Contra les beques de misèria

Estàndard

Es veu que no és denunciable legalment, però sí que m’ho sembla, i molt, públicament. Per això he buscat el coratge per explicar la meva experiència com a becada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Perquè aquestes agressions de les institucions públiques no poden quedar silenciades ni passar desaparcebudes. M’hi nego. I per això agraeixo al Diari Ara que ho hagi publicat, perquè que sigui legal no vol dir que sigui admissible.

Posaria antecedents de tota la meva trajectòria de precària i contractualment maltractada per institucions, però no acabaríem mai, així que us remeto a aquest post per tal que us feu una idea de l’estat anímic i econòmic que arrossegava prèviament a cometre l’error d’acceptar la beca miserable que ofereix l’IEMed. A més, amb una mica de distància he sabut veure que tampoc va ser un error. Ja que n’he après. I molt. I com a tot arreu, he conegut persones fantàstiques i he sentit el reconfort de dir NO, prou a l’explotació institucional.

Les condicions de la ‘beca per a llicencitats superiors’ de l’IEMed (consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Afers Exteriors i cooperació del Govern Espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) no són cap secret. Són tan públiques com vergonyoses:

–       Durada de les pràctiques de l’1 de març al 31 de desembre. Durant aquest període s’han de fer 35 hores a la setmana, en horari de matí i tarda. Durant aquests 10 mesos no es contempla l’opció de realitzar vacances si no que ‘excepcionalment, i de manera subordinada a les necessitats de l’Institut, els/les becari/àries podran gaudir de permisos ad hoc. Per a aquests casos s’establirà un mecanisme de compensació horària, a fi i efecte d’assolir la dedicació assenyalada.

Contrapartida d’aquestes condicions. 1500 euros bruts a cobrar trimestralment, és a dir, menys de 500 euros al mes, per fer una jornada completa. M’agradaria molt que la persona que signa la convocatòria de la beca intentés viure amb això un sol mes. Ells compten que amb això es cobreixen ‘dietes de desplaçament, transport, allotjament, manutenció i ajut d’estudi’ honestament a mi no em surten els números. Sabeu perquè? Resulta que l’any passat per a la mateixa feina les becàries percebien 3000 euros bruts trimestrals. L’Institut, com tothom, ha vist el seu pressupost reduït, però ha volgut mantenir les beques. Ara, pagar la meitat no ha implicat en cap cas una relectura i flexibilització de les condicions de la beca i això és el més miserable de tot plegat. I això sí, l’entrevista  en anglès i en francès, no fos cas que no hagués fet els deures de formar-me per una institució de tal prestigi.

La conseqüència de les noves condicions és que comptant amb el transport, tant pel que fa a la distància com el preu, acabava cobrant poc més de 200 euros i dedicant-li més de deu hores diàries. Ni m’imaginava la factura que em pagaria acceptar aquesta explotació indigna. Dos dies vaig tardar a adonar-me’n. A banda de la salut, m’hi deixava l’irrenunciable, la dignitat. Haver renunciat, ni que només fos per dos dies això tan important em va prendre el somriure, l’energia, em va apagar. No era jo i passava angoixa. El que em dolia més de tot plegat era haver acceptat, això era una traïció a mi mateixa que em feia sentir miserable. Era plenament conscient que els miserables són els qui ofereixen aquestes condicions. Però malauradament acatar i callar te’n fa sentir més.

On està el truc de tot plegat? Pagar per ota el salari interprofessional mínim. Sense cotitzar, sense vacances (si no és que acumules hores) Digues-li beca. Però per això ja s’ocupen de recordar que ‘ni és una relació laboral’ ‘ni es cobra un sou’, si no que són unes ‘pràctiques’ tot i que en realitat s’estan cobrint places de treballadores.

No és fàcil narrar amb tanta sinceritat l’explotació, però espero que serveixi de quelcom. La crisi no pot ser l’excusa per un tot s’hi val. I menys encara per part d’institucions. I si no puc desenvolupar la carrera per la qual m’he format en condicions dignes,  preferixo mil vegades seguir treballant darrere una barra en condicions dignes.  I sobretot, molta força i coratge a les companyes hiperformades que continuen amb la beca, tan de bo els responsables de la beca trobin la humanitat i empatia per a flexibilitzar les condicions de les beques.

I aquí la carta de renúncia que encara espera resposta.

Diagnòstics habituals. Canviar rutines per superar el paradigma del periodisme polaritzador

Estàndard

Article publicat a l’Informe 2012. L’Estat del racisme a Catalunya de SOS Racisme 

La immigració ja fa anys que ha deixat de ser un fenomen estrany i nou que ens ha agafat desprevingudes i sense eines per explicar-lo i entendre’l. Ja sosfa més de 10 anys que ens va sorprendre un augment accentuat de la població estrangera que arribava a Catalunya que l’han prosseguit una dècada d’augment sostingut. Ara, les estadístiques ens demostren que l’entrada de persones estrangeres s’ha estancat i que precisament el que està augmentant de manera rellevant són les emigracions i els retorns. És prou notori, però, que la immigració és una realitat consolidada que ha transformat la societat catalana de manera estructural, per fer-la més diversa, amb l’enriquiment i tensions que la interculturalitat pot fer aflorar.

Si bé, doncs, com a societat d’acollida ja hem passat la majoria d’edat, les mancances pel que fa a la cobertura periodística de les migracions i la (re)presentació de la diversitat cultural als mitjans de comunicació catalans, no han canviat massa. Després de nombrosos manuals i recomanacions i d’eines accessibles a les comunicadores, seguim repetint diagnòstics: manca de visibilitat, estereotipació i llenguatge discriminador, entre altres. Si les justificacions per aquestes males praxis ja semblaven pobres i insuficients ara fa 10 anys, ara ja resulten ofensives. La falta de recursos humans i materials així com la precarietat a la que es veuen abocades tantes periodistes en l’exercici de la seva professió no pot justificar pràctiques discriminatòries. Que aquestes perdurin, però, tampoc és atribuïble a un posicionament ideològic conscient, d’entrada. Per explicar-ho cal, a banda de revisar el diagnòstic, analitzar el perquè. Per què les persones immigrades segueixen sense tenir veu als mitjans de comunicació? Per què es segueix problematitzant la immigració? Per què els mitjans generalistes segueixen reforçant tòpics enlloc de posar-los en tensió i qüestionar-los? I una qüestió crucial: quina hauria de ser la funció dels mitjans en relació a les migracions i la convivència intercultural?

1. Manca de visibilitat

La primera assignatura pendent segueix sent la presència de persones migrades als mitjans. Si bé les persones d’orígens diversos representen sobre el 15% de la societat catalana, rarament són interpel·lades a fi de conèixer-ne l’opinió. No se les pregunta ni pel que fa a temes d’interès general ni pels seus àmbits d’especialització. El que és més preocupant encara és que ni tan sols se les consulta per a aquells temes que les afecten més directament. La subrepresentació com a fonts informatives fomenta la percepció que les persones immigrades tindrien poc aportar i que, per això, la seva opinió no és prou rellevant. La invisibilització i objectivització –en parlar d’ells, però sense ells– també afavoreix la construcció d’allò que alguns teòrics anomenen ‘l’immigrant imaginari’, una figura en què es dilueixen totes les especificitats i diversitats. Així la ‘immigració’ esdevé un col·lectiu per se al qual se li atribueixen característiques compartides. La confusió arriba fins el punt de parlar de les “persones d’origen immigrant” fent del procés, origen i tret identitari distintiu.

Els resultats de l’estudi Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració (Giró, X. Muixí, M; 2011) que constava de l’anàlisi de les cobertures de tres propostes diferenciades que limitaven d’alguna manera la vida social i política de la ciutadania immigrada, confirmen aquesta afirmació. En els tres casos d’anàlisi apareixien 53 fonts no immigrades i 7 immigrades. A més, les poques persones d’orígens diversos que eren entrevistes eren presentades de manera discriminatòria en contrast a la resta de fonts, ja que o no se’ls especificava nom i/o professió o se les presentava com a ‘immigrant’ reduint així tota la seva complexitat humana i social.

A més, la majoria de fonts consultades les podem identificar com a pertanyents a les elits i alienes a la base social. Els mitjans de comunicació s’avoquen a la (re)producció dels discursos de les elits simbòliques i els missatges, a voltes racistes, que difonen, tal com ha analitzat abastament el professor Teun Van Dijk. Contra la idea prou consolidada que el racisme és cosa de classe populars “són les elits simbòliques les que produeixen i transmeten els prejudicis racials a través de discursos pretesament tècnics tot autoexculpant-se de tenir qualsevol relació amb ells” (Van Dijk, 1993. El Racismo de la élite)

2. Funció dels mitjans de comunicació sobre la immigració

És responsabilitat dels mitjans de comunicació contribuir a trencar els rumors i prejudicis que denigren les persones i no a fomentar-los. En aquesta línia, les recomanacions per al tractament informatiu de la immigració del Col·legi de Periodistes, parlen de la importància dels compromís de les professionals de la comunicació per a reflectir el sentit positiu de la diversitat. Cal doncs, un periodisme militant pels drets de les persones i per a la convivència intercultural, una funció que poc sovint es veu acomplerta quan els mitjans parlen d’immigració.

En aquest sentit, i responent a la funció essencial de control de poder del periodisme, hauria de ser objectiu dels mitjans de comunicació denunciar el racisme institucional, així com les manifestacions de racisme social. Funció crucial en el context de capitalisme salvatge i pèrdua de drets socials fonamentals en què ens trobem abocades en què, lluny de desaparèixer, les discriminacions institucionals no han fet més que fer-se més presents.

Exemples d’aquestes discriminacions n’hem tingut abastament al llarg del 2012. Especialment greu ha sigut la decisió del govern central de negar l’accés a la sanitat per a persones en situació administrativa irregular a partir de l’1 de setembre. Una discriminació inacceptable que no va ser suficientment denunciada públicament. Entenem que, si s’accepta acríticament que hi hagi una part de la població perdi un dret tan fonamentals com el de l’accés a la sanitat en igualtats de condicions, és perquè s’assumeix que en realitat aquests drets no els pertocaven. No es tractava d’un dret propi, si no d’una cessió, que s’ha demostrat temporal, que la societat d’acollida oferia per compassió. Una solidaritat que es veu truncada quan el capitalisme ens escanya més que mai. Llavors és quan les elits revisen aquests ‘favors’ i fan extensius missatges de confrontació que alguns mitjans de comunicació difonen acríticament.

L’existència dels CiEs és un altre cas de discriminació evident poc qüestionada, una anomalia jurídica indigna d’un Estat que es vol de Dret. De la mateixa manera que ho són les redades policials racistes, és a dir els controls d’identitat basats en perfils ètnics, àmpliament documentats per associacions de defensa dels Drets Humans, però poc denunciats als mitjans de comunicació.

No podem deixar de mencionar els magnífics treballs de denúncia que han fet algunes cadenes oferint reportatges en profunditat que compten amb l’anàlisi de persones afectades i expertes. Malauradament, moltes d’aquestes bones mostres de periodisme compromès es veuen eclipsades per les rutines i dinàmiques de les informacions diàries que ni compten amb aquesta complexitat ni amb aquest enfocament de denúncia.

3. Problematització de la immigració

Una altra de les evidències que s’extreuen de l’anàlisi crítica de la cobertura informativa de les migracions és que majoritàriament apareix vinculada al conflicte, bé sigui com a victimari –en aquest cas preval l’enfocament estigmatitzador– o com a víctima –en aquest cas preval l’enfocament paternalista–. Els dos són igualment discriminadors i polaritzadors.

– Enfocament estigmatitzador

En context de conflicte és pràctica recurrent dels mitjans identificar la immigració amb un suposat augment de la delinqüència. Aquesta relació s’estableix majoritàriament a través de dues estratègies. En primer lloc, destacant i reiterant l’origen de les persones que cometen un delicte o un greuge quan aquestes són estrangeres. Així s’implica que és una informació rellevant i s’estableix amb naturalitat una relació causal. Una segona estratègia és la d’explicar en termes culturals conflictes de caire social. D’aquesta manera es posa el focus en la diferència cultural que s’interpreta com una distància insalvable i intrínsecament problemàtica. Aquest posicionament reforça la creença que, per davant de tot, la immigració és un ‘problema a resoldre’.

En alguns casos es passa de la relació vaga immigració/delinqüència fins a identificar modus operandi propis de les nacionalitats. Així en tertúlies radiofòniques podem sentir dir que ‘els robatoris silenciosos són una especialitat romanesa’, que ‘els peruans que robaven a l’autopista que es van fer famosos han disminuït molt’ o llegir a la premsa escrita guies en què s’expliquen diversos delictes segons l’origen de les persones que s’identifica que els cometen.

L’estratègia estigmatitzadora es reforça titllant de ‘bonistes’ totes aquelles explicacions que vagin en la línia de trencar aquesta falsa relació causa-efecte. Desqualificant com a ‘políticament correcte’ o ‘naïf’ tots aquells discursos que busquin desmuntar les explicacions causals errònies i alertin dels perills de les mateixes, s’evita la possibilitat per a argumentacions alternatives.

– Enfocament paternalista

En el pol oposat trobem un altre cas igualment polaritzador: el paternalisme. Aquest afecta de manera molt específica a les dones immigrades, ja que al tractament discriminador de la immigració se li sumen les males pràctiques recurrents a nivell de gènere. Les narratives sobre l’Islam i el vel, per exemple, il·lustren aquest enfocament que parteix, més o menys explícitament, d’una autoatribuïda superioritat moral.

També és recurrent en parlar de les persones en situació administrativa irregular, tal com vam detectar a l’estudi Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració. Quan es qüestionava la limitació a l’empadronament a les persones en situació irregular no es feia tant des de la crítica a la privació d’un dret fonamental –que suposaria reconèixer-los-en– si no per les necessitats que se’ls pressuposen. Encara més accentuat era aquest enfocament pel que fa a la limitació de l’ús del vel integral en edificis de titularitat municipal. En aquest cas s’advocava per la prohibició suposadament per a defensar l’alliberament de dones suposadament sotmeses. És a dir, es justificava una imposició en nom de la llibertat aliena.

4. Estereotips enquistats. El cas del poble gitano

Menció específica requereix el tractament del poble gitano, que més enllà de ser estereotipat i poc matisat en termes generals, és blanc de pràctiques insultants i assetjadores.

Exemple d’aquest tractament infame n’és el programa de la cadena Cuatro Palabra de gitano. El programa es presenta com una finestra que ‘s’endinsa a la cultura, sentiments i emocions del col·lectiu gitano’, quan no és més que un recull d’estereotips i clixés tal com han denunciat la majoria d’entitats gitanes, entre elles la Fagic, Unión Romaní i la Fundació Secretariat Gitano, amb el suport de moltes altres associacions.

Tal com demostra l’informe anual sobre Discriminació i comunitat gitana aquest no és un cas aïllat, ni molt menys. De fet, a les seves conclusions destaca que: ‘se constata que los medios de comunicación continuan transmitiendo a menudo estereotipos negativos sobre la comunidad gitana, que dañan su imagen y vulneran el principio de igualdad’. Una conclusió que extreuen després de detectar que durant el 2011 el 52% dels casos de discriminació registrats tenen relació a l’àmbit dels mitjans de comunicació.

5. Islamofòbia

Una altra menció específica mereix el tractament del món musulmà als mitjans de comunicació, el paradigma dels dos enfocaments estigmatitzador i paternalista que hem apuntat. Rarament trobem informacions que busquin l’apropament i el coneixement mutu, si no que es reforça la polarització i les suposades diferències insalvables entre el món occidental i l’Islam. S’emfasitza doncs el conflicte, que s’assumeix com a inherent, i es reitera un suposat relat del món musulmà contra Occident. Les diversitats doncs, queden diluïdes i el focus d’interès es centra en els grups extremistes. D’aquesta manera la imatge que els mitjans perpetuen sobre l’Islam és la d’un conjunt homogeni i resistent al canvi que ens amenaça més o menys obertament. Així es (re)produeix la islamofòbia i s’encamina la teoria del xoc de civilitzacions cap a la profecia autocomplerta.

6. Conclusions

Si aquestes mancances en la cobertura de la immigració persisteixen és perquè, després d’una dècada d’immigració extracomunitària, encara no aconseguim escapar del marc de referència ‘nosaltres-ells’. La mare dels ous en què es fomenta qualsevol discriminació. Primer, hi ha d’haver la divisió. Mentre ens seguim movent en aquest marc dicotòmic, la igualtat serà una quimera. En paraules del sociòleg Zygmunt Bauman el màxim a què pot aspirar l’individu identificat com a ‘altre’ és a ser un ‘ex-altre’, una categorització més amable però que encara segueix marcant un distanciament. Mentre partim d’aquesta dicotomia, seguirà semblant raonable i justificable la discriminació i serà més acusada la polarització.

D’altra banda, les justificacions davant aquestes males praxis solen ser la manca de recursos i de temps per a treballar en condicions. És innegable que el sector de la comunicació i el periodisme està patint molt i unes condicions de treball dignes també facilitarien uns resultats més dignes. Però no és suficient. Cal per davant de tot canvi de rutines, sobretot pel que fa a les fons informatives i assumir amb responsabilitat el rol fonamental que tenen els mitjans de comunicació per afavorir la convivència intercultural i denunciar les discriminacions i el racisme.

Molt més que una ultra, tota una aventura: UT les Fonts

Estàndard

Amb el Koala posant el trote de ratotes a prova en cursa

Vaig baixar cap a Xerta amb tota la il·lusió i motivació de compartir una aventura de tres dies entre enamorats de la muntanya i les expectatives no han quedat gens curtes. Tenia ganes de córrer però sobretot de tot el que acompanya la cursa, compartir tant la prèvia com el post amb bojos coneguts i coneixent-ne molts de nous.

El repte no era poca cosa: 120 kilòmetres amb 6000 desnivell positiu acumulat amb tres etapes. La primera era un escalfament nocturn de 23 kilòmetres pràcticament sense desnivell. Un luxe per la gent que corre de veritat i una tortura pels que som més de trote cotxinero. Afortunadament els vaig compartir amb el Koala, el líder del trote de ratotes i diria que durant les 2.32 minuts que vam tardar a completar la primera etapa no vam callar més de 10 minuts. Així tenim l’excusa per dir que perdem la pota per boca.

Entre una cosa i l’altra diria que vam arribar al campament que ens van deixar instal·lar a la sala polivalent de l’Ajuntament sobre la una de la matinada. Al cap de res i menys, ja tornàvem a estar en peu,  que a les 6 del matí ja estàvem sortint a fer l’etapa reina, l’UT: 70 kilòmetres i més de 4000 de desnivell positiu. Poques hores de son i molts kilòmetres per endavant amb quatre pujades que vistes al perfil de la cursa feien la seva impressió. Però encara ens vam despertar prou bé i sobretot amb moltíssimes ganes de muntanya. Feia molts mesos que no feia una ultra, la primera de fet, Cavalls de Vent, i tenia els meus dubtes de com em sortiria. Però de ganes no me’n faltaven gens ni mica. Vam sortir amb el Koala, com no anar garlant i cap amunt. Anàvem a un ritme còmode, prou conservador pensant en tot el que teníem per endavant. La segona pujada ell va parar a evacuar i jo vaig veure que anava bé, que tenia pota per tirar, així que li vaig fotre cap amunt. Em trobava prou bé, sorprenentment bé, i això s’ha d’aprofitar. Per la meva inexperiència vaig tenir els meus dubtes de si hauria de guardar pota, però vaig pensar que si no corria aquí no sé pas quan ho fotria. Així que vaig tirar milles, a les baixades gaudint com una cabra – i sense cap esquinç :___) –  i a les pujades treient pota d’on no n’hi havia. Passàvem per uns paratges espectaculars és una llàstima que a la resta del principat tinguem tan oblidada la zona dels Ports de Beseit i les terres de l’Ebre, perquè realment val la pena conèixer-ho, trams aeris espectaculars. Abans de mitja cursa em va començar a fer un mal nou el turmell, així que li vam fotre mà a l’ibuprofè. No és que sigui molt de prendre medicaments perquè sí, però francament, et salven el cul. Al cap d’una estona ja notava que m’havia alleujat per convertir-se en una molèstia suportable.

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

Amunt que fa pujada. A la segona etapa. I sí, es poden portar els pals de manera que no perilli el del teu darrere

La tercera pujada també es va fer molt dura, però ja havíem passat el llindar de la mitja cursa i a partir d’aquest punt ja em surt l’optimisme patològic, que m’acaba passant factura ja que sempre s’allarga més que no preveia. Està clar que alguns moments foscos hi va haver, però encara trobant-me prou bé, vaig seguir, avançant força gent els últims 20 kilòmetres, sobretot a la baixada i anar pensant què coi fotem tancant-nos entre quatre parets i davant de pantalles podent gaudir d’aquests regals de muntanyes.  Pel que fa al terreny era força exigent, sobretot les parts de pedra solta, però estar acostumada a sortir com a mínim un cop al mes per Montserrat  ajuda bastant. I els pals també. Em van ajudar moltíssim a les pujades i és gràcies a ells que encara conservo les dents. Si us decidiu de fer-la i no sou el Guido o alguna bèstia parda de la muntanya semblant, us els recomano ferventment.

La qüestió és que després d’una setmana sortint de casa abans de les 7 del matí i arribant com a d’hora a les 8 del vespre i passar-me tot el dia davant de l’ordinador per quatre duros, no hi havia res que em pogués venir més de gust que passar un dia sencer corrent per la muntanya. Ho necessitava com l’aire que respiro. I ben contenta amb el resultat: 12.07 minuts, amb 10 minuts de pàjara final perduda per una pistorra, que és un temps boníssim per mi. I a més vaig arribar prou bé. Després de dos plats de pasta, unes quantes birres i un bon massatge, però, directa al campament que teníem muntat a l’ajuntament de Xerta i vaig caure rendida sobre el matalàs de platja. Podria ser que m’adormís abans de tancar els ulls i tot. I llavors es va fer el miracle. Dormir de les 22h fins a les 7 menys poc. Ni recordava que es podien dormir tantes hores seguides. I encara menys que es posaven tan bé, però això no va evitar al despertar volgués morir. El turmell em fotia molt mal. Però després d’haver fet 93kilòmetres, l’opció de no sortir a fer els 27 que resten ni es contemplava. Així que a esmorzar ibuprofè i a la línia de sortida. Anava mentalitzada que seria l’etapa més dura, perquè a banda d’una distància gens menyspreable, el desnivell també feia la seva impressió. Una cursa que ja per si sola em va semblar duríssima. Però paciència i a córrer tot el que pogués. Als primers 5 ja li vaig dir al Koala que acabar, acabaria, però segurament plorant, que per tossuda una servidora. Afortunadament, però el dolor es va anar fent més suportable (que m’hi vaig acostumar, vaja) i les ganes de parar de córrer d’una vegada em van portar fins a la línia d’arribada. També va ser d’agrair trobar-me a un penjat amb qui compartir els últims kilòmetres, gràcies Jordi :_). Sola s’haurien fet molt eterns i segurament no els hauria pogut córrer, a més era dels meus, quina xerrera. Acompanyada i anar garlant de punktrails i animalades vàries, els kilòmetres es fan molt més ràpid. Però qualsevol petita pujada  la vivia com una tortura. Hi va haver el moment que ja em vaig sentir buida, sense energia. Tampoc m’estranya, el dia de l’ultra pràcticament no vaig

Foto boníssima publicad a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m'ho crec. I no me pises que llevo chanclas

Foto boníssima publicada a Corredor de Montaña. No em parteixo del trofeu, és que encara no m’ho crec. I no me pises que llevo chanclas

menjar i aquell dia vaig poder aguantar, però ho vaig pagar el dia següent. M’he proposat aprendre a fer això millor i fins i tot m’han convençut per provar algun gel en entrenament a veure com se’m posa. És que les coses com són, tampoc crec que tants corredors puguin estar tan equivocats, no?

A la secció ‘esto es roja’ només dir que prou de portar els pals en plan ‘et fotré un pinxo moruno com t’apropis’ de veritat, prou. I encara menys de llençar merda a la muntanya, desitjava tant que algú tirés el plàstic d’un gel davant meu només per poder cantar-li la canya, però no es va donar l’ocasió.

I no podria acabar el post sense un reconeixement merescudíssim a l’excel·lent organització de l’UT. De veritat, que em va deixar impressionada. Encara penso que amb tot el que ens van donar i com ens van cuidar i el poc que vam pagar, potser han perdut pasta i tot. Detalls nivell el nom estampat a la samarreta, armilla de finisher i tants premis que fins i tot va haver-hi un trofeu per mi per haver acabat cinquena noia. Em va fer una il·lusió immensa, és l’últim que m’hauria esperat, com bé indica l’expressió de la foto 😉 Però molt contenta de poder lluir la samarreta de Montserrat Vertical a un podi (bé, tècnicament arran de terra), ara que no se m’hi acostumin! Total,  que ja ho sabeu, recordeu-la per l’any que ve. Realment ha sigut una experiència espectacular, tant durant com abans i després de la cursa. No us la perdeu!

(I per cert, el dia després de l’ultra és el més dur. No sé com serà la depressió postpart, però jo no estic preparada per la post ultra… duríssim tu, quina plorera)

Sense dones no hi ha marató

Estàndard

Fa uns dies escrivia aquestes paraules amb il·lusió, explicant quines eren les motivacions i expectatives de la cursa que més desitjava córrer, la Marató de Gaza. Avui, per contra, escric aquestes amb decepció i ràbia. Ahir, de bon matí, des de l’Agència de l’ONU pels refugiats palestins (UNRWA), organitzadora de la Marató, ens van enviar un correu que no esperava gens. Ens explicaven que les autoritats de Gaza (llegeixi’s Hamas) es neguen a deixar participar dones a la Marató i que, davant d’aquesta negativa inadmissible, havien pres la decisió d’anul·lar la cursa. Segur que va ser una decisió difícil, però sincerament no veig una altra posicionament raonable: sense dones no hi ha marató.

Donada la inestabilitat de la zona i la rapidesa amb què canvien els esdeveniments al Pròxim Orient no volia donar per fet que correria aquesta marató Gaza_thumb_afins que no estés a la línia de sortida. Eren molts els supòsits em feien pensar que podia no ser així finalment. Però ja us asseguro que aquest no se m’havia ni passat pel cap. No esperava aquesta discriminació i intransigència injustificable, i em dol molt. No tant perquè jo no pugui viure aquesta anhelada experiència, si no per tot el que aquesta decisió implica. Per una banda, per les lectures maniquees que es faran des d’aquí i que alimenten els pretesos xocs de civilitzacions que acaben posant tota la diversitat de l’Islam en un mateix sac. Però sobretot perquè tal com explica la Mona Shawa del Palestinian Center for Human Rights in Gaza entrevistada pel diari The Guardian “this is a very bad sign. It gives us a clear indication of how Hamas views women and the role it wants them to play in society. It is frustrating and a worrying indication of things to come”.  En aquesta marató s’havien inscrit més d’un centenar de dones palestines, vull pensar que en un futur tant proper com llunyà podran seguir entrenant i tirar endavant amb les seves inquietuds. Tan de bo que així sigui, que ja prou càstig tenen amb el bloqueig econòmic imposat per Israel i la complicitat internacional davant les agressions de les polítiques d’apartheid sionista. Quanta pressió més han d’aguantar? El que més m’il·lusionava d’aquesta cursa era córrer-la al seu costat (això si podia atrapar-les), assumint que això no serà possible espero tenir l’oportunitat de conèixer-ne alguna un cop allà.

I és que, afortunadament, des de l’UNRWA no volen que deixem escapar l’oportunitat de conèixer Gaza. Tot i que no sigui per córrer-hi i ens han confirmat que organitzaran un programa d’activitats per les dates de l’anul·lada marató per a les que seguim amb ganes d’anar-hi. Dits creuats perquè això sí que surti bé! Inshallah! Estic convençuda que amb respecte i honestedat ens entendrem i aprendrem mútuament. La meva predisposició pel viatge seguirà sent la mateixa, mirada atenta i preparada per escoltar, preguntar i enriquir-me de tot allò que em puguin aportar. Aprendre molt i compartir-ho per seguir reivindicant el dret de les palestines a una vida digna sense humiliacions ni discriminacions.

Tot indica que no serà així, però encara conservo un bri d’esperança de l’optimisme patològic que pateixo. que s’ho replantegin. Els objectius de la Marató eren aconseguir fons pels infants i adolescents de la Franja, de fet l’any passat es va aconseguir recaptar més de 750 mil euros. Tan de bo no depenguessin d’aquest assistencialisme i poguéssim centrar tots els esforços en campanyes d’incidència política imprescindibles com la de BDS amb la que crec fermament, però ho fan. I ni els infants ni els adolscents tenen cap responsabilitat en aquesta lamentable decisió política, així que espero que trobin vies de finançament per poder tirar endavant amb les Fun Weeks.

La notícia irromp justament a les vigílies del Dia internacional de la dona i m’ha recordat una notícia que em van passar fa un temps, de quan les maratons eren cosa d’homes. Tampoc fa tant, era el 1967 i va ser la Kathrine Switzer qui va sobreposar-se a les normes discriminatòries i es va convertir així en la primera dona que completava la marató de Boston. Encara a tants llocs, a tants àmbits i a tants nivells ens queda un llarg camí per recórrer contra el sexisme i el patriarcat. I per totes les que han lluitat, no podem fer ni un pas enrere pel que fa als drets aconseguits i amb empenta per tots els que tenim per endavant.

I si encara no n’heu tingut prou també podeu llegir  l’entrevista que em van fer des de l’UNRWA on explicava les meves inquietuds que segueixen sent les mateixes.

Un any més precarietzades i empobrides

Estàndard

Avui toca estar una mica de dol per commemorar una eferèmide d’aquelles que et posen de mala llet. Ja fa un any que va entrar en vigor la reforma laboral. Un any més precarietzades i empobrides. Més agredides per la pallissa de classe que ens estem menjant. Podeu alimentar la vostra ira llegint l’article de eldiario.es. Ves per on, aquest cop no ens mentien. El ministre d’economia la presentava com a ‘extremadament agressiva’, i no hi ha dubtes que així ha sigut. La reforma ha sigut tan agressiva com ho hauríem de ser 691.700 aturades més en un sol any i tantes famílies arrossegades a la misèria.

Però la precarietat no ha vingut amb la reforma. Moltes l’hem patida des que hem entrat al mercat laboral. Jo sóc de les que ens feien creure que érem ‘classe mitjana’ quan érem ‘classe baixa que tenia el privilegi de trepitjar la universitat’. I des de la primera feina als 16 anys, servint gelats, la precarietat m’ha acompanyat sempre. He servit copes, menjar ràpid, fet de traductora, signat capítols i recerques, fet de tècnica de comunicació, entrenadora de circ, i moltes altres feines més. Tot això sense signar mai un contracte digne i amb una cotització irrisòria. De fet, tot i haver treballat més de deu anys, mai he tingut dret a la prestació d’atur. Així que podeu imaginar els malabarismes per arribar a pagar, de moment, cada mes el lloguer.

Sóc una de tantes, filla de treballadors que es van esforçar de valent per què les seves filles poguessin estudiar. Arribar a la universitat. Allò que ells no s’haurien pogut ni plantejar. Ho van aconseguir. Vam estudiar. Va resultar que amb la carrera no n’hi havia prou, així que vam estudiar una mica més, i també, clar, vam pagar una mica més per fer-ho. Títols i més títols, i més idiomes és clar, que l’anglès ja es donava per suposat. I sí, fa uns anys em creia bastant el conte. Precarietat ara, per arribar a tenir una feina digna algun dia, quan en realitat era allò de ‘pa per avui i fam per demà’.

Avui escric des de les entranyes i amb ràbia, que és el que queda després de tot. Quan només trobem ‘feines’ que resulta que són ‘voluntariats’ o ‘unpaid internships’, que els deu semblar que sona més bé. Quan no encaixem a cap oferta laboral, perquè ens falta o ens sobra experiència o formació específica. Quan ens insulten amb sous pornogràfics o parlant-nos de ‘minijobs’. Quan hem d’escoltar rics queixant-se d’empobriment, incompentents assumint càrrecs per amiguismes i polítics justificant la corrupció perquè els sembla que els seus sous són baixos. Tot això no fa més que alimentar la indignació i la ràbia. Si tinguessin la mínima humanitat per empatitzar encara que només fos una mica amb el patiment dels altres com a mínim potser tindrien la dignitat de callar cada vegada que menyspreen l’esforç que fem moltes per tirar endavant. Malgrat tot.

Corresponsals de les migracions, eines per a la cobertura complexa d’un fet global

Estàndard
academia-de-lladres-22

Exemple paradigmàtic de l’etnificació de la delinqüència publicat a l’Avui el 28/03/11

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) va presentar el passat dimarts 18 de desembre un informe sobre el compliment del Codi Deontològic Periodístic entre el 1997-2011. L’estudi, realitzat pel Grup de Recerca en Periodisme de la UPF, revela que de les 575 reclamacions rebudes 361 han sigut sobre l’article 12, referent al racisme i la xenofòbia. En la mateixa línia, l’informe CAC 2/2009, en què s’analitzaven els teleinformatius de TV3, 3/24, TVE Catalunya, 8tv, Barcelona TV i Canal Català Barcelona durant el Trimestre 2009, ja altertava que:

– El 49,70% de les informacions relacionades amb la immigració estan vinculades a l’àmbit policial i judicial.
– El temps de paraula de les persones migrades a les informacions és d’un 2,8 %. Tot i que llavors ja suposaven el 15% de la població.

A l’estudi ‘Cobertura televisiva de propostes polítiques sobre immigració, en què analitzàvem com es van informar diverses televisions sobre restriccions a l’empadronament a Vic, regulació sobre l’ús del vel integral a Lleida i tensions veïnals a Badalona, les conclusions eren igualment preocupants. Les cobertures tendien a la problematització de l’alteritat i a l’escalada del conflicte.

En definitiva, hi ha prou diagnosis que conclouen que les informacions sobre immigració no són prou rigoroses i que sovint són estereotipants. En alguns casos, fins i tot arribant a legitimar o fomentar discriminacions i el llenguatge de l’odi, utilitzant llenguatge excloent o metàfores que deshumanitzen. I si bé l’anàlisi dels mitjans és un pas fonamental, encara ho és més la proposta de recursos i alternatives per a millorar la cobertura de les migracions.

978-84-86469-35-1-328x463

Ja tenim l’adaptació del manual ‘Couvrir les Migrations’

En aquesta línia, un bon dia al Carles Solà, director del reconegut programa Tot un món, li va caure a les mans el llibre Couvrir les migrations del periodista i professor Jean-Paul Marthoz i li va semblar amb molta raó, que el manual compilava les eines fonamentals per a les persones que volen informar amb rigor sobre les migracions. Així se li va posar entre cella i cella que calia adaptar-lo al context català. No li va costar massa trobar la complicitat de Pol·len Edicions per a fer-ho i per alegria meva, van considerar oportú incloure’m al projecte. Ara, mesos després d’un treball tan intens com enriquidor i gràcies a 162 mecenes que van confiar en el projecte, ja tenim el llibre entre mans.

El resultat: un manual que explora els múltiples factors que cal tenir en compte per informar rigorosament sobre el fet migratori en un moment en què més de 214 milions de persones no viuen a l’indret on van néixer. La immigració no és un fenomen novedós que ens ha agafat desprevinguts. La immigració és una realitat consolidada que ha transformat la nostra societat de manera estructural i que, per tant, comporta un qüestionament de la ciutadania. I és també responsabilitat de periodistes i mitjans de comunicació incloure aquesta complexitat social i posar en tensió els estereotips existents, en lloc de fomentar-los.

Hem treballat de valent en l’adaptació del text per oferir una mirada complexa i glocal sobre el fet migratori, i posar a l’abast recursos pràctics per a periodistes d’avui i de demà, investigadores, i a tota persona interessada en retratar millor les migracions. Ja és al vostre al abast. Bona lectura!

Enorme #Mpmontserrat 2012, la reina del punktrail

Estàndard

[Penjat a http://www.montserratvertical.cat/]

Un cop més han tornat els penjats dels koalasteam han tornat a superar-se i ens han regalat una nova edició de la marató Pirata de Montserrat, la reina del punktrail.

Sortida a les 6 del matí. Cap a Sant Jeroni falta gent.

Sortida a les 6 del matí. Cap a Sant Jeroni falta gent.

A les 6 del matí una trentena de brètols i una servidora ens preparem per sortir del Bruc amb moltes ganes dels 42 kms que tenim per endavant i les birres que se’ns posin pel mig. Després de bastants dies sense córrer massa i maltractar-me bastant muntant un número de circ sabia que la patiria més que l’any passat. Però hi ha coses que t’has de pensar i altres que senzillament saps que has de fer. En el cas de la #mpmontserrat, pensar no és una opció.

Abans de sortir compartim un emotiu minut de silenci en record aClaudi Cots i Teresa Farriol, a qui es dedica aquesta festa del punktrail.Aplaudiments finals, frontals a punt i engeguem cap a Sant Jeroni. Ja em fa mal la cama, però vaig tan adormida que tampoc em molesta massa. De fet, vaig tan adormida que ni tan sols parlo. Inèdit.

Un cop a dalt molta boira i fred, així que parada de mínims per fer la foto de rigor i seguim a buscar el primer avituallament, a Collbató. Abans però, el @raulkoala ens abandona exactament al mateix lloc que l’any passat, al Pla dels Ocells. La resta seguim endavant. La pedra montserratina patina com mai, i vaig fent fintes fins fotre’m de cap definitivament, per sort només pilla una mica el genoll.  Quan arribo a l’avituallament ja em començava a fer bastant mal tot plegat, però la tossuderia em pot, i els ibuprofens barrejats volls ajuden a fer passar els mals. Sigui com sigui, la pujada fins al Monestir es fa pilota. Però aquí ja estic més desperta i vaig fent-la petar, retrobant-me amb assidus del punktrail i coneixent-ne de nous, entre ells el @_doktor8. Anem pujant arrossegant-nos bastant. Ell no sé si perquè encara va borratxo o ja està ressacós, i jo, bé, a mi no em cal per arrossegar-me.

    Amb el @_doktor8 infiltrats amb el grup de les 6.30.

Amb el @_doktor8 infiltrats amb el grup de les 6.30.

Ja no tornem a veure el nostre sherpa (gràcies un cop més!) @carleteskoala i molts dels que havien sortit amb nosaltres i anaven al ritme que tocava per fer-la amb 7 hores. Nosaltres seguim al ritme que podem. Un cop arribem al monestir, ens trobem amb el grup de les 6.30 i ens infiltrem a la foto grup. I a seguir pujant. Es fan ben dures les escales. Desitjo molt arribar al punt de parar de pujar i començar a baixar una mica. Ens anem animant amb el @doktor8 i quan ja deixem enrere la pujada, m’avanço, ja que tot i els mals varis em sento amb prou pota després de tant arrossegar-me. Em trobo el @paucorrecat i el @martoxkoala que em diu que més endavant hi ha gent del meu grup que estaven preocupats per veure on parava. Així que després de tanta patxanga apreto una mica per atrapar-los. Ben esgarrinxada, tenim Montserrat ben salvatge!, retrobo els companys ben parits de Rialp, l’ @albajunyent i el @rubnkoala que estaven esperant-me.

A l’avituallament de Santa Cecília ens trobem tota la tropa de koales que han anat petant o els que ja no

    Amb el @rubnkoala arrribant a Can Maçana. Mil gràcies per esperar-me i acompanyar-me!

Amb el @rubnkoala arrribant a Can Maçana. Mil gràcies per esperar-me i acompanyar-me!

han sortit i les seves companyes cuidant-nos a base de xocolata, donuts, volls i demès, (que grans que sou!). Tornem a enfilar ja cap a Can Maçana, que també se’m fa bastant pilota, però ja tenim la #mpmontserrat coll avall. A més el @rubnkoala em va esperant i acompanyant al meu ritme de trote cotxinero. Així que no hi ha més, amunt o amunt fins a arribar al festival del tercer avituallament. Quina estampa tu. Qui més qui menys va ben pintat i guarnit, però crec que res és superable a la imatge del @jordikoala fent de les seves amb el llaç rosa XD. La voll entra de perles i ens deixem fer per les cracks que s’han currat l’avituallament. Que toca pintar-se, a pintar-se, que cal pescar un ànec amb unes ulleres triposes, doncs a pescar. I al cap de bastanta estona i més riures encarem la recta final de la #Mpmontserrat Entre atacs de son extrems arribo al Vicenç Barbé ben acompanyada pels sonats de Rialp i el @rubnkoala. Ben feliciana perquè sé que ara ja fa baixada, i al final em poden tant les ganes d’arribar que no veig més opció que córrer.

I a l’arribada, com sempre, el millor. L’alegria de compartir entre birres com hem viscut la Marató, entre els que ens hem anat creuant i els que no, entre els que ja ens coneixíem i els que encara no. Després d’una bona sobrecursa als peus de Montserrat, cap al restaurant falta gent. Ben entaulats i entre copes de vi posem ja el punt i final a la IV #Mpmontserrat.

Havent dinat, però, encara m’emporto una darrera alegria després d’un dia fantàstic per la muntanya màgica i és que em toca una inscripció per la Rialp Matxicots! Després d’haver-me’n parlat tan i tan bé i de conèixer el Txema i la resta de companys de Rialp, en tinc encara més ganes! Així que au, ja tenim un repte fixat per l’any vinent.

De fet, avui estava una mica amb la flor al cul. Perquè també és bastant èpic llençar el mòbil per Montserrat ben convençuda que l’estàs guardant a la bossa i acabar-lo recuperant gràcies a una parella de Cornellà. Això és cosa de la connexió montserratina. Clarament.

    La família del punktrail no para de créixer!

La família del punktrail no para de créixer!

I amb aquesta foto de família que cada any és més nombrosa, diem fins l’any que vé. Enhorabona un cop més als @koalesteam per organitzar aquesta festa. La #mpmontserrat és un regal per les fans del #punktrail. Organitzada entre amics i per a amics, amb una il·lusió i alegria que es contagien. #quenaprenguin

Rumors a prova de dades

Estàndard

El passat cap de setmana em van convidar a participar a Matinal formativa i d’intercanvi: societat i nova ciutadania. Realitats i estereotips al voltant de la diversitat. Després d’anys de reflexionar i predicar al voltant de la ciutadania diversa i la interculturalitat en diferents fòrums i entorns, em va alegrar que se’m presentés l’oportunitat de compartir coneixements i inquietuds a Manresa. A més el fet que es comptés amb representants d’associacions veïnals, Plans de Desenvolupament Comunitaris, institucions i associacions ja feia preveure que el debat seria intens i comptaria amb perspectives molt diverses.

De camí a la profecia autocomplerta del xoc de les civilitzacions

A la taula rodona vam poder aprendre de les experiències de treball a peu de carrer de la Lourdes Ponce de la Xarxa Nou Barris Acull, la Sandra Queraltó, educadora social i la Dolors Serra, treballadora social de Manresa. Per la meva part, vaig posar sobre la taula alguns exemples de periodisme polaritzador, aquell que dinamita les experiències de base per a la cohesió social a cop de titular.  Podeu donar un cop d’ull a algunes de les perles que col·lecciono.

Com és habitual, però, la part realment enriquidora venia amb el debat posterior. Poc va tardar a aparèixer el tema dels serveis socials, fet que francament em va alegrar, ja que després de llegir comentaris irats a la pròpia notícia  de l’esdeveniment, recordar converses de cafè i trobades familiars que evidencien que els rumors estan lluny de desaparèixer, m’hauria molestat bastant que el diàleg fos entre convençudes.

Vam poder contrastar, una vegada més, que efectivament, els rumors estan fets a prova de dades. No hi ha evidència que sembli capaç de desactivar un prejudici, ja que els ‘arguments’ de la por recorren sense manies a mentides i mitges veritats. Un exemple flagrant del cas manresà és l’absurda llegenda urbana segons la qual als immigrants els regalen cotxets. Tot i que l’any passat l’Ajuntament va desmentir-ho públicament  i, en veure que el rumor no amaïnava, fins i tot el director d’una de les botigues que suposadament regalava els cotxets també va declarar públicament que mai havia vist un val de compra per un cotxet. Malgrat tot, el rumor va tornar a aparèixer. I és que aquest s’enquista de tal manera que no hi ha campanya, declaració pública, evidència estadística i/o argument que sembli suficient per refutar-lo. Ja avisava Albert Einstein que: ‘és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici’.

Publicat el 1921, també ho podríem trobar al diari demà.

Clarament és un panorama descoratjador, ja que la més militant pot desesperar-se en veure que després d’anys d’immigració el debat es segueixi presentant en els mateixos termes. Que quan toca parlar de ciutadania diversa, en tots els sentits, i interculturalitat, l’enfocament dominant segueix sent el de nosaltres-ells, el dels que tenim drets i deures i el dels que tenen deures i alguns drets. Uns discursos que són regularment alimentats per polítics i mitjans irresponsables en el context d’una crisi salvatge que està tenint uns costos socials irreparables.

Com diu la Meritxell Martínez, de la Xixa Teatre, al capítol de Tot un Món Teatre antirumors és més fàcil confirmar un rumor que desmentir-lo i fer-ho acaba sent un acte de militància política. Doncs haurem de seguir sumant veus crítiques, i tan de bo s’hi afegeixin les dels presidents de les AAVV i altres líders veïnals que són referents i veus molts creïbles entre el veïnat. Confio que la jornada del passat dissabte servís per guanyar algun altaveu.

A les nostres mans #Powerofwe

Estàndard

Enguany he col·laborat amb el projecte Blog Action Day, una acció que uneix blocaires d’arreu del món per tal que generin debat sobre temes relacionats amb el desenvolupament, injustícies socials o la pau. El tema central d’enguany en va semblar especialment suggeridor: el poder de nosaltres.

15M a Barcelona. Imatge extreta de lacomunidad.cadenaser.com

Estem en un moment que el poder de la comunitat és il·lusionador en dos sentits. Per una banda, per lluitar aferrissadament i fer pressió conjunta per no perdre els drets socials que tant han costat i que són responsabilitat de l’Estat. En moments tan complicats les imatges de places plenes de ciutadanes lluitant pacíficament pels seus drets omplen d’esperança. Així trobem, com a exemple paradigmàtic d’aquests lluita social, l’esperançadora l’experiència de les Plataformes d’Afectats de la Hipoteca que evidencia la força de la solidaritat per evitar la injustícia dels desnonaments.

Per altra banda, però, el poder de la comunitat va molt més enllà de la lluita per mantenir i avançar en els drets socials dins del mateix sistema, si no que també comporta un canvi de marc, que requereix idear alternatives i construir en xarxa. Unes alternatives que són ben presents i arrelades al territori, però que sovint els manca visibilitat en espais generalistes i allunyats de la implicació social.  És el treball de formiga de centenars de persones d’arreu del territori per fer del món un lloc més habitable. Les experiències són moltes i abraçacen àmbits molt diversos i algunes d’elles estan molt ben explicades al documental Homenatge a Catalunya II. A Manresa i al Bages també s’enxarxen moltes experiències d’autogestió, que són les que conec més bé i demostren la capacitat de la societat crítica per donar resposta a les pròpies demandes i recrear models d’interacció social i sistemes polítics i econòmics més equitatius i solidaris.

El carrer respon contra el desallotjament de l’Ateneu La Sèquia

Un dels espais autogestionats de referència és l’Ateneu la Sèquia, que des del 2009 ocupa la Casa Llissach, un edifici inclòs a l’annex del Catàleg del Patrimoni Protegit, que estava abandonat. Aquest espai ha donat cabuda a diveres agrupacions que no tenien un espai on desenvolupar les seves activitats. Actualment els col·lectius que donen vida a l’Ateneu són Arran, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el col·lectiu feminista Acció Lila, la colla bastonera de la ciutat Manrússia Van del Pal, el col·lectiu de cultura popular Alternativa Cultural i la cooperativa de consum ecològic La Guixa. Així, l’Ateneu social ocupat és un espai on diversos col·lectius poden desenvolupar els projectes propis. Davant l’ordre de desallotjament de començaments d’any, la ciutat va respondre en una manifestació deixant clar que si perdem l’Ateneu hi perdem totes i la resposta va ser l’alliberament d’un segon espai abandonat de Manresa. Un edifici propietat del Bisbat de Vic que portava més de 10 anys sense cap utilitat ni privada ni pública.

Un altre exemple clau de la força de l’autogestió són les Cooperatives de consum, que donen resposta a una demanda social no coberta, les xarxes autogestionades pel consum ecològic i de proximitat. Són moltes i de models diversos les que neixen a Catalunya. Actualment a Manresa hi ha tres cooperatives de consum, El Rostoll verd, l’Almàixera i La Guixa, que ja s’han quedat curtes per la gran demanda que hi ha.

Mercat de l’Estraperlo el 7 de Juliol a la plaça Gispert de Manresa, coincidint amb la festa d’aniversari de l’ecoxarxa A Bona Hora i l’emissora lliure Ràdio Bala.

Finalment, una altra experiència enriquidora és A bona hora, l’ecoxarxa del Bages.Es tracta d’una comunitat d’intercanvi de béns i serveis, que en lloc de realitzar-se utilitzant l’euro es basen en l’ús d’una moneda social pròpia, l’hora. La xarxa connecta persones que ofereixen diversos serveis i que a l’hora són consumidors i usuaris d’altres, i d’intercanviar aquests serveis a través d’un mercat propi. De fet, l’objectiu final del sistema és arribar a una autosuficiència col·lectiva.

En definitiva, només he volgut fer un petit homenatge a algunes alternatives construides a Manresa, des de baix, sumant i generant xarxes i pensant models més justos. El poder de nosaltres no només és reactiu, si no que és per damunt de tot constructiu. I és que també cal que neixin alternatives a cada instant.

Armes sense control

Estàndard

Fragment d’un article publicat a l’apartat A fons del número 289 (10/10/12) del Setmanari La Directa.  Agraïments a Xavier Alcalde, investigador de l’Institut Català Internacional per la Pau, per les seves valuoses aportacions i esmenes a l’article.

La comunitat internacional va tornar a decebre el passat juliol per la seva incapacitat d’arribar a un acord històric per regular el comerç internacional d’armes. Governants de 193 països van perdre una valuosa oportunitat. Les reticències i pressions dels països més poderosos, com els Estats Units, la Xina o Rússia, van pesar més que l’esforç de molts altres que havien fet una declaració en favor d’un Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA)  sòlid i eficient. L’esforç no va ser en va. Ahir s’iniciaven nous passos, amb l’obertura de la 67a Assemblea General de Nacions Unides, a Nova York. Diversos governs estan pressionant per fer una nova conferència al març del 2013 i continuar el camí iniciat.

La primera notícia escandalosa és que actualment no hi ha cap norma d’abast global que reguli les transferències internacionals d’armes convencionals. Vivim en un món en què és més fàcil comerciar amb kalashnikovs i altres armes lleugeres que amb plàtans. Tot i ser un negoci mortífer i que mou quantitats ingents de diners, roman, encara, lliure de regulació. La UNODA (Oficina de les Nacions Unides pel Desarmament) calcula que cada any 250.000 persones són assassinades amb armes petites i lleugeres i que el negoci de les armes mou, anualment, uns 70 mil milions de dòlars.

Juliol intens de negociacions 

El 2 de juliol d’enguany va començar el compte enrere per aconseguir l’esperat TCA. 193 Estats i 25 dies per endavant per acordar un document. I també molts interessos i posicions diferents, a voltes directament contraposats, que feien preveure una negociació intensa i complexa. Durant les quatre setmanes de negociacions, l’ambient fluïa entre nervis, urgències i tensions. Hi havia dies en què el tractat es veia a prop i moments en què semblava inabastable. També hi havia dies en què les negociacions oficials eren obertes i per tant, transparents, i sessions que quedaven tancades rere la porta, de manera que els grups de pressió havien de buscar estratègies per saber com avançaven les converses.

Quan ja s’apropaven els darrers dies de negociacions, nervis i incerteses eren cada cop més manifestos. Per això, abans d’encetar l’última setmana, 73 estats, principalment llatinoamericans, europeus i africans, van fer pública una declaració on explicitaven el seu suport a un Tractat fort.  Després de presentar el document els delegats dels 73 països van protagonitzar un dels moments més emotius en posar-se dempeus per aplaudir-se i recordar que quedava una setmana per aconseguir una fita històrica: el Tractat sobre el Comerç d’Armes.

L’última setmana va ser d’esprint. Ja feia dies que s’allargaven les negociacions més enllà de l’horari oficial de les Nacions Unides, estirant-lo fins entrada la matinada i també els caps de setmana. El 24 de juliol, el president de la Conferència, Roberto García Moritán, va fer circular l’esperat esborrany de TCA. El document donava material concret sobre el qual treballar, analitzar i millorar. La maquinària negociadora continuava a tot drap i dos dies després Moritán presentava un segon esborrany en base a les concessions i esmenes fetes al primer text. Amb el temps a sobre, encara semblava possible. El penúltim dia de negociacions imperava un ambient d’optimisme i semblava que, finalment, s’arribaria a un acord. L’entusiasme, però, no va tardar a amainar el darrer dia de la Conferència. A mesura que avançaven les hores recels i desconfiances es feien més notoris. Van prevaldre les pressions dels països més forts, especialment els EUA, però també Rússia i la Xina, que al·ludien a manca de temps per analitzar el document. El principal motiu rere la negativa dels EUA, era que l’administració Obama ja es trobava en campanya electoral. Amb la pressió ferotge de grups tan influents com l’ANR, els temors d’un càstig a les urnes el van portar a utilitzar la clàusula del consens per frenar l’aprovació del text. Una clàusula que s’havia introduït, precisament, com a concessió als EUA. Així, la Conferència Diplomàtica va cloure amb una sentiment inevitable de derrota, però amb plena consciència que aquest mes de negociacions havia apropat la consecució del TCA i havia servit per generar debat a la societat civil i l’opinió pública sobre el comerç internacional d’armes.

Incerteses i interessos de futur

El que hauria pogut ser el final d’un llarg camí per assolir el TCA, ha esdevingut una etapa més. I ahir tot just s’encetava la propera, a la 67a Assemblea General de les Nacions Unides, que s’allargarà fins el 6 de novembre. D’aquí se’n deriven diversos escenaris possibles.

El primer és que s’aprovi aquest mes d’octubre per la via l’Assemblea General de les Nacions Unides. Això deixa marge per millorar el darrer esborrany i evita la necessitat d’unanimitat per aprovar el text. No és la via habitual d’aprovació d’un tractat d’aquestes característiques, però hi ha precedents.  Ara bé, aquest escenari topa amb un inconvenient notori: la plena coincidència amb la campanya electoral als EUA. Concurrència que fa molt improbable comptar amb el seu vot. I si bé és possible aprovar un text sense els EUA, fer-ho suposaria una feblesa crucial, ja que representen el 35% de les exportacions d’armes.

El segon és convocar una nova Conferència Diplomàtica amb les mateixes regles que la del passat juliol. Això retardaria el calendari, situant-nos al 2013 o al 2014. Les darreres informacions, basades en la intenció de diversos governs de tirar endavant una resolució per programar la nova conferència, apunten a març de l’any vinent com a data d’una possible trobada de negociacions del TCA. En aquest escenari és clau negociar el mecanisme d’aprovació. En aquest sentit, els països del P5 – Xina, França, Rússia, Regne Unit i els EUA– s’obstinen en la via del consens, tot i haver-se demostrat inoperant. Ara bé, el més probable és que no s’especifiqui si el consens requereix unanimitat o no.

Una tercera opció és aprovar el TCA fora de les Nacions Unides, tal com ha passat, per exemple, amb el Tractat contra les Mines Antipersones o el Tractat de Prohibició de les Bombes de Dispersió. És una possibilitat llunyana, però en cas que una eventual segona Conferència Diplomàtica fracassés, seria una via a explorar. Caldria, però, que algun dels països potents i més favorables a la consecució d’un TCA liderés el procediment.

Entre concessions i llacunes, un TCA acceptable

Un tractat internacional de les característiques del TCA és un document complex, en què allò que poden semblar nimietats tècniques resulten llacunes que posen en perill l’efectivitat de tot el Tractat. Alguns dels temes polèmics així com algunes mancances que quedaven encara al segon esborrany són:

Abast. Fa referència a quin tipus d’armes i quines transaccions s’aplica el Tractat. El darrer esborrany cobria les armes convencionals del registre de les Nacions Unides, més les petites i lleugeres, el que es coneix com a ‘7+1’. Un avenç ja que són les armes lleugeres, les que provoquen més víctimes. Els països favorables a un tractat més restrictiu, però, apostaven per la fórmula ‘7+1+1’, que suposa incloure també les municions i parts i components de les armes, que a l’esborrany hi apareixen però parcialment i amb referències ambigües. La terminologia utilitzada per referir-se a les transferències també era polèmica, i al redactat quedava una llacuna crucial: en lloc de parlar de ‘transferències’ només feia referència al ‘comerç’. D’aquesta manera s’excloïen de l’abast cessions, préstecs, regals i altres fórmules d’intercanvi entre països.

Criteris. Un altre punt calent és quan es considera inacceptable vendre armes a un país, és a dir, en quins contextos concrets s’aplica. Es tracta de marcar uns criteris inequívocs, assumint, però que les línies vermelles mai són del tot nítides i que les lectures dependran del poder dels països en qüestió. El redactat incloïa referències a riscos evidents pel que fa a la violència de gènere, el desenvolupament i la corrupció. Ara bé, també deixava una llacuna capital en donar un marge molt ampli a la valoració nacional que podria justificar l’entrada d’armes a països on es cometen abusos sobre els drets humans i el dret internacional humanitari amb l’objectiu de “contribuir a la pau i a la seguretat”. Una excepció que els estats podrien explotar per justificar transaccions perilloses, previsiblement segons els seus interessos.

Hi havia altres mancances i molts matisos que allunyaven l’esborrany de ser un TCA ideal, però donades les divergències i necessitat de fer cessions resultava un document acceptable.