Els palestins al Líban, una història de recels amb molta sang pel mig

A Beirut, tot parlant dels refugiats palestins, Tomás Alcoverro em va asseverar que “als libanesos només els uneix una cosa: l’odi contra els palestins”. Què hi ha de cert en una afirmació tan contundent? Per donar-hi resposta em plantejo primer d’on sorgeixen aquestes tensions.

Refugiades palestines al camp de Nahr Al Bared, al nord del Líban.

I és que és innegable que, al Líban, hi ha un recel generalitzat envers la població palestina, que es tradueix amb les discriminacions institucionals sistemàtiques i els recels socials que pateixen els refugiats. És per això que ha sigut imprescindible la creació d’un organisme, el Lebanese-Palestinian Dialogue Committe http://www.lpdc.gov.lb , amb l’objectiu de millorar les relacions entre palestins i libanesos. Digne de la definició d’organisme diplomàtic, la seva prinicipal funció acaba sent la d’existir i afirmar que “volem construir ponts… bla, bla, bla…”. Però bé, ja ho explorarem en un altre post. O no.  En aquest, m’agradaria subratllar els motius històrics que expliquen l’aversió envers els palestins al Líban.

És tot un tòpic dir que el Líban és un trencaclosques però és que la paraula el defineix prou bé, o com el descriu Joan Roura, ‘un país ple de matisos, perquè la seva pròpia existència es basa en un equilibri entre almenys 16 comunitats confesisionals diferents’. Ja ho era quan, el 1948, a la Nakbah, milers de palestins són expulsats de casa seva i busquen refugi a països veïns. Els països que acullen més refugiats són el Líban, Síria, Egipte i Jordània. En el cas del Líban, la presència dels palestins transforma demogràficament i socialment un país immensament complicat, fins arribar a ser més del 10% de la població segons càlculs de la UNRWA.

Arran de l’expulsió de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) de Jordània el 1970 en el ‘Setembre Negre’, les “estructures polítiques” palestines s’estableixen al Líban i es crea el que es coneix com a Fatahland. Amb la perspectiva històrica que tenim quaranta anys més tard, Roura diagnostica que “l’error que van cometre els palestins va ser creure que ells podien fundar un estat, és a dir, crear un estat en l’exili per tornar a Palestina’.  La qüestió és que, quan comença la guerra civil libanesa (1975), ja hi ha un estat palestí, de facto, dins el Líban. En determinades zones del país, el control de l’Estat depenia exclusivament dels palestins. I, això, que els donava un paper clau en el context del conflicte, se’ls acaba revertint en contra i acaba provocant fortes animadversions entre la població libanesa, especialment la cristiana, però no només, que veu com perd poder en detriment d’una comunitat estrangera. I, en definitiva, els libanesos els responsabilitzen d’haver precipitat la guerra civil libanesa que va dessagnar el país durant 15 anys. Òbviament encara hi ha moltes ferides obertes d’un conflicte tan llarg i cruel, especialment pel que fa a les relacions entre les diverses comunitats que conformen la societat libanesa.

Carrers de Shatila. Agost 2007

Hi ha també un segon element fonamental. Una màxima que cal recordar per comprendre les dinàmiques polítiques al Pròxim Orient:  l’estat d’Israel respondrà sempre de manera desproporcionada a qualsevol atac palestí, vingui d’on vingui. En aquest cas, doncs, les represàlies indiscriminades van recaure a la població libanesa, i de la pitjor manera: l’ocupació israeliana del 1982. Beirut en un setge etern de setenta dies. I els libanesos, immersos en una guerra que no era la seva. La part més sàdica i atroç, però, es reservava als palestins, a qui esperava la matança de Sabra  i Shatila. Segons els càlculs més benevolents, van ser assassinades entre 500 i 700 persones. Els més dramàtics parlen de 1.200 fins a 1.400 morts. Mai se sabrà del cert l’abast exacte de les matances. L’Assamblea General de la ONU va qualificar els fets d’actes de genocidi. Un dels capítols més foscos de la negra història que arrossega el poble palestí i que, malauradament, continua escrivint-se amb molta sang pel mig.

Bé, per no continuar amb tanta parrafada, us recomano, per si no l’heu vist: http://waltzwithbashir.com/

Benvingudes a Nahr al-Bared

El 2008 vaig estar al Líban amb l’objectiu de conèixer la situació dels refugiats palestins. Tenia constància que, a banda de la dura condició de refugiats, al Líban pateixen una discriminació institucional, però francament desconeixia fins a quin punt, així com el context històric, social i polític que ho explica, però que òbviament no justifica. Tot era part d’un projecte que va acabar quedant en un calaix, i, a mi, l’espineta de deixar-l’ho inacabat. I bé, la qüestió és que ara, més de tres anys després, m’ha sobrevingut la possibilitat de reprendre’l i vull fer-ho amb tota la dedicació i il·lusió que vaig acabar perdent en el seu moment. Per això recupero també els posts que vam escriure llavors amb el meu company de viatge, en el sentit més ampli de la paraula.  Rellegir-los i reescriure’ls em servirà per tornar-me a posar a flor de pell les intenses experiències que vaig viure, les emotives històries que vaig escoltar i les persones inspiradores que vaig conèixer. I també repensar com donar-li forma.

Bé, això és una declaració d’intencions d’entrada que volia fer. Encara no estic segura de si definitivament en sortirà res, ni molt menys com o quan, però només el procés de (re)memorar  i (re)viure els dies als camps de refugiats palestins al Líban, ja val la pena. Així que comencem amb el primer. Podria començar per una entrada de context, que donés una visió  global de la presència històrica dels palestins al Líban, suposo que tindria més sentit. Però em venia més de gust començar per convidar-vos a conèixer Nahr al-Bared així que: benvigudes! awlan wa sawlan!

Arribada a Nahr-al Bared, que literalment vol dir ‘riu fred’.  És difícil reproduir amb paraules la cara que em queda quan el conductor del microbús amb el que viatjava m’indica que ja havia arribat al meu destí. Fins allà on arribaven els meus ulls només hi havia runes. Bé, runes i check-points de l’exercit libanès que em feien retrocedir a les experiències anteriors amb els soldats israelians. Ja m’havia mentalitzat que la situació del camp seria complicada tenint en compte la “guerra” que va assolar al camp el 2007. Utilitzo les cometes perquè la veritat és que es fa difícil trobar una paraula per referir-se el conflicte que es va viure al camp, però aquí parlen de la guerra. Però no m’esperava trobar-me amb això:

Sota el pretext de localitzar i neutralitzar (les paraules quirúrgiques per referir-se a estratègies militars, són especialment cíniques en aquest cas veient la destrossa generalitzada que va tenir lloc) els membres de Fatah al-Islam  (suposadament un grup terrorista vinculat a Al Qaida) a Nahr al-Bared els soldats libanesos van entrar al camp i van destruir tot allò que van trobar. El rastre de la destrucció que van sembrar és omnipresent. Runes, runes i més runes. Com el que deixa darrere el seu pas un terratrèmol devastador. Durant els mesos que va durar el conflicte, del 20 de febrer fins el 9 de setembre, els palestins van fugir de casa seva, tan sols amb el que portaven posat, per refugiar-se (per segona, tercera vegada…) on fós. Majoritàriament, al camp veí de Baddawi (on encara hi ha més del 60% de la població de Narh al-Bared), a Trípoli o allà on hi hagués algun familiar per acollir-los. Tots ells diuen que si haguéssin sabut que l’exercit libanes faria el que ha fet, mai haurien marxat de casa. Que haurien lluitat per defensar la seva casa. Però una vegada més, ja no hi són a temps.

Actualment, el camp es separa en dues grans zones: the old camp i the new camp. Aquesta distinció s’utilitza des que l’exèrcit libanès va donar per acabada la “guerra” i el que els diferencia és el seu nivell de destrucció. I, també, el fet que els palestins necessiten un permís especial per poder entrar a l’old camp. Si se’m permet la ironia podríem dir que així els fan sentir com a casa. Encara que darrere de la tanca que els separa vegin que queda alguna cosa de la seva casa dempeus, no hi poden accedir. Tot i que encara es podria salvar quelcom i utilitzar els fonaments de les antigues cases per reconstruir-les a partir d’ells, no els ha quedat més remei que mirar endavant i tornar a començar de zero. Per això, a la zona més nova, els palestins ja han començat a reconstruir les seves llars, o a crear-ne de noves després d’haver perdut la seva per segona (si no tercera o quarta…) vegada.