Tag Archives: Tractat Armes Armstreaty Control Arms

D’un adéu sense final feliç a un emotiu fins aviat

Estàndard

Què queda després de la intensitat d’un mes treballant dia i nit, literalment, amb un grup de persones compromeses d’arreu del món per un objectiu en el que creus fermament? Doncs una sensació ben contradictòria. Per una banda m’enduc una motxilla plena de vivències i aprenentatges, i de moments d’aquests màgics de complicitat espontània amb gent que fa quatre dies que coneixes, però amb qui ja comparteixes un món. Malgrat això, la principal sensació que em va envair el primer ‘dia després’ va ser una buidor corprenedora. Aquella buidor que et deixa haver invertit totes les energies en un objectiu que s’esvaeix d’un dia per l’altre. Amb l’afegitó, a més de tractar-se d’un adéu sense final feliç, ja que no hem aconseguit acomplir l’objectiu pel qual havíem dedicat tots els esforços, el Tractat de Comerç d’Armes és encara política ficció.

Amb part de l’equip de Control Arms simulant un cementiri davant de les Nacions Unides tres dies abans que acabessin les negociacions

Ha sigut un mes intens, carregat de moments esplèndids i també d’altres de difícils. Control Arms és una coalició que aglutina pràcticament un centenar d’organitzacions de tot el món, i aquest juliol s’han retrobat representants de la majoria d’elles. Així que ja us podeu imaginar les dimensions de tot plegat. La veritat no m’atreveixo a dir quantes persones érem treballant i dormint al mateix hotel, però el que és clar, és que el vam omplir. Com és d’esperar hi hagut tensions, diferents maneres de treballar i d’interpretar el que anava passant dia a dia que a vegades es complementaven a la perfecció però que d’altres xocaven frontalment. I d’això n’hem après. Tot i la pressió, les urgències i les discrepàncies hem acoseguit arribar als punts de consens. N´hem après plegats.

Durant aquest mes, tots els dies eren llargs. Molt llargs. Reunions matinals de coordinació, i després cadascú a les seves tasques de lobby amb els respectius delegats, o en les seves àrees de treball. En el meu cas, amb el Twitter, Facebook, Flickr, Blog, i demés, editar el newsletter, traduir, o dissenyar postals i infogràfics. El moment més pesat, com en tota gran organització sempre arribava amb l’infern del sign-off. Diverses persones de diverses organitzacions havent-se de posar d’acord per donar al vist-i-plau a tot el que entregàvem als delegats amb el segell de Control Arms. Amb això també he après. Moltíssim. I tot i que és més que pesat, també és una garantia per tot allò que hem publicat.

I el millor de tot plegat arribava al vespre/nit, quan acabaven les negociacions fins l’endemà i tots (bé, els més socials) ens retrobàvem a l’oficina, a la planta 24 de l’hotel on ens allotjàvem. Seguíem treballant. Més d’un dia, de dos i de tres fins passada la mitjanit. Però amb un ambient distès, compartint cerveses i un entorn molt més relaxat. Aquests moments i els de pura distensió (tot i que les converses sobre el TCA seguien sent recorrents) des de la nit de karaoke, a un concert de heavy a Brooklyn, la típica BBQ de diumenge, cerveses a dojo al Press Box, el brunch, museus i passejades pel parc; són els que han anat enfortint la xarxa.

Treballant colze a colze entre Andorra i Algèria. Més gràcies Xavi, sense tu no hauria estat aquí

I ja podeu imaginar la decepció quan el divendres vam saber que NO hi hauria tractat. Pot semblar previsible ja que estem més que acostumats a la inoperància de la ‘comunitat internacional’ i especialment donats els interessos que hi ha al voltant del comerç de les armes. Però és que va estar tan a prop, o va semblar-ho. La nit anterior vam sortir de l’ONU a la una de la nit, confiats que ho teníem a tocar. Poques hores més tard a les 9 ja tornàvem a ser a allà, i a la tarda, la frustració es va fer evident. Moritán aixecava solemnement la sessió i s’imposava com una bufetada l’escenari possible d’acabar el juliol sense tractat.

Encara arrossego la decepció de no haver pogut viure el moment històric que totes esperàvem i la incertesa de no saber si tornaré a ser prou privilegiada com per seguir tan de prop els propers passos cap un TCA. Però avui, després d’haver acomiadat pràcticament tothom, haver desmantellat la Wiggle Rooms on hem compartit tantes hores i encara exhausta tan mental com emocionalment ja no sento que això sigui un adéu sense final feliç si no un fins aviat, carregat d’alegria i gratitud per haver tingut el privilegi d’haver format d’aquest equip fantàstic que ha lluitat i seguirà lluitant amb determinació per fer del Tractat sobre el Comerç d’Armes una realitat.

Expectació, nervis (i son) a la recta final de les negociacions

Estàndard

Ahir vaig recordar que fa molts dies que no escric tot i que tinc més coses que mai per explicar i compartir gràcies a l’apassionant experiència que estic vivint amb les negociacions del Tractat sobre el Comerç d’Armes a la recta final. Però és que el procés és molt intens i absorvent i com que la meva feina principalment consisteix en alimentar de contingut tots els comptes a SM de Control Arms, directament m’oblido dels meus. I tampoc és tan estrany que després de més de 12 hores diàres cuidant del Facebook, Twitter, Flickr i Blog de Control Arms el que més de gust em vé de fer amb l’ordinador és llançar-lo daltabaix de la planta 24 de l’hotel de la 1a avinguda on s’allotgen les nostres oficines, cosa que no faig perquè és nou i no tinc diners per comprar-ne un altre. Però bé, la qüestió és que  mai és tard per posar fi això i compartir el que s’està vivint aquests darrers dies de màxima tensió.

Imatge gràfica que hem donat als delegats amb les 5 principals mancances de l'esborrany

Imatge gràfica que hem donat als delegats amb les 5 principals mancances de l’esborrany d’ATT

La primera i la més determinant va ser abans d’ahir, quan després de dies esperant-lo per fi vam tenir l’esborrany de Tractat sobre el Comerç d’Armes. Això va ser una bona notícia, per fi un text concret per debatre, analitzar, millorar… I el més intens va ser viure com una coalició enorme com Control Arms reaccionava al document. Com a coalició, calia reaccionar ràpidament i amb solidesa i així es va fer. El titular de l’anàlisi que es va fer des de les ONGs és que el text és insuficient, i que està replet de llacunes jurídiques que fa que el text no pugui evitar que es deixin de comerciar armes per cometre atrocitats. I així de gràficament ho hem transmès aquest matí als delegats (a banda de SM em dedico a fer aquests dissenys també).  La veritat és que és molt enriquidor formar part dels debats amb persones  de tot el món i de diferents ongs que estan aquí per fer lobby per tal que els delegats dels seus països es posicionin a favor d’un tractat sòlid i vinculant.

Amb el Xavi Alcalde i l'Eugènia Riera de l'ICIP i la Lourdes Vergés i el Jordi Armadans de la Fundació per la Pau

Amb el Xavi Alcalde i l’Eugènia Riera de l’ICIP i la Lourdes Vergés i el Jordi Armadans de la Fundació per la Pau

A banda d’aquestes negociacions seguim fent de les nostres per fer pressió als delegats i sobretot per tenir més repercussió als mitjans de comunicació d’arreu. Abans d’ahir vam matinar per simular un cementiri davant de les Nacions Unides per recordar que, DIÀRIAMENT 2000 persones moren com a conseqüència de la violència armada. I que els governs del món tenen l’oportunitat hisòrica de posar fre a aquesta xifra dramàtica regulant el comerç internacional d’armes. Pel bé de tots plegats, esperem que la sàpiguen aprofitar.

I ara mateix la roda torna a engegar-se. Just acaba de sortir el segon esborrany amb les esmenes que han negociat els diferents països i poques hores per endavant per decidir si finalment aquest tractat serà o no una realitat. Qui sap a quina hora sortirem avui de l’ONU, però valdrà la pena si sortim amb un bon tractat.

Desventures i esperances els primers dies de negociacions

Estàndard

Han passat moltes coses des que dilluns van començar les negociacions cap el Tractat sobre el d’Armes. Bé tècnicament no van començar dilluns, perquè les discussions sobre quin és el reconeixement que hauria de tenir Palestina en les negociacions va impedir-ho. Alguns països pressionaven pel seu dret a tenir un seient com a estat de ple dret (tenint en compte, a més, que hi ha no-estats -UE- o estats no membres de l’ONU -Vaticà- que sí que hi tenen dret). Aquesta proposta, com és d’esperar, no va ser molt ben rebuda per Israel i el procés es va estancar.

Per donar la benviguda a les negociacions, vam deixar clar el nostre posicionament

Per donar la benviguda a les negociacions, vam deixar clar el nostre posicionament

Va ser una situació controvertida i interessant per veure les diferents reaccions. Clarament, no es pot culpar la causa palestina de fer posposar les negociacions, i menys en el context de l’ONU on s’ha sistemàticament posposant els seus drets i inoperant davant l’incompliment flagrant de les resolucions de l’ONU per part d’Israel. Però sí que és cert, que després dels anys d’esforços per aconseguir que aquestes negociacions siguin una realitat, és una mica desesperant veure que el temps per aconseguir el tractat es va esmunyint. Especialment per dos motius, el primer és que malauradament és més que improbable que aquesta aturada a les negociacions hagin ajudat d’alguna manera a la causa palestina i, en segon lloc perquè qui està beneficiant-se de la situació són els països menys favorables a l’assoliment d’un Tractat d’Armes.

A part de les desventures, però, també hi ha hagut moments molt emotius i esperançadors. El primer va ser el dilluns 2 de juliol, quan, per donar la benvinguda vam fer una acció davant de l’ONU per fer explícita la urgència del tractat i la bogeria que actualment cada minut una persona mor a causa de la violència armada i que el mateix minut es fabriqui una nova arma. L’acció va tenir molt ressò mediàtic, va sortir a la CNN, BBC, Al Arabiya, AFP i  EFE, entre molts altres. En alguns diaris recollint declaracions meves i tot! El dia següent vam viure un dels moments més emocionants, que va ser l’entrega al Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki Moon de més de 620.000 firmes demanant un Tractat d’Armes sòlid. D’aquesta manera la societat civil hem deixat clar que nosaltres hem fet els deures, i que ara els toca els governants fer els seus. En rebre les peticions Ban Ki Moon, va reconèixer el paper de la coalició Control Arms per liderar el camí cap a un futur més segur. A veure si ens segueixen els líders, doncs.

Una imatge pels incrèduls: Sí, sóc a les Nacions Unides!

Una imatge pels incrèduls: Sí, sóc a les Nacions Unides!

I ahir, 4 de juliol, dia de la Independència als EUA, tampoc vam tenir dia lliure, hi ha molta feina per endavant i vam aprofitar per debatre documents. També és interessant viure les discussions tècniques, que poden semblar nímies i fins i tot una pèrdua de temps, però que poden ser determinants en l’estratègia per incidir i fer que el tractat que resulti d’aquestes negociacions sigui sòlid i vinculant. Els matisos entre transfers, transactions i transshipments poden marcar la diferència.

Aquí el temps es preciós, perquè es viu com el moment històric que és. Cada dia arriben persones  d’arreu del món amb històries personals brutals i que uneixen esforços per un mateix objectiu. Aconseguir el màxim d’aquesta oportunitat.  I enmig de tot això, aquí estic jo. Aprenent moltíssim d’aquesta valuosa oportunitat i fent una mica de tot, portant els comptes de Facebook, Twitter, Flickr, Posterous… ja hi sou?? si no, a què espereu?! Buscant i compartint històries interessants i cobrint els actes que atapeeixen les agendes. I fins i tot m’he estrenat com a maquetadora i editora del newsletter que entreguem als diplomàtics. I tot això en tres dies així que… ja veieu que les jornades són molt llargues aquí. I que així segueixi!

Això és gran. Sí. I gràcies a nosaltres ho pot ser molt més #TractatArmes

Estàndard

Sabeu que?

Hi ha més control en el comerç d’aliments que en el d’armes

Qui pot entendre que hi hagi més regulació en el comerç d’aliments que en el d’armes? En paraules de Jordi Armadans, tenim el deure de responsabilitat de trobar una solució a aquest despropòsit i l’oportunitat per fer-ho és a tocar. D’aquí 20 dies la seu de les Nacions Unides acollirà la Conferència diplomàtica pel Tractat sobre el Comerç d’Armes. Els Estats tenen la missió de posar-se d’acord i marcar uns límits al comerç d’armes que impedeixi, per exemple, que sigui legal vendre armes al govern sirià quan és obvi que està bombardejant indiscriminadament localitats i acarnissant-se amb dones i infants.

Cada minut mor una persona per la violència armada. Cada minut es fabriquen 15 armes.

Això sona molt gran. I és que ho és. Però això no vol dir que nosaltres no puguem fer-hi res o que la nostra implicació no sigui necessària. Al contrari, som imprescindibles perquè això sigui realment gran.

Doncs, què hi podem fer nosaltres? Per començar reclamar un tractat a prova de bales: http://www.fundacioperlapau.org/tca/signa.php, i sumar-nos a una petició signada per milers de persones d’arreu del món. I més enllà, una campanya d’aquest abast, necessita ‘vampirs 2.0’, persones que comparteixin les campanyes i escampin els missatges.  Per això, proposem la participació activa al blog i la web de Control Arms (també en castellà) per conèixer l’evolució de les negociacions i, sobretot, seguir la campanya i compartir-la a Facebook, Twitter i Pinterest. Només així multiplicarem els missatges i el que podem guanyar no és poca cosa, podem guanyar un Tractat sobre el comerç d’armes que protegeixi els drets humans i evitar, així, que hi hagi cap més arma per cometre atrocitats.

Això és gran. Sí. I gràcies a nosaltres ho pot ser molt més.