El nom de Gaza sembla condemnat a anar lligat a la tragèdia, recomptes de víctimes i històries de violència. Un territori i una població sentenciats al càstig col·lectiu pel mer fet d’haver nascut on han nascut. Les injustícies i incompliments de la legalitat internacional del govern sionista són flagrants i àmpliament documentades. Són moltes les veus reconegudes que s’han alçat per denunciar-ho i encara són moltes més les persones que s’enfronten al treball diari de sobreviure-hi. Tirar endavant, sempre i malgrat i tot, en aquest petit tros del nostre món que es dessagna. Amb la força que la caracteritza la Rafeef Ziadah la defineix a Hadeel com ‘una cambra de tortura col·lectiva’. Després de la seva recent visita a la Franja Noam Chomsky la descriu com ‘la presó més gran del món’. Expressions contundents que reflecteixien l’evidència.
L’asfíxia a Gaza en una imatge. Treball de l’artista palestí Mahmoud Alarawi
Tot això ressona dins meu quan penso que d’aquí dos dies em trobaré al pas fronterer de Rafah, intentant entrar a la Franja. Amb tota la documentació degudament preparada i amb tots els tràmits i invitacions a punt. I sempre, recordant-me afortunada. Potser no entraré, ja que al Pròxim Orient sempre es pot tòrcer tot en qualsevol moment, però en principi, el meu passaport em permet entrar i sortir. Així, poder visitar, aprendre, preguntar, conèixer i compartir. Per les més d’un milió i mig de palestines de Gaza el seu món físic es redueix als 360 km² de Franja.
La primera intenció del viatge era anar-hi a córrer la que hauria sigut la tercera edició de la Marató que organitza l’UNRWA. M’il·lusionava tant la possibilitat de córrer els 42kms de Franja que estava mentalitzada per córrer asfalt i tot. I és que sóc una convençuda de la necessitat de generar espais en què persones de diversos orígens compartim solidaritats i aficions, especialment en aquest context d’asfíxia. Malauradament, però, tal com vaig explicar en aquest post la marató es va haver de suspendre perquè els dirigents de Hamàs van decidir que les dones no podíem córrer martons. I no. Sense dones no hi ha marató. Òbviament em vaig indignar i enrabiar. Com si no fos suficient la pressió que viu un país sota ocupació que hi haguéssim d’afegir més límits. És clar que el principal i tràgic problema de la Franja és un clarament identificat: l’ocupació. Però en el context d’un atroç bloqueig econòmic que pateix la població des de fa més de 7 anys, només falten governants que en definitiva fan el que fan a tot arreu: fer de les seves intransigències les presons del poble.
De tota manera, l’UNRWA ha preparat un programa d’activitats per aquelles que seguim entossudides a conèixer de primera mà la realitat de la Franja. Una oportunitat que no es presenta cada dia. I procurarem no faltar-hi, com sempre, amb moltes ganes d’aprendre, escoltar, observar i compartir. Una de les meves obsessions és conèixer algunes de les corredores palestines que s’havien inscrit a la marató, que n’hi havia més d’un centenar! Tan de bo que així sigui. I tal com he pogut fer les dues vegades que he estat a Cisjordània, omplir-me de ràbia de la injustícia evident i d’inspiració de la lluita del poble. Perquè allà tothom lluita. I molt. Resisteix amb les eines que té i les que s’inventa. I és que a Palestina sobreviure és resistir.
monspossibles 