Tag Archives: muntanya

UTMB: “Bon voyage!”

Estàndard

Fa poc més d’un any vaig veure l’arc de l’UTMB a la plaça de Chamonix. Encara no hi havia l’ambient dels dies de cursa, però igualment va ser suficient per decidir que jo volia ser-hi. Ens vam inscriure conjuntament amb el Raül, així o ens tocava als dos o a cap. Afortunadament el resultat del sorteig ens va somriure, així que “només” faltava entrenar per aconseguir l’objectiu: acabar la nostra primera cursa de 100 milles.

Mai he entrenat amb cap ni m’he cuidat suficientment, de fet no tinc ni de prop el coneixement per fer-ho. Aquest cop veia que l’objectiu era prou ambiciós com per intentar posar-hi una mica de seny. Així he passat tota una temporada amb l’UTMB en ment, sense tenir massa idea de com es prepara una per això. Ja m’impressionava prou el repte, però abans de mitja cursa vaig veure clarament que no tenia ni idea de què vol dir córrer 168 kilòmetres.

A punt per començar l'aventura!

A punt per començar l’aventura!

Com qui no vol la cosa arriba el dia. És 29 d’agost a les 17h de la tarda i estem al centre de Chamonix. Allà estem el Raül i jo, entre més de 2000 persones sota la pluja,“preparats”per començar una aventura que es va allargar bastant més del previst.

La sortida és espectacular, són minuts inoblidables. Rius de gent aplaudint i animant. Allà entre tots els aplaudiments i crits d’ànims, ens creuem amb la mirada d’un home que ens deixa anar un ‘Bon voyage’! Aquest sí que sabia de què parlava! Sortim bé, atabala molt intentar trobar el teu lloc entre tanta gent. Però no ens col·lapsem. Mantenim un ritme còmode i anem xerrant. Segueix plovent, a moments amb intensitat, però no fa ni fred ni vent, així que seguim sense posar-nos el gore. Ja a les 11 de la nit començo a badallar, primer símptoma d’atac de son. Sabia que guanyar la son seria un dels meus punts més dèbils, però carai, ja? No portem ni sis hores de cursa! Per la resta em trobo bé, anem molt bé de temps, potser massa, però tampoc noto que ens estiguem passant. Poc després de la primera marató, noto una forta punxada darrera del genoll. És un mal que ja em conec, mai m’ha limitat fins haver de parar del tot o no poder córrer, però és una molèstia bastant forta, que un cop apareix no desapareix del tot fins que no paro. Però no vull començar amb els ibus, que tenim moltes hores per endavant i no podem començar a castigar el cos ja. Així que seguim fent oïdes sordes al dolor. Ja no plou i malgrat aquest mal i els atacs de son, ens trobem prou bé.

Arribem a Courmayeur amb un temps prou bo, de moment no se’ns ha fet llarg, però només faltaria, no hem fet ni mitja cursa! Allà seiem per primera vegada. A aquest punt és on tenim la bossa de vida. Feia hores que temia el moment de treure’m els mitjons. Avaluo danys, podria ser pitjor. Porto una rebullida important, tota la planta del peu. Però les butllofes són petites i les ungles que tinc al límit no m’han arribat a caure, ara, fan angúnia de veure. Mitjons nous i a menjar. Allà assentada davant d’un plat de sopa em canvia l’humor de cop. Estic feta caldo. La son i el mal al genoll em desanimen. Però el pitjor de tot plegat és afrontar una situació nova que se’m fa un món: portem 77 kilòmetres, i encara ens en queden 90! Buf… si fossin 20, 30, cap problema, però 90… Sé que aquest plantejament no m’ajuda i que abandonar per cansament no és una opció. Així que només queda esforçar-me per trobar l’energia i l’alegria necessàries per poder seguir. No menjo massa que ja tinc l’estómac tancat, però suficient per recuperar una mica d’energies.

Baixant del grand col du Ferret  ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Baixant del grand col du Ferret ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Només sortir de l’avituallament ens adonem que hem comès un error de principiant: no dormir. El Raül ho ha proposat, però jo pensava que em desvetllaria al posar-me en acció. Res més lluny de la realitat. Caminem tan i tan lents que ens podrien atropellar caminaries octogenaris en massa. Abans d’arribar al refugi de Bertone el Raül em diu que és el moment de la T10 que ens va ensenyar el Sergi: deu minuts de son recuperadors. Ens estirem en un prat amb el despertador posat i abans de tancar els ulls ja estic dormint. Se’ns posen molt i molt bé, no hem guanyat pota, però com a mínim caminem amunt molt més ràpid i trotem els plans i baixades sense problema.

Amb moments més alts i més baixos arribem a Grand Col Ferret, el punt més alt de la cursa. Allà ens trobem una alegria que ens dóna tota l’energia que necessitàvem: la Cristina i el Gerard, els amics de Klassmark, ens esperen allà amb un bon somriure i ens acompanyen amb els seus ànims. Fins aquest moment no te n’adones que important que és trobar-te cares conegudes en els moments complicats. Ens canvia l’ànim i l’actitud. Baixem trotant a bon ritme cap a la Fouly, sembla que per art de màgia, aquella fatiga extrema que arrossegàvem s’hagi esvaït. Arribem així amb prou alegria fins a l’avituallament de Champex-lac, al km 122. Prou contents perquè ja hem fet molta feina, però poc sabem que dura és la que ens espera. Allà ens tornen a esperar el Gerard i la Cris, preparats per cuidar-nos com uns reis. M’emociono tant que només faria que plorar. Saben millor que nosaltres què necessitem i allà estan per donar-nos-ho. Ens deixem cuidar, ens porten el que els demanem i més i fins i tot ens fan un massatge que les nostres potes adolorides necessiten com l’aire que respirem.

A l'avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

A l’avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

Quan sortim de l’avituallament ens trobem de meravella, ens sentim amb pota i l’aprofitem. Res de reservar, o de pensar com estarem d’aquí un parell d’hores, com si ens quedés poc per davant! L’etapa fins a Trient és llarga i no té avituallaments però entre la baixadeta suau de l’inici, la pujada i la baixada forta al final avancem més de 100 corredors. Al cap de poca estona ens adonem que efectivament ens hem emocionat, i segurament hem buidat del tot la poca pota que quedava. Som així, no en sabem més. Tornem a pujar lents i ens queden dues pujades. Queda pràcticament una marató i anem fosos. Fa molts kilòmetres que hem deixat enrere les nostres optimistes previsions horàries i l’únic objectiu real és aconseguir arribar a meta sigui a l’hora que sigui. La son fa estralls, ja fa estona que és de nit. A més el genoll no m’ha deixat de fer mal i al forçar m’estic emportant un nou record, un bony al tibial que està fet una pedra i està canviant color com les cames d’aquells avis amb problemes de circulació. Sé que no és sa, sé que això és cos que m’està demanant que pari, però si hem arribat fins aquí no és per aturar-nos aquí.

Sortint de Trient ens proposem no aturar-nos. Demano al Raül que marqui un ritme suau i constant. Si normalment pugem en cursa llarga entre 500 i 600 metres de desnivell positiu per hora, ara anem a 300. Els caminaires ens passen per sobre i fins i tot fem una parada on cloc els ulls sobre l’espatlla del Raül. En 3 minuts em desperta perquè el vent del coll arriba i estem a gairebé 2000m d’alçada. No m’espavilo gaire però a seguir, que ja sabem que aquests últims kms se’ns faran interminables. Si la pujada és lenta, la baixada és terrible. La baixada de Vallorcine se’ns fa un món. No és pas tècnica, però cada arrel sembla obstacle insalvable. Fem un cop de cap de 5 minuts tipus biblioteca a l’avituallament. Per primer cop a la meva vida em prenc una pastilla de cafeïna, confiant que em faci l’efecte que tant necessito.

I al final l’última pujada, la de Tête aux Vents, m’esforço per mantenir un ritme de caminar digne. Ho aconsegueixo però poca estona. Fins i tot necessito seure un moment a mitja pujada. De veritat que mai se m’hauria acudit que el cos em demanaria seure a mitja cursa, però sí, amb més de 150kilòmetres a les potes seure més que una temptació és una necessitat. Un cop a dalt, ens trobem amb un llarg flanqueig molt pedregós, sembla que mai acabem d’arribar. No sé si és fruit del cansament o si realment és així, però em sembla el tram més tècnic de tota la cursa. I em vaig dient a mi mateixa: de debò? Ara? Cada cop que poso el peu a esquerra a terra noto una forta fiblada. El genoll i el tibial no han fet més que empitjorar, com era d’esperar d’altra banda. Però sé que si corro s’acabarà abans i arribats a aquest punt, això és l’únic que vull. El Raül va davant i l’animo a que corri, em diu; segura? Jo sí, sí!! En algun moment m’enxampa amb un gest de dolor, però li repeteixo, trotem ni que sigui lents, serà més ràpid que caminar.

Apurant fins l'últim bri d'energia a la darrera pujada

Apurant fins l’últim bri d’energia a la darrera pujada

Tot el tram de l’altiplà té constants tobogans plens de pedres amb petjades de corredors que fan que cada tros de roc sembli una pintura. Vam veure cares humanes, animals, formes estranyes i fins i tot troncs que ens semblaven verges. El Raül es va acostar a una pedra i la va mirar de prop. Tenia vegetació i creia que era un trencadís modernista. Ara entenc perquè la gent té pànic a una segona nit.

L’arribada a la Flegère es fa eterna. Ens fa desviar i això, un cop veus el poble és matador. Però vaja, després de 160 kilòmetres ja no ve d’aquí suposo. Un cop allà sí però que veiem la llum. No ens aturem. Tenim aigua i sobretot unes ganes terribles de tornar a trepitjar Chamonix. Al final baixem prou ràpid en comparació al ritme lamentable que arrossegàvem des de feia estona. Ara que l’objectiu està ben a prop exprimim l’últim bri d’energia fins al límit.

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d'alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d’alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

Quan ja estem arribant ens trobem una altra agradable sorpresa, l’Albert Balcells està pujant fins a trobar-nos. Quina alegria. Xerrem, sembla que la motxilla de totes aquelles hores s’alleugereixi al trobar-te amb una cara coneguda, al començar una nova conversa, baixem tant satisfets com fatigats. Apretem per arribar a meta mentre es remouen totes les emocions viscudes durant aquest intens viatge.

Aquest viatge he après moltes coses, la primera és que no estava preparada per afrontar-lo en condicions. Per això he patit tant i per això han sortit les 39 hores i mitja que ens han sortit. Se n’ha de saber molt per regular l’esforç i cuidar-te sense castigar el cos excessivament. La meva inexperiència i preparació no eren els millors acompanyants per aquesta aventura. Per sort, o per desgràcia pel meu cos, aquella tossuderia que em fa seguir endavant, sense pensar en abandonar quan el físic flaqueja no em va fallar. I amb aquesta aventura he pogut constatar una vegada més que el més important dels viatges és la companyia. Sense el Raül no sé si hagués tirat endavant o m’hagués enfonsat del tot ja a Courmayeur, el que tinc clar és que no hagués sigut ni la meitat de valuós.

Anuncis

Aprenent en una ultra de veritat: espectacular UT Emmona

Estàndard

La decisió d’estar a línia de sortida de l’UT Emmona va ser presa sense massa reflexió. Sabia que seria la distància més llarga a la que m’havia enfrontat mai, però quan el Raül em va proposar córrer-la com a preparació pel repte de l’any, l’UTMB, vaig dir que sí sense ni mirar-me el perfil. Després em van fer saber que el més preocupant no eren els 110kms, que també, si no que aquests venien acompanyats d’un desnivell positiu de 8300m. Però vaja, ja havíem dit que sí, i el més important, seria una prova de foc excel·lent per l’UTMB això segur.

Al km 18

Al km 18 saludant al Manu, que segueix tant com pot a l’icombustible Judit Lamas!

Arribem a Sant Joan de les Abadesses amb aquells nervis pre-ultra que no et deixen concentrar-te en res. Em tranquil·litza que per primera a vegada arribem amb temps. Ens podem situar bé, saludar a la família de corredors que ens anem trobant, recollir pitrall, preparar la bossa amb carinyo. Anar amb temps és una meravella. Fins i tot aprovem a l’apartat d’anar a dormir a una hora prudent així que sorprenentment aconseguim unes 7 hores. De tota manera al matí acabem fent tard, com sempre. Nervis per anar al lavabo, sentim que comença la música i sense ni adonar-nos-en ja estem creuant el mític pont de Sant Joan de les Abadesses, que sabem del cert que tardarem com a mínim 24 hores a tornar a trepitjar.

 

10342795_10203424837037680_3948927280082126338_n

Ja hi patim ja, però també ens fem un fart de gaudir. Una alegria trobar-vos als avituallaments Laura i equip de Tallaferros!

M’anima molt tornar a fer equip amb el Raül, serà dur igualment, però compartit tot baixa millor. D’entrada em trobo prou bé, fa dies que noto el bessó una mica carregat, però res greu, em fa patir el Raül. S’està recuperant després de l’artroscòpia i 110 kilòmetres no són el millor test a totes llums. Però som així. Surto pensant que baixaré millor que ell, perquè aquest genoll el frena, però que a les pujades serà ell qui tibarà. Anem amb el Josep Artigas, expertíssim en la zona, que ens va donant valuosos consells de tot el que ens espera. Clarament em falta experiència per saber a quin ritme s’ha d’anar amb una ultra com aquesta, però sóc prou impacient com per convèncer-me de seguida que anem massa lents. El noto cansat, i pateixo perquè no portem ni 20 kms. Santa impaciència la meva! M’avanço expressament pensant que així no es gronxarà. Veig una noia darrere m’espero per xerrar amb ella. Ens expliquem una mica com anem i ens interromp un noi de darrere per dir-nos que anem desena i onzena o així, comptant la marató i la ultra clar! M’imagino que n’hi ha alguna més per davant, però igualment això em fa adonar que potser no anem a un ritme tan dolent. Començo a notar mal d’ovaris, paro a pixar i patam, se m’ha avançat la regla tres dies. No sé si és habitual amb altres dones, però últimament em passa a totes les curses grans, suposo que és la manera que té el meu cos de tornar-me el càstig que li estic fotent jo amb aquesta matxacada. No volies èpica?

Trobada d'amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Trobada d’amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Al Coll de la Marrana ens alegren un munt totes les cares conegudes que hi trobem. Però veig el Raül amb cara de rebentat total, em fot patir, insisteixo que es foti un gel, ell que pot! El Gerard de Klassmark ens recorda que no portem ni 40kms, tenim temps de sobres per revifar i tornar a rebentar si cal. Es fot un gel caducat de ves a saber quan, però el més important, és que fa efecte!! Coronem Bastiments i ens preparem per recórrer una bona part de carena. Espectacular és poc. Aprofito per anar fent pedagogia de com portar els pals de manera no assassina fins que me’n canso, mare meva quin perill. Aixecar el cap ho cura tot, però, estem ben rodejats de muntanya. Anem compartint metres, aquí no es pot comptar per kilòmetres, amb l’Eudald i Marc Camprubí, concentrats per no fotre’ns mal però anar saludant a coneguts que ens anem creuant. Ja veiem Núria, ben enfonsada a la vall. Mira que anar allà per tornar a pujar! Però vaja, forma part del tracte. A mitja baixada noto de cop una punxada darrere el genoll. Merda. Paro en sec, no puc baixar. Collons, no hem fet ni mitja cursa!

Afluixem ritme fins arribar a Núria fem avituallament gran, intentar menjar, i prendre’m un ibuprofè. Un cop més l’estómac està tornant a donar-me pel sac, portem 48 kilòmetres i amb prou feines he menjat. I a l’arribar a Núria amb un bidó ple, em fan veure que tampoc ho estic fent gens bé pel que fa a l’aigua. Menja i beu, sempre que diu el Martox! Beure ho puc fer, però menjar sempre em costa sempre en cursa. Mira que quan estic al sofà em costa poc eh?! Em concentro a disciplinar-me amb això, si vull arribar a peu, no hi ha una altra.

Sembla que menjar una mica i l’ibuprofè se m’ha posat prou bé, puc caminar així que sense parar gaire més temps del compte seguim endavant. Amunt que anem a pujar al punt més alt de la cursa. Per mi el tros més dur. Semblava que s’enfotessin de nosaltres , el collons de Puigmal no arribava mai. Aquella carena anava destrossant sense compassió els nostres càlculs optimistes de ser a les 20h, 20h i poc a Planoles. Un cop al cim, per si no fos prou l’alegria de coronar el Puigmal en si ens trobem allà dalt a la Dolo, jo no la conec, però em sembla la millor persona del món amb tota l’energia que desprèn allà dalt. El més important és que, per fi, comencem a baixar. No són ni les 21h i ja començo a tenir atacs de son. Quina creu. Per fi arribem a Planoles. Allà ens trobem el Babil i el Marc que ens alerten que fa molt i molt fred a dalt del Taga i que no deixen sortir a ningú sense gore i samarreta tèrmica. Sincerament no entenc com hi ha gent que, amb nivell de pota justa com nosaltres, és prou inconscient per enfrontar-se a aquesta cursa sense això a la motxilla. Passem el control de material i anem cap amunt. Queden dues pujades.

10311779_684417684944580_6936983654083595844_n

I l’enveja que feien els que es quedaven a Núria. Gràcies per la foto Puchy!

El final es fa dur, comença a fer vent i la sensació tèrmica va baixant. La primera pujada costa pels contrastos tèrmics: molta humitat a l’inici i un vent que entra fins el moll de l’os als trams de prat obert. Faig els penúltims +1000 de la nit xupant roda del Raül. Sí, tant impacient jo i al final és ell qui tiba del carro. Passet a passet sembla que puguem contar es metres. Ens posem la samarreta tèrmica per mantenir el gore eixut perquè alçada quedem aixoplugats del vent i no patim fred. Baixada mortal cap a Ribes i pit stop extrem per sortir Taga amunt. Redéu quina pujada! Jo no la coneixia però el Raül me n’havia fet cinc cèntims d’un dia que va fer doblet. Els últims bonys són extrems i el vent bufa amb fúria i ens posem guants i gore. Una tenda al cim voleia sense control, el quadre és dantesc.

Ara, ja hi ha la meta a tocar i portem més de 90 kilòmetres a les potes, endavant, no hi ha més. El mal de genoll i ovaris és suportable i trotem amb alegria a les baixades. Jo no entendria un ultra acabant caminant però el Raül tira emocionat perquè sempre acaba com els llimacs que anem esquivant. A 7km de l’arribada trobem un tio rebentat i el saludem. Torna la salutació amb poc ànim i és el Rubén! El fèiem a St. Joan però va fulminat de cap. S’enganxa flipant de que correm però de seguida ens avança i ens fot un minut per kilòmetre des d’allà a l’arribada. Ens alegra la injecció moral que li serà pel mitic. Seguim al trote i fem els dos trams de +130 i +170 del perfil. Els fem bé però teníem l’esperança que no fossin certs. Gairebé 25h després tornem a creuar el pont de St. Joan de les Abadesses i creuem la meta com a tercera parella mixta. Estem eufòrics i ho celebrem amb cervesa artesana i felicitant a la gent de l’organització que està de guàrdia.

10262174_826728974023164_3421566513829430659_n

Poc pensàvem poder fer podi a Emmona. Increïble fer-ho amb tan bona companyia i poder fer el nostre petit homenatge a l’Iñaki. Et recordarem sempre!

Anem a la dutxa i començo a pencar. Sí, havia de fer un seguiment en directe de la cursa de Vallibierna i amb la trempera començo a enviar watts per compartir fotos. Per sort la rauxa s’apaga i podem dormir dues hores. A les 10:30 ens rentem la cara i més posts per la feina. La rebentada deu ser tan recent que encara no me la noto. Pujo al podi com a segona sènior (no penseu pas que vaig fer 2a, només que les absolutes anaven a part!) i amb el Raül com a tercer equip mixte. Felicitat absoluta i trofeu i pernil cap a casa!

Moltes gràcies a tota la gent que participa en aquesta organització i en especial al Jordi que vetlla per totes les corredores i ens fa sentir realment importants. Enhorabona a totes les que ho han intentat i, sobretot, que les no han pogut que  ho tornin a provar. I mil gràcies a tots els amics i amigues que estaveu pendents de nosaltes, sobretot els que miraveu les actualitzacions de facebook i web des de l’Stroika 😉