Recorregut impressionant de l’UT Catllaràs
Les ganes d’Ultra em podien. L’última (que de fet era la segona que feia) havia sigut a Xerta i d’això feia quasi 5 mesos i entremig molts projectes que no es van poder fer. Em va saber molt greu perdre’m l’Ultra del Bages i Núria-Queralt, que els hi tenia moltes ganes, però més de quatre mesos enrere un accident de cotxe m’havia deixat sacroilíaca i lumbars fetes un nyap. I la recuperació ha sigut lenta, lentíssima, i m’ha costat molta més paciència de la que tinc. Però aquesta ultra em va semblar que arribava a bon moment i que per la distància em podria anar bé, ja que eren ‘pocs’ kms: 55 (amb el petit detall dels 4000d+). I que la veritat, que si no era el millor moment, m’era igual, que les ganes em podien. Havia millorat i començava a deixar enrere les sensacions pèssimes que havia tingut. L’únic ‘però’ era que arribava sense haver pogut entrenar massa i menys llarg, i a sobre amb molèsties. Però sentia que hi havia de ser i és que era evident que seria festa grossa, amb gran desplegament de @koalasteam @montserratvertical i moltíssimes més cares conegudes de la muntanya. I a més tenia un molt bon al·licient, fer equip amb el @raulkoala. Seria tota una nova experiència per mi, que estic acostumada a anar molt a la meva bola, però sabia del cert que m’ho passaria de conya anant amb ell i a més hi havia possibilitats que ho féssim bé (jo és que me’l crec i tot)
Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar
En el primer que penso després d’una cursa com la UT Catllaràs és que els qui no correu llarg hauríeu de replantejar-vos-ho i és que té un valor afegit acollonant. Les bones, oblideu Cavalls i pijades per l’estil, t’ofereixen pel preu d’una cursa tot un cap de setmana de luxe i acampada entre fanàtiques de la muntanya. Només per això, ja val molt la pena. Així que vam arribar divendres a la tarda, carregats de birres i amb moltes ganes d’apurar el cap de setmana. Ii com sempre, predisposats a ser els últims a marxar. Després de plantar la tenda, i per primer cop a la meva vida, vaig assistir a un briefing de cursa. No sé com seran els altres, però tan de bo hi hagi sempre algú com el @martoxkoala (que ha parit el recorregut) per explicar i aconsellar sobre la ruta. Tot i tenir una percepció força diferent de què és ‘falso llano’ va ser un luxe escoltar les seves recomanacions.
Veieu com heu d’anar al Catllaràs??
L’endemà a les 6 menys poc estàvem en peu i ja de bon matí començo cagant-la. Un dels problemes que sé que tinc quan corro és que menjo poc. Força menys que si em passo el dia fent el dropo al sofà. Gels ni parlar-ne i sòlid em costa. Així que tinc la brillant idea d’esmorzar bastant. Molt, de fet. Massa, segur. Poc abans de sortir quatre llesques de pa bimbo amb fuet. Idees brillants patrocinades per la Martona. A més d’un bon grapat de xuxes, que no faltin. Total, que sortim (arribant al límit pel control de material, com no podia ser d’una altra manera) i ja m’entren unes nàusees i ganes de vomitar que m’acompanyen pràcticament els primers deu kilòmetres. Per les nàusees que sento i les mirades que em fa el @raulkoala quan es gira sé que gasto una mala cara que espanto. Així que sortim a un ritme lent. Sense apretar massa i amb confiança que després d’aquestes sensacions només podria millorar. Afortunadament el meu optimisme patològic va fer que no contemplés l’escenari d’enfonsar-me més a la misèria. I poc a poc, comença a desapareixer el malestar estomacal. Estic molt a la parra, ho sé, però algun dia n’aprendré, i no faré capullades com aquesta. Espero. Total, que no sé ben bé a quina alçada començo a trobar-me bé, només se’m ressenten les lumbars i la cama esquerra a les pujades, res que no es pugui superar amb una mica de tossuderia i algun ibuprofè que altre. Així anem avançant, per la pujada des de Malanyeu, passant per indrets increïbles, salts d’aigua preciosos, per perdre-t’hi i que no et trobin. A més, amb el @raulkoala ens entenem a la perfecció. Al llarg dels 55kms marca ell el ritme, tant a les pujades com a les baixades. Espero que no serveixi de precedent, però arriba amb molta més pota que jo. Si dic que em porta en safata tota l’estona em quedo molt curta (això sí que pot servir de precedent) Però es passa, i jo el deixo. Carrega sempre aigua fort i fins i tot em porta els pals quan no em fan falta. Al començament faig com que no cal, però no ha d’insistir massa que diguem. Mai havia fet una cursa en equip i m’ha semblat una experiència brutal, ara que jo no sé si el @raulkoala va fer tan bon negoci, francament.
Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m’estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)
Després de compartir 10h 22′ d’ultra
Arribem a la Nou del Berguedà, no recordo l’hora ni res, però anem bé. Ens trobem bé, no anem apurats, ens anem hidratant constantment (tenia veritable pànic a la deshidratació i les condicions del dia no eren per menys). Mai oblidem el mantra de @martoxkoala ‘menja i beu, menja i beu’ Unes quantes xuxes i cap amunt, anem a afrontar la pujada més dura de la cursa: el Sobrepuny. Com sempre no hi ha res millor que estar preparada pel pitjor. I com que m’havien repetit tant que era una pujada molt dura, doncs al final no m’ho va semblar tant. A veure, que tampoc és que regalessin res, eh? Però hi anava molt mentalitzada. Així que arribem prou bé a dalt de tot i encarem una baixada guapíssima, d’aquelles que t’has de llençar als arbres si vols fer via. Vaig gaudir per la muntanya com feia mesos que no feia. I avancem prou ràpid, molt més que al començament i arribem al Castell de l’Areny sobre les 14h. Ens trobem l’únic avituallament sòlid de la cursa, passat el km 37. És l’únic ‘però’ que li poso a l’implacable organització de la cursa. Si es repeteix l’any que ve (que no ho dubto) estaria bé que s’avancés a la Nou del Berguedà, a mitja cursa. Però la qüestió és que ens el trobem al Castell de l’Areny, això sí hi hem pogut deixar la bossa del corredor, sempre és un bon comodí. Em canvio els mitjons, i la motxilla per la ronyonera amb bidons, tinc la teoria que així em farà menys mal l’esquena (o com a mínim quedarà més repartit). El @raulkoala va a buscar menjar i només hi trobem fiduà. Osti…. ben bé, perquè agafem el que trobem sense demanar, però és que foto un parell de forquillades i ja veig que òbviament això no se’m posarà bé de cap manera. Així que passo de menjar, però bé, tampoc falta tant, comptem unes tres hores, poc més. El @raulkoala sí que s’acaba la fiduà carregada d’all com el campió que és. A partir d’aquí ens queda una pujada semi-forta (d’uns 500d+) i tres ‘xinxetes’, que quan te les trobes al km 40ipicu més que xinxetes et semblen putades. Però anem bé, el @raulkoala marca el ritme i es va girant per animar i jo no deixo de bramar-li que tiri milles que foti canya. Ara ja, patim el que calgui i més, i pitjor que al començament no estic. Que queden poc més de 10kms i amb les ganes d’arribar la pota es treu d’on faci falta. I així és. Arribem al Refugi d’Ardericó. Aquí sí que ja s’olora meta. Queda una pujada i ja cap avall. Avancem amunt, a ritme constant. Arriba un punt que comença a fer baixada, el @raulkoala somriu i m’avisa ‘això fa molt bona pinta’. Així que guardem els pals amb els somriures i cap avall. A córrer, fins que la pota aguanti. I afortundament com que tampoc hem apretat tantíssim al llarg de tota la cursa aguantem fins a la Pobla de Lillet. Arribem i ja veiem tot de cares conegudes al bar de la carretera i encarem la pujadeta cap a la piscina (com si no haguéssim patit prou, cirereta final per poder merèixer del premi). Contentíssims amb el temps, 10h22′ gens malament pels 55kms i +4000d+ que teníem per endavant i sota una xafogor que espanta. I podeu imaginar les nostres cares quan ens diuen que som el primer equip mixt que arriba. Així que contentíssims, com si no haguéssim tingut prou regal ja.
Per si l’ultra en si no hagués sigut prou regal: 1r equip mixte (i sí, collons, n’hi havia més)
El millor:
– Que la cursa formi part d’un cap de setmana brutal d’acampada entre fanàtiques de la muntanya. De veritat, només per això val la pena passar-se al córrer llarg.
– L’experiència de córrer en equip. Ens vam ajuntar els dos que no callem ni sota l’aigua, així que més distret impossible. Això sí, a la propera espero ser més bona companya d’equip, perquè vaig anar a roda els 55kms i deixant-me malacostumar massa. I després de gaudir com vam gaudir, fer podi, va ser un extra acollonant que recordarem sempre!
– Recorregut impressionant. Sincerament no coneixia gens el Catllaràs i si no ho feu, aneu-hi i descobriu-lo, us encantarà. El Berguedà està ple de regals i aquesta zona n’està farcida. Així que l’enhorabona i les gràcies a @martoxkoala per haver dibuixat aquest recorregut tan bonic com exigent i a @klassmark per fer-ho realitat.
– Organització. Ens van cuidar moltíssim tot el cap de setmana. La cursa estava perfectament senyalitzada i als avituallaments ens van tractar de conya. Només milloraria tema distribució d’avituallaments (avançar l’avituallament gran a la Nou del Berguedà) i oferir més coca-cola, pa amb tomàquet i formatge/embotit. Per la resta, un 10!!
– Les cares conegudes que et vas trobant. A aquesta fins i tot hi havia els meus pares. Això, no té preu.
– Que, per fi!!, començo a estar recuperada. I en tenia tantes ganes que això passa per davant de tot. Per fi, encara calen ibuprofens per aguantar bé, però el que és indubtable és que anem per bon camí! Les gràcies al Cesc Vilaseca que em va saber detectar i arreglar les lumbars tocades!
– I que l’endemà era diumenge :__)
El pitjor:
– Les meves sapastrades. Si teniu els dos dits de front que em falten amb mi no us caldrà que us avisi, si no és així, preneu nota: endrapar com si s’acabés el món just abans de sortir a una cursa NO és una bona idea.
monspossibles 