Tag Archives: apartheid

Sobreviure a l’asfíxia econòmica de Gaza

Estàndard

La població de Gaza pateix des del 2006 el càstig col·lectiu del bloqueig econòmic. Però, què vol dir exactament sobreviure sota un bloqueig econòmic pel més d’un milió i mig de palestins confinats entre les fronteres del que es coneix com la presó més gran del món?

CONDEMNATS A L’ECONOMIA SUBTERRÀNIA

Túnel de Gaza. Foto de Majed Abusalama

Túnel de Gaza. Foto de Majed Abusalama

La primera conseqüència del bloqueig és la impossibilitat d’exportar i importar béns amb normalitat. L’aïllament abandona a la població de Gaza a la dependència dels centenars de túnels que es calcula que hi ha connectant la Franja amb Egipte. “Tot, tot el que veus. Les cadires, el que estem menjant, la gasolina… Tot ha passat pels túnels” explica Sami Salhi, treballador de l’UNRWA, tot dinant. Segons Salhi, tot i que s’hagi suavitzat el bloqueig, encara ara el 90% dels béns que entren a la Franja ho fan per túnels.

El febrer de 2013 el govern dels Germans Musulmans va començar una campanya per inundar els túnels amb aigües residuals des d’Egipte, adduint motius de seguretat. Així s’ha endurit la pressió pels treballadors dels túnels, que ja han sigut una trampa mortal per 233 palestins des del 2007, segons informen organitzacions pels drets humans de Gaza.

Treballadors del camp a Khuza’a, una terra que feia 13 anys que no cultivaven i ara ho fan protegits per activistes internacionals

Treballadors del camp a Khuza’a, una terra que feia 13 anys que no cultivaven i ara ho fan protegits per activistes internacionals

JUGAR-SE LA VIDA PER GUANYAR-SE-LA

El bloqueig econòmic i el tancament de la Franja va deixar milers de famílies palestines que depenien de les feines a Israel alimentant les estadístiques d’atur, que ja afecta el 34% de la població i s’acarnissa especialment amb dones i joves. I els que poden treballar sovint han de jugar-se la vida per fer-ho. És el cas dels pagesos, que han vist com el 35% de les seves terres quedaven inutilitzades des que Israel les va declarat unilateralment com a ‘buffer zone’ o zona de seguretat. Durant el 2011 van morir-hi 22 treballadors i 205 van ser ferits. Ara, els pagesos treballen terres que feia anys que no conreaven escortats per internacionals entre les quals es troba la Maria del Mar, incansable activista vilanovina. El dia que els acompanyem escoltem diverses ràfegues de trets. Provenen de més a l’est, de manera que segueixen treballant. Immutables.

 

web_husni_barca

Husni Alhasani procura guanyar-se la vida a les aigües de Gaza

Els pescadors també han vist com el govern israelià els retalla unilateralment les possibilitats de subsistència. Als acords d’Oslo es fixava que els pescadors podien sortir fins a 20 milles nàutiques, una distància que s’ha escapçat fins a les 3 minses milles actuals. Tot i que a vegades, ens explica la Maria del Mar, els pescadors són atacats a les 2 milles i mitja. Husni Alhasani, pescador de 28 anys, narra com un procés rutinari els atacs als pescadors: ‘primer disparen, procurant tocar la barca i després comencen a llençar a pressió aigua bruta i t’obliguen a llençar-te al mar sigui l’època que sigui despullat i nedar fins a la seva barca’. A Khamis Alhissi, que fa més de 20 anys que procura guanyar-se la vida al mar de Gaza, la impossibilitat de trobar peix tan a prop de la costa el va portar a excedir-se de les sis milles, el límit el juliol passat. La resposta va ser immediata. El van disparar, segrestar i el van portar a Ashdod per interrogar-lo. Ara segueix treballant de pescador perquè no té una altra opció per alimentar la família, però confessa que des de llavors la por l’acompanya cada vegada que surt a la mar.

LES XIFRES DEL BLOQUEIG
• Gaza és un dels territoris amb més densitat de població del món. Per sobre dels 4.500 habitants per km.
• El 2011 el PIB per càpita era de 1.165 dòlars anuals, un 17% menys que el 2005.
• El 34% de la població està a l’atur.
• El 35% de les terres de Gaza i el 85% de les aigües de pesca són totalment o parcialment inaccessibles per considerar-se ‘àrees de seguretat’
• El 60% de les famílies pateix inseguretat alimentària
Dades extretes de l’Oficina per afers humanitaris als territoris ocupats de Palestina de les Nacions Unides.

Carrerons del Beach Camp, un dels vuit camps de refugiats de la franja de Gaza

Carrerons del Beach Camp, un dels vuit camps de refugiats de la franja de Gaza

MORIR DE SET A LA MEDITERRÀNIA

La falta d’aigua serà el problema més greu de Gaza’ sentencia Majed Abusalama embadalit davant del mar. Si no hi ha un canvi de tendència, l’aigua de Gaza no serà apta pel consum humà a partir del 2016, una contaminació que seria irreversible el 2020, segons recull l’informe de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA) ‘Gaza al 2020. Un lloc habitable?’.

Ja actualment més del 90% d’aigua dels aqüífers de la Franja no es pot consumir sense tractament previ. La manca d’infraestructures fa cada any s’aboquin 90 mil litres d’aigües residuals no tractades directament al mar. Unes aigües residuals que conjuntament amb productes agrícoles i fertilitzants es filtren a les escasses reserves d’aigua subterrànies i provoquen que els nivells de salinitat i nitrats excedeixen els límits acceptables. I per això, a Gaza, quan et rentes les dents i glopeges aigua, el gust de mar t’omple la boca.

Anuncis

I tant que parlen les dones de Gaza

Estàndard
Amb l'Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

Amb l’Aisha, a la meva esquerra, maratoniana palestina. La seva companya també és corredora.

El tòpic i la imatge recurrent que ofereixen els mitjans de comunicació occidentals sobre les dones al món àrab és el de dones sotmeses i mancades de llibertat. Específicament en el cas de Gaza, governada per Hamàs, es reitera la imatge d’unes dones impassibles que van perdent llibertats en un context que progressivament es va tornant més conservador. De fet, ens bombardegen amb aquestes informacions que van construint el nostre imaginari col·lectiu sobre elles. Una imatge que és difícil de trencar si no tenim l’oportunitat de compartir unes converses que destrossen els estereotips amb tota naturalitat.

Abans de marxar de Gaza, em va malhumorar de mala manera llegir un reportatge de l’Alistair Dawber a l’Independent en què afirmava que: ‘What is immediately noticeable is that all the portraits in this feature are of men. In two and a half days’ working in Gaza, we did not find many women who were willing to speak and be photographed’. Personalment, li diria, que en tal cas alguna cosa estava fent malament. I encara que ningú me l’hagi posat sobre la taula em va sortir de dins un ‘challenge accepted’. Un reportatge només amb veus de dona? I replet de fotografies de dones de Gaza? I tant. Sense majors dificultats i sense haver-m’ho proposar d’entrada.

La determinació de la Rhana i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

La determinació de la Rhana (a peu dret) i la resta de companyes del programa de lideratge per a dones ens va deixar a totes bocabadades

Després que l’UNRWA decidís cancel·lar la marató davant la negativa de Hamàs de deixar competir junts homes i dones tenia clar que una de les missions del viatge seria conèixer algunes maratonianes palestines, així ho vaig fer saber a les organitzadores de les activitats que substituïen la cursa. Al segon dia ja vaig conèixer l’Aisha que va córrer la primera edició de la marató de Gaza. ‘Normalment vaig al gimnàs, intento anar-hi als matins. Ara fa un temps que em dedico més a nedar, però per poc que puc surto a córrer’ explica, encara decebuda per la cancel·lació de la marató. El que té clar és que d’una manera o altra no deixarà d’entrenar, que és la seva via d’escapament entre totes les pressions.

L’endemà vam visitar un dels centres de dones i de desenvolupament comunitari de l’UNRWA de la mà de l’Areej i la seva energia desbordant. Vam conèixer els diversos programes, tots dirigits per i per a dones valentes i potents. Especialment inspirador va ser el pas pel programa de lideratge per a joves. Preguntades sobre quins són els seus objectius per participar al programa totes compartien un mateix missatge sempre compartit amb força i determinació: aprendre i difondre. Després de conversar una estona, la Rhana va prendre la paraula i ens va deixar a totes corpreses amb el seu discurs carregat de sinceritat i emotivitat: ‘no només tenim pobresa, màrtirs i pares morts. Tenim somnis, tenim objectius, per això aprenem per poder sortir i brillar arreu’.

Leila Assa, al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Leila Aissa al camp de refugiats de la platja, a tocar de la ciutat de Gaza

Al darrer dia a la Franja visitem el Beach Camp, a tocar de la ciutat de Gaza. I és que una no pot marxar de Gaza sense passejar per algun dels seus camps de refugiats, ja que és on es concentra gran part de la població de la Franja. Del més de milió i mig d’habitants, 1.1 milió són refugiats. El que aplega més habitants és el de Jabalia, que es troba al nord de la Franja, pràcticament annexae a una ciutat que té el mateix nom. Passejant pel camp de refugiats de la platja, on viu el dirigent de Hamàs Ismail Haniya, no ens costa gens ni mica poder entrevistar dones. En general, només cal dirigir-s’hi amb amabilitat i respecte. Tenen tant a explicar i tantes dificultats per fer escoltar la seva veu que el que és estrany és que hi posen impediment. Després d’intentar viure a la ciutat i haver tornat al Beach Camp Leila Aissa ens explica que tot i que ‘la vida és molt difícil al camp de refugiats, prefereixo viure aquí, aquí estem tots junts. És l’única manera de sentir-te a casa, entre els altres refugiats’. Sobre el retorn ella diu que ja no hi pensa, que a la seva vida és aquí, però que les esperances de tornar mai les perdrà.

La vida és molt dura a Gaza. I cada cop ho és més. Sobretot per a les dones, que topen amb més normes i límits. El context d’aïllament, sumat a les creixents inversions de països del Golf a la Franja expliquen, entre altres factors, la tendència cap al conservadorisme. Però això no vol dir ni que no lluitin, ni qui siguin submisses o que esperin ser alliberades. I qui digui que no volen o no poden parlar, menteix.

Somriures tímids des del camp de refugiats de la platja, al costat de la ciutat de Gaza

Somriures tímids des del Beach Camp

De Sud-àfrica a Palestina. Resistències contra l’apartheid

Estàndard

A Gaza vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una delegació de més de 40 sud-africans que també participaven al programa de l’UNRWA que substituïa la que havia de ser la tercera marató de la Franja. Tot just acabar el sopar que compartíem per tal de conèixer-nos millor, Aslam Mayat, activista sud-africà i portaveu del grup, se’m va asseure al costat. Passades les preguntes de apartheidcortesia, no em vaig poder estar de demanar-li per la campanya de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) a Sud-àfrica. Sentir les lletres BDS li va il·luminar  la cara. Em va fer cinc cèntims de les importants victòries que estan portant dia a dia amb una determinació que evidenciava que la lluita de Palestina és la seva lluita, perquè al cap i a la fi és la mateixa. Venien a compartir el missatge de Nelson Mandela ‘sabem massa bé que la nostra llibertat serà incompleta sense la llibertat del poble palestí’.

Els sud-africans veuen com el govern israelià reprodueix les estratègies denigrants que castigaven i humiliaven a la majoria negra. Ara són els palestins els qui no poden pujar a segons quins busos, els qui no poden utilitzar la majoria de carreteres de la seva terra, els qui veuen la seva mobilitat escapçada per un mur, els qui veuen les seves cases demolides i els seus terrenys confiscats. Ara són les palestines les víctimes d’un règim inhumà de segregació que castiga la majoria de la població amb total impunitat. Podeu veure els paral·lelismes en la primera col·laboració musical palestina-sud-africana que han titulat The new black o també en l’imprescindible documental Road to Apartheid.

Infogràfic de Visualizing Palestine visualizingpalestine.org/

Infogràfic de Visualizing Palestine. Sempre imprescindibles  visualizingpalestine.org/

I tal com es reprodueixen les agressions, també es reprodueixen les resistències. El règim d’apartheid sud-africà aplicava les detencions administratives que són tan il·legals com quotidianes a Palestines. Persones privades de llibertat sense causa, motiu ni judici més enllà del seu origen, incomplint sistemàticament el Conveni de Ginebra. A Sud-àfrica el 1989 van arribar a ser 700 presoners en vaga de fam contra aquesta pràctica il·legal. Al 2012 a Palestina més de 2400 presoners estaven en vaga de fam. Actualment Samer Issawi porta més de 250 dies en vaga de fam, amb diferència la més llarga de la història. Ells lluiten amb el que tenen, la seva i manifesten amb contundència ‘no ho fem per perdre-la, si no per guanyar-la’

Aquestes resistències van ser imprescindibles per posar fi a l’apartheid, però també ho va la pressió de les campanyes internacionals de Boicot, Desinversions i Sancions. A Palestina el moviment va néixer el 2005, fent una crida a la comunitat internacional a reproduir els càstigs que es van aplicar a Sud-àfrica. Així, la campanya de BDS insta als moviments i ciutadans a pressionar als seus governs perquè forcin sancions davants dels reiterats incompliments de la legislació internacional del govern d’Israel. També promou les desinversions en empreses israelianes i el boicot econòmic, institucional, cultural i acadèmic. En definitiva, contra la normalització d’un règim despòtic i carregat d’odi.

Omar Barghouti, un dels fundadors del moviment a Palestina, recorda en aquesta brillant entrevista d’Amy Goodman la miopia amb què sovint s’analitza la fi de l’apartheid a Sud-àfrica: ”people say: if you compare with South-Africa, it was so different. Everyobdy was on board, the churches, the jewish groups, the teachers and everyone…. People have short memory, or selective amnesia. I was an activist anti apartheid at Columbia university. I know how long it took to pressure our university to divest from South-Africa. It wasn’t easy. It took years and years of tireless work to get there. Thirty years to become mainstream. People forget that. So people just take a snapshot from the eighties and say: oh it was so popular. Well, give us a few more years’.

A Sud-àfrica l’apartheid va castigar la població negra des del 1948 fins el 1994. A Palestina la població ja fa molt, massa, que està sent castigada.

Gaza, un lloc habitable?

Estàndard

Poques coses em semblen més agosarades que venir 5 dies a Gaza i pretendre entendre i explicar què passa en aquest petit tros de món castigat. Però no per això vull deixar de compartir les primeres impressions després de dos dies aquí. La primera lliçó que n’extrec és que mai estem suficientment previngudes de l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en l’imaginari d’allò que no coneixem vivencialment. Gaza, per mi, n’ha sigut una mostra més.

La Mediterrània des de la ciutat de Gaza

La Mediterrània des de la ciutat de Gaza

Gaza és un lloc dur, molt dur, per la població que lluita diàriament per sobreviure i fer-ho amb dignitat. Però no és un lloc fosc. Malgrat tot, és un lloc carregat de la llum de la solidaritat del poble, la lluita i la determinació.

Avui ens han preparat un programa per conèixer el treball de l’UNRWA a Gaza al terreny. Ha sigut una oportunitat excel·lent per conèixer dones i homes que amb quatre paraules trenquen tots els discursos que ens repeteixen els mitjans de comunicació dominants. Entre altres documents ens han passat un informe titulat ‘Gaza in 2020. A liveable place?’. L’informe analitza quines seran les necessitats de la població de la Franja amb una previsió de creixement de la població de mig milió al llarg dels propers set anys. Fins arribar als 2.1 milions el 2020.  I jo no he pogut deixar de preguntar-me, podem dir que ara és un lloc hablitable? és un lloc suportable? La veritat és que tots els factors externs fan de Gaza un lloc difícilment habitable, però la dignitat i determinació del poble palestí són desbordants.

Fotografia de Richard Moose. Fotoreportatge 'The tunnel economy of Gaza' publicat al Timepulicat al Time ' http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1931308,00.html

Fotografia de Richard Moose. Fotoreportatge ‘The tunnel economy of Gaza’ publicat al Time http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1931308,00.html

Actualment i com a consequència de l’atroç bloqueig econòmic que pateix la població de la Franja, el 90% de la seva economia és subterrània. Literalment. Depèn de les mercaderies i productes que puguin fer arribar pels centenars de túnels que es calcula que hi ha connectant Egipte amb la Franja. Si aquesta dificultat no fos suficient, també s’encarreguen d’afegir-hi la humiliació, tal com exposa en Noam Chomsky arran de la seva darrera visita a Gaza. El punt de tancament i bloqueig arriba a generear situacions tan surrealistes com el cas recent de Manal Abu Shanar, una núvia egípcia que va haver de recórrer als túnels per poder casar-se a Gaza. Anècdotes a banda, el fet que la vida de més d’un milió i mig de persones depengui de les mercaderies que es puguin entrar il·legalment a través de túnels és una tragèdia insostenible.

D’altra banda, en aquesta situació de bloqueig, l’atur castiga gran part de la població. I els palestins i palestines que poden treballar sovint s’hi juguen la vida per fer-ho, tal com explica la Maria del Mar (@marpalestina) al seu blog, les violacions d’Israel a l’alto al foc de novembre són una constant. Diàriament els treballadors arrisquen les seves vides per poder guanyar-se-la. La Maria del Mar conjuntament amb altres internacionals fan de Gaza un lloc una mica més habitable des de la xarxa d’Action for Palestine, i protegeixen a camperols i pescadors per tal que puguin treballar sense ser assassinats. I és que aquesta és la resposta que dóna l’exèrcit israelià si un palestí excedeix els límits permesos. Uns límits que es modifiquen (sempre per restringir-los) i que no obeeixen a cap norma internacional. Per exemple, pel que fa al límit de pesca. Si als acords d’Oslo era de 20 milles nàutiques, que es van anar retallant fins arribar a les 3 milles nàutiques actuals, un límit imposat el gener del 2009. El mateix succeeix amb els camperols que volen treballar la seva terra. La delegació d’Izquierda Unida en la seva recent visita a la Franja va visibilitzar aquesta realitat, tot i que alguns van optar per posar el focus en què era com es rebia la delegació d’un partit polític espanyol per cobrir la notícia. El drama, però, està en la quotidianitat. En què és així com l’exèrcit israelià rep sistemàticament els camperols palestins. I no sempre hi ha un grup d’internacionals per protegir-los amb la seva vida que per alguns té un altre valor.

En aquest context i enmig d’incomptables agressions més es fa difícil dir que Gaza és un lloc habitable. Però i tant que n’és d’habitable. És duríssim. És volàtil, incert. Les previsions a llarg termini, ciència ficció. Però malgrat tot, la dignitat palestina es contagia i fa que per dur que sigui el setge i l’opressió, tal com ho és aquí, segueixi sent un lloc habitable. Ple de somriures, de solidaritat del poble amb el poble, de somnis i objectius.

Una presó anomenada Gaza

Estàndard

El nom de Gaza sembla condemnat a anar lligat a la tragèdia, recomptes de víctimes i històries de violència. Un territori i una població sentenciats al càstig col·lectiu pel mer fet d’haver nascut on han nascut. Les injustícies i incompliments de la legalitat internacional del govern sionista són flagrants i àmpliament documentades. Són moltes les veus reconegudes que s’han alçat per denunciar-ho i encara són moltes més les persones que s’enfronten al treball diari de sobreviure-hi. Tirar endavant, sempre i malgrat i tot, en aquest petit tros del nostre món que es dessagna. Amb la força que la caracteritza la Rafeef Ziadah la defineix a Hadeel com ‘una cambra de tortura col·lectiva’. Després de la seva recent visita a la Franja Noam Chomsky la descriu com ‘la presó més gran del món’. Expressions contundents que reflecteixien l’evidència.

L'asfíxia a Gaza. Imatge de Artist Mahmoud Alarawi

L’asfíxia a Gaza en una imatge. Treball de l’artista palestí Mahmoud Alarawi

Tot això ressona dins meu quan penso que d’aquí dos dies em trobaré al pas fronterer de Rafah, intentant entrar a la Franja. Amb tota la documentació degudament preparada i amb tots els tràmits i invitacions a punt. I sempre, recordant-me afortunada. Potser no entraré, ja que al Pròxim Orient sempre es pot tòrcer tot en qualsevol moment, però en principi, el meu passaport em permet entrar i sortir. Així, poder visitar, aprendre, preguntar, conèixer i compartir. Per les més d’un milió i mig de palestines de Gaza el seu món físic es redueix als 360 km² de Franja.

La primera intenció del viatge era anar-hi a córrer la que hauria sigut la tercera edició de la Marató que organitza l’UNRWA. M’il·lusionava tant la possibilitat de córrer els 42kms de Franja que estava mentalitzada per córrer asfalt i tot. I és que sóc una convençuda de la necessitat de generar espais en què persones de diversos orígens compartim solidaritats i aficions, especialment en aquest context d’asfíxia. Malauradament, però, tal com vaig explicar en aquest post la marató es va haver de suspendre perquè els dirigents de Hamàs van decidir que les dones no podíem córrer martons. I no. Sense dones no hi ha marató. Òbviament em vaig indignar i enrabiar. Com si no fos suficient la pressió que viu un país sota ocupació que hi haguéssim d’afegir més límits. És clar que el principal i tràgic problema de la Franja és un clarament identificat: l’ocupació. Però en el context d’un atroç bloqueig econòmic que pateix la població des de fa més de 7 anys, només falten governants que en definitiva fan el que fan a tot arreu: fer de les seves intransigències les presons del poble.

De tota manera, l’UNRWA ha preparat un programa d’activitats per aquelles que seguim entossudides a conèixer de primera mà la realitat de la Franja. Una oportunitat que no es presenta cada dia. I procurarem no faltar-hi, com sempre, amb moltes ganes d’aprendre, escoltar, observar i compartir. Una de les meves obsessions és conèixer algunes de les corredores palestines que s’havien inscrit a la marató, que n’hi havia més d’un centenar! Tan de bo que així sigui. I tal com he pogut fer les dues vegades que he estat a Cisjordània, omplir-me de ràbia de la injustícia evident i d’inspiració de la lluita del poble. Perquè allà tothom lluita. I molt. Resisteix amb les eines que té i les que s’inventa. I és que a Palestina sobreviure és resistir.