Puja-baixa al Mont Blanc II. La tornada al fons de la vall

[Continuació de Puja-baixa al Mont Blanc I L’ascensió des del fons de la vall]

Al refugi lliure de Valot, ja amb el cim enrere.

Amb la satisfacció de qui té mig camí fet, encarem la segona part de l’aventura: la tornada al fons de la vall. Menys exigent, clar, però amb el cansament acumulat que portem som conscients que serà dur i que se’ns farà llarg. Estem físicament bé, així que després de les 11 hores de pujada esperem estar-ne entre 8 i 9 de baixada, més o menys el mateix que marcava la nostra guia de referència. Però com a les ultres no val la pena mirar el final des de dalt, si no anar tenint petites metes, els punts de referència, que si no la més motivada es desespera. Així que preveiem fer aturades, encara que siguin ràpides, als mateixos punts de referència que havíem marcat a la pujada. I els que facin falta, és clar. I de moment el primer és el refugi lliure de Valot. Fem el descens amb neu rapidíssim, no costa gens ni mica, només que cal passar la gent que encara va pujant, no precisament poca, i avançar alguns dels que baixen. Però no hi ha cap aresta especialment estreta i fàcilment es pot anar fent via excepte quan ens creuem amb mig centenar de militars carallots que esbufeguen com  mamuts.  Al refugi lliure preferim fer una aturada de mínims, ja que hi ha bastanta gent i a més ha arribat un helicòpter de rescat. Fa de mal parar, de manera que traiem les galetes i les anem compartint tot baixant. El segon punt de referència és el refugi de Goûter. Tampoc hi ha cap complicació, encara menys, de fet. Aquí ja no hi ha arestes i la neu està bé. A més es pot marrar fort, així que avancem a bon ritme. El sol brilla i ja no queda rastre del fred que havíem passat unes hores enrere per aquests colls.  Al cap de poqueta estona arribem al refugi vell de Goûter, per anar al nou t’has de desviar del camí, i tampoc hi havíem d’anar a fer res. La baixada està sent molt còmoda i fàcil, estem més que contents, eufòrics, però encara falta un bon tros, ho sabem perfectament. Al refugi ens traiem capes de roba i l’equipament alpinista  i el Raül canvia les pesades botes que porta per unes vambes. Jo com que ho he fet tot amb unes botes toves bastant lamentables no m’ha calgut carretejar un calçat més còmode. Però només anar vestida com normalment a la muntanya, ja em relaxa bastant.

I això és la bolera

Així encarem la baixada de roques que ens ha de portar una vegada més a la temuda bolera i al proper punt de referència, el refugi de Tette Rouse. Aquest cop, a plena llum del dia, i amb la gent que ens anem creuant (sobretot en direcció contrària) tenim clar que no perdrem el camí. El pitjor, però,  no eren els blocs i les cordes que es succeïen a cada tram (a la pujada no en vam fer tantes per la marrada que vam cometre per error), sinó els guies tot tocats i posats que arrossegaven senyores de mitjana edat o turistes fora de forma com si fossin bous tibant una pesada càrrega. Bé, de fet, els qui bufaven com búfals eren els tibats que suposem anaven a fer nit al nou Goûter. I nosaltres, que anem avançant com podem, per fer via i passar aquest tram, que es fa bastant pesat. I mig atropellant grups que pugen, patapam, mal gest al peu, amb petit crec incorporat, i que una que a base de fer esport i lesionar-se ja es coneix una mica, autodiagnòstic clar: esquinç. Davant de la gent menteixo obertament, ‘I’m ok’, però ja li dic al Raül, que això no té bona pinta. Però puc caminar (això també ho he ‘après’ de fer esport i lesionar-me) i segueixo tenint ganes d’arribar a la bolera, per passar-la d’una vegada sense haver-hi de tornar. Aquest cop, a més, per afegir-hi una mica més de tensió, sí que veiem un parell de despreniments. Pel que hem llegit, no són res, però que no t’enganxin al mig del pas. La gent que està més amunt crida prou fort, i els que estem a mig camí ens fem eco dels crits per avisar els que es troben a la zona crítica. Quan hi hem arribat hem vist un parell de despreniments, cosa que fa que, com a mínim jo, encari la bolera encara més tensa que a la pujada. Tenim la sensació que  a la pujada ens hem desviat de la ruta bona i hem anat una mica més amunt del compte. Ara a plena llum del dia pensàvem que es veuria clar el camí, però no és així. La gent passa per un parell de vies diferents, òbviament seguim al guia, que segur que no s’arrisca un pèl. Però per on passa ell hi ha una mica de neu, i ens fa patir que no rellisqui. Passo jo primera, piolet en mà per si rellisco. Passo prou bé, però arribo taquicàrdica, com abans. Clavant bé els peus, marcant fort a cada passa i passant el màxim de ràpid possible, però amb seguretat. Li dic al Raül que si fixa bé els passos, es passa bé, però el tiu després de veure que pot passar bé al fer la primera passa s’emociona i vol avançar més ràpid del que toca, total, que patina i ha de clavar el piolet. I allà et teniu, vivint la seva primera lliçó d’autorescat en plena bolera. Afortunadament se’n surt i jo no ho veig. Sort que teníem els piolets a mà, a aquest punt els guardo a la motxilla del Raül i encarem l’últim tram de neu tova que és el que ens ha de dur fins el camí pedregós que ens portarà a l’estació de tren.

Entre el cansament i la meva mala llet, ens vam oblidar de fer foto finish -.-‘

Parem on s’acaba la neu a fer un entrepà i jo em poso una mica de neu al turmell tocat, està inflat. Noto que és un esquinç força diferent que els habituals, intueixo que el fet d’haver-me’l fet amb botes altes hi deu tenir a veure, però poc imaginava que l’arrossegaria tant com ho estic fent. Toca ibuprofè, que ens falta un bon tros per endavant. La baixada que segueix es fa prou ràpid, seguim trobant força gent, sobretot en direcció contrària, però no tenim dificultats per avançar. Així arribem ràpidament a l’estació de tren. Important és que per fi hi ha un lavabo :_) Parem a fer un altre entrepà i seguim baixant. Ho tornem a fer per la mateixa via del tren, fent cas omís dels avisos que ho prohibeixen. Però ens han dit que és el millor camí. Així que li fotem. El Raül va davant i em fixo que no porta els piolets que li havia guardat a la motxilla. Merda. Ho penso i ho dic. Creuo fort els dits perquè estiguin  a l’estació, que és on hem fet la parada gran. Sé que no hi seran, ja que si ens haguessin caigut a les pedres haurien fet soroll. I no hem sentit res. El més probable és que hagin quedat a la part de neu de després de la bolera. Fins allà està clar que no pujaré, però em sento amb l’obligació de tornar a l’estació per si de cas. Per lluitar-ho una mica, com a mínim. I així ho faig. Deixo el Raül a peu de via i pujo corrent cap amunt. Com era d’esperar no els trobo, així que torno de mala llet a córrer cap avall i em trobo el Raül, estirat, em diu que ha descansat una mica però que un dels maquinistes li ha fotut una bona bronca per estar allà. Així que pensem en baixar el màxim de ràpid abans que ens torni a baixar un altre tren. I sortim del costat de la via al límit. Millor, que així ens estalviem una bronca. Ben bé, l’últim que em faltaria, que entre l’esquinç i els dos piolets (que ens havien deixat) el balanç ja és prou negatiu. I el pobre Raül paga el meu mal humor, però és que em fa tanta ràbia haver perdut els dos piolets, per no haver vist una merda de gometa de la seva motxilla que hauria d’haver tensat!

Baixo enfadada amb mi mateixa. A més l’eufòria del cim s’ha anat perdent amb el desgast de la baixada. Ara ens queda poc, però ja es comença a fer tard i les ganes per arribar són immenses. Tenim ganes d’arribar al bosc de la por, l’últim tram de l’aproximació. Quan hi arribem, ja no ens sembla ni tant de la por, ni ens fixem en els llimacs ni res. Només tenim un objectiu, l’església de Les Houches

L’arribada al fons de la vall no compta amb l’espectacularitat de fer el cim. L’eufòria tampoc és la mateixa després de 20 hores d’esforç. Però al trepitjar de nou el punt de partida et sacsegen totes les emocions del camí i a més la satisfacció d’haver aconseguit el repte que tant ens havien dit que era impossible. La satisfacció d’haver-ho lluitat. D’haver-ho passat malament, però haver-nos mantingut fidels al nostre objectiu. D’haver viscut un dia intens, compartint moments complicats i haver retornat, sans i estalvis un altre cop al fons de la vall. En definitiva, d’haver viscut una experiència que no oblidarem.

Puja-baixa al Mont Blanc I. L’ascensió des del fons de la vall

Previsió de temps d’ascensió al Mont Blanc

Vam arribar a Chamonix amb la sensació d’estar ben aclimatats i preparats físicament i mentalment pel repte que ens havíem posat: puja-baixa al Mont Blanc sense refugis ni ajudes mecàniques. Sabíem que era un bon repte i tot i que bones amistats amb molta més experiència ens ho desaconsellaven, teníem clar que ho volíem intentar. Aixó sí, amb els mínims riscos possibles, prenent-nos-ho seriosament i amb una bona aclimatació. Després de llegir diverses ressenyes i en especial la que va ser la nostra inspiració, l’ascensió exprés al Mont Blanc de Todo Vertical (més gràcies!) vam fer una previsió de temps de pas a diferents punts de referència que si tot anava bé podíem assumir segur. Ara només calia esperar el dia perfecte. Semblava que era dimarts, però a última hora, les condicions es van girar la previsió de vent al cim de fins a 80 km/h ens va fer descartar el dia. És la seguretat que et dóna anar-hi sense pressa ni data d’atac fixada: tens tot el temps del món per esperar el dia perfecte. Però estem de sort i sembla que aquest ja és l’endemà mateix. Encara es preveuen ràfegues de vent d’entre un 20 i un 40% que faran disminuir fort la sensació tèrmica, però el cel serà net i serè.

Una vegada més discutim hora de sortida. Mentre jo aposto per sortir a mitjanit, el @raulkoala defensa sortir a les 22h. Jo volia retrassar l’hora per evitar passar hores de matinada en alçada i ell, en canvi, molt encertadament, volia avançar l’hora perquè sabia perfectament que l’espera es faria eterna i que per deixar que els nervis ens consumeixin esperant l’hora pactada, més val sortir.  De nou fem un ‘nipatinipami’ i acordem sortir sobre les 23h. Ell ja avança que serà abans segur, perquè estarem dels nervis. Passem el dia neguitosos, admirant el Mont Blanc des del fons de la vall, des d’on l’hem de pujar poques hores més tard. Es confirma que el @raulkoala tenia raó, l’espera desespera, que diuen. Després de matar l’estona a Chamonix, anem ja cap a Les Houches, on dinem i confiem poder fer una migdiada que som incapaços de fer. Cap a mitja tarda, optem per baixar al poble a fer un cafè i xupar una mica de wifi a algun bar. Just ens escrivim amb @jordisaragossa, amb qui coincidim per fer-la petar una estona. Encara que sigui per seguir amb el monotema Mont Blanc, només per xerrar amb una persona que no siguem nosaltres dos ja val la pena.

Sortida de l’Église Saint Jacques Baptiste de les Houches. A les 22.30h

A més ens dóna bons consells. Precisament el dia que ataquem nosaltres fa just un any que ell va pujar-hi, així que ens explica la seva experiència. Ens va molt bé sobretot perquè ens alerta de l’absència d’aigua durant tot el camí. Efectivament, cal carregar-la tota des de baix si no vols comprar-ne als refugis. També ens explica com va viure el pas per la bolera, el que em té més preocupada. Amb la tonteria passen els minuts i comença a fosquejar, així que retornem cap a la furgo. Encara hem de preparar el sopar i els entrepans i revisar per enèssima vegada les motxilles. Un cop tot fet, cap a les 22h i poc baixem al poble, que la sortida ha de ser des de l’església. Ens sorprèn que estigui oberta així que decidim entrar-hi. No ens encomanem a la verge, però el @raulkoala aprofita l’avinentesa per demanar-li al cura a quina alçada exacta estem ja que el GPS no acaba d’atinar Evidentment el senyor no acaba d’entendre massa ni què hi fotem allà amb frontals ni perquè li demanem a ell l’altitud i se’ns treu de sobre amb educació dient que sí que sí, que estem a 1010. Bé, doncs ja amb tot a punt a les 22.30, posem crono i cap amunt, hem d’arribar a 4800.

La primera aproximació és un bosc que fa el seu rotllo, com a mínim de nit. Els cartells de perill per esllavissada entre arbres tot tètrics no pronostiquen res de bo. I el camí plagat de llimacs, tampoc. Mentre anem sumant els primers metres de desnivell ens distraiem mirant les diferents mides i formes que tenen, conscients que a la baixada ens arrossegarem com ells. Amb aquests pensaments anem fent via i contrastant una vegada més que si el @martoxkoala és ídol i messies de la muntanya és perquè s’ho ha guanyat a pols:  anem complint la seva regla dels 500 metres de desnivell per hora (quan estàs rebentat o portes pes), paraula de Martox. Més tard hem ho hem contrastat amb ell i per la nostra decepció es veu que són 600, així que no som tan bons com volíem creure. Sigui com sigui, anem sumant desnivell fins arribar a l’estació de tren. Un parell de cartells ens alerten que no es permet pujar a peu per la via, però pel que hem llegit és la ruta més ràpida i fàcil. I total, de nit, no sé pas a qui podem molestar. El camí és curt, però fa de bastant mal caminar entre aquelles pedrotes típiques de via de tren, però no hi ha més, amunt fins arribar a l’estació de dalt, el nid d’Aigle (2362), on la majoria d’alpinistes comencen l’ascensió. No tardem massa, anem sobre el temps previst, una mica millor i tot. Vam fer bona feina fent els càlculs i l’estem fent caminant.

I el Raül va tornar amb aquesta cara després de l’ensurt de la caiguda

Seguim pujant, fins a trobar el proper punt de referència: el primer refugi, el Tette Rouse (3167). Comptem que hi tardarem un parell d’hores. A mitja pujada jo començo a notar fred, així que m’aturo i em poso el gore i guants més gruixuts, no és una nit freda, però corre un aire que fa que la sensació de fred s’intensifiqui. Però el que em fa patir més no és el fred, sinó la son. Fa hores que pujo badallant. Podria adormir-me a qualsevol racó, però cal caminar. Penso que aviat pararem i somio en la cafeïna de la primera coca-cola que compartirem. Però les ganes de parar i la inexperiència ens porten a aturar-nos al pitjor lloc. Passat ja el refugi, i veient el de Goûter a dalt de tot d’una forta pujada pedregosa. Jo vull parar abans de la bolera. Ho necessito. Vull afrontar-la el màxim de relaxada possible i això vol dir, entre altres, sense gana ni set. Em fa patir que no ens n’adonem tot de nit i que ens aturem massa a prop de la zona perillosa. Tot i el que ens han explicat i hem llegit em feia patir que no identifiquéssim la zona de perill. Així que cometem l’error d’aturar-nos a una zona desprotegida, on l’aire corre fort, i agafem fred. Un fred que ens acompanyarà una bona estona ja que queda encara molta nit per endavant. Fem l’entrepà ràpidament i ens apropem cap a la zona rocosa. Allà tocarà passar la bolera. Noto que se’m va accelerant el cor. Per si no ho coneixeu la bolera és un corredor, curt, d’uns 100 metres, però molt perillós ja que el desgel fa caure pedres des de més de mil metres d’alçada. N’hem llegit bastant i ens han explicat moltes coses de com passar aquest punt amb la màxima seguretat. No hi ha cap mètode infal·lible, però la consigna és clara: passar el màxim de ràpid possible amb seguretat. Sense arriscar, però sense passar-hi més temps de l’estrictament necessari. I sobretot mirar amunt i escoltar amb atenció el mínim soroll. El Raül passa primer, ràpid, quan me n’adono ell ja l’ha creuada i jo encara estic a la meitat. Veig que ell encara es sorprèn més que jo que vagi tan lenta. No estic paralitzada, però vaig amb molta por. No hem sentit ni un soroll, no hem vist cap despreniment, però camino amb molta tensió. Un cop passada la zona de risc (sí que està ben senyalitzada, hi ha cartells que mostren com assegurar-se i tot) m’he d’aturar. Se m’ha accelerat el cor, i em em costa agafar l’aire. Sí, és un moment, però quin mal moment.  La sensació que no pots fer-hi més que esperar que just aquell moment no caigui cap pedra et fa plantejar fins a quin punt val la pena. I sobretot, com pot ser que no hi hagi cap via alternativa, fotria 500 metres més de desnivell si calgués per evitar-ho!

Fa fred, però per fi comença a despertar el dia

Són sobre les 3 de la matinada  i sentim que ja hem creuat la zona més perillosa. A més ja ens anem creuant amb gent que baixa, també alguns que surten del Tette Rousse. Sembla que el refugi de Goûter estigui a prop, però no, no ho està. Hi ha una bona grimpada fins arribar-hi. Tenim la bona llum de la lluna quasi plena i anem amb frontals i seguint el que creiem que és el camí. Jo vaig davant, ja que grimpant estic més àgil que el Raül, porto una motxilla amb molt menys volum i bastant menys pes. Seguim el cable de vida, però quan el perdo no em sembla estrany ja que la grimpada em sembla fàcil i entenc que senzillament no n’hi ha. A més vaig amb la seguretat de seguir les marques vermelles. Però m’estic equivocant. Ni hauríem de deixar el cable de vida, que segueix per una altra banda, ni estem seguint marques vermelles, sinó molsa. Tan estúpid com perillós. Veiem al gps que tenim el camí bo a 10 metres cap a l’esquerra. Hem d’anar cap allà. En la majoria de casos el millor que es pot fer és desfer el camí, però no ho fem. Trepar sovint és més complicat que destrepar, i els passos que segueixen tampoc són difícils, però suficient perquè no es puguin fer amb seguretat amb els pals a les mans. Anem fent, primer un i després l’altre, passant-nos els pals. Jo vaig avisant al Raül d’on agafar-se bé procurant escollir els trams més fàcils i redirigint-nos cap a recuperar el camí, a l’esquerra. Amb aquestes que de cop passo un tram una mica més complicat, però ja quasi hi som. Passo, li dic que faci oposició per avançar, no em sembla difícil. Però és de nit, ens hem equivocat i ell porta una motxilla gran. Amb aquestes que de cop sento un crit. I que el cor se m’atura. El Raül ha caigut, no sé com, no sé de quina alçada, però he sentit el crit. El crido, baixo!!! Em diu que no, que ja puja. Puja amb una cara que no l’hi havia vist mai, espantat. No ha passat res, no hi havia pati. Però els dos sabem que hauria pogut passar. Ens abracem. Ens hem equivocat i ho hauríem pogut pagar molt car. Sempre, sempre ho hem de tenir present, qualsevol petit error o distracció a la muntanya t’ho pot costar tot. Afortunadament en res i menys ja hem recuperat el cable i el camí, però del encara no ens hem recuperat és de l’ensurt. Seguim amb màxima prudència, mirant constantment el GPS i sense perdre el camí, així arribem al refugi vell de Goûter. Seguint el camí tal com toca, la grimpada no és gens complicada. Però de nit cal màxima atenció per no perdre el camí, no perdre de vista el cable de vida i contrastar amb el GPS.

I seguim pujant rodejats dels Alps

Ja al vell refugi de Goûter ens posem grampons i ens encordem. Encara es negra nit i bufa vent. Jo ja porto tota la roba posada, menys una segona tèrmica i les malles tèrmiques. Avancem. A les parts que estan descobertes el fred gela. Jo vaig amb botes toves, les úniques que tinc, i els dits se m’estan gelant.  M’agradaria que fos més tard i que faltés ben poc perquè s’aixequés el dia. Però tampoc falta tant. Prou mal moment perquè al Raül li salti un grampó, amb el fred que glaça ens sembla més temeritat aturar-nos a posar-lo bé allà que no pas esperar un lloc una mica més arrecerat. El trobem, operem amb la màxima rapidesa que podem. El fred és intens, però afortunadament els minuts passen i aviat ens escalfarà el sol. Al cap de res i menys ens acaronen les primeres llums del dia (per fi!), veiem el poble, al fons de la vall, que en fa d’hores que caminem! Espero arribar aviat al refugi lliure, el de Valot (436″) . Des del refugi de Goûter havíem comptat aproximadament un parell d’hores i mitja, així que falta poc més d’una hora, estem clavant els temps. A aquest punt ja fa estona que ens estem trobant a força gent, la majoria han sortit del refugi de Goûter. Nosaltres anem a bon ritme, afortunadament no estem patint gens de mal d’alçada, així que estem contents amb l’aclimatació que hem fet. Arribem al refugi de Vaot i ens mengem un altre entrepà, que amb la previsió d’estar sobre les 20 hores en ruta anàvem ben preparats de menjar.

Arribant al cim amb les emocions a flor de pell

A partir d’aquí tenim dues hores fins a fer cim. I ja no fa fred, però seguim ben abrigats, quan ha calat el fred és difícil treure-te’l de sobre. Vaig jo davant i poso la directa. Podem aguantar un bon ritme després de ja 9 hores en ruta ja estem passant els 4400 i seguim sense mal d’alçada. Així que fantàstic. Estem tan emocionats que aquesta última apretada amb prou feines costa, només visualitzem el cim, que ja és a tocar. L’arribada al cim, després d’11 hores d’esforç ininterromput, em posa la pell de gallina i em fa saltar les llàgrimes. Arribo sanglotant i tot. I sé que el Raül, compartint cordada uns metres més enrere, està igual que jo. Encara no són les nou del matí i ho hem aconseguit. Som a 4810. Hem passat fred, hem tingut un ensurt important, però ens n’hem sortit, amb el temps previst i trobant-nos bé per afrontar la baixada amb seguretat. Corre aire, però ja no fa tan fred. El dia està claríssim, ni un núvol i unes vistes espectaculars. El millor premi per l’esforç patit i compartit. Sentir-te als sostre dels Alps, respirar aquell aire i omplir-te de muntanya. Fem les fotos de rigor, intercanviem impressions amb una parella que porten una estelada deu vegades més gran que el nostre drapet i al cap de 15 minuts encarem la baixada. Hem aconseguit mig repte, però ens queda l’altra meitat, tornar al fons de la vall.

I al final vam poder admirar els Alps des del seu sostre

Je veux monter le Mont Blanc

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap: pujar al Mont Blanc. Està clar que hi ha moltíssims altres cims per fer, menys coneguts i igualment impressionants, però què coi, jo vull pujar al Mont Blanc. N’havíem xerrat amb els companys de Montserrat Vertical, semblava que podíem lligar-ho pel setembre. Però estava clar que seria complicat de quadrar-ho entre els que corren la Ultra del Mont Blanc i jo que ja fa temps que tinc pitrall per córrer la UT de Rialp, ja veia poc probable que la idea es materialitzés. Així que només em calia trobar algú tan o més tarat jo. I això tampoc costa tant, que com diu la dita ‘dios los cría y ellos se juntan’, de manera que només calia llançar la proposta. Com qui no vol la cosa un dia va sortir el tema al bar, i el @raulkoala em comenta que havia pensat anar-hi amb un amic i jo òbviament li dic que fa temps que ho tenia en ment.  Quan arribo a casa ja estic enviant-li un vídeo infalible per algú que viu  amb la passió que ho fa ell. Jutgeu vosaltres mateixes:

Què? qui diu que no ara?? Així de fàcil, i al dia següent la idea ja anava prenent forma. Però tractant-se de nosaltres era d’esperar que la ruta no fos la convencional. Sincerament, però, jo no sabia ni tan sols quina era la ruta convencional, ni quines les alternatives que dos inexperts érem capaços d’assumir. El @raulkoala ho tenia clar, telefèrics i nit al refugi no entraven als nostres plans. O el que és el mateix, ho havíem de fer d’una tirada i des de baix. Ara, calia veure com ho feiem. Som aventurers, sí, però alpinistes no. I no, tampoc som el Kilian ni imbècils que ens hi comparem. Així que havíem de trobar la nostra manera per fer-ho. El que volia dir una ruta menys tècnica i molt assessorament dels qui en saben molt més que nosaltres. Tenim clar que la muntanya vol respecte i coneixement i nosaltres només anem sobrats del primer. Així que comencem a fer recerca per internet i el @raulkoala es topa amb un tresor: un document en què Juan Carlos Martínez Riesgo i  David Avilés Martínez expliquen amb tot luxe de detalls la seva experiència fent el projecte que nosaltres volem fer. Ascenció i descens al Mont Blanc des de les Houches sense utilitzar mitjans mecànics. (compartir el coneixement ens fa tan grans! Més gràcies).

Així que ja tenim el repte sobre la taula. Ara, com es preparen dos no alpinistes per això? Està clar que un projecte com aquest no vol inconsciències. Entenem que per alguns el simple fet de plantejar-nos-ho ja és una inconsciència, i és que no tenim la preparació tècnica que caldria per un repte així. Per això no escollim una ruta molt tècnica, però igualment no és poca cosa: 39kms, 8164 de desnivell acumulat en menys de 24h. No és per menystenir-ho ni molt menys, així que el que és crucial és preparar-ho amb la màxima seguretat possible. Per això, a banda d’organitzar bé el material i aprendre a utilitzar-lo i només optar per atacar si el dia és perfecte i les condicions immillorables, una bona aclimatació és imprescindible. Per això teníem clar que faríem el Gran Paradiso i algun 4000 més alt, sobre 4500 i també des de baix i sense mitjans mecàncs.

De moment només tenim l’objectiu, les ganes i l’ajuda de molts bons amics que han compartit amb nosaltres el seu coneixement i material (fins i tot la Montse! :__) que gran que ets Ruben!) . Sortirem amb tot això i amb la confiança que és possible, però que no val la pena fer-ho a costa de tot. Està clar que una mica payá estem, si no, no estaríem plantejant un puja-baixa al Mont Blanc així, però per fer-ho bé ens caldrà treure tot el seny que encara que sembli que no, tenim. I si no ho podem fer amb seny, no ho farem. Sigui com sigui ja tenim el repte per endavant i una aventura assegurada!

—
Aquest post el vaig escriure just quant vam decidir que faríem el Mont Blanc. Per un cop, però, vaig pensar una mica abans de prémer ‘Publicar’ i vaig optar no fer-ho, sobretot preveient que moltes persones ens dirien que som imprudents només per plantejar-nos-ho. Tot i que entenem perfectament les reserves de les persones que saben moltíssim més de muntanya que nosaltres, teníem clar que volíem fer-ho a la nostra manera, que tot i que no ho sembli no vol dir de qualsevol manera. Això volia dir sense ajuda mecànica i en un dia, però amb consciència del nostre desconeixement de l’alta muntanya i les tècniques d’escalada i rescat. Per això les condicions imprescindibles eren tres: clima perfecte, ruta poc tècnica i bona aclimatació. I així ho vam fer. I va ser llarg. I va ser dur. Però ens en vam sortir.

I vam arribar al sostre dels Alps