins i tot a mitja baixada ens aturem una estona a seure amb el Raül. Res, 5 minuts. Però necessito seure i tancar els ulls per un moment. Finalment arribem a la Margineda. No és ni molt menys el final de la segona marató, però és un punt clau de la cursa. Primera bossa de vida, primer canvi de roba, de mitjons, menjar assentada. Allà ens trobem tot d’amics, dic que vull dormir, el Raül també. Res 20 minuts, màxim 30. Em trobo bé, però vull dormir. Tanco els ulls, dormo. M’aixeco i veig al Raül encara estirat. M’estresso, va som-hi. Em diuen que ha estat xerrant i que no ha pogut dormir, collons. Val, m’espero quinze minuts, no més. Just llavors parlo amb l’Olga Mankó, em sorprèn molt veure-la allà, aquell no és el seu lloc de cursa. M’explica que per problemes d’estómac ha d’abandonar. Em sap molt greu, és una corredora fortíssima, però allà amb l’exigència d’aquesta cursa, seguir amb problemes estomacals és un risc que no val la pena córrer. Em diu que em poso quarta i que està segura que podré atrapar a la tercera. Uau! no sabia pas en quina posició anava, ni se m’havia acudit donar-li importància. Amb aquestes notícies la paciència em baixa ja als peus. Desperto al Raül, ens preparem i encarem la pujada més llarga de la cursa acompanyats del Sergi Rodríguez Cuscó.

No calen gaires comoditats per dormir quan portes més de 20 hores a les potes…

Arribem a Comabella, se’ns fa molt llarg perquè pequem d’optimistes. Però amb aquest avituallament donem per acabada la segona marató! Bé!! Els ànims pugen i Ordino ja es veu més a prop. Però encara queda molta, molta feina per endavant. La més immediata, coronar el Pic Negre. Ens ho coneixem, vam venir a entrenar setmanes enrere. Sabem que és un pujada llarga, però que no és dura. Anar fent. Excursionisme extrem. Allà pujant amb les primeres llums del dia, venen també les primeres paranoies. M’alegra veure un gosset, quan em pregunto, vols dir que hi hauria un gos sol aquí? M’apropo i veig que he estat a punt de saludar a un arbre. Pujo somrient als matolls, imaginant excursionistes que han parat a seure amb les meravelloses vistes. Molt bé, ja puc procurar no refiar-me massa del que veig. El Raül ha de descansar, li dic, per primera vegada, que potser haurem de fer cadascú la seva cursa. Em sap greu, però no vull que apreti per seguir-me i acabi rebentat i jo a aquestes alçades, vull intentar-ho. Vaig quarta, carai! El deixo una mica enrere, però el torno a veure. Fantàstic! Seguim junts fins a Claror, però abans, al pas per Prat Primer, i per alegria meva em trobo amb els meus pares que han vingut amb la meva gossa. Ostres, això sí que em fa il·lusió!!! Bé, un motiu de més seguir, un motiu de més per somriure. Al cap de poca estona, però el Raül em diu que segueixi, que ell ha descansar. Tot i que em sap molt greu pensar que no arribarem a Ordino plegats, sé que és el millor. Hem compartit més de 100 kilòmetres, això ja és un regal, i sé amb tota certesa que acabarà la Ronda dels Cims. Amb ell no pot ser d’altra manera. Just en aquest moment em trobo amb el Rubén que està fent la Mític. Genial! Anem xerrant, explicant-nos sensacions. El veig molt bé, serè i fort. M’encanta. Arribem plegats al refu de l’Illa, també amb una noia, l’Anna, que em comenta que està pensant en abandonar, intento convèncer-la que no ho faci. Jo, de fet, porto hores repetint-me a mi mateixa: aquí, possiblement, només hi seràs ara. Un cop a la vida. Ho has de donar tot.

Després de l’Illa ens separem, la Ronda va per una altra banda. Jo només penso en arribar al Pas de la Casa. M’urgeix un canvi de vambes. Les que porto m’agraden perquè no em ballen, però em van clarament petites i sé que ja tinc les ungles ben morades. I el millor és que un cop al Pas de la Casa, només quedarà una marató! Bé, molt més a prop de tornar a trepitjar Ordino.

Eufòria al Pas de la Casa. Sense drogues ni res.

Arribo al Pas de la Casa, eufòrica. Em trobo amb la Rosa i el Genís em diuen que acaba de passar la tercera i que no va gaire bé. Ostres! Jo estic contenta , porto 130 kilòmetres i em trobo bé. Increïble. Entrem, i veig a una noia amb rastes a la que ja havia saludat. Està assentada, recuperant. I allà per primer cop, penso que sí, que és possible que faci un podi a la Ronda dels Cims. Em sona molt gran i difícil de creure, però si ella és la tercera, també ho puc ser jo. A més hi ha tota una bona claca. La Rosa i el Genís em porten menjar i les vambes que havia deixat a la Sílvia. La Silvie em va un massatge a les potes, miro les butllofes, bé, en tinc bastantes, però no em molesten. Els meus pares que els explico, que no, no sempre tinc aquestes rebudes als avituallaments. Hi ha podòlegs, però m’acabo petant jo mateixa a sac algunes butllofes, mentre tots em miren dient-me ‘no ho facis!’ Evidentment tenen raó, que animal que sóc, pica de collons. Però dit i fet, ja estic sortint de l’avituallament, amb roba neta, canvi de vambes, ben alimentada, contenta de parlar amb tothom, i el més important, tercera. Collons, segur? Sempre dubto, i penso que potser se’ls ha colat alguna noia que no han vist. Però m’esforço en creure-ho i lluitar la posició. Tinc una marató per seguir tercera, així que a mirar endavant i a seguir. Mentalment vaig pensant, tres pujades. La segona és la forta, i llavors dotze kilòmetres de baixada i sí, Ordino. I parar de córrer. Que bé que sona.

La primera pujada em passa ràpid, arribo a Incles apurant les últimes llums. Veig que a banda de la possibilitat d’anar tercera, aconseguiré fer millor temps del que pensava. Si aguanto el ritme, clar. L’objectiu optimista de les 48hores de sobte em sembla molt millorable. I si fes 47? Estaria bé, molt bé. A Incles torno a tenir una rebuda de pro, ostres, quina meravella. La Sylvie, el Josep, els meus pares, Babil i Maite, espectacular. Ànims, abraçades, com reconforta. A més em diuen que la segona acaba de passar. Osti, això ja sí que és massa. Em veig amb força per lluitar la posició, però apretar per anar a buscar la segona? Ho veig difícil i en qualsevol cas l’únic que puc fer és seguir amb la meva cursa. No parar si no és estrictament necessari i anar al màxim que em doni la pota. El meu mantra és pensar que només hi seré una vegada aquí, i que ho he de donar tot. M’ho vaig repetint. Surto d’Incles, engego el frontal, merda, al cap de vint segons se’m para. Collons, si són piles noves! Agafo les de recanvi, les canvio a palpentes, engego el frontal, bé, fa llum, però al cap de vint segons em passa exactament el mateix. Negra nit. Merda, merda, merda. Em cago amb l’Aldi i les seves piles recarregables i sobretot em cago amb mi per no haver provat les piles abans. (I com no, em cago també amb el koala i la seva fixació per l’Aldi). Encara porto unes altres piles de recanvi, però penso que em passarà el mateix (després amb calma, vaig veure que el darrer paquet de piles que portava era el bo, però allà amb més 35 hores a les potes, una no pensa bé).

Barallant-me amb el maleït frontal per última vegada

Veig una llum davant, m’obligo a atrapar-lo. Li explicaré i potser m’ajuda. Estic angoixada. La llum se’m va parant. Així que avanço sota la llum de la lluna i amb la respiració entretallada dels nervis. Si cal acabo a les fosques, però això ho acabo. Atrapo al noi de davant, un francès. Li explico que les piles estan en panna no sé ben bé ni què li dic, però s’atura, obre un necesser i veig DURACEL. Vull abraçar-lo i plorar. Però no sé què faig. Li agraeixo efusivament, però no li vaig ni demanar el nom. Em sap greu, perquè m’hauria fet il·lusió agrair-li a la meta. Em guardo la merda de piles de l’Aldi, engego frontal i sí! Hi veig!! Ostres que bé, segueixo endavant, deixo enrere al francès. Més que en la segona penso en la quarta, no vull que m’atrapi! Bé, l’únic que puc fer és el que està a les meves mans: no aturar-me i avançar el màxim de ràpid possible. El final de la segona pujada és duríssim, molt molt dret. A algun moment penso, ai que no caigui enrere amb aquesta pendent! Em van passant paranoies pel cap, però procuro anar decidida, l’únic objectiu és no parar. Caminar. Les pujades són lentes, però les baixades també. No vaig bé, em sento com un ànec marejat. M’he pres una pastilla de cafeïna i em noto els moviments nerviosos, com si no els controlés jo. I em costa veure les marques. Tinc la vista borrosa i el frontal tampoc fa una llum extraordinària. Per fi arribo a Coms de Jan, buff se m’ha fet més llarga la baixada que la pujada. Allà menjo un plat de sopa, només queden 20 kilòmetres!! Però 20 kilòmetres aquí són 5 o 6 hores. Demano com és la baixada final. Per un cop somio una llarga pista. Interminable. Però pista. Ho somio sabent que no serà així, estem a Andorra! Allà la noia em diu que vaig segona, que està segura que la segona no ha passat. No ho entenc, jo no ho he avançat cap noia. De fet, crec que només he avançat al francès que m’ha ajudat. L’única possibilitat seria que s’hagués perdut. M’agradaria anar segona, clar, però no perquè s’hagués perdut la de davant meu. No ho veig clar, jo igualment segueixo amb el mateix objectiu, seguir sense parar i així corono la collada de Meners. Ara només és baixar!! Bé! A mitja baixada el frontal se m’atura un cop més. Merda, merda, i el refugi de Sorteny no arriba mai. Baixo fatal, em passen un parell de corredors, intento enganxar-me, però no puc, se m’escapen. Envejo els seus frontals i la seva destresa, mentre vaig xocant amb tot el que em trobo. No hi veig bé, no penso bé, però el meu objectiu és molt fàcil. Caminar. Arribo a Sorteny, nerviosa amb el frontal. Una noia del control em deixa unes piles, mira que en porto unes de bones a la motxilla, però no ho sabia. Les canvio i penso que ara, sí. Prego perquè no se’m torni a aturar el frontal i penso que correré tot el que pugui fins a Ordino. Se’m fa molt llarg l’últim tram, però finalment hi sóc!! Ordino!! Poc més de 46 hores i 30 minuts, bastant per sota del meu objectiu optimista. I el que no havia ni somiat quan vaig emprendre la sortida: creuo ala meta sent tercera a la Ronda dels Cims.

Encara em costa de creure i escric aquestes línies immensament agraïda a tots els que m’han ajudat a aconseguir-ho. Els meus pares i amics que em van estar ajudant als punts d’avituallament, al Rafa Flores, per ajudar-me a preparar un repte d’aquestes dimensions i a Four Factors, per equipar-me. I a tots els que d’una manera o altre, vau fer seguiment, vau escriure’m missatges d’ànims, vau esperonar-me i així em vau acompanyar en aquest preciós viatge per Andorra. I com no, moltíssimes gràcies a tota l’organització i els centenars de voluntaris que fan que aquesta gran volta sigui possible. Gràcies. Una experiència que no oblidaré!

Ut les fonts: Una victòria molt inesperada

I per tercer any consecutiu, hi tornem a ser. Primera parada: la nocturneta

Per un segons vaig arribar a dubtar si trobaria la motivació de córrer l’UT les Fonts per tercera vegada, però l’organització excel·lent i saber em trobaria amb una bona colla d’amics, eren elements més que suficients per trobar les ganes de tornar-hi. D’altra banda, seria un bon test per veure com van els entrenaments que m’està preparant el Rafa Flores i començar a acumular kilòmetres. Cada dia que passa falta menys per afrontar el gran repte de la temporada, la Ronda dels Cims.

Així doncs, amb tota la il·lusió tornem a baixar una vegada més cap a les terres de l’Ebre, d’on m’hauran de fer filla adoptiva ben aviat. El Karim ho deia més clar impossible a l’entrevista que li va fer l’Albert d’Ultres Catalunya, la nocturneta és una trampa. Efectivament si t’emociones massa ho pagues tot el cap de setmana. Sortim amb el Raül, anem a prou bon ritme. Normalment ell és més amarrategui així que penso que ve amb bona pota i confiança. Al km 17, però, amb el frontal fos em diu, ves tirant tu, prefereixo guardar per demà. Em semblaria èpic veure’l amb rampes a la nocturneta amb tot el que ens queda per endavant. Però vaja, jo segueixo al meu ritme i arribo a meta, satisfeta per aquesta primera etapa superada (que sincerament, és la que fa més mandra fa, encara que sembli mentida). Menjo una mica i cap al llit. Dutxar-se fa mandra, però no fer-ho és clarament un error. A la furgo passem fred tot i ser conscients que no en fa. Aquell fred de la rebentada. Però descansem tot el que es pot descansar sabent que al cap de 4 hores sonarà el despertador.

5 del matí i en peu. Amb tot més o menys preparat anem ràpid, endrapo un bikini i cap a la sortida. Sortim amb el xiuet del vent i a un bon ritme. Em trobo bé, arribant a Paüls sento que el Raül em diu no sé què de l’estratègia i que hauré d’anar sola. Ok doncs. Li desitj sort i tiro milles que em trobo bé. Allà hi ha el Rafa i em dóna molta confiança saber que me l’aniré trobant. Som-hi amunt que toca encarar la primera pujada.

Tota una alegria compartir compartir kms amb l’Elena Ferreres, Gràcies!

No sé exactament a quin punt, crec que ja a la baixada, m’enganxo a l’Elena Ferreres i arribem  plegades a Prat de Comte. Allà em convencen que he de menjar. Pico una mica de formatge, però prefereixo les xuxes que porto a sobre. Sortim juntes amb l’Elena, m’agrada la idea de fer un mano a mano mentre pugui aguantar-la. Ella puja millor que jo, així que em concentro en que no se m’escapi. Pujar amb consciència i no despistar-me i començar a passejar, com em passa tot sovint. En algun punt de la baixada, la passo. Gaudeixo molt a les baixades, el terreny m’encanta i em trobo bé. M’emociono i perdo les cintes, però retorno ràpid al camí. Així que segueixo apretant com puc per arribar a Sant Roc. Sincerament, no tinc ni la més mínima idea de qui hi ha davant i qui darrera. Jo vaig fent a la meva sense més expectatives de gaudir tan com pugui i seguir endavant  Aquest cop porto rellotge, vam fer unes previsions de temps amb l Raül i sorprenentment les estic complint. Amb el meu planning d’estar anant bé unes 11h20min o 30 hauria d’arribar a Sant Roc amb sis hores. I pam! Objectiu complert! Però és un objectiu de mig camí, encara queda bona feina per endavant. Allà em torno a trobar cares conegudes, el Rafa em diu que em veu molt bé, i jo contenta que m’ho digui! Em trobo amb força i sobretot ganes, però sé que queden dues pujades fortes i que ara començarà apretar la calor. M’obsessiona bastant el tema de no deshidratar-me així que no escatimo gens ni mica amb l’aigua. A tots els avituallaments omplo un litre. I fins i tot penso en beure isotònic! A la baixada d’Alfara em creuo amb una altra noia, no sé si fa l’ultra sencera o només el dia d’avui, la saludo i segueixo al meu ritme. Com estic gaudint amb aquestes baixades! A Alfara arribo amb unes 8 hores, tal com havia previst si anava bé. Això no m’acostuma a passar, així que estic eufòrica! Encara em costa pensar que podré baixar de les 11 hores,  però el que tinc clar, és que ara ja queda molt menys i que milloraré el temps de l’any passat. Segueixo amunt. La calor apreta i estic cansada. M’avancen alguns nois, i jo no avanço pas a ningú, clarament m’estic alentint. Un dels nois que m’avancen m’avisa que m’estan trepitjant els talons, que vagi de cara a la idea. Osti va, penso, té raó, un esforç més. Al control em diuen que sóc la tercera noia, dic “osti de tot?” Penso que probablement s’hauran confós. Pel record que tinc, i  pel perfil veig que hi ha punxetes, però no sé, quantes ni a quina estic. Se m’està fent etern arribar a la Font Nova. De baixada em sento molt més còmode que pujant, així que baixo tan ràpid com puc pensant que aquí podré recuperar el que he perdut a la pujada. I Per fi, arribo a Font Nova! Quina il·lusió veure tantes cares conegudes de nou. Em diuen, molt bé!! Vas tercera!! I sento a la Judit Lamas que em crida, ni cas marta!! Vas primera de l’Ultra!! Jo flipo fort, de debò?? Ostres! Però sí? Vols dir? Sigui com sigui, tocarà apretar fins arribar a meta, que millor tenir marge si no demà pot ser una super tortura!! Jo no he anat mai primera! M’estressa una mica, de fet, però l’important és que estic gaudint, i molt! Benu penso 7kms com si no hi hagués demà, faci el que faci patiré segur. I així baixo, és ja terreny fàcil i una mica pesat, però es baixa ràpid. Així aconsegueixo arribar a meta baixant de les 11 hores, tota una fita per mi!! Arribo eufòrica. No em sento ni tan fatigada, l’alegria pot molt més que el cansament. Abraçades, una bona dutxa intentant evitar cremades de tercer grau (i mira que sóc de dutxes de vapor eh?). Aprofito per xerrar una mica amb les companyes de com ens ha anat la cursa i el que ens espera demà. Ja m’espera el Rafa amb el massatgistes de l’equip, el Juanmi que em posa les cames a to per demà.

Després de tot això aconsegueixo menjar. M’inquieta una mica que el Raül no arribi, ja fa un parell d’hores que rondo per allà. No dubto en cap moment que acabarà la cursa i que ho farà dins el temps de tall, però carai… van passant els minuts. Finalment el veig, arriba blanc, amb la cara desencaixada. Ai quin patir tu! Però satisfet d’haver acabat. Al cap de poc me’n vaig a descansar, fa hores que estic ja en aquest menjador i demà ens queda feina per endavant!

Costa una mica, però s’ha de fer un últim esforç!

Sona el despertador a les 7. Pràcticament he dormit vuit hores però en dormiria vuit més. Peu a terra i bones sensacions. Em sembla que les cames tampoc estan tan malament – més gràcies Juanmi :__). És la tercera vegada que arribo aquí i sempre he viscut la tercera etapa com un infern. Em fan dubtar amb els pals però afortunadament faig cas a la meva intuïció i els porto. Quan comença a pujar ja els trec de la motxilla. I que bé que em van! No he vist l’Imma, no sé si estarà més endavant o darrera, sospito que darrera perquè no l’he vist a  la sortida. L’únic objectiu d’avui és aconseguir que no em tregui els 10 minuts que li porto. Jo vaig enganxada a l’Elena, penso bé, em concentro a mantenir el seu ritme i no perdre-la de vista. De seguida ens enganxa la Teresa Forn, anem fent plegades. En un moment que ens desviem del camí amb l’Elena veig l’Imma, bé! Molt millor veure-la. A l’avituallament d’abans de la Coscollosa surt ella primera, tan aviat com puc la segueixo. Objectiu no perdre-la de vista. La veritat és que puja ràpid! Però concentrada en seguir-la la pujada em passa ben ràpid. De debò que ja hem coronat? Que bé! Un cop allà penso que ja ho tinc bastant bé, però que no em puc desconcentrar. A apretar a la baixada, em van deixant passar els nois que hi ha entre nosaltres i em poso a trepitja-li els talons. Em sap greu per ella que m’hagi de tenir allà com una lapa, però avui és el que toca. Arribem a la Font nova, vaig una mica estressada perquè no la veig, però sé que és a tocar. El Rafa em diu que tranquil·la que la tinc a 30 segons i que tinc marge. Ok ok, dic, però jo vull acabar ja això i no vull perdre-la. Veig que a baixat una mica el ritme. M’enganxo. Al cap de poc anem corrent de costat i li dono les gràcies perquè sé que sense ella no estaria pas corrent tant. Ja a l’últim avituallament passo davant. Estic flipant. Vaig bé, i estic davant. De debò que acabaré primera? Ostres, em costa de creure. Vaig pensant que potser s’han equivocat. Vaig amb un noi anar xerrant fins arribar a l’asfalt. Em diu que vagi tirant. I tant que apreto!!! Tot el que puc. Encara dubtant de si ho tenen clar que vaig primera Fins i tot arribo, veig els nens amb la cinta i no sé ni què fer-ne. Primera? Segur?

Fins i tot al moment de l’entrega de premis, pensava, a veure que no sigui que diguin un altre nom ara. Però no, finalment diuen el meu! I tinc l’honor de pujar acompanyada de corredores que admiro com a esportistes i persones i de fer-ho amb tots els amics de Xerta, el magnífic equip de Team Flowers, la família Koala’s Team. Encara em costa de creure, però sembla que sí, a la tercera va la vençuda! Moltes gràcies a tots per acompanyar-m’hi, per fer-ho possible, per haver compartit algun d’aquests 120 kilòmetres, per estar als avituallaments amb un somriure. Gràcies a Four Factors, per cuidar-me tant i a Rafa Flores per preparar-me i donar-me la confiança per afrontar els reptes de la temporada.  I per davant de tot, moltes gràcies a tot l’equip de l’UT les Fonts, per muntar aquesta festassa que cap amant de l’ultrafons s’hauria de perdre.

I un final de festa molt inesperat!!

Cap a rutes salvatges: Trencacims 2014

Els amics que havien estat a la Trencacims 2013 me n’havien parlat meravelles. Tan pel recorregut com per l’organitzció i voluntaris que al cap i a la fi són els que fan que guardis amb carinyo el record d’una cursa. Vaja, que sabia que no me l’havia de perdre. Així que tot i que tenia dubtes de si estaria amb ganes i amb pota un mes després de l’UTMB no vaig dubtar-ho: cap a les terres de l’Ebre a descobrir un nou recorregut!

Amb el Salva Vilalta preparats perquè comenci l’espectacle!

Com sempre, el pitjor matinar, sort que les ganes de trescar pels corriols dels Ports poden més que la mandra. Però aquestes hores se’m posen fatal, sobretot a l’estómac. Així que en peu, i cap a la sortida, sense res a l’estómac. El màxim que he aconseguit esforçant-me de valent ha sigut a fer una mossegada a l’entrepà que m’ha preparat el Raül. Els primers kilòmetres pel poble són en pujada típica cabronada perquè saps que si et poses a caminar t’atropellen així que al trote. Com sempre sense rellotge ni referències, sospito que he sortit massa ràpid. Quan veig que em passa el Salva Vilalta em confirma que he sortit més ràpid del que em tocava, però vaja no n’aprenem! Em fixo amb ell, el veig avançant a un ritme tan constant que m’impressiona. M’esforço per seguir el seu ritme, mentre veig com se m’escapa però entenc que em vaig posant a lloc. La pujada em sembla espectacular, bastant tècnica, de fet un cop per poc no em foto daltabaix d’un bon tallat que em queda a la dreta. Així que per molt que em temptin les vistes, em concentro amb el terra. Ara, un cop passat el Pas de Finella aixeco el cap i em quedo meravellada pel festival que veig. Paissatges brutals sota les primeres llums del dia.

Tota concentrada, que el terreny ho demana!

No em sorprèn el terreny, ja que el conec prou bé després de dues edicions de Xerta. Ho trobo salvatge: pedres i trams on el camí es va desdibuixant, i m’encanta! Penso que a la majoria de persones que no hagin gaudit mai de la bellesa salvatge dels Ports de ben segur que no s’imaginen aquest terreny. Després de la primera pujada i fent un  tram amunt-i-avall cap al kilòmetre 10 m’apareix el Raül ben motivat per fer-me de pacer durant uns kilòmetres. Em diu que vaig cinquena. El terreny i l’entorn m’animen a donar-ho tot, però em sento una mica buida, m’esforço per menjar, però el màxim que aconsegueixo engullir és síndria. Això sí, se’m posa de meravella! Em crec al Raül amb el tema de fer de llebre, així que anem avançant plegats. Després de la font de Sant Roc, on hi ha una pujada amb tots els ingredients per animar el més ensopit, en un d’aquells flanquejos que acaben amb tartera, el Raül erra el camí i s’alenteix pujant. M’avanço i li dic que jo vaig fent, que ens trobem més endavant. Ja no el veuré fins a 4 km de meta!  De fet, després em va explicar que va parar a dormir i que va retallar 7km sense èxit per trobar-me al km 35 i va baixar a la font de Sant Roc fent un free style que el va deixar esgarrinxat per córrer com una ratota fins a Paüls per carretera.

Per molt que m’esforci aquesta crònica mai podrà superar el relat èpic del koala xD

Jo feia la meva i notava que a la segona part de la cursa tenia força per seguir apretant. Tot i no haver menjat pràcticament gens em trobava prou forta. Em vaig posar quarta i tot i que em sentia lenta pujant el ritme global era bo. Ara, però, la calor apreta de valent i noto com em va minvant les forces. Per sort hidratar-me no em costa tant com menjar en cursa i vaig omplint els dos bidons a pràcticament tots els avituallaments. De cop, em miro el rellotge que m’ha donat el Raül, m’ha convençut que me’l posés per saber a quin kilòmetre estava. Però fail total, el GPS no funciona (suposo que és el que té comprar els rellotges a l’ALDI) i em miro l’hora i no sé com coi porta l’hora que em sembla que vaig camí de les 11 hores. Ostres, jo que volia lluitar el sub-10. Una mica desanimada per veure que vaig tan lenta, segueixo endavant, que no hi ha una altra, i menys quan estàs gaudint com ho estic fent!

Bastant escaldada, però feliç! Arribada a meta amb 9h23′

A l’últim avituallament, ja a la pista final i quan anava llançada cap a Paüls amb ganes d’arribar me’l torno a trobar. Una trotada amb companyia sempre és d’agrair i a més em va cantant el recorregut perquè l’ha fet a l’inrevés. Arribo a meta eufòrica amb 9h23m superant l’objectiu, quarta i ben contenta per com ho havia treballat. Allà em crida el director de la cursa, en Rafa Flores, i m’entrevista sobre la cursa i l’UTMB. Tot de conya Rafa! seria el resum mentre per megafonia sona Elèctrica Dharma a cada arribada.

Veig que el Raül ja s’ha recuperat i no para de treure cerveses i m’explica no sé quines merdes de l’opció doble hora del seu rellotge. Ni idea, ni ganes, així que millor ens centrem amb les birres i així passem la tarda/vespre amb el Salva i l’Alba animant corredors que van arribant i compartint històries d’ultres. Pel record el sopar amb els voluntaris i les xarrupades de bóta que vam fer mentre el Rafa anava animant la festa. Moltes gràcies!!

UTMB: “Bon voyage!”

Fa poc més d’un any vaig veure l’arc de l’UTMB a la plaça de Chamonix. Encara no hi havia l’ambient dels dies de cursa, però igualment va ser suficient per decidir que jo volia ser-hi. Ens vam inscriure conjuntament amb el Raül, així o ens tocava als dos o a cap. Afortunadament el resultat del sorteig ens va somriure, així que “només” faltava entrenar per aconseguir l’objectiu: acabar la nostra primera cursa de 100 milles.

Mai he entrenat amb cap ni m’he cuidat suficientment, de fet no tinc ni de prop el coneixement per fer-ho. Aquest cop veia que l’objectiu era prou ambiciós com per intentar posar-hi una mica de seny. Així he passat tota una temporada amb l’UTMB en ment, sense tenir massa idea de com es prepara una per això. Ja m’impressionava prou el repte, però abans de mitja cursa vaig veure clarament que no tenia ni idea de què vol dir córrer 168 kilòmetres.

A punt per començar l’aventura!

Com qui no vol la cosa arriba el dia. És 29 d’agost a les 17h de la tarda i estem al centre de Chamonix. Allà estem el Raül i jo, entre més de 2000 persones sota la pluja,“preparats”per començar una aventura que es va allargar bastant més del previst.

La sortida és espectacular, són minuts inoblidables. Rius de gent aplaudint i animant. Allà entre tots els aplaudiments i crits d’ànims, ens creuem amb la mirada d’un home que ens deixa anar un ‘Bon voyage’! Aquest sí que sabia de què parlava! Sortim bé, atabala molt intentar trobar el teu lloc entre tanta gent. Però no ens col·lapsem. Mantenim un ritme còmode i anem xerrant. Segueix plovent, a moments amb intensitat, però no fa ni fred ni vent, així que seguim sense posar-nos el gore. Ja a les 11 de la nit començo a badallar, primer símptoma d’atac de son. Sabia que guanyar la son seria un dels meus punts més dèbils, però carai, ja? No portem ni sis hores de cursa! Per la resta em trobo bé, anem molt bé de temps, potser massa, però tampoc noto que ens estiguem passant. Poc després de la primera marató, noto una forta punxada darrera del genoll. És un mal que ja em conec, mai m’ha limitat fins haver de parar del tot o no poder córrer, però és una molèstia bastant forta, que un cop apareix no desapareix del tot fins que no paro. Però no vull començar amb els ibus, que tenim moltes hores per endavant i no podem començar a castigar el cos ja. Així que seguim fent oïdes sordes al dolor. Ja no plou i malgrat aquest mal i els atacs de son, ens trobem prou bé.

Arribem a Courmayeur amb un temps prou bo, de moment no se’ns ha fet llarg, però només faltaria, no hem fet ni mitja cursa! Allà seiem per primera vegada. A aquest punt és on tenim la bossa de vida. Feia hores que temia el moment de treure’m els mitjons. Avaluo danys, podria ser pitjor. Porto una rebullida important, tota la planta del peu. Però les butllofes són petites i les ungles que tinc al límit no m’han arribat a caure, ara, fan angúnia de veure. Mitjons nous i a menjar. Allà assentada davant d’un plat de sopa em canvia l’humor de cop. Estic feta caldo. La son i el mal al genoll em desanimen. Però el pitjor de tot plegat és afrontar una situació nova que se’m fa un món: portem 77 kilòmetres, i encara ens en queden 90! Buf… si fossin 20, 30, cap problema, però 90… Sé que aquest plantejament no m’ajuda i que abandonar per cansament no és una opció. Així que només queda esforçar-me per trobar l’energia i l’alegria necessàries per poder seguir. No menjo massa que ja tinc l’estómac tancat, però suficient per recuperar una mica d’energies.

Baixant del grand col du Ferret ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Només sortir de l’avituallament ens adonem que hem comès un error de principiant: no dormir. El Raül ho ha proposat, però jo pensava que em desvetllaria al posar-me en acció. Res més lluny de la realitat. Caminem tan i tan lents que ens podrien atropellar caminaries octogenaris en massa. Abans d’arribar al refugi de Bertone el Raül em diu que és el moment de la T10 que ens va ensenyar el Sergi: deu minuts de son recuperadors. Ens estirem en un prat amb el despertador posat i abans de tancar els ulls ja estic dormint. Se’ns posen molt i molt bé, no hem guanyat pota, però com a mínim caminem amunt molt més ràpid i trotem els plans i baixades sense problema.

Amb moments més alts i més baixos arribem a Grand Col Ferret, el punt més alt de la cursa. Allà ens trobem una alegria que ens dóna tota l’energia que necessitàvem: la Cristina i el Gerard, els amics de Klassmark, ens esperen allà amb un bon somriure i ens acompanyen amb els seus ànims. Fins aquest moment no te n’adones que important que és trobar-te cares conegudes en els moments complicats. Ens canvia l’ànim i l’actitud. Baixem trotant a bon ritme cap a la Fouly, sembla que per art de màgia, aquella fatiga extrema que arrossegàvem s’hagi esvaït. Arribem així amb prou alegria fins a l’avituallament de Champex-lac, al km 122. Prou contents perquè ja hem fet molta feina, però poc sabem que dura és la que ens espera. Allà ens tornen a esperar el Gerard i la Cris, preparats per cuidar-nos com uns reis. M’emociono tant que només faria que plorar. Saben millor que nosaltres què necessitem i allà estan per donar-nos-ho. Ens deixem cuidar, ens porten el que els demanem i més i fins i tot ens fan un massatge que les nostres potes adolorides necessiten com l’aire que respirem.

A l’avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

Quan sortim de l’avituallament ens trobem de meravella, ens sentim amb pota i l’aprofitem. Res de reservar, o de pensar com estarem d’aquí un parell d’hores, com si ens quedés poc per davant! L’etapa fins a Trient és llarga i no té avituallaments però entre la baixadeta suau de l’inici, la pujada i la baixada forta al final avancem més de 100 corredors. Al cap de poca estona ens adonem que efectivament ens hem emocionat, i segurament hem buidat del tot la poca pota que quedava. Som així, no en sabem més. Tornem a pujar lents i ens queden dues pujades. Queda pràcticament una marató i anem fosos. Fa molts kilòmetres que hem deixat enrere les nostres optimistes previsions horàries i l’únic objectiu real és aconseguir arribar a meta sigui a l’hora que sigui. La son fa estralls, ja fa estona que és de nit. A més el genoll no m’ha deixat de fer mal i al forçar m’estic emportant un nou record, un bony al tibial que està fet una pedra i està canviant color com les cames d’aquells avis amb problemes de circulació. Sé que no és sa, sé que això és cos que m’està demanant que pari, però si hem arribat fins aquí no és per aturar-nos aquí.

Sortint de Trient ens proposem no aturar-nos. Demano al Raül que marqui un ritme suau i constant. Si normalment pugem en cursa llarga entre 500 i 600 metres de desnivell positiu per hora, ara anem a 300. Els caminaires ens passen per sobre i fins i tot fem una parada on cloc els ulls sobre l’espatlla del Raül. En 3 minuts em desperta perquè el vent del coll arriba i estem a gairebé 2000m d’alçada. No m’espavilo gaire però a seguir, que ja sabem que aquests últims kms se’ns faran interminables. Si la pujada és lenta, la baixada és terrible. La baixada de Vallorcine se’ns fa un món. No és pas tècnica, però cada arrel sembla obstacle insalvable. Fem un cop de cap de 5 minuts tipus biblioteca a l’avituallament. Per primer cop a la meva vida em prenc una pastilla de cafeïna, confiant que em faci l’efecte que tant necessito.

I al final l’última pujada, la de Tête aux Vents, m’esforço per mantenir un ritme de caminar digne. Ho aconsegueixo però poca estona. Fins i tot necessito seure un moment a mitja pujada. De veritat que mai se m’hauria acudit que el cos em demanaria seure a mitja cursa, però sí, amb més de 150kilòmetres a les potes seure més que una temptació és una necessitat. Un cop a dalt, ens trobem amb un llarg flanqueig molt pedregós, sembla que mai acabem d’arribar. No sé si és fruit del cansament o si realment és així, però em sembla el tram més tècnic de tota la cursa. I em vaig dient a mi mateixa: de debò? Ara? Cada cop que poso el peu a esquerra a terra noto una forta fiblada. El genoll i el tibial no han fet més que empitjorar, com era d’esperar d’altra banda. Però sé que si corro s’acabarà abans i arribats a aquest punt, això és l’únic que vull. El Raül va davant i l’animo a que corri, em diu; segura? Jo sí, sí!! En algun moment m’enxampa amb un gest de dolor, però li repeteixo, trotem ni que sigui lents, serà més ràpid que caminar.

Apurant fins l’últim bri d’energia a la darrera pujada

Tot el tram de l’altiplà té constants tobogans plens de pedres amb petjades de corredors que fan que cada tros de roc sembli una pintura. Vam veure cares humanes, animals, formes estranyes i fins i tot troncs que ens semblaven verges. El Raül es va acostar a una pedra i la va mirar de prop. Tenia vegetació i creia que era un trencadís modernista. Ara entenc perquè la gent té pànic a una segona nit.

L’arribada a la Flegère es fa eterna. Ens fa desviar i això, un cop veus el poble és matador. Però vaja, després de 160 kilòmetres ja no ve d’aquí suposo. Un cop allà sí però que veiem la llum. No ens aturem. Tenim aigua i sobretot unes ganes terribles de tornar a trepitjar Chamonix. Al final baixem prou ràpid en comparació al ritme lamentable que arrossegàvem des de feia estona. Ara que l’objectiu està ben a prop exprimim l’últim bri d’energia fins al límit.

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d’alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

Quan ja estem arribant ens trobem una altra agradable sorpresa, l’Albert Balcells està pujant fins a trobar-nos. Quina alegria. Xerrem, sembla que la motxilla de totes aquelles hores s’alleugereixi al trobar-te amb una cara coneguda, al començar una nova conversa, baixem tant satisfets com fatigats. Apretem per arribar a meta mentre es remouen totes les emocions viscudes durant aquest intens viatge.

Aquest viatge he après moltes coses, la primera és que no estava preparada per afrontar-lo en condicions. Per això he patit tant i per això han sortit les 39 hores i mitja que ens han sortit. Se n’ha de saber molt per regular l’esforç i cuidar-te sense castigar el cos excessivament. La meva inexperiència i preparació no eren els millors acompanyants per aquesta aventura. Per sort, o per desgràcia pel meu cos, aquella tossuderia que em fa seguir endavant, sense pensar en abandonar quan el físic flaqueja no em va fallar. I amb aquesta aventura he pogut constatar una vegada més que el més important dels viatges és la companyia. Sense el Raül no sé si hagués tirat endavant o m’hagués enfonsat del tot ja a Courmayeur, el que tinc clar és que no hagués sigut ni la meitat de valuós.

Assalt fallit a l’Allalinhorn des de Saas Almagell pel Britanniahüte

Busques a wikiloc i sempre trobes rutes interessants poc referenciades però que engresquen ràpid. Fidels al nostre estil de l’any passat, l’objectiu és fer un 4000 des del fons de la vall tècnicament assequible, en aquest cas per la zona del Saas Fee. Segons Google això té un nom: Allalinhorn.

Aproximació cap a l’Alinhorn deixant enrere Saas-Almagell

Com que des de Saas Fee poble es puja en telefèric o tren o no sabem quines màquines busquem alternatives i el Raül enganxa un parell de tracks que tenen el refugi de Britannia (3030m) com a nexe comú. La sortida serà des de 2km més amunt de Saas Almagell en un dels únics aparcaments gratuïts de la vall. De fet ja pot ser-ho perquè està a 30m a peu del poble i amunt només té una presa i el passo Moro. Però no deixa de ser sorprenent, aquí o pagues o està tot prohibit.

Sortim animats però amb tot l’equipament alpí que enguany ja hem comprat i no ens han hagut de deixar. Com canvia córrer lliure amb aigua i una mica de roba a dur ferros, botes i aigua per passar la jornada. Com que la previsió del clima és immillorable i a mi em costa fort matinar acabem sortint a 3 quarts de 7 des de 1700. Clarament massa confiats ja que vam fer els +1300 fins a Britannia en 3h quan esperàvem trigar-ne 2h30. Si vols sortir des del fons de la vall i fer cim a una hora decent està clar que has de sortir de nit.

Esquerda a la punta de la gelera Hohlaubgletscher

L’arribada al refugi i la baixada fins a la gelera és per un pedregar incòmode que es fa bastant feixuc però per fi, i un any després, tornem a posar-nos tota l’artilleria pesada i ens encordem amb la nostra pròpia corda. Gràcies a tots els que ens vau ajudar en el nostre debut! Creuar la gelera ens porta temps perquè es veuen els seracs poc més avall i el gel s’obre en esquerdes espectaculars. Extremem precaucions. Finalment superem el pla i iniciem l’ascens per unes parets sorprenentment verticals i de seguida, pas a pas, guanyem alçada i ens sorprèn que no hi hagi cap alpinista. El tema s’està encabronant i veiem tot un festival a poca menys alçada però a l’altra cara de la muntanya : telefèric, guiris patinant o no sé què fent, un restaurant giratori…

Encarant el cim d’Allinhorn veient el graó de roca que ens feia sospitar que ens podria complicar el final

Però nosaltres a lo nostre, que encara ens queda feina. Passem un collet i fem un petit descens i encarem els últims +500m que seran en dues pujades molt pronunciades amb un tallat a l’esquerra brutal i sobre una aresta acollonant que deu fer una caiguda a 45 graus d’uns 700m cap a pedres i la gelera. Pujo amb pas ferm per l’aresta fins a trobar un graó de roca a uns 40m del cim.

Ens assegurem i comencem una escalada cap al cel sobre roca on veiem neu més amunt però cap traçada de les cordades de dies anteriors. Segueixo avançant primera, m’asseguro i el Raül em segueix. Inicio un altre pas, és prou fàcil i vaig amb peus de plom, però sense poder assegurar-me esgoto gairebé els 10m de corda. Poso el genoll dret sobre la neu i m’aferro a ella amb la mà. Només veig una pendent insalvable de neu per sobre i m’adono que pujar pot suposar un pas en fals. Dic al Raül que iniciem la retirada i ho celebra reconeixent que li tremola la pota dreta. Baixo i ell recula el pas i m’assegura. L’inici de l’aresta és vertical i molt estret però anem amb compte i aprofitem la cordada per assegurar-nos. Poc a poc i amb pas ferm perdem alçada i ens anem relaxant tot i que ens adonem de la pendent que hem salvat mentre pujàvem.

Satisfets de firmar una retirada a temps

Una vegada a 3000m creuem de nou la gelera i celebrem haver tingut prou seny com per no emmerdar-nos del tot. Probablement la misericòrdia ens hauria salvat de nou (paraula de Sella sèrio) però en alta muntanya mai val la pena arriscar-se més del compte.

Desfem el camí renunciant a l’espectacular ruta circular que teníem prevista però estem contents per tenir cerveses fresques a la furgo i un pollastre guisat que farem amb arròs per celebrar el nostre primer fail en l’assalt a una muntanya.

Llegint ressenyes veiem que els últims passos no són complicats però que en anys amb neu abundant com aquest la roca queda coberta i la complexitat es multiplica ja que ni es veuen els parabolts ni la roca queda neta per a poder-hi ascendir amb facilitat.

La moralina final és una obvietat i és que no tots els tracks són per a tots els públics, però afortunadament si te n’adones a temps les oportunitats per gaudir de l’alta muntanya no s’esgoten!

Aprenent en una ultra de veritat: espectacular UT Emmona

La decisió d’estar a línia de sortida de l’UT Emmona va ser presa sense massa reflexió. Sabia que seria la distància més llarga a la que m’havia enfrontat mai, però quan el Raül em va proposar córrer-la com a preparació pel repte de l’any, l’UTMB, vaig dir que sí sense ni mirar-me el perfil. Després em van fer saber que el més preocupant no eren els 110kms, que també, si no que aquests venien acompanyats d’un desnivell positiu de 8300m. Però vaja, ja havíem dit que sí, i el més important, seria una prova de foc excel·lent per l’UTMB això segur.

Al km 18 saludant al Manu, que segueix tant com pot a l’icombustible Judit Lamas!

Arribem a Sant Joan de les Abadesses amb aquells nervis pre-ultra que no et deixen concentrar-te en res. Em tranquil·litza que per primera a vegada arribem amb temps. Ens podem situar bé, saludar a la família de corredors que ens anem trobant, recollir pitrall, preparar la bossa amb carinyo. Anar amb temps és una meravella. Fins i tot aprovem a l’apartat d’anar a dormir a una hora prudent així que sorprenentment aconseguim unes 7 hores. De tota manera al matí acabem fent tard, com sempre. Nervis per anar al lavabo, sentim que comença la música i sense ni adonar-nos-en ja estem creuant el mític pont de Sant Joan de les Abadesses, que sabem del cert que tardarem com a mínim 24 hores a tornar a trepitjar.

 

Ja hi patim ja, però també ens fem un fart de gaudir. Una alegria trobar-vos als avituallaments Laura i equip de Tallaferros!

M’anima molt tornar a fer equip amb el Raül, serà dur igualment, però compartit tot baixa millor. D’entrada em trobo prou bé, fa dies que noto el bessó una mica carregat, però res greu, em fa patir el Raül. S’està recuperant després de l’artroscòpia i 110 kilòmetres no són el millor test a totes llums. Però som així. Surto pensant que baixaré millor que ell, perquè aquest genoll el frena, però que a les pujades serà ell qui tibarà. Anem amb el Josep Artigas, expertíssim en la zona, que ens va donant valuosos consells de tot el que ens espera. Clarament em falta experiència per saber a quin ritme s’ha d’anar amb una ultra com aquesta, però sóc prou impacient com per convèncer-me de seguida que anem massa lents. El noto cansat, i pateixo perquè no portem ni 20 kms. Santa impaciència la meva! M’avanço expressament pensant que així no es gronxarà. Veig una noia darrere m’espero per xerrar amb ella. Ens expliquem una mica com anem i ens interromp un noi de darrere per dir-nos que anem desena i onzena o així, comptant la marató i la ultra clar! M’imagino que n’hi ha alguna més per davant, però igualment això em fa adonar que potser no anem a un ritme tan dolent. Començo a notar mal d’ovaris, paro a pixar i patam, se m’ha avançat la regla tres dies. No sé si és habitual amb altres dones, però últimament em passa a totes les curses grans, suposo que és la manera que té el meu cos de tornar-me el càstig que li estic fotent jo amb aquesta matxacada. No volies èpica?

Trobada d’amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Al Coll de la Marrana ens alegren un munt totes les cares conegudes que hi trobem. Però veig el Raül amb cara de rebentat total, em fot patir, insisteixo que es foti un gel, ell que pot! El Gerard de Klassmark ens recorda que no portem ni 40kms, tenim temps de sobres per revifar i tornar a rebentar si cal. Es fot un gel caducat de ves a saber quan, però el més important, és que fa efecte!! Coronem Bastiments i ens preparem per recórrer una bona part de carena. Espectacular és poc. Aprofito per anar fent pedagogia de com portar els pals de manera no assassina fins que me’n canso, mare meva quin perill. Aixecar el cap ho cura tot, però, estem ben rodejats de muntanya. Anem compartint metres, aquí no es pot comptar per kilòmetres, amb l’Eudald i Marc Camprubí, concentrats per no fotre’ns mal però anar saludant a coneguts que ens anem creuant. Ja veiem Núria, ben enfonsada a la vall. Mira que anar allà per tornar a pujar! Però vaja, forma part del tracte. A mitja baixada noto de cop una punxada darrere el genoll. Merda. Paro en sec, no puc baixar. Collons, no hem fet ni mitja cursa!

Afluixem ritme fins arribar a Núria fem avituallament gran, intentar menjar, i prendre’m un ibuprofè. Un cop més l’estómac està tornant a donar-me pel sac, portem 48 kilòmetres i amb prou feines he menjat. I a l’arribar a Núria amb un bidó ple, em fan veure que tampoc ho estic fent gens bé pel que fa a l’aigua. Menja i beu, sempre que diu el Martox! Beure ho puc fer, però menjar sempre em costa sempre en cursa. Mira que quan estic al sofà em costa poc eh?! Em concentro a disciplinar-me amb això, si vull arribar a peu, no hi ha una altra.

Sembla que menjar una mica i l’ibuprofè se m’ha posat prou bé, puc caminar així que sense parar gaire més temps del compte seguim endavant. Amunt que anem a pujar al punt més alt de la cursa. Per mi el tros més dur. Semblava que s’enfotessin de nosaltres , el collons de Puigmal no arribava mai. Aquella carena anava destrossant sense compassió els nostres càlculs optimistes de ser a les 20h, 20h i poc a Planoles. Un cop al cim, per si no fos prou l’alegria de coronar el Puigmal en si ens trobem allà dalt a la Dolo, jo no la conec, però em sembla la millor persona del món amb tota l’energia que desprèn allà dalt. El més important és que, per fi, comencem a baixar. No són ni les 21h i ja començo a tenir atacs de son. Quina creu. Per fi arribem a Planoles. Allà ens trobem el Babil i el Marc que ens alerten que fa molt i molt fred a dalt del Taga i que no deixen sortir a ningú sense gore i samarreta tèrmica. Sincerament no entenc com hi ha gent que, amb nivell de pota justa com nosaltres, és prou inconscient per enfrontar-se a aquesta cursa sense això a la motxilla. Passem el control de material i anem cap amunt. Queden dues pujades.

I l’enveja que feien els que es quedaven a Núria. Gràcies per la foto Puchy!

El final es fa dur, comença a fer vent i la sensació tèrmica va baixant. La primera pujada costa pels contrastos tèrmics: molta humitat a l’inici i un vent que entra fins el moll de l’os als trams de prat obert. Faig els penúltims +1000 de la nit xupant roda del Raül. Sí, tant impacient jo i al final és ell qui tiba del carro. Passet a passet sembla que puguem contar es metres. Ens posem la samarreta tèrmica per mantenir el gore eixut perquè alçada quedem aixoplugats del vent i no patim fred. Baixada mortal cap a Ribes i pit stop extrem per sortir Taga amunt. Redéu quina pujada! Jo no la coneixia però el Raül me n’havia fet cinc cèntims d’un dia que va fer doblet. Els últims bonys són extrems i el vent bufa amb fúria i ens posem guants i gore. Una tenda al cim voleia sense control, el quadre és dantesc.

Ara, ja hi ha la meta a tocar i portem més de 90 kilòmetres a les potes, endavant, no hi ha més. El mal de genoll i ovaris és suportable i trotem amb alegria a les baixades. Jo no entendria un ultra acabant caminant però el Raül tira emocionat perquè sempre acaba com els llimacs que anem esquivant. A 7km de l’arribada trobem un tio rebentat i el saludem. Torna la salutació amb poc ànim i és el Rubén! El fèiem a St. Joan però va fulminat de cap. S’enganxa flipant de que correm però de seguida ens avança i ens fot un minut per kilòmetre des d’allà a l’arribada. Ens alegra la injecció moral que li serà pel mitic. Seguim al trote i fem els dos trams de +130 i +170 del perfil. Els fem bé però teníem l’esperança que no fossin certs. Gairebé 25h després tornem a creuar el pont de St. Joan de les Abadesses i creuem la meta com a tercera parella mixta. Estem eufòrics i ho celebrem amb cervesa artesana i felicitant a la gent de l’organització que està de guàrdia.

Poc pensàvem poder fer podi a Emmona. Increïble fer-ho amb tan bona companyia i poder fer el nostre petit homenatge a l’Iñaki. Et recordarem sempre!

Anem a la dutxa i començo a pencar. Sí, havia de fer un seguiment en directe de la cursa de Vallibierna i amb la trempera començo a enviar watts per compartir fotos. Per sort la rauxa s’apaga i podem dormir dues hores. A les 10:30 ens rentem la cara i més posts per la feina. La rebentada deu ser tan recent que encara no me la noto. Pujo al podi com a segona sènior (no penseu pas que vaig fer 2a, només que les absolutes anaven a part!) i amb el Raül com a tercer equip mixte. Felicitat absoluta i trofeu i pernil cap a casa!

Moltes gràcies a tota la gent que participa en aquesta organització i en especial al Jordi que vetlla per totes les corredores i ens fa sentir realment importants. Enhorabona a totes les que ho han intentat i, sobretot, que les no han pogut que  ho tornin a provar. I mil gràcies a tots els amics i amigues que estaveu pendents de nosaltes, sobretot els que miraveu les actualitzacions de facebook i web des de l’Stroika 😉

L’aventura de perdre’s a la Mallorca 312

312 kilòmetres de volteta

Una festa major d’Artà el passat agost va ser suficient per saber que havia de fer la Mallorca 312. L’únic inconvenient és que només havia pujat a una bicicleta de carretera una vegada. De fet, fins un parell de mesos abans de la cursa la meva inquietud era saber si aconseguiria anar amb botes de ciclista. Aprenc més o menys a anar en bici aprofitant alguns viatges a la feina a Igualada, fent algun portet i una tirada llarga de 170kms. Així que m’inscric a la Mallorca 312 sense la més mínima idea de si seria capaç de fer-ho, però ben motivada per viure l’aventura amb els tarats de Bike & Pons. L’avantatge d’aquesta edició de la cursa és que permetia escollir si volies fer la curta (una curta de 167 kilòmetres xD) o la llarga (els 312 que fa el perímetre de l’illa) al kilòmetre 90. Jo em feia la prudent dient que tiraria per la curta si no em trobava ben fortes, però totes les que em coneixeu una mica sabeu que quan vaig de persona sensata tinc menys credibilitat que un koala bevent aigua.

Quatre bicicletes, un tàndem i dos carritos cap al Port de Barcelona

El que ja està decidit és que anem cap a Mallorca, i el millor de fer-ho amb els tarats de Bike & Pons és que el que podria limitar-se a ser una cursa d’un dia es converteix en una aventura de cap de semana llarg. Dijous a quarts de vuit sortim de la botiga direcció el Port de Barcelona. Arribem amb 60kms a les potes i amb la rebuda d’en Patillades, la Cristina, la Miri carregats de birres i amb l’Esteban a punt per sumar-se a l’aventura. Muntem campament al restaraurant del vaixell i ens despertem amb un bon diluvi a Palma. Ocupem un bar tot esperant que amaini, però no ens en salvem i arribem a l’hotel xops com pollets, però per fi ja veiem la línia de meta! En total acumulem una kilometrada considerable abans de l’etapa reina de l’aventura: els 312 de Mallorca. El dia D em desperto amb l’estómac remogut i tots els símptomes d’una regla imminent però sé que a la que trobi el trencall que separa la curta i la llarga, tiraré cap a la llarga. Impressiona veure les 1800 bicis plegades i un carregament d’alemanys disposats a passar el dia sobre la bici. Jo no sé com se surt normalment a les marxes cicloturistes aquestes, però pel meu gust van sortir com si només haguessin de fer 10kms. Poc a poc vaig agafant el meu ritme, al costat del tàndem del Raül i l’Enric. La primera part de la cursa és la més maca, portets que no piquen massa i unes vistes precioses de la serra de la tramuntana i el mar. Una delícia. Em fa mal la panxa però vaig tirant bé. Arribo al primer avituallament i em torno a trobar amb l’Enric i el Raül. Passem per llocs preciosos però no puc ni parar-me a fer fotos, tot i anar a un ritme prou bo per acabar, el tall de les 14hores apreta fort. Així arribem al trencall que divideix les curses i patapam Martona cap a la llarga.

Comencem a pedalar, encara amb el somriure

Vaig bé, em trobo amb ganes de bici. A les pujades puc anar fent sense patir excessivament i a les baixades gaudeixo com mai. A més encara que no tingui massa idea d’anar amb bici això de passar-me el dia sencer en cursa no em ve de nou, així que el coco va bé. El que costa més és el pla, i sé que n’hi ha molt. M’anima molt anar-me creuant amb l’Enric i el Raül, a ells els costa pujar i els puc avançar, però baixen com animals, així que m’atrapen ràpid. Allà em vaig trobant amb grups, tothom em diu que m’he de sumar a un grup i anar a roda i no sé què més, però no em surt. Em despisto, els perdo i després apreto per tornar a enganxar-los. Fins i tot des dels cotxes em criden que vagi amb grup, així que em disciplino per enganxar-ne un i no perdre’l. Estem entrant a Palma i enganxo un grup de matxirulos que criden a totes les dones que passen pel carrer com si no n’haguessin vist mai a la vida. Només em faltava això per tenir més ganes de despenjar-me que mai. Així que definitivament passo de grups, i vaig fent a la meva, encara anar fent la goma amb el tàndem. A una pujada apreto i els deixo enrere. Quan porto una bona estona sola, em ve un pensament al cap, ‘t’imagines que t’hagis perdut?’ Deixo el pensament enrere i segueixo endavant. Només estant marcats els trencalls, així que passes kms sense veure cap marca. Així que arribo a una rotonda sense senyalitzar, les meves sospites es converteixen en evidències. En algun punt de la cursa, m’he oblidat totalment que havia de mirar fletxes. A més no m’havia molestat ni a mirar el recorregut, així que em trobo perduda, sense tinc cap tipus d’informació de per on va la cursa i no tinc clar on sóc.

Els del tàndem feien bona cara, llàstima que els vaig perdre

A la que em trobo un home amb un gos l’assalto a preguntes. El tio no sap de què coi li parlo, el seu gos em borda i al parar de cop no sé què he fotut que se m’ha encallat la cadena a tope. Em trobo allà miserable total, truco al Raül que no hi pot fotre res, no sé on sóc i ell segueix en ruta amb tàndem. Ara com a mínim ell sí que sap cap on he d’anar, direcció Porto Cristo i d’allà Artà. Així que veig un cotxe de la poli i li demano per Porto Alegre. Em diu que per arribar a Porto Alegre en bici ho tinc malament, i que passi de Porto Cristo que no em compliqui i que vagi a Artà per una altra banda que tardaré molt menys i que igualment ja estic fora de cursa. Un cop aconsegueixo desencallar la cadena dels pebrots segueixo resignada en la direcció que m’ha dit el poli. Al cap de dos segons m’escolto, sé que això no és el que vull fer. Així que giro cua i a desfer camí. Vaig a buscar el trencall dels collons. Vaig tirant tot maleint-me per estar tant empanada. Vaig cap a Porto Cristo aquest. Em truca el Xisco, l’organitzador de la cursa, el Raül li ha explicat que m’he perdut, i em demana que què vull fer. Jo ho tinc claríssim, arribats a aquest punt, si em deixa, jo vull arribar pedalant. Em diu que tiri milles doncs, clar el problema és que ara ja està desmarcat i jo m’he perdut amb marques i tot, així que tinc molts números per tornar a liar-la. Davant el dubte vaig molestant al Raül que m’indica per on passa la cursa. Arribo a l’avituallament de Porto Cristo, m’esperen a mi només, tinc els escombres davant i tot xD Omplo aigua i tiro sense ni menjar. Apreto pedalant a fondo, i em va venint la imatge de l’Almudaina. Que en fa d’estona que vaig sola! Em passa al costat un cotxe de protecció civil jo segueixo immersa amb els meus pensaments quan sento des d’un megàfon ‘Marta! Com vas?’ Em quedo flipant, aquesta organització és increïble! M’intenten convèncer que pugi al cotxe. Tinc clar que arribo a Artà pedalant i si l’organització em deixa, a meta també. M’acompanyen fins a Artà, quan ja estem arribant veig també el Llorenç amb moto, ostres com m’alegra veure una cara coneguda! M’anima i avança cap al poble.

 

Visca els artanencs i artanenques! Que n’aprenguin!!

La rebuda d’Artà no l’oblidaré mai! Tothom cridant, aplaudint-me, animant-me. Encara no he baixat de la bici que ja tinc una birra a la ma. Envoltada de cares conegudes deixo totalment enrere aquelles sensacions de quan m’he trobat per allà perduda. Em prenen la birra per mantejar-me i au, a tirar milles, apretant les dents, però amb un bon somriure! Que queden menys de 30 kms per arribar a meta. Va caient el dia, però jo no em puc queixar pas, tinc un cotxe de protecció civil fent-me seguiment personalitzat. Després de les penúries passades que em cuidin tant m’emociona fort. Començo a veure cartells, 10kms per meta. Colló!! Amb 318 ja a les potes veure això em fa saltar una altra llagrimeta. Després de tot, arribaré! Entrem al poble, i la rebuda també acollonant. Entro a meta! Última, ultímissisma. Dubtava molt de si seria capaç de fer 312 kms i creuo meta amb 328 kms a les potes. Després de totes les abraçades si que no aguanto més, fart de plorar a meta. Indescriptible. Entre feliç, desgastada, emocionada d’haver-ho aconseguit, però cansada, molt cansada dels nervis passats. Perdre’s és una merda, però ostres, només per la rebuda d’Artà va valdre molt la pena! I el més important, és una cursa dura, però no cal ser un ciclista expert per acabar-la i l’experiència que t’emportes és inoblidable.

A punt (de fet, no) per encarar la darrera etapa de l’aventura

Ara, el més dur de tot plegat arriba l’endemà. La cursa ja s’havia acabat, però l’aventura de Bike & Pons, no, encara faltava d’arribar al port. No sé si heu fet mai més de 300 km en bici, però un cop a sobre, mira vas fent, però l’endemà el que menys de gust et vé és tornar a posar el cul sobre el seient de la bici. Ara, si s’ha de fer, es fa. Això sí, amb menys pota que mai. Intento pedalar, però no avanço. Amb paciència acabem arribant al port, aquí sí que s’acaba una aventura inoblidable, vaixell i a treballar. La tornada cap a Manresa en tren, tot i que si per l’Enric fos arribaríem a Miriam Ponsa pedalant. Però vaja, això potser ho deixem per l’any que ve, que cada any toca afegir-hi una mica d’emoció, així que ves a saber què ens espera a la propera Mallorca 312! Sigui com sigui, l’any que ve, el dijous abans de la cursa esperem ser molts més disposats a compartir l’aventura.

 

 

 

****

Vam recórrer Mallorca amb un crespó negre al pit en record de l’Iñaki, amic koala de somriure honest i aventurer incansable, que ens va deixar sobtadament. Pocs dies després, de manera inexplicable, tornàvem a perdre una persona estimada, el Joan Pi, amic, company, veí. Algú que com l’Iñaki es fa un lloc al cor de tothom que té la sort de creuar-se en els seu camí. Dues pèrdues que ens han deixat glaçats, enrabiats i impotents. Davant d’això l’únic que ens queda és intentar aprendre una mica d’ells i la seva bondat, així que sense cap ganes de dir adéu, només se m’acut donar-vos les gràcies per ser exemple

****

Puja-baixa al Mont Blanc II. La tornada al fons de la vall

[Continuació de Puja-baixa al Mont Blanc I L’ascensió des del fons de la vall]

Al refugi lliure de Valot, ja amb el cim enrere.

Amb la satisfacció de qui té mig camí fet, encarem la segona part de l’aventura: la tornada al fons de la vall. Menys exigent, clar, però amb el cansament acumulat que portem som conscients que serà dur i que se’ns farà llarg. Estem físicament bé, així que després de les 11 hores de pujada esperem estar-ne entre 8 i 9 de baixada, més o menys el mateix que marcava la nostra guia de referència. Però com a les ultres no val la pena mirar el final des de dalt, si no anar tenint petites metes, els punts de referència, que si no la més motivada es desespera. Així que preveiem fer aturades, encara que siguin ràpides, als mateixos punts de referència que havíem marcat a la pujada. I els que facin falta, és clar. I de moment el primer és el refugi lliure de Valot. Fem el descens amb neu rapidíssim, no costa gens ni mica, només que cal passar la gent que encara va pujant, no precisament poca, i avançar alguns dels que baixen. Però no hi ha cap aresta especialment estreta i fàcilment es pot anar fent via excepte quan ens creuem amb mig centenar de militars carallots que esbufeguen com  mamuts.  Al refugi lliure preferim fer una aturada de mínims, ja que hi ha bastanta gent i a més ha arribat un helicòpter de rescat. Fa de mal parar, de manera que traiem les galetes i les anem compartint tot baixant. El segon punt de referència és el refugi de Goûter. Tampoc hi ha cap complicació, encara menys, de fet. Aquí ja no hi ha arestes i la neu està bé. A més es pot marrar fort, així que avancem a bon ritme. El sol brilla i ja no queda rastre del fred que havíem passat unes hores enrere per aquests colls.  Al cap de poqueta estona arribem al refugi vell de Goûter, per anar al nou t’has de desviar del camí, i tampoc hi havíem d’anar a fer res. La baixada està sent molt còmoda i fàcil, estem més que contents, eufòrics, però encara falta un bon tros, ho sabem perfectament. Al refugi ens traiem capes de roba i l’equipament alpinista  i el Raül canvia les pesades botes que porta per unes vambes. Jo com que ho he fet tot amb unes botes toves bastant lamentables no m’ha calgut carretejar un calçat més còmode. Però només anar vestida com normalment a la muntanya, ja em relaxa bastant.

I això és la bolera

Així encarem la baixada de roques que ens ha de portar una vegada més a la temuda bolera i al proper punt de referència, el refugi de Tette Rouse. Aquest cop, a plena llum del dia, i amb la gent que ens anem creuant (sobretot en direcció contrària) tenim clar que no perdrem el camí. El pitjor, però,  no eren els blocs i les cordes que es succeïen a cada tram (a la pujada no en vam fer tantes per la marrada que vam cometre per error), sinó els guies tot tocats i posats que arrossegaven senyores de mitjana edat o turistes fora de forma com si fossin bous tibant una pesada càrrega. Bé, de fet, els qui bufaven com búfals eren els tibats que suposem anaven a fer nit al nou Goûter. I nosaltres, que anem avançant com podem, per fer via i passar aquest tram, que es fa bastant pesat. I mig atropellant grups que pugen, patapam, mal gest al peu, amb petit crec incorporat, i que una que a base de fer esport i lesionar-se ja es coneix una mica, autodiagnòstic clar: esquinç. Davant de la gent menteixo obertament, ‘I’m ok’, però ja li dic al Raül, que això no té bona pinta. Però puc caminar (això també ho he ‘après’ de fer esport i lesionar-me) i segueixo tenint ganes d’arribar a la bolera, per passar-la d’una vegada sense haver-hi de tornar. Aquest cop, a més, per afegir-hi una mica més de tensió, sí que veiem un parell de despreniments. Pel que hem llegit, no són res, però que no t’enganxin al mig del pas. La gent que està més amunt crida prou fort, i els que estem a mig camí ens fem eco dels crits per avisar els que es troben a la zona crítica. Quan hi hem arribat hem vist un parell de despreniments, cosa que fa que, com a mínim jo, encari la bolera encara més tensa que a la pujada. Tenim la sensació que  a la pujada ens hem desviat de la ruta bona i hem anat una mica més amunt del compte. Ara a plena llum del dia pensàvem que es veuria clar el camí, però no és així. La gent passa per un parell de vies diferents, òbviament seguim al guia, que segur que no s’arrisca un pèl. Però per on passa ell hi ha una mica de neu, i ens fa patir que no rellisqui. Passo jo primera, piolet en mà per si rellisco. Passo prou bé, però arribo taquicàrdica, com abans. Clavant bé els peus, marcant fort a cada passa i passant el màxim de ràpid possible, però amb seguretat. Li dic al Raül que si fixa bé els passos, es passa bé, però el tiu després de veure que pot passar bé al fer la primera passa s’emociona i vol avançar més ràpid del que toca, total, que patina i ha de clavar el piolet. I allà et teniu, vivint la seva primera lliçó d’autorescat en plena bolera. Afortunadament se’n surt i jo no ho veig. Sort que teníem els piolets a mà, a aquest punt els guardo a la motxilla del Raül i encarem l’últim tram de neu tova que és el que ens ha de dur fins el camí pedregós que ens portarà a l’estació de tren.

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-‘

Parem on s’acaba la neu a fer un entrepà i jo em poso una mica de neu al turmell tocat, està inflat. Noto que és un esquinç força diferent que els habituals, intueixo que el fet d’haver-me’l fet amb botes altes hi deu tenir a veure, però poc imaginava que l’arrossegaria tant com ho estic fent. Toca ibuprofè, que ens falta un bon tros per endavant. La baixada que segueix es fa prou ràpid, seguim trobant força gent, sobretot en direcció contrària, però no tenim dificultats per avançar. Així arribem ràpidament a l’estació de tren. Important és que per fi hi ha un lavabo :_) Parem a fer un altre entrepà i seguim baixant. Ho tornem a fer per la mateixa via del tren, fent cas omís dels avisos que ho prohibeixen. Però ens han dit que és el millor camí. Així que li fotem. El Raül va davant i em fixo que no porta els piolets que li havia guardat a la motxilla. Merda. Ho penso i ho dic. Creuo fort els dits perquè estiguin  a l’estació, que és on hem fet la parada gran. Sé que no hi seran, ja que si ens haguessin caigut a les pedres haurien fet soroll. I no hem sentit res. El més probable és que hagin quedat a la part de neu de després de la bolera. Fins allà està clar que no pujaré, però em sento amb l’obligació de tornar a l’estació per si de cas. Per lluitar-ho una mica, com a mínim. I així ho faig. Deixo el Raül a peu de via i pujo corrent cap amunt. Com era d’esperar no els trobo, així que torno de mala llet a córrer cap avall i em trobo el Raül, estirat, em diu que ha descansat una mica però que un dels maquinistes li ha fotut una bona bronca per estar allà. Així que pensem en baixar el màxim de ràpid abans que ens torni a baixar un altre tren. I sortim del costat de la via al límit. Millor, que així ens estalviem una bronca. Ben bé, l’últim que em faltaria, que entre l’esquinç i els dos piolets (que ens havien deixat) el balanç ja és prou negatiu. I el pobre Raül paga el meu mal humor, però és que em fa tanta ràbia haver perdut els dos piolets, per no haver vist una merda de gometa de la seva motxilla que hauria d’haver tensat!

Baixo enfadada amb mi mateixa. A més l’eufòria del cim s’ha anat perdent amb el desgast de la baixada. Ara ens queda poc, però ja es comença a fer tard i les ganes per arribar són immenses. Tenim ganes d’arribar al bosc de la por, l’últim tram de l’aproximació. Quan hi arribem, ja no ens sembla ni tant de la por, ni ens fixem en els llimacs ni res. Només tenim un objectiu, l’església de Les Houches

L’arribada al fons de la vall no compta amb l’espectacularitat de fer el cim. L’eufòria tampoc és la mateixa després de 20 hores d’esforç. Però al trepitjar de nou el punt de partida et sacsegen totes les emocions del camí i a més la satisfacció d’haver aconseguit el repte que tant ens havien dit que era impossible. La satisfacció d’haver-ho lluitat. D’haver-ho passat malament, però haver-nos mantingut fidels al nostre objectiu. D’haver viscut un dia intens, compartint moments complicats i haver retornat, sans i estalvis un altre cop al fons de la vall. En definitiva, d’haver viscut una experiència que no oblidarem.

Puja-baixa al Mont Blanc I. L’ascensió des del fons de la vall

Previsió de temps d’ascensió al Mont Blanc

Vam arribar a Chamonix amb la sensació d’estar ben aclimatats i preparats físicament i mentalment pel repte que ens havíem posat: puja-baixa al Mont Blanc sense refugis ni ajudes mecàniques. Sabíem que era un bon repte i tot i que bones amistats amb molta més experiència ens ho desaconsellaven, teníem clar que ho volíem intentar. Aixó sí, amb els mínims riscos possibles, prenent-nos-ho seriosament i amb una bona aclimatació. Després de llegir diverses ressenyes i en especial la que va ser la nostra inspiració, l’ascensió exprés al Mont Blanc de Todo Vertical (més gràcies!) vam fer una previsió de temps de pas a diferents punts de referència que si tot anava bé podíem assumir segur. Ara només calia esperar el dia perfecte. Semblava que era dimarts, però a última hora, les condicions es van girar la previsió de vent al cim de fins a 80 km/h ens va fer descartar el dia. És la seguretat que et dóna anar-hi sense pressa ni data d’atac fixada: tens tot el temps del món per esperar el dia perfecte. Però estem de sort i sembla que aquest ja és l’endemà mateix. Encara es preveuen ràfegues de vent d’entre un 20 i un 40% que faran disminuir fort la sensació tèrmica, però el cel serà net i serè.

Una vegada més discutim hora de sortida. Mentre jo aposto per sortir a mitjanit, el @raulkoala defensa sortir a les 22h. Jo volia retrassar l’hora per evitar passar hores de matinada en alçada i ell, en canvi, molt encertadament, volia avançar l’hora perquè sabia perfectament que l’espera es faria eterna i que per deixar que els nervis ens consumeixin esperant l’hora pactada, més val sortir.  De nou fem un ‘nipatinipami’ i acordem sortir sobre les 23h. Ell ja avança que serà abans segur, perquè estarem dels nervis. Passem el dia neguitosos, admirant el Mont Blanc des del fons de la vall, des d’on l’hem de pujar poques hores més tard. Es confirma que el @raulkoala tenia raó, l’espera desespera, que diuen. Després de matar l’estona a Chamonix, anem ja cap a Les Houches, on dinem i confiem poder fer una migdiada que som incapaços de fer. Cap a mitja tarda, optem per baixar al poble a fer un cafè i xupar una mica de wifi a algun bar. Just ens escrivim amb @jordisaragossa, amb qui coincidim per fer-la petar una estona. Encara que sigui per seguir amb el monotema Mont Blanc, només per xerrar amb una persona que no siguem nosaltres dos ja val la pena.

Sortida de l’Église Saint Jacques Baptiste de les Houches. A les 22.30h

A més ens dóna bons consells. Precisament el dia que ataquem nosaltres fa just un any que ell va pujar-hi, així que ens explica la seva experiència. Ens va molt bé sobretot perquè ens alerta de l’absència d’aigua durant tot el camí. Efectivament, cal carregar-la tota des de baix si no vols comprar-ne als refugis. També ens explica com va viure el pas per la bolera, el que em té més preocupada. Amb la tonteria passen els minuts i comença a fosquejar, així que retornem cap a la furgo. Encara hem de preparar el sopar i els entrepans i revisar per enèssima vegada les motxilles. Un cop tot fet, cap a les 22h i poc baixem al poble, que la sortida ha de ser des de l’església. Ens sorprèn que estigui oberta així que decidim entrar-hi. No ens encomanem a la verge, però el @raulkoala aprofita l’avinentesa per demanar-li al cura a quina alçada exacta estem ja que el GPS no acaba d’atinar Evidentment el senyor no acaba d’entendre massa ni què hi fotem allà amb frontals ni perquè li demanem a ell l’altitud i se’ns treu de sobre amb educació dient que sí que sí, que estem a 1010. Bé, doncs ja amb tot a punt a les 22.30, posem crono i cap amunt, hem d’arribar a 4800.

La primera aproximació és un bosc que fa el seu rotllo, com a mínim de nit. Els cartells de perill per esllavissada entre arbres tot tètrics no pronostiquen res de bo. I el camí plagat de llimacs, tampoc. Mentre anem sumant els primers metres de desnivell ens distraiem mirant les diferents mides i formes que tenen, conscients que a la baixada ens arrossegarem com ells. Amb aquests pensaments anem fent via i contrastant una vegada més que si el @martoxkoala és ídol i messies de la muntanya és perquè s’ho ha guanyat a pols:  anem complint la seva regla dels 500 metres de desnivell per hora (quan estàs rebentat o portes pes), paraula de Martox. Més tard hem ho hem contrastat amb ell i per la nostra decepció es veu que són 600, així que no som tan bons com volíem creure. Sigui com sigui, anem sumant desnivell fins arribar a l’estació de tren. Un parell de cartells ens alerten que no es permet pujar a peu per la via, però pel que hem llegit és la ruta més ràpida i fàcil. I total, de nit, no sé pas a qui podem molestar. El camí és curt, però fa de bastant mal caminar entre aquelles pedrotes típiques de via de tren, però no hi ha més, amunt fins arribar a l’estació de dalt, el nid d’Aigle (2362), on la majoria d’alpinistes comencen l’ascensió. No tardem massa, anem sobre el temps previst, una mica millor i tot. Vam fer bona feina fent els càlculs i l’estem fent caminant.

I el Raül va tornar amb aquesta cara després de l’ensurt de la caiguda

Seguim pujant, fins a trobar el proper punt de referència: el primer refugi, el Tette Rouse (3167). Comptem que hi tardarem un parell d’hores. A mitja pujada jo començo a notar fred, així que m’aturo i em poso el gore i guants més gruixuts, no és una nit freda, però corre un aire que fa que la sensació de fred s’intensifiqui. Però el que em fa patir més no és el fred, sinó la son. Fa hores que pujo badallant. Podria adormir-me a qualsevol racó, però cal caminar. Penso que aviat pararem i somio en la cafeïna de la primera coca-cola que compartirem. Però les ganes de parar i la inexperiència ens porten a aturar-nos al pitjor lloc. Passat ja el refugi, i veient el de Goûter a dalt de tot d’una forta pujada pedregosa. Jo vull parar abans de la bolera. Ho necessito. Vull afrontar-la el màxim de relaxada possible i això vol dir, entre altres, sense gana ni set. Em fa patir que no ens n’adonem tot de nit i que ens aturem massa a prop de la zona perillosa. Tot i el que ens han explicat i hem llegit em feia patir que no identifiquéssim la zona de perill. Així que cometem l’error d’aturar-nos a una zona desprotegida, on l’aire corre fort, i agafem fred. Un fred que ens acompanyarà una bona estona ja que queda encara molta nit per endavant. Fem l’entrepà ràpidament i ens apropem cap a la zona rocosa. Allà tocarà passar la bolera. Noto que se’m va accelerant el cor. Per si no ho coneixeu la bolera és un corredor, curt, d’uns 100 metres, però molt perillós ja que el desgel fa caure pedres des de més de mil metres d’alçada. N’hem llegit bastant i ens han explicat moltes coses de com passar aquest punt amb la màxima seguretat. No hi ha cap mètode infal·lible, però la consigna és clara: passar el màxim de ràpid possible amb seguretat. Sense arriscar, però sense passar-hi més temps de l’estrictament necessari. I sobretot mirar amunt i escoltar amb atenció el mínim soroll. El Raül passa primer, ràpid, quan me n’adono ell ja l’ha creuada i jo encara estic a la meitat. Veig que ell encara es sorprèn més que jo que vagi tan lenta. No estic paralitzada, però vaig amb molta por. No hem sentit ni un soroll, no hem vist cap despreniment, però camino amb molta tensió. Un cop passada la zona de risc (sí que està ben senyalitzada, hi ha cartells que mostren com assegurar-se i tot) m’he d’aturar. Se m’ha accelerat el cor, i em em costa agafar l’aire. Sí, és un moment, però quin mal moment.  La sensació que no pots fer-hi més que esperar que just aquell moment no caigui cap pedra et fa plantejar fins a quin punt val la pena. I sobretot, com pot ser que no hi hagi cap via alternativa, fotria 500 metres més de desnivell si calgués per evitar-ho!

Fa fred, però per fi comença a despertar el dia

Són sobre les 3 de la matinada  i sentim que ja hem creuat la zona més perillosa. A més ja ens anem creuant amb gent que baixa, també alguns que surten del Tette Rousse. Sembla que el refugi de Goûter estigui a prop, però no, no ho està. Hi ha una bona grimpada fins arribar-hi. Tenim la bona llum de la lluna quasi plena i anem amb frontals i seguint el que creiem que és el camí. Jo vaig davant, ja que grimpant estic més àgil que el Raül, porto una motxilla amb molt menys volum i bastant menys pes. Seguim el cable de vida, però quan el perdo no em sembla estrany ja que la grimpada em sembla fàcil i entenc que senzillament no n’hi ha. A més vaig amb la seguretat de seguir les marques vermelles. Però m’estic equivocant. Ni hauríem de deixar el cable de vida, que segueix per una altra banda, ni estem seguint marques vermelles, sinó molsa. Tan estúpid com perillós. Veiem al gps que tenim el camí bo a 10 metres cap a l’esquerra. Hem d’anar cap allà. En la majoria de casos el millor que es pot fer és desfer el camí, però no ho fem. Trepar sovint és més complicat que destrepar, i els passos que segueixen tampoc són difícils, però suficient perquè no es puguin fer amb seguretat amb els pals a les mans. Anem fent, primer un i després l’altre, passant-nos els pals. Jo vaig avisant al Raül d’on agafar-se bé procurant escollir els trams més fàcils i redirigint-nos cap a recuperar el camí, a l’esquerra. Amb aquestes que de cop passo un tram una mica més complicat, però ja quasi hi som. Passo, li dic que faci oposició per avançar, no em sembla difícil. Però és de nit, ens hem equivocat i ell porta una motxilla gran. Amb aquestes que de cop sento un crit. I que el cor se m’atura. El Raül ha caigut, no sé com, no sé de quina alçada, però he sentit el crit. El crido, baixo!!! Em diu que no, que ja puja. Puja amb una cara que no l’hi havia vist mai, espantat. No ha passat res, no hi havia pati. Però els dos sabem que hauria pogut passar. Ens abracem. Ens hem equivocat i ho hauríem pogut pagar molt car. Sempre, sempre ho hem de tenir present, qualsevol petit error o distracció a la muntanya t’ho pot costar tot. Afortunadament en res i menys ja hem recuperat el cable i el camí, però del encara no ens hem recuperat és de l’ensurt. Seguim amb màxima prudència, mirant constantment el GPS i sense perdre el camí, així arribem al refugi vell de Goûter. Seguint el camí tal com toca, la grimpada no és gens complicada. Però de nit cal màxima atenció per no perdre el camí, no perdre de vista el cable de vida i contrastar amb el GPS.

I seguim pujant rodejats dels Alps

Ja al vell refugi de Goûter ens posem grampons i ens encordem. Encara es negra nit i bufa vent. Jo ja porto tota la roba posada, menys una segona tèrmica i les malles tèrmiques. Avancem. A les parts que estan descobertes el fred gela. Jo vaig amb botes toves, les úniques que tinc, i els dits se m’estan gelant.  M’agradaria que fos més tard i que faltés ben poc perquè s’aixequés el dia. Però tampoc falta tant. Prou mal moment perquè al Raül li salti un grampó, amb el fred que glaça ens sembla més temeritat aturar-nos a posar-lo bé allà que no pas esperar un lloc una mica més arrecerat. El trobem, operem amb la màxima rapidesa que podem. El fred és intens, però afortunadament els minuts passen i aviat ens escalfarà el sol. Al cap de res i menys ens acaronen les primeres llums del dia (per fi!), veiem el poble, al fons de la vall, que en fa d’hores que caminem! Espero arribar aviat al refugi lliure, el de Valot (436″) . Des del refugi de Goûter havíem comptat aproximadament un parell d’hores i mitja, així que falta poc més d’una hora, estem clavant els temps. A aquest punt ja fa estona que ens estem trobant a força gent, la majoria han sortit del refugi de Goûter. Nosaltres anem a bon ritme, afortunadament no estem patint gens de mal d’alçada, així que estem contents amb l’aclimatació que hem fet. Arribem al refugi de Vaot i ens mengem un altre entrepà, que amb la previsió d’estar sobre les 20 hores en ruta anàvem ben preparats de menjar.

Arribant al cim amb les emocions a flor de pell

A partir d’aquí tenim dues hores fins a fer cim. I ja no fa fred, però seguim ben abrigats, quan ha calat el fred és difícil treure-te’l de sobre. Vaig jo davant i poso la directa. Podem aguantar un bon ritme després de ja 9 hores en ruta ja estem passant els 4400 i seguim sense mal d’alçada. Així que fantàstic. Estem tan emocionats que aquesta última apretada amb prou feines costa, només visualitzem el cim, que ja és a tocar. L’arribada al cim, després d’11 hores d’esforç ininterromput, em posa la pell de gallina i em fa saltar les llàgrimes. Arribo sanglotant i tot. I sé que el Raül, compartint cordada uns metres més enrere, està igual que jo. Encara no són les nou del matí i ho hem aconseguit. Som a 4810. Hem passat fred, hem tingut un ensurt important, però ens n’hem sortit, amb el temps previst i trobant-nos bé per afrontar la baixada amb seguretat. Corre aire, però ja no fa tan fred. El dia està claríssim, ni un núvol i unes vistes espectaculars. El millor premi per l’esforç patit i compartit. Sentir-te als sostre dels Alps, respirar aquell aire i omplir-te de muntanya. Fem les fotos de rigor, intercanviem impressions amb una parella que porten una estelada deu vegades més gran que el nostre drapet i al cap de 15 minuts encarem la baixada. Hem aconseguit mig repte, però ens queda l’altra meitat, tornar al fons de la vall.

I al final vam poder admirar els Alps des del seu sostre

Rialp Matxicots Extrem: patint com mai a una cursa espectacular

D’una ultra que comença amb una visita d’urgència a l’acupuntor no se’n pot esperar res més que la certesa que patiràs de valent. I més si es tracta d’una UT tan dura com la Rialp Matxicots Extrem amb 82kms i +6000 amb un terreny exigent d’alta muntanya. Però no estar a la línia de sortida no era una opció, si el mal persistia ja abandonaria. El turmell inflat d’un esquinç que em vaig fer tot baixant el Mont Blanc estava cantat que em faria la guitza. Ja feia més de tres setmanes i la meva teoria del ‘ja es curarà sol amb un mica de repòs’ estava fent estralls. Per si això fos poc el dimecres no em vaig poder estar d’afegir-me a una aventura que recordaré sempre La via catalana a pedals. Si bé jo no vaig completar els 380kms de via com la resta de companys d’aventura, fer-ne 150 el tercer dia que tocava una bici de carretera ja era ser una mica un excés. Així que els quàdriceps estaven ben carregats. Resultat d’aquest seguit de despropòsits: arribar coixejant a la consulta nòmada del millor druida que podem tenir: el @santitant. Em va matxacar una mica, quatre agulles i la veritat és que només baixar del llit ja notava la diferència. Caminava pràcticament sense mal. Així que au, cap a la zona d’acampada a sopar i a descansar el que es pugui que a les 4.30h sona el despertador.

+2000 només sortir de Rialp #ambílusio

De bon matí em feia una mica de mal, no tant com la nit abans i m’aferrava a les les paraules del Santi,” no pateixis que un cop calent, ja no notaràs res”. I amb 82 kms hi ha estona de sobres perquè s’escalfi! I per si tot això no fos prou, em ve la regla just abans de sortir. Us pot semblar una informació innecessària, però no, no ho és. Perquè és una putada i els qui no teniu ovaris no sabeu fins a quin punt. Sigui com sigui  a les 5.30h ja estem a la línia de sortida, amb ganes d’arrencar. Surto amb el @raulkoala.  El plan era que ell em tregués tres hores ben bones, això no sé si ho hauria pogut fer, però un parell de ben bones segur, i és que el tiu ha tornat dels Alps amb una pota que no se l’acaba. Però no cal conèixer-lo gaire per saber que és un tros de pa i  va ser incapaç de deixar-me enrere ni un moment (per molt que li insistís perquè tirés milles). Sortim preparats per encarar la pujada més dura de la cursa, la veritat és que és estic molt a favor d’atacar el desnivell més xungo només sortir quan encara vas mig sobada. Però al lloro amb la pujada, per arribar als quasi 2900 del Montsent n’hem de suar  +2000! així que paciència, segons els gestos noto algunes molèsties, però res greu. A mitja pujada ens comencen a passar els primers de la marató, que van a un ritme infernal. Així arribem a un tram més tècnic on sentim els crits d’un noi que brama ‘cap a l’esquerraaaaa’ no n’hi ha per menys, si no es va en compte els corredors de dalt llancen pedrots als de baix de dimensions considerables. El record dels nervis passats a la bolera és inevitable. Aire i amunt. Quan ja veiem el cim sentim uns crits que sí que fan il·lusió, els de la @mireiakoala i el @guidokoala que han passat allà i ens reben amb bons somriures i volls. Glopet de rigor (el Raül mitja birra) i a baixar. Ara, aquí ja m’ha avisat el Raül (quin privilegi anar amb algú que es coneix la ruta) que la baixada és bastant marrana. Així que compte amb els turmells de mantega. De fet , a aquestes alçades ja m’he pres el primer ibuprofè. Baixo amb l’ajuda dels pals que aquell camp de vaques amb herba molla és ben perillós, fins arribar al primer avituallament gran, a Mainera.

Sort de la bona companyia entre tant patiment. Moltes i més gràcies!

I ja us ben juro que és gran i ben treballat. Hi ha de tot i més. Jo vaig per feina, tot i que veient aquell festival qualsevol s’hi quedaria de gust. Però em comença a fer mal de debò el turmell i penso que com més ràpid vagi, abans acabaré. I aquí només hem fet la primera mitja marató, així que ens en queden tres. M’avanço i deixo al Raül petant-la amb el @krlos amb una voll i fotent-se les botes, sé que no tardaran a atrapar-me i enfilo la pista còmoda que ens ha de portar fins a Portella i després tornem a baixar. Foto la directa, caminant ràpid tot menjant una mica. I a poc de la baixada m’atrapen. La veritat és que aquí tinc un record vague. M’adono que ni tan sols m’acompanya el somriure que sempre gasto on més m’agrada estar, a la muntanya. Però és que em fa mal. Quan estem a un dels trams corribles, caic sobre el turmell que ja portava esquinçat de casa. Aquí em salten les llàgrimes. Estic tova i adolorida, però segueixo, tossuda com sempre. Després de caminar una mica, i veure que puc fer-ho, segueixo intentant mantenir el ritme del Krlos, amb qui anem fent la goma fins que acabem plegats la cursa, i el Raül. Entenc perfectament  els qui em demaneu si sé que abandonar és una opció. Ho sé, i hauria sigut la més sensata. I espero que si mai ho he de fer per motius de salut, no dubtar ni un moment i aturar-me. Però aquí podia caminar, podia trotar i tot, i sabia que si aturava em passaria la tarda maleint-me a mi mateixa. I a la que ja hem arribat a la barraca dels caçadors, impossible! Ja hem fet la primera marató i el temps ha sigut ben bo sobre les 8h20′, i a partir d’aquí arriba aquell moment màgic en què els kms ja no es sumen si no que es resten. Fem una bona parada, sense pressa però sense pausa, canviar mitjons, posar esprai de fred al turmell, endrapar pasta, beure coca-cola en un got de veritat… Sortim al cap de 15 màxim 20 minuts i jo ja penso en l’última pujada forta, la que ens ha de portar al pic de l’Orri. Uns +1600 quan ja portes 60kms es fan pilota només de pensar-hi. Però el Raül m’alerta que les dentetes que hem de fer primer i que amb prou feines s’aprecien l’any passat li van semblar duríssimes.  A més és ple migdia i el sol pica amb força. Com sempre en aquestes condicions recordem el mantra de Martox ‘menja i beu, menja i beu’. Al final ho fem prou bé, amb el mal que m’acompanya tota la cursa, però mentalitzada que la part més dura està feta. Una mica de força, tossuderia i hi som, feia estona que visualitzava aquest moment, el peu de l’última gran pujada.

Arribada 16h41′ i 82kms més tard entre el Raül i el Krlos

Quan estem a tocar de l’avituallament em començo a notar un mal nou: tinc el peu esquerre (el bo!) molt adolorit, la lògica em diu que de modificar la passa per descansar el peu dret esquinçat estic maltractant de mala manera l’esquerre. Però ara ja, queda res i menys. Una pujada i una baixada. Ara… quina pujada i quina baixada! Partim de 800 anem a 2400 i tornem a 800. Pit i ovaris (ovaris prou maltractats pel que porto de dia, per cert) La pujada puc anar fent, em fa mal, però anem a un ritme prou bo. Jo escampo els mals pensaments focalitzant-los en el cim. Un esforç més. Una pujada més. Una baixada més. No sé si cal aprendre a patir, però allà ho estava fent de valent. Arribem a dalt, al final arribo prou bé, sorprenentment de dia i només pensant en la baixada que ens espera. Uns 20kms de baixada. El Raül no ha parat de repetir que això s’ha de córrer tot, si no vols que s’eternitzi. I jo ja li he dit que donaré tot el poc em queda. Així que un cop més m’avanço i surto abans que ells. Anem amb el Krlos, el Raül, el Pol i algun altre noi que s’ha afegit (anava massa rebentada per recordar bé els noms -.-‘) I llavors, arriba un d’aquells moments màgics, aquelles fotografies que responen soles a la típica pregunta de ‘per què corres?’. La sensació de llibertat de córrer enmig de muntanyes amb les últimes llums del dia, aquella llum.. només pensava que tan de bo no em fes mal res. Però em notava el peu esquerre ben inflat. Va aguantar bé, fins els últims 10kms. Llavors sí que va ser una mica un infern. Però arribats a aquest punt, ja de nit, a tocar de meta, millor escortada impossible amb el Raül i el Krlos, no hi havia més opció que la de seguir endavant. I com que em feia tan mal caminar com córrer intentar córrer el màxim possible, així com a mínim arribaria abans. Ara, qualsevol falso llano era una muntanya. Qualsevol pedra mal enganxada, una pallissa. Però estem contents, farem sub 17h. Jo vaig sortir pensant unes 20h, 21h en l’estat lamentable que gastava. Així que l’últim que esperava era fer 16h41′, 43a de la general i 5a noia.

I a sobre podi! 5a noia, 2a sènior. A les veteranes no les atrapem ni de conya!

La veritat és que n’he après molt d’aquesta cursa. He après a gestionar el patiment. A no decaure. Però sincerament no crec que hagués pogut fer-ho amb aquest ritme sense la companyia del Raül. Mira que li vaig dir vegades que fes la seva cursa, al seu ritme i que no patís per mi, però li ho deia plenament conscient que afrontar-ho sola hauria sigut un bon infern, així que més que mil gràcies. També al Krlos per acompanyar-nos tota la part final, després de tants trotes de ratotes plegats, acabar junts una ultra no té preu. I sobretot gràcies immenses a l’organització impecable de la cursa. Els avituallaments, el marcatge, l’afecte i el bon tracte, la professionalitat, una cursa d’11 que tinc ganes de repetir l’any que vé per gaudir-la amb un somriure i sense mals de principi a final. I a més contenta perquè tot aquest patiment va tenir premi, i és que vaig fer la 5a noia, però també la 2a de la meva categoria, sènior. Ara, molt per darrera de les tres veteranes que demostren un cop més que l’experiència és clau i que tenen molta més pota que les que fa quatre dies que ens calcem vambes. Al lloro amb les 13h41 de la Lola Brusau o les 14h27 de la Teresa Forn O.o Elles són d’una altra lliga!

I ara escric això, amb la depressió post ultra a tope, amb els dos turmells inflats, i endrapant xocolata com si s’acabés el món. Però estic tan tarada que hi tornaria. Això sí, primer a recuperar, que aquest cop cal fer-ho bé i molt agraïda per un cap de setmana de luxe!