D’un adéu sense final feliç a un emotiu fins aviat

Què queda després de la intensitat d’un mes treballant dia i nit, literalment, amb un grup de persones compromeses d’arreu del món per un objectiu en el que creus fermament? Doncs una sensació ben contradictòria. Per una banda m’enduc una motxilla plena de vivències i aprenentatges, i de moments d’aquests màgics de complicitat espontània amb gent que fa quatre dies que coneixes, però amb qui ja comparteixes un món. Malgrat això, la principal sensació que em va envair el primer ‘dia després’ va ser una buidor corprenedora. Aquella buidor que et deixa haver invertit totes les energies en un objectiu que s’esvaeix d’un dia per l’altre. Amb l’afegitó, a més de tractar-se d’un adéu sense final feliç, ja que no hem aconseguit acomplir l’objectiu pel qual havíem dedicat tots els esforços, el Tractat de Comerç d’Armes és encara política ficció.

Amb part de l’equip de Control Arms simulant un cementiri davant de les Nacions Unides tres dies abans que acabessin les negociacions

Ha sigut un mes intens, carregat de moments esplèndids i també d’altres de difícils. Control Arms és una coalició que aglutina pràcticament un centenar d’organitzacions de tot el món, i aquest juliol s’han retrobat representants de la majoria d’elles. Així que ja us podeu imaginar les dimensions de tot plegat. La veritat no m’atreveixo a dir quantes persones érem treballant i dormint al mateix hotel, però el que és clar, és que el vam omplir. Com és d’esperar hi hagut tensions, diferents maneres de treballar i d’interpretar el que anava passant dia a dia que a vegades es complementaven a la perfecció però que d’altres xocaven frontalment. I d’això n’hem après. Tot i la pressió, les urgències i les discrepàncies hem acoseguit arribar als punts de consens. N´hem après plegats.

Durant aquest mes, tots els dies eren llargs. Molt llargs. Reunions matinals de coordinació, i després cadascú a les seves tasques de lobby amb els respectius delegats, o en les seves àrees de treball. En el meu cas, amb el Twitter, Facebook, Flickr, Blog, i demés, editar el newsletter, traduir, o dissenyar postals i infogràfics. El moment més pesat, com en tota gran organització sempre arribava amb l’infern del sign-off. Diverses persones de diverses organitzacions havent-se de posar d’acord per donar al vist-i-plau a tot el que entregàvem als delegats amb el segell de Control Arms. Amb això també he après. Moltíssim. I tot i que és més que pesat, també és una garantia per tot allò que hem publicat.

I el millor de tot plegat arribava al vespre/nit, quan acabaven les negociacions fins l’endemà i tots (bé, els més socials) ens retrobàvem a l’oficina, a la planta 24 de l’hotel on ens allotjàvem. Seguíem treballant. Més d’un dia, de dos i de tres fins passada la mitjanit. Però amb un ambient distès, compartint cerveses i un entorn molt més relaxat. Aquests moments i els de pura distensió (tot i que les converses sobre el TCA seguien sent recorrents) des de la nit de karaoke, a un concert de heavy a Brooklyn, la típica BBQ de diumenge, cerveses a dojo al Press Box, el brunch, museus i passejades pel parc; són els que han anat enfortint la xarxa.

Treballant colze a colze entre Andorra i Algèria. Més gràcies Xavi, sense tu no hauria estat aquí

I ja podeu imaginar la decepció quan el divendres vam saber que NO hi hauria tractat. Pot semblar previsible ja que estem més que acostumats a la inoperància de la ‘comunitat internacional’ i especialment donats els interessos que hi ha al voltant del comerç de les armes. Però és que va estar tan a prop, o va semblar-ho. La nit anterior vam sortir de l’ONU a la una de la nit, confiats que ho teníem a tocar. Poques hores més tard a les 9 ja tornàvem a ser a allà, i a la tarda, la frustració es va fer evident. Moritán aixecava solemnement la sessió i s’imposava com una bufetada l’escenari possible d’acabar el juliol sense tractat.

Encara arrossego la decepció de no haver pogut viure el moment històric que totes esperàvem i la incertesa de no saber si tornaré a ser prou privilegiada com per seguir tan de prop els propers passos cap un TCA. Però avui, després d’haver acomiadat pràcticament tothom, haver desmantellat la Wiggle Rooms on hem compartit tantes hores i encara exhausta tan mental com emocionalment ja no sento que això sigui un adéu sense final feliç si no un fins aviat, carregat d’alegria i gratitud per haver tingut el privilegi d’haver format d’aquest equip fantàstic que ha lluitat i seguirà lluitant amb determinació per fer del Tractat sobre el Comerç d’Armes una realitat.

Desventures i esperances els primers dies de negociacions

Han passat moltes coses des que dilluns van començar les negociacions cap el Tractat sobre el d’Armes. Bé tècnicament no van començar dilluns, perquè les discussions sobre quin és el reconeixement que hauria de tenir Palestina en les negociacions va impedir-ho. Alguns països pressionaven pel seu dret a tenir un seient com a estat de ple dret (tenint en compte, a més, que hi ha no-estats -UE- o estats no membres de l’ONU -Vaticà- que sí que hi tenen dret). Aquesta proposta, com és d’esperar, no va ser molt ben rebuda per Israel i el procés es va estancar.

Per donar la benviguda a les negociacions, vam deixar clar el nostre posicionament

Va ser una situació controvertida i interessant per veure les diferents reaccions. Clarament, no es pot culpar la causa palestina de fer posposar les negociacions, i menys en el context de l’ONU on s’ha sistemàticament posposant els seus drets i inoperant davant l’incompliment flagrant de les resolucions de l’ONU per part d’Israel. Però sí que és cert, que després dels anys d’esforços per aconseguir que aquestes negociacions siguin una realitat, és una mica desesperant veure que el temps per aconseguir el tractat es va esmunyint. Especialment per dos motius, el primer és que malauradament és més que improbable que aquesta aturada a les negociacions hagin ajudat d’alguna manera a la causa palestina i, en segon lloc perquè qui està beneficiant-se de la situació són els països menys favorables a l’assoliment d’un Tractat d’Armes.

A part de les desventures, però, també hi ha hagut moments molt emotius i esperançadors. El primer va ser el dilluns 2 de juliol, quan, per donar la benvinguda vam fer una acció davant de l’ONU per fer explícita la urgència del tractat i la bogeria que actualment cada minut una persona mor a causa de la violència armada i que el mateix minut es fabriqui una nova arma. L’acció va tenir molt ressò mediàtic, va sortir a la CNN, BBC, Al Arabiya, AFP i  EFE, entre molts altres. En alguns diaris recollint declaracions meves i tot! El dia següent vam viure un dels moments més emocionants, que va ser l’entrega al Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki Moon de més de 620.000 firmes demanant un Tractat d’Armes sòlid. D’aquesta manera la societat civil hem deixat clar que nosaltres hem fet els deures, i que ara els toca els governants fer els seus. En rebre les peticions Ban Ki Moon, va reconèixer el paper de la coalició Control Arms per liderar el camí cap a un futur més segur. A veure si ens segueixen els líders, doncs.

Una imatge pels incrèduls: Sí, sóc a les Nacions Unides!

I ahir, 4 de juliol, dia de la Independència als EUA, tampoc vam tenir dia lliure, hi ha molta feina per endavant i vam aprofitar per debatre documents. També és interessant viure les discussions tècniques, que poden semblar nímies i fins i tot una pèrdua de temps, però que poden ser determinants en l’estratègia per incidir i fer que el tractat que resulti d’aquestes negociacions sigui sòlid i vinculant. Els matisos entre transfers, transactions i transshipments poden marcar la diferència.

Aquí el temps es preciós, perquè es viu com el moment històric que és. Cada dia arriben persones  d’arreu del món amb històries personals brutals i que uneixen esforços per un mateix objectiu. Aconseguir el màxim d’aquesta oportunitat.  I enmig de tot això, aquí estic jo. Aprenent moltíssim d’aquesta valuosa oportunitat i fent una mica de tot, portant els comptes de Facebook, Twitter, Flickr, Posterous… ja hi sou?? si no, a què espereu?! Buscant i compartint històries interessants i cobrint els actes que atapeeixen les agendes. I fins i tot m’he estrenat com a maquetadora i editora del newsletter que entreguem als diplomàtics. I tot això en tres dies així que… ja veieu que les jornades són molt llargues aquí. I que així segueixi!

Primeres impressions de la feina a Nova York

Escriuria sobre algun altre aspecte més interessant de la vida atrafegada i cosmopolita de Nova York, però la qüestió és que sóc aquí per treballar i pràcticament això és l’únic que he fet des que vaig arribar fa tres dies. I he trobat que valia la pena compartir alguns aspectes de l’entorn laboral que m’he trobat i dels quals en podríem prendre nota. Òbviament com que són els primers dies tot em sembla molt bonic i genial, i segurament d’aquí uns dies ho veuré diferent. En aquest cas, ja em contradiré o em matisaré sense manies.

I quan aixeco el cap de l’ordinador recordo que sóc a la 1a avinguda a NY

Primer de tot dir que el ritme de treball és brutal. Ja m’ho imaginava, és clar. No venia pensant en una feina de 9 a 15h, però és que estic treballant unes 10 hores diàries i dinant davant de d’ordinador. I fer això amb un somriure només és assumible donades les dues circumstàncies que es donen. La primera, és que crec fermament en el projecte pel qual treballo, sóc conscient que estem vivint una oportunitat única de tenir un tractat de comerç d’armes global. I la segona és que la beca que m’han donat és de dos mesos; aquest ritme només és viable si té data de caducitat.

El primer que em va sorprendre de l’equip és que és molt jove, per no dir insultantment jove. I altament capaç. Això crec que ens dóna la primera lliçó, i és que a Catalunya encara hi ha moltes reticències a donar determinades responsabilitats a joves. Òbviament amb això no em referixo que hem de prioritzar exclusivament aquests valors i oblidar els de l’experiència. Però quants joves amb grans capacitats i motivació estan buscant i no trobant una oportunitat a casa nostra? A mi mateixa m’han donat una oportunitat que no estava trobant a Catalunya i que tinc els meus dubtes de trobar quan torni.

Un altre aspecte que estic valorant molt de la forma de treballar que m’he trobat és la confiança per delegar tasques. Independentment del càrrec, i en la mesura de la capacitat de delegar de cada persona, tothom demana amb plena confiança qui té capacitat per assumir les noves tasques que van sorgint. És un treball en equip en el sentit més estricte i amb plena autonomia: cada persona és responsable del seu temps i del seu treball. Això sí, la iniciativa és imprescindible. També es generen espais de confiança en què es demanen sempre les opinions i noves propostes que cada persona pugui aportar. Així s’anima la creativitat per no limitar-nos a reproduir els models de comunicació (en el cas que jo treballo). És clar que el resultat no és perfecte, però aquest espai per compartir idees és molt enriquidor i empoderador.

I sempre, sempre donar les gràcies. Per tot.

Ja ho sé, tot és molt positiu, i el primer cop que estic a Nova York em quedo tancada a una oficina, de manera que m’hi hauria d’estar cagant una mica. Però no treballo 10 hores perquè m’ho demani ningú, ho faig perquè crec en el projecte i perquè la implicació de tot l’equip és extraordinària. I sobretot per respecte als centenars de persones que han treballat durant anys perquè les negociacions del Tractat de Comerç d’Armes a les Nacions Unides d’aquest juliol siguin una realitat i perquè el tractat que en  resulti sigui vinculant i el màxim d’estricte per evitar que es segueixin venent armes per cometre atrocitats. Així que seguim! que queden quatre dies d’infart abans no comencin les negociacions!