Diagnòstics habituals. Canviar rutines per superar el paradigma del periodisme polaritzador

Article publicat a l’Informe 2012. L’Estat del racisme a Catalunya de SOS Racisme 

La immigració ja fa anys que ha deixat de ser un fenomen estrany i nou que ens ha agafat desprevingudes i sense eines per explicar-lo i entendre’l. Ja fa més de 10 anys que ens va sorprendre un augment accentuat de la població estrangera que arribava a Catalunya que l’han prosseguit una dècada d’augment sostingut. Ara, les estadístiques ens demostren que l’entrada de persones estrangeres s’ha estancat i que precisament el que està augmentant de manera rellevant són les emigracions i els retorns. És prou notori, però, que la immigració és una realitat consolidada que ha transformat la societat catalana de manera estructural, per fer-la més diversa, amb l’enriquiment i tensions que la interculturalitat pot fer aflorar.

Si bé, doncs, com a societat d’acollida ja hem passat la majoria d’edat, les mancances pel que fa a la cobertura periodística de les migracions i la (re)presentació de la diversitat cultural als mitjans de comunicació catalans, no han canviat massa. Després de nombrosos manuals i recomanacions i d’eines accessibles a les comunicadores, seguim repetint diagnòstics: manca de visibilitat, estereotipació i llenguatge discriminador, entre altres. Si les justificacions per aquestes males praxis ja semblaven pobres i insuficients ara fa 10 anys, ara ja resulten ofensives. La falta de recursos humans i materials així com la precarietat a la que es veuen abocades tantes periodistes en l’exercici de la seva professió no pot justificar pràctiques discriminatòries. Que aquestes perdurin, però, tampoc és atribuïble a un posicionament ideològic conscient, d’entrada. Per explicar-ho cal, a banda de revisar el diagnòstic, analitzar el perquè. Per què les persones immigrades segueixen sense tenir veu als mitjans de comunicació? Per què es segueix problematitzant la immigració? Per què els mitjans generalistes segueixen reforçant tòpics enlloc de posar-los en tensió i qüestionar-los? I una qüestió crucial: quina hauria de ser la funció dels mitjans en relació a les migracions i la convivència intercultural?

1. Manca de visibilitat

La primera assignatura pendent segueix sent la presència de persones migrades als mitjans. Si bé les persones d’orígens diversos representen sobre el 15% de la societat catalana, rarament són interpel·lades a fi de conèixer-ne l’opinió. No se les pregunta ni pel que fa a temes d’interès general ni pels seus àmbits d’especialització. El que és més preocupant encara és que ni tan sols se les consulta per a aquells temes que les afecten més directament. La subrepresentació com a fonts informatives fomenta la percepció que les persones immigrades tindrien poc aportar i que, per això, la seva opinió no és prou rellevant. La invisibilització i objectivització –en parlar d’ells, però sense ells– també afavoreix la construcció d’allò que alguns teòrics anomenen ‘l’immigrant imaginari’, una figura en què es dilueixen totes les especificitats i diversitats. Així la ‘immigració’ esdevé un col·lectiu per se al qual se li atribueixen característiques compartides. La confusió arriba fins el punt de parlar de les “persones d’origen immigrant” fent del procés, origen i tret identitari distintiu.

Els resultats de l’estudi Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració (Giró, X. Muixí, M; 2011) que constava de l’anàlisi de les cobertures de tres propostes diferenciades que limitaven d’alguna manera la vida social i política de la ciutadania immigrada, confirmen aquesta afirmació. En els tres casos d’anàlisi apareixien 53 fonts no immigrades i 7 immigrades. A més, les poques persones d’orígens diversos que eren entrevistes eren presentades de manera discriminatòria en contrast a la resta de fonts, ja que o no se’ls especificava nom i/o professió o se les presentava com a ‘immigrant’ reduint així tota la seva complexitat humana i social.

A més, la majoria de fonts consultades les podem identificar com a pertanyents a les elits i alienes a la base social. Els mitjans de comunicació s’avoquen a la (re)producció dels discursos de les elits simbòliques i els missatges, a voltes racistes, que difonen, tal com ha analitzat abastament el professor Teun Van Dijk. Contra la idea prou consolidada que el racisme és cosa de classe populars “són les elits simbòliques les que produeixen i transmeten els prejudicis racials a través de discursos pretesament tècnics tot autoexculpant-se de tenir qualsevol relació amb ells” (Van Dijk, 1993. El Racismo de la élite)

2. Funció dels mitjans de comunicació sobre la immigració

És responsabilitat dels mitjans de comunicació contribuir a trencar els rumors i prejudicis que denigren les persones i no a fomentar-los. En aquesta línia, les recomanacions per al tractament informatiu de la immigració del Col·legi de Periodistes, parlen de la importància dels compromís de les professionals de la comunicació per a reflectir el sentit positiu de la diversitat. Cal doncs, un periodisme militant pels drets de les persones i per a la convivència intercultural, una funció que poc sovint es veu acomplerta quan els mitjans parlen d’immigració.

En aquest sentit, i responent a la funció essencial de control de poder del periodisme, hauria de ser objectiu dels mitjans de comunicació denunciar el racisme institucional, així com les manifestacions de racisme social. Funció crucial en el context de capitalisme salvatge i pèrdua de drets socials fonamentals en què ens trobem abocades en què, lluny de desaparèixer, les discriminacions institucionals no han fet més que fer-se més presents.

Exemples d’aquestes discriminacions n’hem tingut abastament al llarg del 2012. Especialment greu ha sigut la decisió del govern central de negar l’accés a la sanitat per a persones en situació administrativa irregular a partir de l’1 de setembre. Una discriminació inacceptable que no va ser suficientment denunciada públicament. Entenem que, si s’accepta acríticament que hi hagi una part de la població perdi un dret tan fonamentals com el de l’accés a la sanitat en igualtats de condicions, és perquè s’assumeix que en realitat aquests drets no els pertocaven. No es tractava d’un dret propi, si no d’una cessió, que s’ha demostrat temporal, que la societat d’acollida oferia per compassió. Una solidaritat que es veu truncada quan el capitalisme ens escanya més que mai. Llavors és quan les elits revisen aquests ‘favors’ i fan extensius missatges de confrontació que alguns mitjans de comunicació difonen acríticament.

L’existència dels CiEs és un altre cas de discriminació evident poc qüestionada, una anomalia jurídica indigna d’un Estat que es vol de Dret. De la mateixa manera que ho són les redades policials racistes, és a dir els controls d’identitat basats en perfils ètnics, àmpliament documentats per associacions de defensa dels Drets Humans, però poc denunciats als mitjans de comunicació.

No podem deixar de mencionar els magnífics treballs de denúncia que han fet algunes cadenes oferint reportatges en profunditat que compten amb l’anàlisi de persones afectades i expertes. Malauradament, moltes d’aquestes bones mostres de periodisme compromès es veuen eclipsades per les rutines i dinàmiques de les informacions diàries que ni compten amb aquesta complexitat ni amb aquest enfocament de denúncia.

3. Problematització de la immigració

Una altra de les evidències que s’extreuen de l’anàlisi crítica de la cobertura informativa de les migracions és que majoritàriament apareix vinculada al conflicte, bé sigui com a victimari –en aquest cas preval l’enfocament estigmatitzador– o com a víctima –en aquest cas preval l’enfocament paternalista–. Els dos són igualment discriminadors i polaritzadors.

– Enfocament estigmatitzador

En context de conflicte és pràctica recurrent dels mitjans identificar la immigració amb un suposat augment de la delinqüència. Aquesta relació s’estableix majoritàriament a través de dues estratègies. En primer lloc, destacant i reiterant l’origen de les persones que cometen un delicte o un greuge quan aquestes són estrangeres. Així s’implica que és una informació rellevant i s’estableix amb naturalitat una relació causal. Una segona estratègia és la d’explicar en termes culturals conflictes de caire social. D’aquesta manera es posa el focus en la diferència cultural que s’interpreta com una distància insalvable i intrínsecament problemàtica. Aquest posicionament reforça la creença que, per davant de tot, la immigració és un ‘problema a resoldre’.

En alguns casos es passa de la relació vaga immigració/delinqüència fins a identificar modus operandi propis de les nacionalitats. Així en tertúlies radiofòniques podem sentir dir que ‘els robatoris silenciosos són una especialitat romanesa’, que ‘els peruans que robaven a l’autopista que es van fer famosos han disminuït molt’ o llegir a la premsa escrita guies en què s’expliquen diversos delictes segons l’origen de les persones que s’identifica que els cometen.

L’estratègia estigmatitzadora es reforça titllant de ‘bonistes’ totes aquelles explicacions que vagin en la línia de trencar aquesta falsa relació causa-efecte. Desqualificant com a ‘políticament correcte’ o ‘naïf’ tots aquells discursos que busquin desmuntar les explicacions causals errònies i alertin dels perills de les mateixes, s’evita la possibilitat per a argumentacions alternatives.

– Enfocament paternalista

En el pol oposat trobem un altre cas igualment polaritzador: el paternalisme. Aquest afecta de manera molt específica a les dones immigrades, ja que al tractament discriminador de la immigració se li sumen les males pràctiques recurrents a nivell de gènere. Les narratives sobre l’Islam i el vel, per exemple, il·lustren aquest enfocament que parteix, més o menys explícitament, d’una autoatribuïda superioritat moral.

També és recurrent en parlar de les persones en situació administrativa irregular, tal com vam detectar a l’estudi Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració. Quan es qüestionava la limitació a l’empadronament a les persones en situació irregular no es feia tant des de la crítica a la privació d’un dret fonamental –que suposaria reconèixer-los-en– si no per les necessitats que se’ls pressuposen. Encara més accentuat era aquest enfocament pel que fa a la limitació de l’ús del vel integral en edificis de titularitat municipal. En aquest cas s’advocava per la prohibició suposadament per a defensar l’alliberament de dones suposadament sotmeses. És a dir, es justificava una imposició en nom de la llibertat aliena.

4. Estereotips enquistats. El cas del poble gitano

Menció específica requereix el tractament del poble gitano, que més enllà de ser estereotipat i poc matisat en termes generals, és blanc de pràctiques insultants i assetjadores.

Exemple d’aquest tractament infame n’és el programa de la cadena Cuatro Palabra de gitano. El programa es presenta com una finestra que ‘s’endinsa a la cultura, sentiments i emocions del col·lectiu gitano’, quan no és més que un recull d’estereotips i clixés tal com han denunciat la majoria d’entitats gitanes, entre elles la Fagic, Unión Romaní i la Fundació Secretariat Gitano, amb el suport de moltes altres associacions.

Tal com demostra l’informe anual sobre Discriminació i comunitat gitana aquest no és un cas aïllat, ni molt menys. De fet, a les seves conclusions destaca que: ‘se constata que los medios de comunicación continuan transmitiendo a menudo estereotipos negativos sobre la comunidad gitana, que dañan su imagen y vulneran el principio de igualdad’. Una conclusió que extreuen després de detectar que durant el 2011 el 52% dels casos de discriminació registrats tenen relació a l’àmbit dels mitjans de comunicació.

5. Islamofòbia

Una altra menció específica mereix el tractament del món musulmà als mitjans de comunicació, el paradigma dels dos enfocaments estigmatitzador i paternalista que hem apuntat. Rarament trobem informacions que busquin l’apropament i el coneixement mutu, si no que es reforça la polarització i les suposades diferències insalvables entre el món occidental i l’Islam. S’emfasitza doncs el conflicte, que s’assumeix com a inherent, i es reitera un suposat relat del món musulmà contra Occident. Les diversitats doncs, queden diluïdes i el focus d’interès es centra en els grups extremistes. D’aquesta manera la imatge que els mitjans perpetuen sobre l’Islam és la d’un conjunt homogeni i resistent al canvi que ens amenaça més o menys obertament. Així es (re)produeix la islamofòbia i s’encamina la teoria del xoc de civilitzacions cap a la profecia autocomplerta.

6. Conclusions

Si aquestes mancances en la cobertura de la immigració persisteixen és perquè, després d’una dècada d’immigració extracomunitària, encara no aconseguim escapar del marc de referència ‘nosaltres-ells’. La mare dels ous en què es fomenta qualsevol discriminació. Primer, hi ha d’haver la divisió. Mentre ens seguim movent en aquest marc dicotòmic, la igualtat serà una quimera. En paraules del sociòleg Zygmunt Bauman el màxim a què pot aspirar l’individu identificat com a ‘altre’ és a ser un ‘ex-altre’, una categorització més amable però que encara segueix marcant un distanciament. Mentre partim d’aquesta dicotomia, seguirà semblant raonable i justificable la discriminació i serà més acusada la polarització.

D’altra banda, les justificacions davant aquestes males praxis solen ser la manca de recursos i de temps per a treballar en condicions. És innegable que el sector de la comunicació i el periodisme està patint molt i unes condicions de treball dignes també facilitarien uns resultats més dignes. Però no és suficient. Cal per davant de tot canvi de rutines, sobretot pel que fa a les fons informatives i assumir amb responsabilitat el rol fonamental que tenen els mitjans de comunicació per afavorir la convivència intercultural i denunciar les discriminacions i el racisme.

Corresponsals de les migracions, eines per a la cobertura complexa d’un fet global

Exemple paradigmàtic de l’etnificació de la delinqüència publicat a l’Avui el 28/03/11

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) va presentar el passat dimarts 18 de desembre un informe sobre el compliment del Codi Deontològic Periodístic entre el 1997-2011. L’estudi, realitzat pel Grup de Recerca en Periodisme de la UPF, revela que de les 575 reclamacions rebudes 361 han sigut sobre l’article 12, referent al racisme i la xenofòbia. En la mateixa línia, l’informe CAC 2/2009, en què s’analitzaven els teleinformatius de TV3, 3/24, TVE Catalunya, 8tv, Barcelona TV i Canal Català Barcelona durant el Trimestre 2009, ja altertava que:

– El 49,70% de les informacions relacionades amb la immigració estan vinculades a l’àmbit policial i judicial.
– El temps de paraula de les persones migrades a les informacions és d’un 2,8 %. Tot i que llavors ja suposaven el 15% de la població.

A l’estudi ‘Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració, en què analitzàvem com es van informar diverses televisions sobre restriccions a l’empadronament a Vic, regulació sobre l’ús del vel integral a Lleida i tensions veïnals a Badalona, les conclusions eren igualment preocupants. Les cobertures tendien a la problematització de l’alteritat i a l’escalada del conflicte.

En definitiva, hi ha prou diagnosis que conclouen que les informacions sobre immigració no són prou rigoroses i que sovint són estereotipants. En alguns casos, fins i tot arribant a legitimar o fomentar discriminacions i el llenguatge de l’odi, utilitzant llenguatge excloent o metàfores que deshumanitzen. I si bé l’anàlisi dels mitjans és un pas fonamental, encara ho és més la proposta de recursos i alternatives per a millorar la cobertura de les migracions.

Ja tenim l’adaptació del manual ‘Couvrir les Migrations’

En aquesta línia, un bon dia al Carles Solà, director del reconegut programa Tot un món, li va caure a les mans el llibre Couvrir les migrations del periodista i professor Jean-Paul Marthoz i li va semblar amb molta raó, que el manual compilava les eines fonamentals per a les persones que volen informar amb rigor sobre les migracions. Així se li va posar entre cella i cella que calia adaptar-lo al context català. No li va costar massa trobar la complicitat de Pol·len Edicions per a fer-ho i per alegria meva, van considerar oportú incloure’m al projecte. Ara, mesos després d’un treball tan intens com enriquidor i gràcies a 162 mecenes que van confiar en el projecte, ja tenim el llibre entre mans.

El resultat: un manual que explora els múltiples factors que cal tenir en compte per informar rigorosament sobre el fet migratori en un moment en què més de 214 milions de persones no viuen a l’indret on van néixer. La immigració no és un fenomen novedós que ens ha agafat desprevinguts. La immigració és una realitat consolidada que ha transformat la nostra societat de manera estructural i que, per tant, comporta un qüestionament de la ciutadania. I és també responsabilitat de periodistes i mitjans de comunicació incloure aquesta complexitat social i posar en tensió els estereotips existents, en lloc de fomentar-los.

Hem treballat de valent en l’adaptació del text per oferir una mirada complexa i glocal sobre el fet migratori, i posar a l’abast recursos pràctics per a periodistes d’avui i de demà, investigadores, i a tota persona interessada en retratar millor les migracions. Ja és al vostre al abast. Bona lectura!

Rumors a prova de dades

El passat cap de setmana em van convidar a participar a Matinal formativa i d’intercanvi: societat i nova ciutadania. Realitats i estereotips al voltant de la diversitat. Després d’anys de reflexionar i predicar al voltant de la ciutadania diversa i la interculturalitat en diferents fòrums i entorns, em va alegrar que se’m presentés l’oportunitat de compartir coneixements i inquietuds a Manresa. A més el fet que es comptés amb representants d’associacions veïnals, Plans de Desenvolupament Comunitaris, institucions i associacions ja feia preveure que el debat seria intens i comptaria amb perspectives molt diverses.

De camí a la profecia autocomplerta del xoc de les civilitzacions

A la taula rodona vam poder aprendre de les experiències de treball a peu de carrer de la Lourdes Ponce de la Xarxa Nou Barris Acull, la Sandra Queraltó, educadora social i la Dolors Serra, treballadora social de Manresa. Per la meva part, vaig posar sobre la taula alguns exemples de periodisme polaritzador, aquell que dinamita les experiències de base per a la cohesió social a cop de titular.  Podeu donar un cop d’ull a algunes de les perles que col·lecciono.

Com és habitual, però, la part realment enriquidora venia amb el debat posterior. Poc va tardar a aparèixer el tema dels serveis socials, fet que francament em va alegrar, ja que després de llegir comentaris irats a la pròpia notícia  de l’esdeveniment, recordar converses de cafè i trobades familiars que evidencien que els rumors estan lluny de desaparèixer, m’hauria molestat bastant que el diàleg fos entre convençudes.

Vam poder contrastar, una vegada més, que efectivament, els rumors estan fets a prova de dades. No hi ha evidència que sembli capaç de desactivar un prejudici, ja que els ‘arguments’ de la por recorren sense manies a mentides i mitges veritats. Un exemple flagrant del cas manresà és l’absurda llegenda urbana segons la qual als immigrants els regalen cotxets. Tot i que l’any passat l’Ajuntament va desmentir-ho públicament  i, en veure que el rumor no amaïnava, fins i tot el director d’una de les botigues que suposadament regalava els cotxets també va declarar públicament que mai havia vist un val de compra per un cotxet. Malgrat tot, el rumor va tornar a aparèixer. I és que aquest s’enquista de tal manera que no hi ha campanya, declaració pública, evidència estadística i/o argument que sembli suficient per refutar-lo. Ja avisava Albert Einstein que: ‘és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici’.

Publicat el 1921, també ho podríem trobar al diari demà.

Clarament és un panorama descoratjador, ja que la més militant pot desesperar-se en veure que després d’anys d’immigració el debat es segueixi presentant en els mateixos termes. Que quan toca parlar de ciutadania diversa, en tots els sentits, i interculturalitat, l’enfocament dominant segueix sent el de nosaltres-ells, el dels que tenim drets i deures i el dels que tenen deures i alguns drets. Uns discursos que són regularment alimentats per polítics i mitjans irresponsables en el context d’una crisi salvatge que està tenint uns costos socials irreparables.

Com diu la Meritxell Martínez, de la Xixa Teatre, al capítol de Tot un Món Teatre antirumors és més fàcil confirmar un rumor que desmentir-lo i fer-ho acaba sent un acte de militància política. Doncs haurem de seguir sumant veus crítiques, i tan de bo s’hi afegeixin les dels presidents de les AAVV i altres líders veïnals que són referents i veus molts creïbles entre el veïnat. Confio que la jornada del passat dissabte servís per guanyar algun altaveu.