312 kilòmetres de volteta
Una festa major d’Artà el passat agost va ser suficient per saber que havia de fer la Mallorca 312. L’únic inconvenient és que només havia pujat a una bicicleta de carretera una vegada. De fet, fins un parell de mesos abans de la cursa la meva inquietud era saber si aconseguiria anar amb botes de ciclista. Aprenc més o menys a anar en bici aprofitant alguns viatges a la feina a Igualada, fent algun portet i una tirada llarga de 170kms. Així que m’inscric a la Mallorca 312 sense la més mínima idea de si seria capaç de fer-ho, però ben motivada per viure l’aventura amb els tarats de Bike & Pons. L’avantatge d’aquesta edició de la cursa és que permetia escollir si volies fer la curta (una curta de 167 kilòmetres xD) o la llarga (els 312 que fa el perímetre de l’illa) al kilòmetre 90. Jo em feia la prudent dient que tiraria per la curta si no em trobava ben fortes, però totes les que em coneixeu una mica sabeu que quan vaig de persona sensata tinc menys credibilitat que un koala bevent aigua.
Quatre bicicletes, un tàndem i dos carritos cap al Port de Barcelona
El que ja està decidit és que anem cap a Mallorca, i el millor de fer-ho amb els tarats de Bike & Pons és que el que podria limitar-se a ser una cursa d’un dia es converteix en una aventura de cap de semana llarg. Dijous a quarts de vuit sortim de la botiga direcció el Port de Barcelona. Arribem amb 60kms a les potes i amb la rebuda d’en Patillades, la Cristina, la Miri carregats de birres i amb l’Esteban a punt per sumar-se a l’aventura. Muntem campament al restaraurant del vaixell i ens despertem amb un bon diluvi a Palma. Ocupem un bar tot esperant que amaini, però no ens en salvem i arribem a l’hotel xops com pollets, però per fi ja veiem la línia de meta! En total acumulem una kilometrada considerable abans de l’etapa reina de l’aventura: els 312 de Mallorca. El dia D em desperto amb l’estómac remogut i tots els símptomes d’una regla imminent però sé que a la que trobi el trencall que separa la curta i la llarga, tiraré cap a la llarga. Impressiona veure les 1800 bicis plegades i un carregament d’alemanys disposats a passar el dia sobre la bici. Jo no sé com se surt normalment a les marxes cicloturistes aquestes, però pel meu gust van sortir com si només haguessin de fer 10kms. Poc a poc vaig agafant el meu ritme, al costat del tàndem del Raül i l’Enric. La primera part de la cursa és la més maca, portets que no piquen massa i unes vistes precioses de la serra de la tramuntana i el mar. Una delícia. Em fa mal la panxa però vaig tirant bé. Arribo al primer avituallament i em torno a trobar amb l’Enric i el Raül. Passem per llocs preciosos però no puc ni parar-me a fer fotos, tot i anar a un ritme prou bo per acabar, el tall de les 14hores apreta fort. Així arribem al trencall que divideix les curses i patapam Martona cap a la llarga.
Comencem a pedalar, encara amb el somriure
Vaig bé, em trobo amb ganes de bici. A les pujades puc anar fent sense patir excessivament i a les baixades gaudeixo com mai. A més encara que no tingui massa idea d’anar amb bici això de passar-me el dia sencer en cursa no em ve de nou, així que el coco va bé. El que costa més és el pla, i sé que n’hi ha molt. M’anima molt anar-me creuant amb l’Enric i el Raül, a ells els costa pujar i els puc avançar, però baixen com animals, així que m’atrapen ràpid. Allà em vaig trobant amb grups, tothom em diu que m’he de sumar a un grup i anar a roda i no sé què més, però no em surt. Em despisto, els perdo i després apreto per tornar a enganxar-los. Fins i tot des dels cotxes em criden que vagi amb grup, així que em disciplino per enganxar-ne un i no perdre’l. Estem entrant a Palma i enganxo un grup de matxirulos que criden a totes les dones que passen pel carrer com si no n’haguessin vist mai a la vida. Només em faltava això per tenir més ganes de despenjar-me que mai. Així que definitivament passo de grups, i vaig fent a la meva, encara anar fent la goma amb el tàndem. A una pujada apreto i els deixo enrere. Quan porto una bona estona sola, em ve un pensament al cap, ‘t’imagines que t’hagis perdut?’ Deixo el pensament enrere i segueixo endavant. Només estant marcats els trencalls, així que passes kms sense veure cap marca. Així que arribo a una rotonda sense senyalitzar, les meves sospites es converteixen en evidències. En algun punt de la cursa, m’he oblidat totalment que havia de mirar fletxes. A més no m’havia molestat ni a mirar el recorregut, així que em trobo perduda, sense tinc cap tipus d’informació de per on va la cursa i no tinc clar on sóc.
Els del tàndem feien bona cara, llàstima que els vaig perdre
A la que em trobo un home amb un gos l’assalto a preguntes. El tio no sap de què coi li parlo, el seu gos em borda i al parar de cop no sé què he fotut que se m’ha encallat la cadena a tope. Em trobo allà miserable total, truco al Raül que no hi pot fotre res, no sé on sóc i ell segueix en ruta amb tàndem. Ara com a mínim ell sí que sap cap on he d’anar, direcció Porto Cristo i d’allà Artà. Així que veig un cotxe de la poli i li demano per Porto Alegre. Em diu que per arribar a Porto Alegre en bici ho tinc malament, i que passi de Porto Cristo que no em compliqui i que vagi a Artà per una altra banda que tardaré molt menys i que igualment ja estic fora de cursa. Un cop aconsegueixo desencallar la cadena dels pebrots segueixo resignada en la direcció que m’ha dit el poli. Al cap de dos segons m’escolto, sé que això no és el que vull fer. Així que giro cua i a desfer camí. Vaig a buscar el trencall dels collons. Vaig tirant tot maleint-me per estar tant empanada. Vaig cap a Porto Cristo aquest. Em truca el Xisco, l’organitzador de la cursa, el Raül li ha explicat que m’he perdut, i em demana que què vull fer. Jo ho tinc claríssim, arribats a aquest punt, si em deixa, jo vull arribar pedalant. Em diu que tiri milles doncs, clar el problema és que ara ja està desmarcat i jo m’he perdut amb marques i tot, així que tinc molts números per tornar a liar-la. Davant el dubte vaig molestant al Raül que m’indica per on passa la cursa. Arribo a l’avituallament de Porto Cristo, m’esperen a mi només, tinc els escombres davant i tot xD Omplo aigua i tiro sense ni menjar. Apreto pedalant a fondo, i em va venint la imatge de l’Almudaina. Que en fa d’estona que vaig sola! Em passa al costat un cotxe de protecció civil jo segueixo immersa amb els meus pensaments quan sento des d’un megàfon ‘Marta! Com vas?’ Em quedo flipant, aquesta organització és increïble! M’intenten convèncer que pugi al cotxe. Tinc clar que arribo a Artà pedalant i si l’organització em deixa, a meta també. M’acompanyen fins a Artà, quan ja estem arribant veig també el Llorenç amb moto, ostres com m’alegra veure una cara coneguda! M’anima i avança cap al poble.
Visca els artanencs i artanenques! Que n’aprenguin!!
La rebuda d’Artà no l’oblidaré mai! Tothom cridant, aplaudint-me, animant-me. Encara no he baixat de la bici que ja tinc una birra a la ma. Envoltada de cares conegudes deixo totalment enrere aquelles sensacions de quan m’he trobat per allà perduda. Em prenen la birra per mantejar-me i au, a tirar milles, apretant les dents, però amb un bon somriure! Que queden menys de 30 kms per arribar a meta. Va caient el dia, però jo no em puc queixar pas, tinc un cotxe de protecció civil fent-me seguiment personalitzat. Després de les penúries passades que em cuidin tant m’emociona fort. Començo a veure cartells, 10kms per meta. Colló!! Amb 318 ja a les potes veure això em fa saltar una altra llagrimeta. Després de tot, arribaré! Entrem al poble, i la rebuda també acollonant. Entro a meta! Última, ultímissisma. Dubtava molt de si seria capaç de fer 312 kms i creuo meta amb 328 kms a les potes. Després de totes les abraçades si que no aguanto més, fart de plorar a meta. Indescriptible. Entre feliç, desgastada, emocionada d’haver-ho aconseguit, però cansada, molt cansada dels nervis passats. Perdre’s és una merda, però ostres, només per la rebuda d’Artà va valdre molt la pena! I el més important, és una cursa dura, però no cal ser un ciclista expert per acabar-la i l’experiència que t’emportes és inoblidable.
A punt (de fet, no) per encarar la darrera etapa de l’aventura
Ara, el més dur de tot plegat arriba l’endemà. La cursa ja s’havia acabat, però l’aventura de Bike & Pons, no, encara faltava d’arribar al port. No sé si heu fet mai més de 300 km en bici, però un cop a sobre, mira vas fent, però l’endemà el que menys de gust et vé és tornar a posar el cul sobre el seient de la bici. Ara, si s’ha de fer, es fa. Això sí, amb menys pota que mai. Intento pedalar, però no avanço. Amb paciència acabem arribant al port, aquí sí que s’acaba una aventura inoblidable, vaixell i a treballar. La tornada cap a Manresa en tren, tot i que si per l’Enric fos arribaríem a Miriam Ponsa pedalant. Però vaja, això potser ho deixem per l’any que ve, que cada any toca afegir-hi una mica d’emoció, així que ves a saber què ens espera a la propera Mallorca 312! Sigui com sigui, l’any que ve, el dijous abans de la cursa esperem ser molts més disposats a compartir l’aventura.
****
Vam recórrer Mallorca amb un crespó negre al pit en record de l’Iñaki, amic koala de somriure honest i aventurer incansable, que ens va deixar sobtadament. Pocs dies després, de manera inexplicable, tornàvem a perdre una persona estimada, el Joan Pi, amic, company, veí. Algú que com l’Iñaki es fa un lloc al cor de tothom que té la sort de creuar-se en els seu camí. Dues pèrdues que ens han deixat glaçats, enrabiats i impotents. Davant d’això l’únic que ens queda és intentar aprendre una mica d’ells i la seva bondat, així que sense cap ganes de dir adéu, només se m’acut donar-vos les gràcies per ser exemple
****
monspossibles 