Category Archives: Curses i muntanya

Puja-baixa d’aclimatació al Monte Rosa. Signalkuppe/Punta Gnifetti

Estàndard

Estàvem satisfets amb la primera experiència alpina, el puja-baixa al Gran Paradiso, però sabíem que no era una aclimatació suficient de cara al repte que teníem entre cella i cella: fer el Mont Blanc des de les Houches en un dia sense refugis ni ajuda mecànica. Per poder aclimatar en condicions feia falta un cim de més alçada, que ens forcés a sumar més desnivell positiu d’una tirada, estar més hores a sobre 4000 i, sobretot, que no presentés dificultat tècnica. Com a bons inexperts vam demanar consell als que en saben molt més que nosaltres i un bon amic del @raulkoala ens va recomanar molt encertadament que anéssim al Monte Rosa. Tot i que alguns trobaven una animalada fer un puja-baixa a un dels cims més alts dels Alps, a nosaltres ens va semblar que el Signalkuppe o Punta Gnifetti era perfecte. Seria una prova de foc ideal. Si aconseguíem fer-ho bé a aquí, teníem possibilitats de tenir èxit amb l’objectiu Les Houches – Mont Blanc – Les Houches, i si no, ja pensaríem alternatives. Així doncs ens decidim pel Signalkuppe, tranquils perquè sabíem que no era una ruta complicada, per les ressenyes que havíem llegit i el que ens havien explicat es tractava d’una ‘marxa glaciar’ que a més compta amb diversos refugis, una bona carta per tenir present si el clima es complica o si flaquegem.

Aquí m'estava deixant la pota que necessitaria el dia següent

Aquí, deixant-me la pota que necessitaria el dia següent

En aquest cas el desnivell que tocava salvar era bastant més que amb el Gran Paradiso i el  “modus operandi” el mateix: puja-baixa d’una tirada des del poble més proper i sense ajudes mecàniques. La sortida d’Staffal (1800) i l’arribada a 4550. La gent amb qui xerrem no ho acaba d’entendre massa. Sobretot que evitem el primer telefèric, que et deixa a pràcticament 3000. I encara n’hi ha un segon que et deixa una mica més amunt, a 3200. Així doncs el Monte Rosa és un lloc ideal per els qui col·leccionen quatre mils, ja que en tens molt a l’abast fent poc desnivell i menys quilòmetres. La ruta habitual és agafar com a mínim el primer telefèric, fer nit al refugi de Gnifetti i el dia següent atacar uns quants 4000s des de 3647. Però no volíem fer-ho així. Ho teníem clar, amb un en tenim de sobres, però el volem suar des de baix. De manera que se’ns presenta un desnivell de pràcticament 3000+, així que clarament calia avançar l’hora de sortida. Mentre el @raulkoala proposa les 3 del matí, jo que sóc més de deixar-me portar per les mandres defenso la sortida a les 4h, així que al final fem un ‘ni pa ti ni pa mi’ i acordem sortida a les 3.30, que com era d’esperar acaben sent pràcticament les 3.40. Val a dir a més, que no va ser precisament una nit plàcida. Just el dia abans havíem sortit a ‘estirar una mica les cames’ i com qui no vol la cosa ens van sortir 30kms. Sobre el quilòmetre 20 i poc vaig començar a notar unes molèsties a la part de darrera del genoll dret. Unes punxades que em feien bastant mal, però ja estàvem emmerdats i no hi havia més que acabar la volta fins a tornar a buscar les bicis (Sí, el @raulkoala va tenir la fantàstica idea de fer l’aproximació en bicicleta. Concretament un parell o tres de kms de bona pujada de carretera des de Courmayer en BTT). La qüestió és que vaig anar a dormir adolorida i advertint que si em feia molt mal al despertar-me no atacaríem. Amb el neguit, ni vaig dormir bé, ni em va deixar de fer mal, però com era d’esperar tampoc vam avortar la missió. El més curiós de tot plegat és que al cap d’unes quantes hores la molèstia va desaparèixer per complet. Segons el @raulkoala, que sap tan de fisioteràpia com de física quàntica, tenia una tenditis que em vaig rebentar a base de matxacar-me caminant, que és bàsicament el que hauria fet un fisio amb les mans. Si hi ha algun fisio a la sala, que el desmenteixi, si no serguirem donant per bona la seva versió, ja que em va alegrar molt que hi hagués un mal que es curés matxacant-lo amb hores de muntanya.

Sigui com sigui abans de les 4h ja estàvem al corriol que ens havia de portar a la pistorra que puja fins a Paso de Salatti (2976) que és on arriba el primer telefèric. Tot i ser negra nit s’intueix que el corriol és preciós, precisament el contrari que la pista d’esquí que la segueix i que empina amunt de mala manera. Però ja ho veurem de dia, al cap d’unes hores. De moment amb el frontal, només pensem en sumar desnivell així que amb alguna marrada que altra acabem arribant al Paso de Salatti ja sense frontals, a les 6.30h.

Arribant al refugi de Gnifetti

Arribant al refugi de Gnifetti

Fem un entrepà i seguim la pujada que ens ha de dur fins al Refugi de Gnifetti (3647) debatent si caldrà equipar-nos abans o després del refugi tot admirant com es desvetlla la vall. Primer hi ha unes grimpades, assequibles d’aquelles que et fan el camí més distret quan vas fresc. I després hi ha alguns trams de neu, però està molt dura i en camí ben aplanat. Així que anem avançant, procurant mantenir bon ritme. Realment no calen els grampons, fins que arribem a una passarel·la curteta i amb un parell de trams amb gel, pràcticament a tocar del refugi. Decidim no posar-nos-els, ja que després segueix el pedregar que ens ha de portar al refugi, però sincerament jo no ho veig massa clar, només faig que pensar en com estarà a la tornada i li dic que sigui com sigui al baixar ens els posem. Realment no són imprescindibles, però allò que penses ostres, mira que carregant-los a la motxilla no treure’ls per mandra. Rondinant una mica i clavant fort els pals creuem, i arribem al refugi sobre les 9. Allà sí que ja toca equipar-nos. I cap amunt, que ens falten pràcticament mil metres de passejada sobre la neu. El proper punt de referència és el Coll de Lys, seguint el GPS anem discutint quin punt deu ser i quins cims ens rodegen. Cap dels dos en té ni idea, però les vistes són espectaculars, i l’amplitud del Monte Rosa captivadora. Hi ha força alpinistes, però com que hi ha tants cims a fer no hi ha gens de sensació de col·lapse. Ens creuem, cadascú amb el seu objectiu en ment, compartint silenci enmig d’una bona manta de neu. A més el @raulkoala sembla que ja domina el material, tot i que els grampons encara li salten de tant en tant. Posa ullets de koala degollat i jo no el renyo massa. Que també em va bé parar a omplir-me d’aire, però xsst. Quan ja fa una estona que el Coll de Lys comença ser el ‘putu coll de Lys on collons és’ ens adonem que l’hem deixat a l’esquerra i que ens trobem pràcticament coronant un cim que després sabrem que és el Ludwigshöhe. Dubtem si acabar de pujar la carena, però acabem optant per baixar, i seguir a buscar el nostre objectiu, el Signalkuppe. Així que ens dirigim cap a seguir el track. La qüestió és que ja estem ben bé a 4300 així que en queden només 200+ i ja hi serem.

Si voleu una voll al refugi a més alçada d'Europa, l'haureu de pujar vosaltres!

Si voleu una voll al refugi a més alçada d’Europa, l’haureu de pujar

Tal com havíem llegit la ruta es pot definir perfectament com a marxa glaciar, sense gens de dificultat tècnica no hi ha rastre d’esquerdes, això sí, algunes rampes prou empinades que si físicament no estàs bé, et poden fer molt mal. Afortunadament nosaltres ens trobem bé fisícament. Una mica cansats, clar, però ni rastre de mal d’alçada ni res. Així que apretem i cap amunt. A més no hi ha dubte de quin és el cim que anem a fer, ja que és on hi ha l’edifici a més alçada d’Europa, el Capanna Margherita, que ja fa una estona que veiem. Hi arribem sobre la una del migdia. Quinze minutets per l’entrepà i les fotos de rigor i ja comencem a encarar la baixada. El @raulkoala ha vist que hi ha una baixada directa que ens evita el mal pas de la pujada i que a més ens estalvia passar pel refugi. Així busca la redempció pel grampó que encara li salta periòdicament. I mira, l’aconsegueix. Allà mentre ens traiem els grampons veiem tota la gent que baixa del refugi i que pràcticament ningú ha decidit posar-se grampons pel mateix lloc que nosaltres havíem patit a la pujada, patinen i mal passen com poden. Ben bé… per un moment de parar i equipar-nos perdem l’estona que calgui passant-ho malament per vint miserables metres, però vaja… que bé que va veure de fora el que havíem fet nosaltres mateixos a la pujada per veure que absurd que és. Allà parem i fem l’últim entrepà que ens queda amb la voll que hem pujat al cim. I que bé que es posa!

De casa seva n'han fet una pista d'esquí

De casa seva n’han fet una pista d’esquí

Es comença a fer tard i l’horitzó es va amagant sota una capa de boira que es va espessint. Així que sense distreure’ns gaire més del compte seguim desfent camí. Patim una mica, a més, perquè les piles del GPS, ni les que hi portàvem ni les de recanvi, estaven fines del tot i pot ser que digui prou en breu. Pel que recordem de la pujada el tram que ens queda és senzill, està ben marcat i a més l’acabem de fer fa unes hores. Però res d’això tan obvi és obvi quan et trobes enmig de la boira i sense referències. Així que li fotem canya. I la veritat és que la baixada es fa pesada i dura. Tots els trams semblen molt més llargs del que havien sigut de bon matí. No recordàvem tants trams de neu, no recordàvem algunes pujades i trams de pedre. Però anar xerrant passa ràpid. I tot i la boira el dia aguanta. Sembla que no plourà. I si plou ho farà quan ens quedin ja només un parell d’hores així que cap problema. Arribem al Paso de Salatti després d’una bona estona. A mig camí el GPS diu prou, però el camí està clarament indicat i la boira no impedeix veure les fites altíssimes que altres alpinistes han anat deixant. Només cal aixecar cap i fixar-t’hi una mica. Arribem al Paso de Salatti a quarts de cinc o així, quan els últims alpinistes arriben a agafar els darrers telefèrics. Nosaltres encarem la baixada. Un cop aquí ens falta ben poquet, però sabem que es farà llarg. Així que no hi ha més que agafar-s’ho amb calma i compartir unes galetes de camí. La veritat és que el paisatge és desolador. Sense neu encara pots apreciar amb més claredat les destrosses que fem els humans a les muntanyes, i després dels paisatges que acabàvem de creuar, això fa mal. A més és just el tram en què ens vam trobar més animals. I només pensava en el greu que em sabia el que els havíem fet a casa seva. Recordava tot baixant el fragment aquell de la Vida de Pi, en què explicava que el seu pare havia posat un cartell a l’entrada del zoo on demanava quin és l’animal més perillós del món. Després de pensar-ho havien de fer córrer una cortina on cadascú imaginava trobar-hi la fotografia d’un animal diferent, però els sorprenia un mirall on veure-s’hi reflectits. Pensant aquestes coses anàvem baixant el coi de pista creuant els dits per arribar d’una vegada a algun terreny més amable. Finalment arriba, un tram ben bonic de la UTMR per posar punt i final a un puja-baixa tan dur com espectacular a un massís preciós.

El Monte Rosa ens va encantar. Cadascú decideix de quina manera el vol fer. Si vol agafar un, dos o cap telefèric. Si vol refugi, tenda o vivac, o opta pel puja-baixa com vam fer nosaltres. Sigui com sigui, per estar allà dalt i sentir la immensitat de les muntanyes, valdrà la pena.

Track de la ruta:
track_monterosa

Primer puja-baixa a 4000: el Gran Paradiso

Estàndard

Quan el despertador sona a les 4 del matí fa mal, les més de dotze hores de cotxe i les escasses dues de son segur que hi tenen molt a veure. És el que té sortir de Manresa a les 10.30 i a més agafar la ruta dels pobres o el que és el mateix, evitant el màxim de peatges possibles. Però segons la meteo que havíem consultat el dimarts tenia pinta de ser el millor dia, amb un sol espatarrant. I si era el dia perfecte, s’havia d’aprofitar.

Al refugi de Chabot ja veiem que alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Arribada al refugi de Chabot. Clarament alguna cosa no hem fet del tot bé seguint el track

Així que arribem pràcticament a mitjanit amb un track que el @raulkoala ha trobat amb la idea d’estrenar-nos en el món alpinista al cap de poques hores. Seguint les indicacions de les ressenyes que hem portat impreses i el track del GPS aparquem sense dubtar que l’encertem, es tractava de trobar una gran esplanada per aparcar i un pont que creua el riu des d’on s’agafa el camí. Com si n’hi haguessin pocs de llocs així precisament on estem. Però amb les ganes que teníem de sortir de la furgo, la primera esplanada que trobem, ja ens sembla evident que és la bona. Així que dit i fet, aparquem, sopem ràpid, ens estirem una estona i a les quatre i poc ja estem agafant forces a base de cafè i galetes per sortir poc després de les cinc. Segons els càlculs de dos inexperts en alpinisme sobre les set hauríem de ser al refugi de Vittorio Emanuelle II (2735), per la nostra sorpresa arribem al cap de poc més d’una hora i mitja, ja de dia, però a un altre refugi: el de Chabot. El track que havia trobat el @raulkoala feia una ruta circular, però segons les nostres interpretacions estàvem pujant per la banda ‘normal’ passant pel refugi de Vittorio Emanuelle II, que segons el que havíem llegit era més fàcil i curta. Demanem un cop aquí i ens diuen que només és una mica més llarga, que tècnicament tampoc té més dificultat, així que després d’un entrepà seguim encarant cap amunt. Al cap de poca estona de pujada ja comença la neu, així que parem a equipar-nos.

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Amunt que fa pujada fins arribar als 4000

Toca treure arnés, grampons, corda i piolet. El que hauria de ser un tràmit de deu minuts s’allarga més de mitja hora. I és que el @raulkoala va equipat de collons, amb un arnés, botes i grampons que li han deixat i que són tan bons que no té pebrots d’interpretar. Sí, una persona normal hauria comprovat abans que entenia el material, però suposo que llavors ja no seria el @raulkoala. La qüestió és que estem mitja hora llarga per equipar-nos i hem de fer un parell de parades tècniques de ben bé deu minuts perquè els grampons li salten. Com sempre ens ho agafem amb humor i bona actitud.

I com qui no vol la cosa anem pujant sense adonar-nos que ens desviem del track i ens acabem posant a una zona amb esquerdes, de seguida veiem que l’encordada és vital, ja que en un moment ens hem posat a una zona delicada i al @raulkoala se li enfonsa mitja pota. Bon ensurt i toc d’atenció. Girem cua i anem a recuperar el track. Seguim pujant, sense dificultat tècnica no és més que una bona caminada entre la neu amb un desnivell pronunciat, això sí. Quan estem sobre els 3800 sentim per primer cop els símptomes del mal d’alçada. No res que ens impedeixi seguir, un lleuger mareig sobretot al moment de mirar enrere o fer moviments bruscos. Però ja veiem el cim a tocar, només ens falta la grimpada final. Pel que hem llegit sembla que és exposat, però que es pot fer bé, és un punt de pedres amb paravolts per assegurar-se fins arribar a la madonna. Comencem a encarar la grimpada, encara amb grampons ja que entre les pedres hi ha encara força neu, però ens donen molta inestabilitat així que optem per seguir sense.

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ens quedem a tocar de la Madonna, però ben contents amb el primer 4000 alpí

Ja al punt final, on hi ha les xapes, ens trobem a dos homes, un assegurant amb les cordes i un altre passant-les putes tornant de la verge. La veritat és que el pati que hi ha impressiona i està clar que ni el @raulkoala ni jo som alpinistes ni escaladors, així que idea d’assegurar poqueta. I tots dos hem tingut nous avisos de mal d’alçada. Així que posem el seny que toca en aquests moments, i abans de les 12 ens fem la foto a tocar de la madonna i marxem satisfets d’haver compartit el primer 4000 alpí i d’haver tingut el sentit comú per saber parar a temps quan no ho hem vist clar.

Així encarem el descens, ja sense sensacions rares i atents perquè ara la ruta no és la mateixa. Aquest cop sí que volem arribar al refugi Vittorio Emanuelle II, tot i que seguint la traçada de la gent que ha passat i el GPS no té massa dificultat. Des que ens traiem els grampons fins que arribem al refugi es fot ben pesat. Un no parar de pedres i riu amunt, riu avall. Per sort al cap d’un parell d’hores més o menys ja divisem el refugi. Ens quedem flipant amb la gentada que hi ha allà, en plan dominguero total, però no és per menys. Al costat del llac i entre les muntanyes nevades s’està de perles. Així que fem una bona parada tècnica, per compartir la voll i les galetes que hem pujat. Estem relaxats i baixem la guàrdia, des d’aquí només queda baixar 700 metres per camí fàcil. Una horeta màxim. Ens decidim a començar el tram final, veiem un rètol que indica ‘Chabot – Port’, com que les ressenyes que teníem sortien des de Port jo dic amb seguretat que és la direcció bona, tot i que el track no baixava per aquí. Desobeint el track i sense entendre les corbes de nivell de la cartografia del GPS ens emmerdem per la Via Alta 1A, entre els refugis de Vittorio Emanuelle II i Chabot, una de les etapes del Tor de Géants a l’inrevés. Això ens costa 300 positius i quasi tres hores en terreny d’alta muntanya quan esperàvem una hora de caminada popular. Un cop al refugi de nou marrades avall per les traçades de les vaques i, sense voler-ho, acabem fent el track que tothom qui pugi a Gran Paradiso hauria de seguir, ja que per la banda del refugi de Chabot la pujada es fa pràcticament en solitari i a més ens estalviem el tros d’asfalt que hi havia al nostre track de referència.

I amb aquest cim obrim el triplet alpí de puja-baixa en una jornada. Sense nits a refugis ni ajudes mecàniques. Tal com vivim i sentim la muntanya.

Je veux monter le Mont Blanc

Estàndard

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap: pujar al Mont Blanc. Està clar que hi ha moltíssims altres cims per fer, menys coneguts i igualment impressionants, però què coi, jo vull pujar al Mont Blanc. N’havíem xerrat amb els companys de Montserrat Vertical, semblava que podíem lligar-ho pel setembre. Però estava clar que seria complicat de quadrar-ho entre els que corren la Ultra del Mont Blanc i jo que ja fa temps que tinc pitrall per córrer la UT de Rialp, ja veia poc probable que la idea es materialitzés. Així que només em calia trobar algú tan o més tarat jo. I això tampoc costa tant, que com diu la dita ‘dios los cría y ellos se juntan’, de manera que només calia llançar la proposta. Com qui no vol la cosa un dia va sortir el tema al bar, i el @raulkoala em comenta que havia pensat anar-hi amb un amic i jo òbviament li dic que fa temps que ho tenia en ment.  Quan arribo a casa ja estic enviant-li un vídeo infalible per algú que viu  amb la passió que ho fa ell. Jutgeu vosaltres mateixes:

Què? qui diu que no ara?? Així de fàcil, i al dia següent la idea ja anava prenent forma. Però tractant-se de nosaltres era d’esperar que la ruta no fos la convencional. Sincerament, però, jo no sabia ni tan sols quina era la ruta convencional, ni quines les alternatives que dos inexperts érem capaços d’assumir. El @raulkoala ho tenia clar, telefèrics i nit al refugi no entraven als nostres plans. O el que és el mateix, ho havíem de fer d’una tirada i des de baix. Ara, calia veure com ho feiem. Som aventurers, sí, però alpinistes no. I no, tampoc som el Kilian ni imbècils que ens hi comparem. Així que havíem de trobar la nostra manera per fer-ho. El que volia dir una ruta menys tècnica i molt assessorament dels qui en saben molt més que nosaltres. Tenim clar que la muntanya vol respecte i coneixement i nosaltres només anem sobrats del primer. Així que comencem a fer recerca per internet i el @raulkoala es topa amb un tresor: un document en què Juan Carlos Martínez Riesgo i  David Avilés Martínez expliquen amb tot luxe de detalls la seva experiència fent el projecte que nosaltres volem fer. Ascenció i descens al Mont Blanc des de les Houches sense utilitzar mitjans mecànics. (compartir el coneixement ens fa tan grans! Més gràcies).

Així que ja tenim el repte sobre la taula. Ara, com es preparen dos no alpinistes per això? Està clar que un projecte com aquest no vol inconsciències. Entenem que per alguns el simple fet de plantejar-nos-ho ja és una inconsciència, i és que no tenim la preparació tècnica que caldria per un repte així. Per això no escollim una ruta molt tècnica, però igualment no és poca cosa: 39kms, 8164 de desnivell acumulat en menys de 24h. No és per menystenir-ho ni molt menys, així que el que és crucial és preparar-ho amb la màxima seguretat possible. Per això, a banda d’organitzar bé el material i aprendre a utilitzar-lo i només optar per atacar si el dia és perfecte i les condicions immillorables, una bona aclimatació és imprescindible. Per això teníem clar que faríem el Gran Paradiso i algun 4000 més alt, sobre 4500 i també des de baix i sense mitjans mecàncs.

De moment només tenim l’objectiu, les ganes i l’ajuda de molts bons amics que han compartit amb nosaltres el seu coneixement i material (fins i tot la Montse! :__) que gran que ets Ruben!) . Sortirem amb tot això i amb la confiança que és possible, però que no val la pena fer-ho a costa de tot. Està clar que una mica payá estem, si no, no estaríem plantejant un puja-baixa al Mont Blanc així, però per fer-ho bé ens caldrà treure tot el seny que encara que sembli que no, tenim. I si no ho podem fer amb seny, no ho farem. Sigui com sigui ja tenim el repte per endavant i una aventura assegurada!


Aquest post el vaig escriure just quant vam decidir que faríem el Mont Blanc. Per un cop, però, vaig pensar una mica abans de prémer ‘Publicar’ i vaig optar no fer-ho, sobretot preveient que moltes persones ens dirien que som imprudents només per plantejar-nos-ho. Tot i que entenem perfectament les reserves de les persones que saben moltíssim més de muntanya que nosaltres, teníem clar que volíem fer-ho a la nostra manera, que tot i que no ho sembli no vol dir de qualsevol manera. Això volia dir sense ajuda mecànica i en un dia, però amb consciència del nostre desconeixement de l’alta muntanya i les tècniques d’escalada i rescat. Per això les condicions imprescindibles eren tres: clima perfecte, ruta poc tècnica i bona aclimatació. I així ho vam fer. I va ser llarg. I va ser dur. Però ens en vam sortir.

I vam arribar al sostre dels Alps

Per fi, ja hi tornem a ser! I per repetir-la: UT Catllaràs

Estàndard
Recorregut impressionant de l'UT Catllaràs

Recorregut impressionant de l’UT Catllaràs

Les ganes d’Ultra em podien. L’última (que de fet era la segona que feia) havia sigut a Xerta i d’això feia quasi 5 mesos i entremig molts projectes que no es van poder fer. Em va saber molt greu perdre’m l’Ultra del Bages i Núria-Queralt, que els hi tenia moltes ganes, però més de quatre mesos enrere un accident de cotxe m’havia deixat sacroilíaca i lumbars fetes un nyap. I la recuperació ha sigut lenta, lentíssima, i m’ha costat molta més paciència de la que tinc. Però aquesta ultra em va semblar que arribava a bon moment i que per la distància em podria anar bé, ja que eren ‘pocs’ kms: 55 (amb el petit detall dels 4000d+). I que la veritat, que si no era el millor moment, m’era igual, que les ganes em podien. Havia millorat i començava a deixar enrere les sensacions pèssimes que havia tingut. L’únic ‘però’ era que arribava sense haver pogut entrenar massa i menys llarg, i a sobre amb molèsties. Però sentia que hi havia de ser i és que era evident que seria festa grossa, amb gran desplegament de @koalasteam @montserratvertical i moltíssimes més cares conegudes de la muntanya. I a més tenia un molt bon al·licient, fer equip amb el @raulkoala. Seria tota una nova experiència per mi, que estic acostumada a anar molt a la meva bola, però sabia del cert que m’ho passaria de conya anant amb ell i a més hi havia possibilitats que ho féssim bé (jo és que me’l crec i tot)

Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar

Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar

En el primer que penso després d’una cursa com la UT Catllaràs és que els qui no correu llarg hauríeu de replantejar-vos-ho i és que té un valor afegit acollonant. Les bones, oblideu Cavalls i pijades per l’estil, t’ofereixen pel preu d’una cursa tot un cap de setmana de luxe i acampada entre fanàtiques de la muntanya. Només per això, ja val molt la pena. Així que vam arribar divendres a la tarda, carregats de birres i amb moltes ganes d’apurar el cap de setmana. Ii com sempre, predisposats a ser els últims a marxar. Després de plantar la tenda, i per primer cop a la meva vida, vaig assistir a un briefing de cursa. No sé com seran els altres, però tan de bo hi hagi sempre algú com el @martoxkoala (que ha parit el recorregut) per explicar i aconsellar sobre la ruta. Tot i tenir una percepció força diferent de què és ‘falso llano’ va ser un luxe escoltar les seves recomanacions.

Veieu com heu d'anar al Catllaràs??

Veieu com heu d’anar al Catllaràs??

L’endemà a les 6 menys poc estàvem en peu i ja de bon matí començo cagant-la. Un dels problemes que sé que tinc quan corro és que menjo poc. Força menys que si em passo el dia fent el dropo al sofà. Gels ni parlar-ne i sòlid em costa. Així que tinc la brillant idea d’esmorzar bastant. Molt, de fet. Massa, segur. Poc abans de sortir quatre llesques de pa bimbo amb fuet. Idees brillants patrocinades per la Martona. A més d’un bon grapat de xuxes, que no faltin. Total, que sortim (arribant al límit pel control de material, com no podia ser d’una altra manera) i ja m’entren unes nàusees i ganes de vomitar que m’acompanyen pràcticament els primers deu kilòmetres. Per les nàusees que sento i les mirades que em fa el @raulkoala quan es gira sé que gasto una mala cara que espanto. Així que sortim a un ritme lent. Sense apretar massa i amb confiança que després d’aquestes sensacions només podria millorar. Afortunadament el meu optimisme patològic va fer que no contemplés l’escenari d’enfonsar-me més a la misèria. I poc a poc, comença a desapareixer el malestar estomacal. Estic molt a la parra, ho sé,  però algun dia n’aprendré, i no faré capullades com aquesta. Espero. Total, que no sé ben bé a quina alçada començo a trobar-me bé, només se’m ressenten les lumbars i la cama esquerra a les pujades, res que no es pugui superar amb una mica de tossuderia i algun ibuprofè que altre. Així anem avançant, per la pujada des de Malanyeu, passant per indrets increïbles, salts d’aigua preciosos, per perdre-t’hi i que no et trobin. A més, amb el @raulkoala ens entenem a la perfecció. Al llarg dels 55kms marca ell el ritme, tant a les pujades com a les baixades. Espero que no serveixi de precedent, però arriba amb molta més pota que jo. Si dic que em porta en safata tota l’estona em quedo molt curta (això sí que pot servir de precedent) Però es passa, i jo el deixo. Carrega sempre aigua fort i fins i tot em porta els pals quan no em fan falta. Al començament  faig com que no cal, però no ha d’insistir massa que diguem. Mai havia fet una cursa en equip i m’ha semblat una experiència brutal, ara que jo no sé si el @raulkoala va fer tan bon negoci, francament.

Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m'estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)

Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m’estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)

Després de compartir 10h 22' d'ultra

Després de compartir 10h 22′ d’ultra

Arribem a la Nou del Berguedà, no recordo l’hora ni res, però anem bé. Ens trobem bé, no anem apurats, ens anem hidratant constantment (tenia veritable pànic a la deshidratació i les condicions del dia no eren per menys). Mai oblidem el mantra de @martoxkoala ‘menja i beu, menja i beu’ Unes quantes xuxes i cap amunt, anem a afrontar la pujada més dura de la cursa: el Sobrepuny. Com sempre no hi ha res millor que estar preparada pel pitjor. I com que m’havien repetit tant que era una pujada molt dura, doncs al final no m’ho va semblar tant. A veure, que tampoc és que regalessin res, eh? Però hi anava molt mentalitzada. Així que arribem prou bé a dalt de tot i encarem una baixada guapíssima, d’aquelles que t’has de llençar als arbres si vols fer via. Vaig gaudir per la muntanya com feia mesos que no feia. I avancem prou ràpid, molt més que al començament i arribem al Castell de l’Areny sobre les 14h. Ens trobem l’únic avituallament sòlid de la cursa, passat el km 37. És l’únic ‘però’ que li poso a l’implacable organització de la cursa. Si es repeteix l’any que ve (que no ho dubto) estaria bé que s’avancés a la Nou del Berguedà, a mitja cursa. Però la qüestió és que ens el trobem al Castell de l’Areny, això sí hi hem pogut deixar la bossa del corredor, sempre és un bon comodí. Em canvio els mitjons, i la motxilla per la ronyonera amb bidons, tinc la teoria que així em farà menys mal l’esquena (o com a mínim quedarà més repartit). El @raulkoala va a buscar menjar i només hi trobem fiduà. Osti…. ben bé, perquè agafem el que trobem sense demanar, però és que foto un parell de forquillades i ja veig que òbviament això no se’m posarà bé de cap manera. Així que passo de menjar, però bé, tampoc falta tant, comptem unes tres hores, poc més. El @raulkoala sí que s’acaba la fiduà carregada d’all com el campió que és. A partir d’aquí ens queda una pujada semi-forta (d’uns 500d+) i tres ‘xinxetes’, que quan te les trobes al km 40ipicu més que xinxetes et semblen putades. Però anem bé, el @raulkoala marca el ritme i es va girant per animar i jo no deixo de bramar-li que tiri milles que foti canya. Ara ja, patim el que calgui i més, i pitjor que al començament no estic. Que queden poc més de 10kms i amb les ganes d’arribar la pota es treu d’on faci falta. I així és. Arribem al Refugi d’Ardericó. Aquí sí que ja s’olora meta. Queda una pujada i ja cap avall. Avancem amunt, a ritme constant. Arriba un punt que comença a fer baixada, el @raulkoala somriu i m’avisa ‘això fa molt bona pinta’. Així que guardem els pals amb els somriures i cap avall. A córrer, fins que la pota aguanti. I afortundament com que tampoc hem apretat tantíssim al llarg de tota la cursa aguantem fins a la Pobla de Lillet. Arribem i ja veiem tot de cares conegudes al bar de la carretera i encarem la pujadeta cap a la piscina (com si no haguéssim patit prou, cirereta final per poder merèixer del premi). Contentíssims amb el temps, 10h22′ gens malament pels 55kms i +4000d+ que teníem per endavant i sota una xafogor que espanta. I podeu imaginar les nostres cares quan ens diuen que som el primer equip mixt que arriba. Així que contentíssims, com si no haguéssim tingut prou regal ja.

Per si l'ultra en si no hagués sigut prou regal. 1r equip mixte (i sí, collons, n'hi havia més)

Per si l’ultra en si no hagués sigut prou regal: 1r equip mixte (i sí, collons, n’hi havia més)

El millor:
– Que la cursa formi part d’un cap de setmana brutal d’acampada entre fanàtiques de la muntanya. De veritat, només per això val la pena passar-se al córrer llarg.
– L’experiència de córrer en equip. Ens vam ajuntar els dos que no callem ni sota l’aigua, així que més distret impossible. Això sí, a la propera espero ser més bona companya d’equip, perquè vaig anar a roda els 55kms i deixant-me malacostumar massa. I després de gaudir com vam gaudir, fer podi, va ser un extra acollonant que recordarem sempre!
– Recorregut impressionant. Sincerament no coneixia gens el Catllaràs i si no ho feu, aneu-hi i descobriu-lo, us encantarà. El Berguedà està ple de regals i aquesta zona n’està farcida. Així que l’enhorabona i les gràcies a @martoxkoala per haver dibuixat aquest recorregut tan bonic com exigent i a @klassmark per fer-ho realitat.
– Organització. Ens van cuidar moltíssim tot el cap de setmana. La cursa estava perfectament senyalitzada i als avituallaments ens van tractar de conya. Només milloraria tema distribució d’avituallaments (avançar l’avituallament gran a la Nou del Berguedà) i oferir més coca-cola, pa amb tomàquet i formatge/embotit. Per la resta, un 10!!
– Les cares conegudes que et vas trobant. A aquesta fins i tot hi havia els meus pares. Això, no té preu.
– Que, per fi!!, començo a estar recuperada. I en tenia tantes ganes que això passa per davant de tot. Per fi, encara calen ibuprofens per aguantar bé, però el que és indubtable és que anem per bon camí! Les gràcies al Cesc Vilaseca que em va saber detectar i arreglar les lumbars tocades!
– I que l’endemà era diumenge :__)

El pitjor:
– Les meves sapastrades. Si teniu els dos dits de front que em falten amb mi no us caldrà que us avisi, si no és així, preneu nota: endrapar com si s’acabés el món just abans de sortir a una cursa NO és una bona idea.

L’exemple d’Andy Holzer. El món a les nostres mans

Estàndard
Els quatre participants del projecte 'shoot your own outdoor film' 2013

Els quatre participants del projecte ‘shoot your own outdoor film’ 2013

Vaig ser la primera sorpresa quan em van dir que m’havien escollit entre els quatre afortunats de tot Europa que anirien a Munic i a les Dolomites austríaques a gravar el perfil d’Andy Holzer, escalador cec de naixement en l’edició 2013 del projecte de Goretex i l’European Outdoor Film Toor ‘Shoot your own outdoor film‘. Entre la incredulitat i l’eufòria per la notícia vaig decidir-me a carregar-me d’energies i coneixements per poder extreure el màxim d’aquesta experiència. I vaig convèncer-me una vegada més, que sempre, sempre, cal intentar-ho.

Així que, maleta i cap a Munic, amb totes les ganes d’aprendre i divertir-me a parts iguals. Des del primer moment la relació amb l’equip és fantàstica i amb molta birra de per mig. Com que tenim una setmana per la preproducció, gravar dos dies al protagonista en acció + entrevistes + edició + postproducció, ens dividim les tasques segons el que tenim més experiència i ens mentalitzem per treballar sota la pressió del temps. I per aquestes que, per la meva formació i perfil els companys em proposen que faci jo de directora. No deixo que els dubtes parlin per mi i accepto encantada. El que més m’il·lusiona d’aquesta decisió és que seré que es la que tindrà relació més propera amb l’Andy Holzer, i les ganes de conèixer-lo ja em podien de feia dies! L’única pega és que això vol dir que tocaré poc o gens la càmera, però és que els companys dominen la tècnica a la perfecció i jo encara estic impressionada del material que teníem a les nostres mans. Total, que al dia següent ja enfilem cap a les Dolomites.

Gravant a les Dolomites austríaques

Gravant a les Dolomites

A les Dolomites ens espera l’Andy, des del primer moment afable i proper. Jo em faig  moltes preguntes, em sembla una persona extraordinària, no només per les proeses que fa, si no per la sensibilitat amb què les comparteix. D’aquelles persones que arrosseguen a les altres amb la seva passió i entusiasme. La seva és una història de determinació, de valentia i de no deixar-se imposar límits. Va haver de trobar la manera de demostrar que allò que li deien que era impossible era possible, però no podia fer-ho sol. La seva també és una història de confiances. Primer confiar en ell mateix i les seves possibilitats i després aconseguir que el seu entorn també ho faci. I tot això sense desesperar en l’intent de fer entendre a les persones que hi veuen que hi ha altres sistemes possibles més enllà del nostre. No va ser un camí fàcil, ni molt menys. Ben al contrari. Però la lluita, la determinació, la confiança en ell mateix, el seu entorn, l’han portat a superar les barreres que se li volien imposar des d’un món que sabia entendre’l. Un món que no tenia les eines per fer-ho i sovint li mancava l’interès i humilitat per fer-ho en igualtat de condicions i optava per mirar-se’l per sobre l’espatlla. Conèixer-lo ha sigut recordar que, malgrat que vivim en un món injust, cruel, on hi ha milions de persones arraconades a la invisibilitat, també hi ha un espai en què gràcies a la confiança en una mateixa i en les altres, la tossuderia i el coratge podem crear aquests espais impagables de felicitat que guanyem quan compartim allò que ens omple. I al final això és el nostre món, aquella part crucial que encara està a les nostres mans i en la nostra actitud. De fàcil no en té res, però no hi ha dubtes que val la pena.

Veure’l escalar és impressionant, escoltar-lo i observar-lo un aprenentatge constant. Vam fer-ho tan bé com vam saber, amb poc temps i amb totes les emocions a flor de pell, i sigui com sigui una història tan inspiradora difícilment es pot copsar en un clip de poc més de 5 minuts. Només espero que veure’l us faci venir ganes de conèixer-lo més i que sigui un exemple més de les limitacions que atorguem i assumim a altres persones amb tan desconeixement com prepotència i sobre nosaltres mateixes.  Espero que el gaudiu!

Jo només puc dir una vegada més: GRÀCIES.

Molt més que una ultra, tota una aventura: UT les Fonts

Estàndard

Amb el Koala posant el trote de ratotes a prova en cursa

Vaig baixar cap a Xerta amb tota la il·lusió i motivació de compartir una aventura de tres dies entre enamorats de la muntanya i les expectatives no han quedat gens curtes. Tenia ganes de córrer però sobretot de tot el que acompanya la cursa, compartir tant la prèvia com el post amb bojos coneguts i coneixent-ne molts de nous.

El repte no era poca cosa: 120 kilòmetres amb 6000 desnivell positiu acumulat amb tres etapes. La primera era un escalfament nocturn de 23 kilòmetres pràcticament sense desnivell. Un luxe per la gent que corre de veritat i una tortura pels que som més de trote cotxinero. Afortunadament els vaig compartir amb el Koala, el líder del trote de ratotes i diria que durant les 2.32 minuts que vam tardar a completar la primera etapa no vam callar més de 10 minuts. Així tenim l’excusa per dir que perdem la pota per boca.

Entre una cosa i l’altra diria que vam arribar al campament que ens van deixar instal·lar a la sala polivalent de l’Ajuntament sobre la una de la matinada. Al cap de res i menys, ja tornàvem a estar en peu,  que a les 6 del matí ja estàvem sortint a fer l’etapa reina, l’UT: 70 kilòmetres i més de 4000 de desnivell positiu. Poques hores de son i molts kilòmetres per endavant amb quatre pujades que vistes al perfil de la cursa feien la seva impressió. Però encara ens vam despertar prou bé i sobretot amb moltíssimes ganes de muntanya. Feia molts mesos que no feia una ultra, la primera de fet, Cavalls de Vent, i tenia els meus dubtes de com em sortiria. Però de ganes no me’n faltaven gens ni mica. Vam sortir amb el Koala, com no anar garlant i cap amunt. Anàvem a un ritme còmode, prou conservador pensant en tot el que teníem per endavant. La segona pujada ell va parar a evacuar i jo vaig veure que anava bé, que tenia pota per tirar, així que li vaig fotre cap amunt. Em trobava prou bé, sorprenentment bé, i això s’ha d’aprofitar. Per la meva inexperiència vaig tenir els meus dubtes de si hauria de guardar pota, però vaig pensar que si no corria aquí no sé pas quan ho fotria. Així que vaig tirar milles, a les baixades gaudint com una cabra – i sense cap esquinç :___) –  i a les pujades treient pota d’on no n’hi havia. Passàvem per uns paratges espectaculars és una llàstima que a la resta del principat tinguem tan oblidada la zona dels Ports de Beseit i les terres de l’Ebre, perquè realment val la pena conèixer-ho, trams aeris espectaculars. Abans de mitja cursa em va començar a fer un mal nou el turmell, així que li vam fotre mà a l’ibuprofè. No és que sigui molt de prendre medicaments perquè sí, però francament, et salven el cul. Al cap d’una estona ja notava que m’havia alleujat per convertir-se en una molèstia suportable.

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

La tercera pujada també es va fer molt dura, però ja havíem passat el llindar de la mitja cursa i a partir d’aquest punt ja em surt l’optimisme patològic, que m’acaba passant factura ja que sempre s’allarga més que no preveia. Està clar que alguns moments foscos hi va haver, però encara trobant-me prou bé, vaig seguir, avançant força gent els últims 20 kilòmetres, sobretot a la baixada i anar pensant què coi fotem tancant-nos entre quatre parets i davant de pantalles podent gaudir d’aquests regals de muntanyes.  Pel que fa al terreny era força exigent, sobretot les parts de pedra solta, però estar acostumada a sortir com a mínim un cop al mes per Montserrat  ajuda bastant. I els pals també. Em van ajudar moltíssim a les pujades i és gràcies a ells que encara conservo les dents. Si us decidiu de fer-la i no sou el Guido o alguna bèstia parda de la muntanya semblant, us els recomano ferventment.

La qüestió és que després d’una setmana sortint de casa abans de les 7 del matí i arribant com a d’hora a les 8 del vespre i passar-me tot el dia davant de l’ordinador per quatre duros, no hi havia res que em pogués venir més de gust que passar un dia sencer corrent per la muntanya. Ho necessitava com l’aire que respiro. I ben contenta amb el resultat: 12.07 minuts, amb 10 minuts de pàjara final perduda per una pistorra, que és un temps boníssim per mi. I a més vaig arribar prou bé. Després de dos plats de pasta, unes quantes birres i un bon massatge, però, directa al campament que teníem muntat a l’ajuntament de Xerta i vaig caure rendida sobre el matalàs de platja. Podria ser que m’adormís abans de tancar els ulls i tot. I llavors es va fer el miracle. Dormir de les 22h fins a les 7 menys poc. Ni recordava que es podien dormir tantes hores seguides. I encara menys que es posaven tan bé, però això no va evitar al despertar volgués morir. El turmell em fotia molt mal. Però després d’haver fet 93kilòmetres, l’opció de no sortir a fer els 27 que resten ni es contemplava. Així que a esmorzar ibuprofè i a la línia de sortida. Anava mentalitzada que seria l’etapa més dura, perquè a banda d’una distància gens menyspreable, el desnivell també feia la seva impressió. Una cursa que ja per si sola em va semblar duríssima. Però paciència i a córrer tot el que pogués. Als primers 5 ja li vaig dir al Koala que acabar, acabaria, però segurament plorant, que per tossuda una servidora. Afortunadament, però el dolor es va anar fent més suportable (que m’hi vaig acostumar, vaja) i les ganes de parar de córrer d’una vegada em van portar fins a la línia d’arribada. També va ser d’agrair trobar-me a un penjat amb qui compartir els últims kilòmetres, gràcies Jordi :_). Sola s’haurien fet molt eterns i segurament no els hauria pogut córrer, a més era dels meus, quina xerrera. Acompanyada i anar garlant de punktrails i animalades vàries, els kilòmetres es fan molt més ràpid. Però qualsevol petita pujada  la vivia com una tortura. Hi va haver el moment que ja em vaig sentir buida, sense energia. Tampoc m’estranya, el dia de l’ultra pràcticament no vaig

Foto boníssima publicad a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m'ho crec. I no me pises que llevo chanclas

Foto boníssima publicada a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m’ho crec. I no me pises que llevo chanclas

menjar i aquell dia vaig poder aguantar, però ho vaig pagar el dia següent. M’he proposat aprendre a fer això millor i fins i tot m’han convençut per provar algun gel en entrenament a veure com se’m posa. És que les coses com són, tampoc crec que tants corredors puguin estar tan equivocats, no?

A la secció ‘esto es roja’ només dir que prou de portar els pals en plan ‘et fotré un pinxo moruno com t’apropis’ de veritat, prou. I encara menys de llençar merda a la muntanya, desitjava tant que algú tirés el plàstic d’un gel davant meu només per poder cantar-li la canya, però no es va donar l’ocasió.

I no podria acabar el post sense un reconeixement merescudíssim a l’excel·lent organització de l’UT. De veritat, que em va deixar impressionada. Encara penso que amb tot el que ens van donar i com ens van cuidar i el poc que vam pagar, potser han perdut pasta i tot. Detalls nivell el nom estampat a la samarreta, armilla de finisher i tants premis que fins i tot va haver-hi un trofeu per mi per haver acabat cinquena noia. Em va fer una il·lusió immensa, és l’últim que m’hauria esperat, com bé indica l’expressió de la foto 😉 Però molt contenta de poder lluir la samarreta de Montserrat Vertical a un podi (bé, tècnicament arran de terra), ara que no se m’hi acostumin! Total,  que ja ho sabeu, recordeu-la per l’any que ve. Realment ha sigut una experiència espectacular, tant durant com abans i després de la cursa. No us la perdeu!

(I per cert, el dia després de l’ultra és el més dur. No sé com serà la depressió postpart, però jo no estic preparada per la post ultra… duríssim tu, quina plorera)

Sense dones no hi ha marató

Estàndard

Fa uns dies escrivia aquestes paraules amb il·lusió, explicant quines eren les motivacions i expectatives de la cursa que més desitjava córrer, la Marató de Gaza. Avui, per contra, escric aquestes amb decepció i ràbia. Ahir, de bon matí, des de l’Agència de l’ONU pels refugiats palestins (UNRWA), organitzadora de la Marató, ens van enviar un correu que no esperava gens. Ens explicaven que les autoritats de Gaza (llegeixi’s Hamas) es neguen a deixar participar dones a la Marató i que, davant d’aquesta negativa inadmissible, havien pres la decisió d’anul·lar la cursa. Segur que va ser una decisió difícil, però sincerament no veig una altra posicionament raonable: sense dones no hi ha marató.

Donada la inestabilitat de la zona i la rapidesa amb què canvien els esdeveniments al Pròxim Orient no volia donar per fet que correria aquesta marató Gaza_thumb_afins que no estés a la línia de sortida. Eren molts els supòsits em feien pensar que podia no ser així finalment. Però ja us asseguro que aquest no se m’havia ni passat pel cap. No esperava aquesta discriminació i intransigència injustificable, i em dol molt. No tant perquè jo no pugui viure aquesta anhelada experiència, si no per tot el que aquesta decisió implica. Per una banda, per les lectures maniquees que es faran des d’aquí i que alimenten els pretesos xocs de civilitzacions que acaben posant tota la diversitat de l’Islam en un mateix sac. Però sobretot perquè tal com explica la Mona Shawa del Palestinian Center for Human Rights in Gaza entrevistada pel diari The Guardian “this is a very bad sign. It gives us a clear indication of how Hamas views women and the role it wants them to play in society. It is frustrating and a worrying indication of things to come”.  En aquesta marató s’havien inscrit més d’un centenar de dones palestines, vull pensar que en un futur tant proper com llunyà podran seguir entrenant i tirar endavant amb les seves inquietuds. Tan de bo que així sigui, que ja prou càstig tenen amb el bloqueig econòmic imposat per Israel i la complicitat internacional davant les agressions de les polítiques d’apartheid sionista. Quanta pressió més han d’aguantar? El que més m’il·lusionava d’aquesta cursa era córrer-la al seu costat (això si podia atrapar-les), assumint que això no serà possible espero tenir l’oportunitat de conèixer-ne alguna un cop allà.

I és que, afortunadament, des de l’UNRWA no volen que deixem escapar l’oportunitat de conèixer Gaza. Tot i que no sigui per córrer-hi i ens han confirmat que organitzaran un programa d’activitats per les dates de l’anul·lada marató per a les que seguim amb ganes d’anar-hi. Dits creuats perquè això sí que surti bé! Inshallah! Estic convençuda que amb respecte i honestedat ens entendrem i aprendrem mútuament. La meva predisposició pel viatge seguirà sent la mateixa, mirada atenta i preparada per escoltar, preguntar i enriquir-me de tot allò que em puguin aportar. Aprendre molt i compartir-ho per seguir reivindicant el dret de les palestines a una vida digna sense humiliacions ni discriminacions.

Tot indica que no serà així, però encara conservo un bri d’esperança de l’optimisme patològic que pateixo. que s’ho replantegin. Els objectius de la Marató eren aconseguir fons pels infants i adolescents de la Franja, de fet l’any passat es va aconseguir recaptar més de 750 mil euros. Tan de bo no depenguessin d’aquest assistencialisme i poguéssim centrar tots els esforços en campanyes d’incidència política imprescindibles com la de BDS amb la que crec fermament, però ho fan. I ni els infants ni els adolscents tenen cap responsabilitat en aquesta lamentable decisió política, així que espero que trobin vies de finançament per poder tirar endavant amb les Fun Weeks.

La notícia irromp justament a les vigílies del Dia internacional de la dona i m’ha recordat una notícia que em van passar fa un temps, de quan les maratons eren cosa d’homes. Tampoc fa tant, era el 1967 i va ser la Kathrine Switzer qui va sobreposar-se a les normes discriminatòries i es va convertir així en la primera dona que completava la marató de Boston. Encara a tants llocs, a tants àmbits i a tants nivells ens queda un llarg camí per recórrer contra el sexisme i el patriarcat. I per totes les que han lluitat, no podem fer ni un pas enrere pel que fa als drets aconseguits i amb empenta per tots els que tenim per endavant.

I si encara no n’heu tingut prou també podeu llegir  l’entrevista que em van fer des de l’UNRWA on explicava les meves inquietuds que segueixen sent les mateixes.

Enorme #Mpmontserrat 2012, la reina del punktrail

Estàndard

[Penjat a http://www.montserratvertical.cat/]

Un cop més han tornat els penjats dels koalasteam han tornat a superar-se i ens han regalat una nova edició de la marató Pirata de Montserrat, la reina del punktrail.

Sortida a les 6 del matí. Cap a Sant Jeroni falta gent.

Sortida a les 6 del matí. Cap a Sant Jeroni falta gent.

A les 6 del matí una trentena de brètols i una servidora ens preparem per sortir del Bruc amb moltes ganes dels 42 kms que tenim per endavant i les birres que se’ns posin pel mig. Després de bastants dies sense córrer massa i maltractar-me bastant muntant un número de circ sabia que la patiria més que l’any passat. Però hi ha coses que t’has de pensar i altres que senzillament saps que has de fer. En el cas de la #mpmontserrat, pensar no és una opció.

Abans de sortir compartim un emotiu minut de silenci en record aClaudi Cots i Teresa Farriol, a qui es dedica aquesta festa del punktrail.Aplaudiments finals, frontals a punt i engeguem cap a Sant Jeroni. Ja em fa mal la cama, però vaig tan adormida que tampoc em molesta massa. De fet, vaig tan adormida que ni tan sols parlo. Inèdit.

Un cop a dalt molta boira i fred, així que parada de mínims per fer la foto de rigor i seguim a buscar el primer avituallament, a Collbató. Abans però, el @raulkoala ens abandona exactament al mateix lloc que l’any passat, al Pla dels Ocells. La resta seguim endavant. La pedra montserratina patina com mai, i vaig fent fintes fins fotre’m de cap definitivament, per sort només pilla una mica el genoll.  Quan arribo a l’avituallament ja em començava a fer bastant mal tot plegat, però la tossuderia em pot, i els ibuprofens barrejats volls ajuden a fer passar els mals. Sigui com sigui, la pujada fins al Monestir es fa pilota. Però aquí ja estic més desperta i vaig fent-la petar, retrobant-me amb assidus del punktrail i coneixent-ne de nous, entre ells el @_doktor8. Anem pujant arrossegant-nos bastant. Ell no sé si perquè encara va borratxo o ja està ressacós, i jo, bé, a mi no em cal per arrossegar-me.

    Amb el @_doktor8 infiltrats amb el grup de les 6.30.

Amb el @_doktor8 infiltrats amb el grup de les 6.30.

Ja no tornem a veure el nostre sherpa (gràcies un cop més!) @carleteskoala i molts dels que havien sortit amb nosaltres i anaven al ritme que tocava per fer-la amb 7 hores. Nosaltres seguim al ritme que podem. Un cop arribem al monestir, ens trobem amb el grup de les 6.30 i ens infiltrem a la foto grup. I a seguir pujant. Es fan ben dures les escales. Desitjo molt arribar al punt de parar de pujar i començar a baixar una mica. Ens anem animant amb el @doktor8 i quan ja deixem enrere la pujada, m’avanço, ja que tot i els mals varis em sento amb prou pota després de tant arrossegar-me. Em trobo el @paucorrecat i el @martoxkoala que em diu que més endavant hi ha gent del meu grup que estaven preocupats per veure on parava. Així que després de tanta patxanga apreto una mica per atrapar-los. Ben esgarrinxada, tenim Montserrat ben salvatge!, retrobo els companys ben parits de Rialp, l’ @albajunyent i el @rubnkoala que estaven esperant-me.

A l’avituallament de Santa Cecília ens trobem tota la tropa de koales que han anat petant o els que ja no

    Amb el @rubnkoala arrribant a Can Maçana. Mil gràcies per esperar-me i acompanyar-me!

Amb el @rubnkoala arrribant a Can Maçana. Mil gràcies per esperar-me i acompanyar-me!

han sortit i les seves companyes cuidant-nos a base de xocolata, donuts, volls i demès, (que grans que sou!). Tornem a enfilar ja cap a Can Maçana, que també se’m fa bastant pilota, però ja tenim la #mpmontserrat coll avall. A més el @rubnkoala em va esperant i acompanyant al meu ritme de trote cotxinero. Així que no hi ha més, amunt o amunt fins a arribar al festival del tercer avituallament. Quina estampa tu. Qui més qui menys va ben pintat i guarnit, però crec que res és superable a la imatge del @jordikoala fent de les seves amb el llaç rosa XD. La voll entra de perles i ens deixem fer per les cracks que s’han currat l’avituallament. Que toca pintar-se, a pintar-se, que cal pescar un ànec amb unes ulleres triposes, doncs a pescar. I al cap de bastanta estona i més riures encarem la recta final de la #Mpmontserrat Entre atacs de son extrems arribo al Vicenç Barbé ben acompanyada pels sonats de Rialp i el @rubnkoala. Ben feliciana perquè sé que ara ja fa baixada, i al final em poden tant les ganes d’arribar que no veig més opció que córrer.

I a l’arribada, com sempre, el millor. L’alegria de compartir entre birres com hem viscut la Marató, entre els que ens hem anat creuant i els que no, entre els que ja ens coneixíem i els que encara no. Després d’una bona sobrecursa als peus de Montserrat, cap al restaurant falta gent. Ben entaulats i entre copes de vi posem ja el punt i final a la IV #Mpmontserrat.

Havent dinat, però, encara m’emporto una darrera alegria després d’un dia fantàstic per la muntanya màgica i és que em toca una inscripció per la Rialp Matxicots! Després d’haver-me’n parlat tan i tan bé i de conèixer el Txema i la resta de companys de Rialp, en tinc encara més ganes! Així que au, ja tenim un repte fixat per l’any vinent.

De fet, avui estava una mica amb la flor al cul. Perquè també és bastant èpic llençar el mòbil per Montserrat ben convençuda que l’estàs guardant a la bossa i acabar-lo recuperant gràcies a una parella de Cornellà. Això és cosa de la connexió montserratina. Clarament.

    La família del punktrail no para de créixer!

La família del punktrail no para de créixer!

I amb aquesta foto de família que cada any és més nombrosa, diem fins l’any que vé. Enhorabona un cop més als @koalesteam per organitzar aquesta festa. La #mpmontserrat és un regal per les fans del #punktrail. Organitzada entre amics i per a amics, amb una il·lusió i alegria que es contagien. #quenaprenguin

Sobre la tràgica pèrdua d’una gran corredora

Estàndard

Porto tot el dia pensant-hi i els comentaris de dues persones m’han acabat de fer-ho veure clar. Entenc que el post que vaig escriure per explicar a tots aquells que heu estat al meu costat com vaig viure CdV12 pot haver causat indignació entre amics i familiars de la Teresa. Em van poder les ganes de compartir-ho amb els meus, i no vaig saber preveure que les meves paraules podien ferir a persones que estan vivint un moments duríssims.

Respecte a l’auxil, vaig fer tot el que em va semblar que podia fer en aquell moment i que és òbviament el que faig sempre: Parar, demanar com estaven i què podia fer. Però no paro de pensar ni per un moment que em vaig equivocar. Segur que hauria pogut fer més, sempre es pot fer més. Vaig confiar amb una possible resposta més ràpida per evacuar-la, que l’organització tenia alguna cosa prevista un cop rebessin la trucada. Els remordiments de què hauria pogut fer no paren de repetir-se’m. Vaig pressuposar, molt erròniament, que anava amb els seus companys de cursa i van dir que ja tenien la situació controlada, pel moment, que baixéssim. En cap moment vaig pensar que estés tan al límit, ho hauria d’haver vist i quedar-me. Quan avui a la tarda m’he assabentat que entre uns quants corredors la van baixar en braços, no he parat de pensar que jo també hauria d’haver estat allà. I si tinc admiració per la fita que van fer alguns ahir, és aquesta, és impressionant el que van fer.

Em sap molt greu, de tot cor, la pèrdua de la Teresa. I em sap molt greu que l’escrit hagi pogut fer mal algú, res més lluny de la meva intenció. No he calculat gens bé que pogués arribar a tantes persones i que pogués ferir els que ja esteu passant per un moment tan difícil. Totes les meves disculpes, de tot cor.

Potser ens hem passat d’èpica per ser la primera ultra oficial

Estàndard

A cals Correnits. Gran macarronada per agafar energies

Com tota bona història comença la nit anterior. Al sopar amb els amics de correnits al que em vaig enxufar amb els koalasteam. Entre birres, fèiem veure que planificàvem alguna cosa i com era d’esperar allò de les 11 a casa, no ens ho creiem ni nosaltres. Els rumors que, per raons meteorològiques, podrien endarrerir la sortida o escurçar el recorregut em posaven de mal humor. No sabia quina possibilitat era pitjor, a mi si em diuen 84kms, són 84, digueu-me rígida. I si em desperto a les 5.45, més val que no em fan sortir passades les 9, una no matina així per res. Al final fins a la 1 no vaig tancar ulls, per tornar-los a obrir menys de cinc hores més tard, creuant els ditets perquè no hi haguessin canvis de recorregut.

Ja a la sortida de Bagà, el cel negre feia presagiar el pitjor. Deien que ploure no plouria massa, però que sí que faria molt fred. I finalment vam sortir a l’hora que havíem de sortir, per fer els kms que havíem de fer, al meu entendre una bona decisió per part de l’organització. Van alertar, reiteradament i per diferents vies, de la duresa de les condicions. I que cadascú decidís si li compensava sortir. Jo ho tenia clar, es corre TAMBÉ quan fa sol, no NOMÉS. I després de tres dies menjant pasta, d’alguna manera havia de cremar-ho, no?

A Bagà, ready to go amb la Viole.

Així que sortim, preparades per uns Cavalls amb més èpica que mai. Ja plovisquejava, i no va parar de fer-ho amb més o menys intensitat, i amb forma de pluja, neu i pedra, durant les 19.45 que vaig tardar a completar el recorregut. Vaig sortir amb la Viole, anàvem bé, ella havia dit que millor fer-ho plegades, però jo tenia molt el xip d’anar sola, al meu ritme. Així que la vaig deixar enrere passat el Rebost, de manera que si trobeu una xapa de ‘worst fellow ever’ ja me la podeu regalar, que me l’he guanyat. Però és que poc que vaig en curses, crec que s’ha d’anar així, per molt anti que soni. Per la resta, entrenaments entre col·legues i punktrail, que és quan més bé ens ho passem.

Encarant la pujada. Cap al Niu de l’Àliga s’ha dit

Arribo a Niu de l’Àliga molt bé, de pota, de coco, i amb un temps acceptable per mi. I sobretot contentíssima de tota la gent que m’ha animat pel camí. Un noi em va fer emocionar-me en dir-me, amb molta raó, ‘Joder tía, o eres famosa o tienes unos amigos que son la leche’ . I clarament, si ho vaig aconseguir va ser en gran part gràcies als ànims de tots els que heu estat al meu costat animant i donant-me bons consells. Al Niu feia fred ja, però tampoc em va semblar tant. Així que som-hi, continuem. Poc després de sortir, ja em faig la primera blegada al turmell. Tot indica que esquinç, cap novetat, així que després d’un ‘cagum la puta’ i un ibuprofè, seguim. La veritat és que vaig fent, em sento prou bé. Entre el festival de fang que hi ha i el turmell que em molesta, camino (bé, patino) més que no corro. Però vaig fent, xino-xano. Alguns moments es fa tap, i hem d’anar parant, però tampoc cal fer el ruc, realment patina molt i ens podem fer molt mal. Només apreto quan veig que arribem a Prat d’Aguiló, estic contentíssima! A partir d’allà els kms ja no es sumen, es resten!

Sorpresa absoluta, quan, tot i el somriure que gasto, el primer que em diuen a l’entrar és: Què, abandones? Jo ben indignada amb el noi, però què s’ha pensat!! Si vaig de conya, malgrat tot. La meva idea és pasta, ibuprofè, canviar-me de roba i a seguir, com nova. Feia fred, clar, però jo vaig arribar que només duia pantalons curts, samarreta de màniga curta i el paravent. Així que vaig pensar, ara, a la que em posi les dues tèrmiques, aniré com un turronet. Però a l’entrar al refugi ho vaig entendre tot. Allò era un caos, persones tremolant arreu, mirades perdudes, era impossible trobar un lloc on canviar-se. I entre una cosa i l’altra potser m’hi ha acabo estant 40 minuts ben bons. Però després de la pasta, amunt, el Pas de Gosolans ens espera. A mitja pujada comença a nevar, estàvem avisats. A més feia vent, i la sensació de fred s’intensificava. Però res, amunt, a mitja baixada, posem frontals ja, no és molt tard, però enfosqueix ràpid. Ens trobem una noia assentada, i tres companys ajudant-la. Intentem ajudar com podem, mantes, trucar l’organització… Decideixen trucar i intentar baixar, però el fred li ha agafat els ossos i no es pot posar dempeus. Ja dreta i amb la manta intenten començar a caminar, en cap moment ens vam pensar que estava tan al límit de la vida i la mort.  A l’arribada descobriríem que la Teresa, una corredora sabadellenca, havia arribat tant al límit que no se’n va poder sortir a l’hospital de Berga. El meu record i tot els ànims per a les amistats i familiars de la Teresa, una lluitadora de cap a peus, no em puc imaginar el que deuen estar passant i la veritat és que tant ahir com avui que no deixo de pensar-hi.

En aquell moment sembla que no hi podem fer massa res, que està controlat i confiem que pujaven a buscar-la, així que seguim xino-xano. Crec que és la baixada que està pitjor. Un festival de fang, terreny impracticable. Només us dic que jo, antipistera militant, si no vaig plorar al veure la pista d’Estasen, va ser exclusivament perquè tenia les lentilles massa seques per fer-ho. Un cop allà, vaig córrer els ‘falsos llanos’ i tot. Arribem al refugi, em fa una il·lusió inexplicable trobar-me al Nil allà. Veure una cara coneguda, sota la pluja, a les 23 del vespre o així (no sé pas a quina hora vam passar) dóna més pota que qualsevol gel. No tinc paraules, bé de fet sí, la peto una mica amb els avitualladors per no perdre els bons costums i seguim.

Amb el Jordi Piña, gran suport psicològic per acabar, malgrat tot. Temps real: 19:45

La baixada de Gresolet està més bé del que m’esperava. En comparació a altres trams, sembla perfecte per córrer i tot, així que ja us podeu imaginar com estava la resta, els que coneixeu el recorregut. Baixo, pensant bé, vas bé, al teu ritme i ja no fa tant fred. Tenia moltes ganes d’arribar a Gresolet, perquè és on començava el que feia estona que em feia patir més les tres pujades finals, sobretot la dels Empedrats, clar. Ja feia una estona que m’anava creuant amb el Jordi Piña, un noi que el primer que em va dir és que em coneixia de Twitter i que no sabia com podia piular tant (tinc un problema, oi?). Va molt bé acabar aquests duríssims 30 últims kms acompanyada, quan podem xerrem i ens anem motivant. A Gresolet ja ens avisen que han abandonat moltíssims corredors, me’n faig creus, però només puc pensar en seguir.

Després de les pujades infernals, eternes, i superar uns quants atacs de son tot pujant als Empedrats (és el moment que ho vaig passar pitjor) ja s’apropa la meta. Al final ho correm quasi tot, jo contenta perquè, tot i que no tingués una marca molt al cap, al final faré sub-20.  Ara, el que més contenta em va fer quan vaig creuar la línia d’arribada és que, després de tot és que en cap moment, ni per un segon, em va passar pel cap la idea d’abandonar ja que vaig tenir la sort de trobar-me tan físicament com de coco bé tota la cursa. Si un altre dia no és així, espero, no dubtar ni un segon i abandonar.

Les dades:

Blegades de turmells: 3  a l’esquerre (al primer clar esquinç. Avui és una pilota) i 2 al dret
Patinades entre el fang acabades de cul a terra: 4
Vegades que quasi em marco un espagat a mig corriol: +100
L’accident estúpid de la jornada: Mitja cuixa cremada per apropar-me massa a l’estufa de Prats d’Aguiló.
Gels: 0

Quatre apunts:
Urgeix el carnet per dur pals a la muntanya. Si no hi ha més cames foradades i ulls buidats és perquè tot indica que com a mínim, per això, tenim la Moreneta al costat dels corredors. Però un dia d’aquests la bonaventura ens abandona i no donem a l’abast.

Als imbècils que llencen els plàstic dels gels que es foten, quedeu-vos a l’asfalt i deixeu la muntanya en pau. Com a mínim allà és més fàcil netejar la vostra merda.

A tots i totes les avitualladores, sou molt grans. Gran professionalitat, suport, saben el que necessites abans que tu i sobretot molt bon humor. Difícil de millorar-ho, i realment feu possible que els pirats que volem fer bogeries com aquesta puguem fer-les.

Bé, si heu llegit fins aquí, us felicito fills. Ah! I si dic 1a ultra oficial, és perquè en ultra, igual que en marató, els que m’han fet debutar són els grans koalasteam, que tot i ser uns punkis de cap a peus, donen bons consells a una novella massa feliciana com jo.

——
No he volgut borrar tot això, perquè és així com vaig viure la meva 1a ultra, però no negaré que n’he tingut temptacions. I sí que em vull explicar. Ho vaig escriure d’una tirada sense haver dormit pràcticament, entre l’eufòria d’haver acabat i el xoc que de la mort de la mort d’una corredora, el cansament i les emocions contradictòries, i les ganes de compartir amb els meus que m’han acompanyat abans, durant i després de la cursa com JO havia viscut aquesta edició de Cavalls. I és així. Jo em vaig sentir bé, no em vaig forçar (a banda de l’esquinç, però això ja és una tradició), anava prou abrigada i no era conscient que realment corredors no professionals es posessin tan al límit. Amb era molt  ingènua, vaig pecar de novella. Molt novella. I de no conèixer-me en aquestes condicions.

No era conscient ni de la quantitat d’abandonaments i hiportèrmies i no vaig saber valorar que tantes persones arribarien a llegir el que estava escrivint, d’una tirada i presa d’una barreja d’emocions que no havia sentit mai abans i que ni molt menys havia paït, com no ho he fet encara ara. Cada cop que llegeixo un post nou d’algun corredor o expert que en sap moltíssim més que jo me n’adono més que vaig viure una altra cursa. Diferent a la de tants altres. També val a dir, que els límits entre la consciència i la inconsciència en aquestes condicions es va fer cada cop més difosos. L’objectiu és un, clar i senzill. De punt A a punt B. I senzillament vas enllaçant passes.

I una vegada més sincer pèsam per a la família i amics de la Tresa, és un cop duríssim. No paro de pensar en el més que hauria pogut i hagut de fer. Tan de bo n’hagués sapigut més. I la més profunda admiració pels herois que la van baixar EN BRAÇOS fins a la pista d’Estasen. Impressionant.