Category Archives: Inspiracions

A les nostres mans #Powerofwe

Estàndard

Enguany he col·laborat amb el projecte Blog Action Day, una acció que uneix blocaires d’arreu del món per tal que generin debat sobre temes relacionats amb el desenvolupament, injustícies socials o la pau. El tema central d’enguany en va semblar especialment suggeridor: el poder de nosaltres.

15M a Barcelona. Imatge extreta de lacomunidad.cadenaser.com

Estem en un moment que el poder de la comunitat és il·lusionador en dos sentits. Per una banda, per lluitar aferrissadament i fer pressió conjunta per no perdre els drets socials que tant han costat i que són responsabilitat de l’Estat. En moments tan complicats les imatges de places plenes de ciutadanes lluitant pacíficament pels seus drets omplen d’esperança. Així trobem, com a exemple paradigmàtic d’aquests lluita social, l’esperançadora l’experiència de les Plataformes d’Afectats de la Hipoteca que evidencia la força de la solidaritat per evitar la injustícia dels desnonaments.

Per altra banda, però, el poder de la comunitat va molt més enllà de la lluita per mantenir i avançar en els drets socials dins del mateix sistema, si no que també comporta un canvi de marc, que requereix idear alternatives i construir en xarxa. Unes alternatives que són ben presents i arrelades al territori, però que sovint els manca visibilitat en espais generalistes i allunyats de la implicació social.  És el treball de formiga de centenars de persones d’arreu del territori per fer del món un lloc més habitable. Les experiències són moltes i abraçacen àmbits molt diversos i algunes d’elles estan molt ben explicades al documental Homenatge a Catalunya II. A Manresa i al Bages també s’enxarxen moltes experiències d’autogestió, que són les que conec més bé i demostren la capacitat de la societat crítica per donar resposta a les pròpies demandes i recrear models d’interacció social i sistemes polítics i econòmics més equitatius i solidaris.

El carrer respon contra el desallotjament de l’Ateneu La Sèquia

Un dels espais autogestionats de referència és l’Ateneu la Sèquia, que des del 2009 ocupa la Casa Llissach, un edifici inclòs a l’annex del Catàleg del Patrimoni Protegit, que estava abandonat. Aquest espai ha donat cabuda a diveres agrupacions que no tenien un espai on desenvolupar les seves activitats. Actualment els col·lectius que donen vida a l’Ateneu són Arran, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el col·lectiu feminista Acció Lila, la colla bastonera de la ciutat Manrússia Van del Pal, el col·lectiu de cultura popular Alternativa Cultural i la cooperativa de consum ecològic La Guixa. Així, l’Ateneu social ocupat és un espai on diversos col·lectius poden desenvolupar els projectes propis. Davant l’ordre de desallotjament de començaments d’any, la ciutat va respondre en una manifestació deixant clar que si perdem l’Ateneu hi perdem totes i la resposta va ser l’alliberament d’un segon espai abandonat de Manresa. Un edifici propietat del Bisbat de Vic que portava més de 10 anys sense cap utilitat ni privada ni pública.

Un altre exemple clau de la força de l’autogestió són les Cooperatives de consum, que donen resposta a una demanda social no coberta, les xarxes autogestionades pel consum ecològic i de proximitat. Són moltes i de models diversos les que neixen a Catalunya. Actualment a Manresa hi ha tres cooperatives de consum, El Rostoll verd, l’Almàixera i La Guixa, que ja s’han quedat curtes per la gran demanda que hi ha.

Mercat de l’Estraperlo el 7 de Juliol a la plaça Gispert de Manresa, coincidint amb la festa d’aniversari de l’ecoxarxa A Bona Hora i l’emissora lliure Ràdio Bala.

Finalment, una altra experiència enriquidora és A bona hora, l’ecoxarxa del Bages.Es tracta d’una comunitat d’intercanvi de béns i serveis, que en lloc de realitzar-se utilitzant l’euro es basen en l’ús d’una moneda social pròpia, l’hora. La xarxa connecta persones que ofereixen diversos serveis i que a l’hora són consumidors i usuaris d’altres, i d’intercanviar aquests serveis a través d’un mercat propi. De fet, l’objectiu final del sistema és arribar a una autosuficiència col·lectiva.

En definitiva, només he volgut fer un petit homenatge a algunes alternatives construides a Manresa, des de baix, sumant i generant xarxes i pensant models més justos. El poder de nosaltres no només és reactiu, si no que és per damunt de tot constructiu. I és que també cal que neixin alternatives a cada instant.

Tropel. Lloança al moviment estudiantil colombià

Estàndard

Panoràmica de la plaça del Che a la Universidad Nacional

Un dels aspectes que més em va fascinar a Colòmbia és la valentia i el coratge que caracteritzen els moviments socials en general, i l’estudiantil, en particular.  Per això m’he animat a escriure’n, des de l’assumida enveja, quatre ratlles. Des de l’enveja pel poder de mobilització que tenen així com pel model crític que defensen. El que haurien de ser, al meu entendre, les universitats: focus de pensament crític. Els espais de trobada, tant els formals com els informals, desprenen reivindicació, consciència social i acció directa. Les mobilitzacions són tan freqüents i bel·ligerants que disposen d’una paraula per designar específicament l’enfrontament dels estudiants amb la policia: Tropel. Per apropar-vos a l’evolució del moviment durant els anys 70 recomano ferventment la lecura de “Al calor del Tropel” del professor Carlos Medina Gallego que és un clàssic a Colòmbia i que a Catalunya ha editat i contextualitzat acuradament l’editorial Tigre de Paper.

Art polític a les parets de La Nacional

Després de devorar-lo no podia marxar de Bogotá sense una passejada per la Universidad Nacional, coneguda popularment com La Nacional, La Nacho o La U. Si bé els formats de lluita des dels anys que retrata Tropel han canviat molt, encara avui dia, a Colòmbia, es lluita amb la vida per molts motius, un d’ells, la defensa de la Universitat pública.  A La Universitat la insubmissió es pot respirar. Les parets són una col·lecció d’art polític, però la reivindicació no es limita a la superficialitat de la pintada i la bandera. Els estudiants, hereus de les victòries i derrotes del moviment durant els anys 70, assumeixen la responsabilitat de defensar una universitat pública, deliberativa que no vengui l’esperit crític a les demandes dels interessos empresarials.

Des de llavors la combativitat i lluita ha sigut característica pròpia de les universitats públiques i avui dia, la seva capacitat d’incidència va quedar palesa amb la ineptitud del govern de Santos de tirar endavant la reforma de la llei 30, la llei d’educació. En la teràpia de xoc que viu el país, accentuada els darrers anys de mandat d’Uribe, el govern no volia deixar  al marge de l’onada de privatitzacions les universitats públiques. La reforma es traduïa en una mercantilització de l’educació universitària. Motius per rebutjar-la no en faltaven.

Pintada contra la reforma de la Ley 30

I de recolzaments tampoc. Ja que una altra característica del moviment estudiantil que em va commoure és el respecte que mereix per la societat colombiana en general. Es recorda amb tanta raó com admiració que “son bravos, pero que muy bravos”. En un context en què protestar es paga amb la vida les estudiants no deixen de fer-ho. El compromís social no és cosa de minories, la rebel·lió és generalitzada i la indolència el que desentona. I, de la mateixa manera que els estudiants assumeixen com a pròpies les reivindacions de la classe obrera, camperols, i índigenes, el conjunt de la societat aixeca la veu per denunciar les agressions de què són víctimes els tropeleros i les tropeleras. En definitiva, tots els col·lectius, són un de sol. El poble. I, a vegades, la col·lectivitat també guanya, com demostra el fet que Santos hagués de retirar la proposta de reforma de la 30.

Tal com expressa una de les consignes més colpidores i recurrents a les manifestacions, i que moltes colombianes compleixen en el seu dia a dia: “Por nuestros muertos ni un minuto de silencio, toda una vida de combate”.

La religió que em crec és la que es rebel·la contra les injustícies

Estàndard

Avui m’ha vingut de gust compartir els desitjos del Pere Casaldàliga, que valen per Nadal i per cada dia. És d’aquelles felicitacions que fan il·lusió de cor rebre, que de les seves paraules que emanen saviesa i humilitat sempre se n’aprèn.

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui i aquí
segons Mateu, capítol 25.
Qui s’entén amb els pobres
pot entendre’s amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys
podríem trobar-te,
diàriament nostre
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió
Contra els grans projectes de mort
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowà Guaraní,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam.

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
No hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l’abast
de la nostra Esperança.

Pere Casaldàliga

Felicitação Natal 2011 Ano Novo 2012

I feliç cada dia!

Una huelga de (mucho) cuidado

Estàndard

Cuando decides que hoy no harás por enésima vez la cena…
Cuando dices a tu hermano que mañana le toca a él cuidar al abuelo…
Cuando tiras el delantal y te preguntas ¿a qué tanta limpieza?…
….estás haciendo una huelga de cuidados

Cuando dejas de correr por los pasillos del metro para no llegar tarde a currar…
Cuando decides apagar el despertador, cogerte una baja y homenajearte el día…
Cuando dejas sin pulir la traducción del manual de lavadoras para juntarte con unas amigas…
….estás haciendo una huelga de cuidados

Cuando organizas un paro en el hospital, porque las condiciones no permiten atender a los enfermos como se merecen…
Cuando te unes para decir basta a los clientes que se niegan a ponerse condones…

Cuando te openes a la deportación de un menor en el centro de “acogida” en el que trabajas…
….estás haciendo una huelga de cuidados

Cuando tomas el espacio público y lo conviertes en lugar de encuentro y juego…
Cuando levantas la cara con dignidad y dices basta a los usos partidarios de tu dolor como afectada, que no víctima…
Cuando reúnes fuerzas para exigir que te cuiden como tetrapléjica y no como pobrecilla…
….estás haciendo una huelga de cuidados

….cada vez que interrumpes el orden
poniendo el cuidado y la sostenibilidad de la vida en el centro

estás haciendo una HUELGA DE (MUCHO) CUIDADO!

Gran text de Precarias en la deriva que comparteixo amb molt d’afecte i gratitud a la Joana Conill (directora del documental que no us podeu perdre http://www.homenatgeacatalunyaii.org/) per haver-me’l regalat.

Perquè quan diem prou, quan no col·laborem, quan ens escoltem i fem allò que sentim, ni que sigui només per un moment, la roda s’atura i la lucidesa s’imposa.

Agenda llatinoamericana 2012, pel bon viure i el bon conviure: Sumak Kawsay

Estàndard

Ahir vaig anar a buscar l’Agenda Llationamericana http://latinoamericana.org/ , que aquest any en fa 20! Primer de tot m’ha fet recordar que un any més, tornem a ser setembre, un mes que tot i ser el que fa 9 sol convertir-se en el primer de l’any. Quan la majoria de persones endeguem nous projectes engrescadors, retornem de les vacances regeneradores i encara tenim a flor de pell l’aprenentatge que s’adquiereix aturant la roda de la rutina.

Aquest any  l’Agenda es dedica a la utopia indígena del “Bon viure”, Sumak Kawsay, en quítxua, que es combina amb el sempre necessari “Bon conviure”. Jose María Vigil recull l’esperit de l’agenda d’enguany a la introducció: “Buen vivir que no es la vida insolidaria, ni el vivir mejor de la acumulación o del progreso indefinido a cualquier costo. Buen Vivir que puede llevar en buena parte al decrecimiento, a la vida “natural” a la sobriedad para que todos puedan también vivir bien. Lo más radical del mensaje que el Sumak Kawsay, aun sin explicitarlo, nos presenta es la necesidad y la urgencia de <cambio sistémico>. Lo que está en juego bajo la temática de todo este debate, es la inviabilidad del sistema actual y la necesidad de esforzarnos por encontrar una alternativa, comenzando sin duda por cambiar nuestras cabezas”

També m’ha fet recordar la inoblidable estància que vaig passar a Sâo Felix do Araguaia amb la inspiradora presència i companyia del Pere Casaldàliga.

Escoltar-lo sempre és una lliçó d’humiltat, afecte i fermesa. Podria recollir moltes grans frases del Pere, però ara n’hi ha dues que em vé molt de gust recordar:

– Si ajudo un pobre em diuen sant. Si demano els motius de la seva pobresa, em diuen comunista

I una per no oblidar, que sempre que pot diu ben alt:

– El capitalisme és pecat!

A l’enllaç trobareu alguns dels punts de venda de l’Agenda http://www.llatinoamericana.org/2010/cat/punts-venda.asp Per les manresanes, podeu anar a la botiga del Comerç Just.

Mor lentament

Estàndard

Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.

Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.

Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.

Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.

Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.

VIU AVUI!!

El millor regal del dia que tenia ganes de compartir. I és que és molt sa recordar-ho de tant en tant!

Text de la periodista i escriptora brasilera, Martha Medeiros.

Per compartir camí

Estàndard

Bon dia món, sí. Però sobretot, bon dia móns possibles.

En aquesta pàgina espero recollir les meves experiències i també totes aquelles persones, lectures i projectes que m’inspiren per construir altres móns possibles. Iniciatives socials d’èxit que demostren que les alternatives al capitalisme no només són necessàries si no que són viables.

“La Utopía está en el horizonte.
Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.
Camino diez pasos y el horizonte
se desplaza diez pasos más allá.
¿Entonces, para qué sirve la utopía?
Para eso: sirve para caminar
Eduardo Galeano