Busques a wikiloc i sempre trobes rutes interessants poc referenciades però que engresquen ràpid. Fidels al nostre estil de l’any passat, l’objectiu és fer un 4000 des del fons de la vall tècnicament assequible, en aquest cas per la zona del Saas Fee. Segons Google això té un nom: Allalinhorn.
Aproximació cap a l’Alinhorn deixant enrere Saas-Almagell
Com que des de Saas Fee poble es puja en telefèric o tren o no sabem quines màquines busquem alternatives i el Raül enganxa un parell de tracks que tenen el refugi de Britannia (3030m) com a nexe comú. La sortida serà des de 2km més amunt de Saas Almagell en un dels únics aparcaments gratuïts de la vall. De fet ja pot ser-ho perquè està a 30m a peu del poble i amunt només té una presa i el passo Moro. Però no deixa de ser sorprenent, aquí o pagues o està tot prohibit.
Sortim animats però amb tot l’equipament alpí que enguany ja hem comprat i no ens han hagut de deixar. Com canvia córrer lliure amb aigua i una mica de roba a dur ferros, botes i aigua per passar la jornada. Com que la previsió del clima és immillorable i a mi em costa fort matinar acabem sortint a 3 quarts de 7 des de 1700. Clarament massa confiats ja que vam fer els +1300 fins a Britannia en 3h quan esperàvem trigar-ne 2h30. Si vols sortir des del fons de la vall i fer cim a una hora decent està clar que has de sortir de nit.
Esquerda a la punta de la gelera Hohlaubgletscher
L’arribada al refugi i la baixada fins a la gelera és per un pedregar incòmode que es fa bastant feixuc però per fi, i un any després, tornem a posar-nos tota l’artilleria pesada i ens encordem amb la nostra pròpia corda. Gràcies a tots els que ens vau ajudar en el nostre debut! Creuar la gelera ens porta temps perquè es veuen els seracs poc més avall i el gel s’obre en esquerdes espectaculars. Extremem precaucions. Finalment superem el pla i iniciem l’ascens per unes parets sorprenentment verticals i de seguida, pas a pas, guanyem alçada i ens sorprèn que no hi hagi cap alpinista. El tema s’està encabronant i veiem tot un festival a poca menys alçada però a l’altra cara de la muntanya : telefèric, guiris patinant o no sé què fent, un restaurant giratori…
Encarant el cim d’Allinhorn veient el graó de roca que ens feia sospitar que ens podria complicar el final
Però nosaltres a lo nostre, que encara ens queda feina. Passem un collet i fem un petit descens i encarem els últims +500m que seran en dues pujades molt pronunciades amb un tallat a l’esquerra brutal i sobre una aresta acollonant que deu fer una caiguda a 45 graus d’uns 700m cap a pedres i la gelera. Pujo amb pas ferm per l’aresta fins a trobar un graó de roca a uns 40m del cim.
Ens assegurem i comencem una escalada cap al cel sobre roca on veiem neu més amunt però cap traçada de les cordades de dies anteriors. Segueixo avançant primera, m’asseguro i el Raül em segueix. Inicio un altre pas, és prou fàcil i vaig amb peus de plom, però sense poder assegurar-me esgoto gairebé els 10m de corda. Poso el genoll dret sobre la neu i m’aferro a ella amb la mà. Només veig una pendent insalvable de neu per sobre i m’adono que pujar pot suposar un pas en fals. Dic al Raül que iniciem la retirada i ho celebra reconeixent que li tremola la pota dreta. Baixo i ell recula el pas i m’assegura. L’inici de l’aresta és vertical i molt estret però anem amb compte i aprofitem la cordada per assegurar-nos. Poc a poc i amb pas ferm perdem alçada i ens anem relaxant tot i que ens adonem de la pendent que hem salvat mentre pujàvem.
Satisfets de firmar una retirada a temps
Una vegada a 3000m creuem de nou la gelera i celebrem haver tingut prou seny com per no emmerdar-nos del tot. Probablement la misericòrdia ens hauria salvat de nou (paraula de Sella sèrio) però en alta muntanya mai val la pena arriscar-se més del compte.
Desfem el camí renunciant a l’espectacular ruta circular que teníem prevista però estem contents per tenir cerveses fresques a la furgo i un pollastre guisat que farem amb arròs per celebrar el nostre primer fail en l’assalt a una muntanya.
Llegint ressenyes veiem que els últims passos no són complicats però que en anys amb neu abundant com aquest la roca queda coberta i la complexitat es multiplica ja que ni es veuen els parabolts ni la roca queda neta per a poder-hi ascendir amb facilitat.
La moralina final és una obvietat i és que no tots els tracks són per a tots els públics, però afortunadament si te n’adones a temps les oportunitats per gaudir de l’alta muntanya no s’esgoten!
monspossibles 