Contra les beques de misèria

Es veu que no és denunciable legalment, però sí que m’ho sembla, i molt, públicament. Per això he buscat el coratge per explicar la meva experiència com a becada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Perquè aquestes agressions de les institucions públiques no poden quedar silenciades ni passar desaparcebudes. M’hi nego. I per això agraeixo al Diari Ara que ho hagi publicat, perquè que sigui legal no vol dir que sigui admissible.

Posaria antecedents de tota la meva trajectòria de precària i contractualment maltractada per institucions, però no acabaríem mai, així que us remeto a aquest post per tal que us feu una idea de l’estat anímic i econòmic que arrossegava prèviament a cometre l’error d’acceptar la beca miserable que ofereix l’IEMed. A més, amb una mica de distància he sabut veure que tampoc va ser un error. Ja que n’he après. I molt. I com a tot arreu, he conegut persones fantàstiques i he sentit el reconfort de dir NO, prou a l’explotació institucional.

Les condicions de la ‘beca per a llicencitats superiors’ de l’IEMed (consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Afers Exteriors i cooperació del Govern Espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) no són cap secret. Són tan públiques com vergonyoses:

–       Durada de les pràctiques de l’1 de març al 31 de desembre. Durant aquest període s’han de fer 35 hores a la setmana, en horari de matí i tarda. Durant aquests 10 mesos no es contempla l’opció de realitzar vacances si no que ‘excepcionalment, i de manera subordinada a les necessitats de l’Institut, els/les becari/àries podran gaudir de permisos ad hoc. Per a aquests casos s’establirà un mecanisme de compensació horària, a fi i efecte d’assolir la dedicació assenyalada.

Contrapartida d’aquestes condicions. 1500 euros bruts a cobrar trimestralment, és a dir, menys de 500 euros al mes, per fer una jornada completa. M’agradaria molt que la persona que signa la convocatòria de la beca intentés viure amb això un sol mes. Ells compten que amb això es cobreixen ‘dietes de desplaçament, transport, allotjament, manutenció i ajut d’estudi’ honestament a mi no em surten els números. Sabeu perquè? Resulta que l’any passat per a la mateixa feina les becàries percebien 3000 euros bruts trimestrals. L’Institut, com tothom, ha vist el seu pressupost reduït, però ha volgut mantenir les beques. Ara, pagar la meitat no ha implicat en cap cas una relectura i flexibilització de les condicions de la beca i això és el més miserable de tot plegat. I això sí, l’entrevista  en anglès i en francès, no fos cas que no hagués fet els deures de formar-me per una institució de tal prestigi.

La conseqüència de les noves condicions és que comptant amb el transport, tant pel que fa a la distància com el preu, acabava cobrant poc més de 200 euros i dedicant-li més de deu hores diàries. Ni m’imaginava la factura que em pagaria acceptar aquesta explotació indigna. Dos dies vaig tardar a adonar-me’n. A banda de la salut, m’hi deixava l’irrenunciable, la dignitat. Haver renunciat, ni que només fos per dos dies això tan important em va prendre el somriure, l’energia, em va apagar. No era jo i passava angoixa. El que em dolia més de tot plegat era haver acceptat, això era una traïció a mi mateixa que em feia sentir miserable. Era plenament conscient que els miserables són els qui ofereixen aquestes condicions. Però malauradament acatar i callar te’n fa sentir més.

On està el truc de tot plegat? Pagar per ota el salari interprofessional mínim. Sense cotitzar, sense vacances (si no és que acumules hores) Digues-li beca. Però per això ja s’ocupen de recordar que ‘ni és una relació laboral’ ‘ni es cobra un sou’, si no que són unes ‘pràctiques’ tot i que en realitat s’estan cobrint places de treballadores.

No és fàcil narrar amb tanta sinceritat l’explotació, però espero que serveixi de quelcom. La crisi no pot ser l’excusa per un tot s’hi val. I menys encara per part d’institucions. I si no puc desenvolupar la carrera per la qual m’he format en condicions dignes,  preferixo mil vegades seguir treballant darrere una barra en condicions dignes.  I sobretot, molta força i coratge a les companyes hiperformades que continuen amb la beca, tan de bo els responsables de la beca trobin la humanitat i empatia per a flexibilitzar les condicions de les beques.

I aquí la carta de renúncia que encara espera resposta.

Un any més precarietzades i empobrides

Avui toca estar una mica de dol per commemorar una eferèmide d’aquelles que et posen de mala llet. Ja fa un any que va entrar en vigor la reforma laboral. Un any més precarietzades i empobrides. Més agredides per la pallissa de classe que ens estem menjant. Podeu alimentar la vostra ira llegint l’article de eldiario.es. Ves per on, aquest cop no ens mentien. El ministre d’economia la presentava com a ‘extremadament agressiva’, i no hi ha dubtes que així ha sigut. La reforma ha sigut tan agressiva com ho hauríem de ser 691.700 aturades més en un sol any i tantes famílies arrossegades a la misèria.

Però la precarietat no ha vingut amb la reforma. Moltes l’hem patida des que hem entrat al mercat laboral. Jo sóc de les que ens feien creure que érem ‘classe mitjana’ quan érem ‘classe baixa que tenia el privilegi de trepitjar la universitat’. I des de la primera feina als 16 anys, servint gelats, la precarietat m’ha acompanyat sempre. He servit copes, menjar ràpid, fet de traductora, signat capítols i recerques, fet de tècnica de comunicació, entrenadora de circ, i moltes altres feines més. Tot això sense signar mai un contracte digne i amb una cotització irrisòria. De fet, tot i haver treballat més de deu anys, mai he tingut dret a la prestació d’atur. Així que podeu imaginar els malabarismes per arribar a pagar, de moment, cada mes el lloguer.

Sóc una de tantes, filla de treballadors que es van esforçar de valent per què les seves filles poguessin estudiar. Arribar a la universitat. Allò que ells no s’haurien pogut ni plantejar. Ho van aconseguir. Vam estudiar. Va resultar que amb la carrera no n’hi havia prou, així que vam estudiar una mica més, i també, clar, vam pagar una mica més per fer-ho. Títols i més títols, i més idiomes és clar, que l’anglès ja es donava per suposat. I sí, fa uns anys em creia bastant el conte. Precarietat ara, per arribar a tenir una feina digna algun dia, quan en realitat era allò de ‘pa per avui i fam per demà’.

Avui escric des de les entranyes i amb ràbia, que és el que queda després de tot. Quan només trobem ‘feines’ que resulta que són ‘voluntariats’ o ‘unpaid internships’, que els deu semblar que sona més bé. Quan no encaixem a cap oferta laboral, perquè ens falta o ens sobra experiència o formació específica. Quan ens insulten amb sous pornogràfics o parlant-nos de ‘minijobs’. Quan hem d’escoltar rics queixant-se d’empobriment, incompentents assumint càrrecs per amiguismes i polítics justificant la corrupció perquè els sembla que els seus sous són baixos. Tot això no fa més que alimentar la indignació i la ràbia. Si tinguessin la mínima humanitat per empatitzar encara que només fos una mica amb el patiment dels altres com a mínim potser tindrien la dignitat de callar cada vegada que menyspreen l’esforç que fem moltes per tirar endavant. Malgrat tot.