Els amics que havien estat a la Trencacims 2013 me n’havien parlat meravelles. Tan pel recorregut com per l’organitzció i voluntaris que al cap i a la fi són els que fan que guardis amb carinyo el record d’una cursa. Vaja, que sabia que no me l’havia de perdre. Així que tot i que tenia dubtes de si estaria amb ganes i amb pota un mes després de l’UTMB no vaig dubtar-ho: cap a les terres de l’Ebre a descobrir un nou recorregut!
Amb el Salva Vilalta preparats perquè comenci l’espectacle!
Com sempre, el pitjor matinar, sort que les ganes de trescar pels corriols dels Ports poden més que la mandra. Però aquestes hores se’m posen fatal, sobretot a l’estómac. Així que en peu, i cap a la sortida, sense res a l’estómac. El màxim que he aconseguit esforçant-me de valent ha sigut a fer una mossegada a l’entrepà que m’ha preparat el Raül. Els primers kilòmetres pel poble són en pujada típica cabronada perquè saps que si et poses a caminar t’atropellen així que al trote. Com sempre sense rellotge ni referències, sospito que he sortit massa ràpid. Quan veig que em passa el Salva Vilalta em confirma que he sortit més ràpid del que em tocava, però vaja no n’aprenem! Em fixo amb ell, el veig avançant a un ritme tan constant que m’impressiona. M’esforço per seguir el seu ritme, mentre veig com se m’escapa però entenc que em vaig posant a lloc. La pujada em sembla espectacular, bastant tècnica, de fet un cop per poc no em foto daltabaix d’un bon tallat que em queda a la dreta. Així que per molt que em temptin les vistes, em concentro amb el terra. Ara, un cop passat el Pas de Finella aixeco el cap i em quedo meravellada pel festival que veig. Paissatges brutals sota les primeres llums del dia.
Tota concentrada, que el terreny ho demana!
No em sorprèn el terreny, ja que el conec prou bé després de dues edicions de Xerta. Ho trobo salvatge: pedres i trams on el camí es va desdibuixant, i m’encanta! Penso que a la majoria de persones que no hagin gaudit mai de la bellesa salvatge dels Ports de ben segur que no s’imaginen aquest terreny. Després de la primera pujada i fent un tram amunt-i-avall cap al kilòmetre 10 m’apareix el Raül ben motivat per fer-me de pacer durant uns kilòmetres. Em diu que vaig cinquena. El terreny i l’entorn m’animen a donar-ho tot, però em sento una mica buida, m’esforço per menjar, però el màxim que aconsegueixo engullir és síndria. Això sí, se’m posa de meravella! Em crec al Raül amb el tema de fer de llebre, així que anem avançant plegats. Després de la font de Sant Roc, on hi ha una pujada amb tots els ingredients per animar el més ensopit, en un d’aquells flanquejos que acaben amb tartera, el Raül erra el camí i s’alenteix pujant. M’avanço i li dic que jo vaig fent, que ens trobem més endavant. Ja no el veuré fins a 4 km de meta! De fet, després em va explicar que va parar a dormir i que va retallar 7km sense èxit per trobar-me al km 35 i va baixar a la font de Sant Roc fent un free style que el va deixar esgarrinxat per córrer com una ratota fins a Paüls per carretera.
Per molt que m’esforci aquesta crònica mai podrà superar el relat èpic del koala xD
Jo feia la meva i notava que a la segona part de la cursa tenia força per seguir apretant. Tot i no haver menjat pràcticament gens em trobava prou forta. Em vaig posar quarta i tot i que em sentia lenta pujant el ritme global era bo. Ara, però, la calor apreta de valent i noto com em va minvant les forces. Per sort hidratar-me no em costa tant com menjar en cursa i vaig omplint els dos bidons a pràcticament tots els avituallaments. De cop, em miro el rellotge que m’ha donat el Raül, m’ha convençut que me’l posés per saber a quin kilòmetre estava. Però fail total, el GPS no funciona (suposo que és el que té comprar els rellotges a l’ALDI) i em miro l’hora i no sé com coi porta l’hora que em sembla que vaig camí de les 11 hores. Ostres, jo que volia lluitar el sub-10. Una mica desanimada per veure que vaig tan lenta, segueixo endavant, que no hi ha una altra, i menys quan estàs gaudint com ho estic fent!
Bastant escaldada, però feliç! Arribada a meta amb 9h23′
A l’últim avituallament, ja a la pista final i quan anava llançada cap a Paüls amb ganes d’arribar me’l torno a trobar. Una trotada amb companyia sempre és d’agrair i a més em va cantant el recorregut perquè l’ha fet a l’inrevés. Arribo a meta eufòrica amb 9h23m superant l’objectiu, quarta i ben contenta per com ho havia treballat. Allà em crida el director de la cursa, en Rafa Flores, i m’entrevista sobre la cursa i l’UTMB. Tot de conya Rafa! seria el resum mentre per megafonia sona Elèctrica Dharma a cada arribada.
Veig que el Raül ja s’ha recuperat i no para de treure cerveses i m’explica no sé quines merdes de l’opció doble hora del seu rellotge. Ni idea, ni ganes, així que millor ens centrem amb les birres i així passem la tarda/vespre amb el Salva i l’Alba animant corredors que van arribant i compartint històries d’ultres. Pel record el sopar amb els voluntaris i les xarrupades de bóta que vam fer mentre el Rafa anava animant la festa. Moltes gràcies!!
monspossibles 