La Ronda dels Cims: excursionisme extrem al país dels Pirineus

Des del dia que em vaig a inscriure a la Ronda dels Cims, regularment, entrava a la web i mirava si encara hi havia el meu nom. I sí, sempre hi era. Procurava alegrar-me’n. Sabia que seria un llarg viatge i tenia ganes de viure’l, però em feia molt respecte.

Ben relaxats abans d’engegar Ronda amunt!

Inevitablement aquest gran objectiu em condicionaria tota la temporada. Afortunadament la preparació per un objectiu així es gaudeix tant o més com la mateixa cursa, compartint entrenaments, visitant alguns dels racons que trepitjaríem amb la Ronda dels Cims, mirant el mapa amb atenció incrèduls de la volta que pensàvem fer. I com qui no vol la cosa, passen les setmanes, els mesos i arriba el dia de pujar a Ordino a buscar el dorsal. Nervis i dubtes, però molta il·lusió d’afrontar un repte així.

Un dels temes que em preocupava més era la meteorologia, afortunadament uns dies abans veig que es preveu un sol espaterrant. Cap risc d’inclemències que portin a retallar el recorregut. Fantàstic! Al briefing el Gérard repetia que el clima seria idoni per córrer, jo ja pensava que tampoc era així. Tantes hores de calor segur que passaran factura, però sobretot per l’organització i seguretat dels corredors és un dels millors escenaris que ens podíem trobar. La nit abans descansem, molt, moltíssim. Estic tranquil·la, ho tenim tot llest, organitzat com mai, i sense cap tipus de pressió. Tenim 62 hores per completar els 170 kilòmetres +13700, el nostre objectiu personal, baixar de les 50hores, però no és més que això un objectiu personal, aquí acabar ja és un objectiu de per se. Sempre intentem fer previsions de temps de pas i, en aquest cas, la nostra estratègia va ser dividir la cursa en 4 maratons, 4 grans objectius a acabar i la previsió aproximada era estar unes 12 hores per marató i passar abans de les 24h per Comabella.

La primera marató acabava a Pla de l’Estany abans d’encarar l’exigent pujada al Comapedrosa. L’únic objectiu d’aquesta primera etapa era que els kilòmetres passessin amb el mínim desgast possible. Anem a un ritme còmode ni se m’acut pensar en qui hi ha davant o darrera, no en tinc ni idea. Em passa alguna noia, van molt fortes, no m’intento enganxar i segueixo al meu ritme envejant la decisió amb què pugen. Ja comença a fer calor intensa l’únic objectiu és anar passant kilòmetres i així arribem al Pla de l’Estany. A les 16h he de parar cinc minuts a dormir, la calor m’està asfixiant. Se’ns enganxa el Doktor8 amb ganes de xerrar perquè només ha coincidit amb francesos; és agradable compartir kilòmetres i anar garlant, aquí el ritme et permet explicar-te vida i miracles. Tan xerrar, distreta, em blego el turmell. Crido, m’assento, em maleeixo i segueixo. Afortunadament sembla que no ha sigut tan com em pensava. Arribem al Pla de l’estany amb bon ànim i amb l’alegria de saber que hem completat la primera marató. Bé!

Tardem una mitjana de 3 a 4 hores entre avituallament i avituallament. S’han d’aprofitar!

La segona marató es fa pilota només començar. I és que comença amb la pujada més vertical que farem i que ens durà a coronar el cim més alt d’Andorra, el Comapedrosa. Parar a menjar se m’ha posat de collons, i em trobo forta, crec que és un dels moments que estic millor, deixo un grup de nois més enrere, entre ells el Raül. Em vaig parant a animar-lo, vull que anem junts, però començo a sospitar que ens acabarem separant. Sé que els dos acabarem, d’això no en tinc cap dubte, però no sempre els ritmes poden coincidir. De moment, m’espero. Arribo al Comapedrosa, una mica neguitosa perquè no el veig arribar, i sóc poc pacient. Començo a baixar pensant que així el veuré de l’altra banda, així és. El crido, l’animo i vaig baixant a poc a poc perquè m’atrapi. Ho fa aviat. Bé, m’he esperat una estona a la pujada, però ara crec que anirem al mateix ritme.

Tothom ens havia alertat que la baixada del Bony de la Pica s’havia de fer de dia, que era crucial. Però ja feia temps que aquesta possibilitat se’ns havia escapat. Igualment aquesta pressió ens serveix per anar avançant a bon ritme. Veiem una posta de sol impressionant a la carena d’abans del Bony de la Pica, tot un regal. Tan parlar de les cadenes del Bony jo m’havia arribat a imaginar que ens havíem de penjar a plom d’unes cadenes, el que fa la imaginació. En aquest cas, les expectatives creades van jugar a favor meu i em va semblar que aquells passos tan tècnics no eren res. Clar, que, jo em m’esperava haver-me de penjar com un xoriço d’una cadena! Això sí, aquesta baixada és llarga, llarga i pesada. Començava a flaquejar de son, i els passos eren maldestres. I sigui com sigui baixar 1400 metres de desnivell de cop, destrossa a qualsevol. I més si és en terreny andorrà. Fins i tot a mitja baixada ens aturem una estona a seure amb el Raül. Res, 5 minuts. Però necessito seure i tancar els ulls per un moment. Finalment arribem a la Margineda. No és ni molt menys el final de la segona marató, però és un punt clau de la cursa. Primera bossa de vida, primer canvi de roba, de mitjons, menjar assentada. Allà ens trobem tot d’amics, dic que vull dormir, el Raül també. Res 20 minuts, màxim 30. Em trobo bé, però vull dormir. Tanco els ulls, dormo. M’aixeco i veig al Raül encara estirat. M’estresso, va som-hi. Em diuen que ha estat xerrant i que no ha pogut dormir, collons. Val, m’espero quinze minuts, no més. Just llavors parlo amb l’Olga Mankó, em sorprèn molt veure-la allà, aquell no és el seu lloc de cursa. M’explica que per problemes d’estómac ha d’abandonar. Em sap molt greu, és una corredora fortíssima, però allà amb l’exigència d’aquesta cursa, seguir amb problemes estomacals és un risc que no val la pena córrer. Em diu que em poso quarta i que està segura que podré atrapar a la tercera. Uau! no sabia pas en quina posició anava, ni se m’havia acudit donar-li importància. Amb aquestes notícies la paciència em baixa ja als peus. Desperto al Raül, ens preparem i encarem la pujada més llarga de la cursa acompanyats del Sergi Rodríguez Cuscó.

No calen gaires comoditats per dormir quan portes més de 20 hores a les potes…

Arribem a Comabella, se’ns fa molt llarg perquè pequem d’optimistes. Però amb aquest avituallament donem per acabada la segona marató! Bé!! Els ànims pugen i Ordino ja es veu més a prop. Però encara queda molta, molta feina per endavant. La més immediata, coronar el Pic Negre. Ens ho coneixem, vam venir a entrenar setmanes enrere. Sabem que és un pujada llarga, però que no és dura. Anar fent. Excursionisme extrem. Allà pujant amb les primeres llums del dia, venen també les primeres paranoies. M’alegra veure un gosset, quan em pregunto, vols dir que hi hauria un gos sol aquí? M’apropo i veig que he estat a punt de saludar a un arbre. Pujo somrient als matolls, imaginant excursionistes que han parat a seure amb les meravelloses vistes. Molt bé, ja puc procurar no refiar-me massa del que veig. El Raül ha de descansar, li dic, per primera vegada, que potser haurem de fer cadascú la seva cursa. Em sap greu, però no vull que apreti per seguir-me i acabi rebentat i jo a aquestes alçades, vull intentar-ho. Vaig quarta, carai! El deixo una mica enrere, però el torno a veure. Fantàstic! Seguim junts fins a Claror, però abans, al pas per Prat Primer, i per alegria meva em trobo amb els meus pares que han vingut amb la meva gossa. Ostres, això sí que em fa il·lusió!!! Bé, un motiu de més seguir, un motiu de més per somriure. Al cap de poca estona, però el Raül em diu que segueixi, que ell ha descansar. Tot i que em sap molt greu pensar que no arribarem a Ordino plegats, sé que és el millor. Hem compartit més de 100 kilòmetres, això ja és un regal, i sé amb tota certesa que acabarà la Ronda dels Cims. Amb ell no pot ser d’altra manera. Just en aquest moment em trobo amb el Rubén que està fent la Mític. Genial! Anem xerrant, explicant-nos sensacions. El veig molt bé, serè i fort. M’encanta. Arribem plegats al refu de l’Illa, també amb una noia, l’Anna, que em comenta que està pensant en abandonar, intento convèncer-la que no ho faci. Jo, de fet, porto hores repetint-me a mi mateixa: aquí, possiblement, només hi seràs ara. Un cop a la vida. Ho has de donar tot.

Després de l’Illa ens separem, la Ronda va per una altra banda. Jo només penso en arribar al Pas de la Casa. M’urgeix un canvi de vambes. Les que porto m’agraden perquè no em ballen, però em van clarament petites i sé que ja tinc les ungles ben morades. I el millor és que un cop al Pas de la Casa, només quedarà una marató! Bé, molt més a prop de tornar a trepitjar Ordino.

Eufòria al Pas de la Casa. Sense drogues ni res.

Arribo al Pas de la Casa, eufòrica. Em trobo amb la Rosa i el Genís em diuen que acaba de passar la tercera i que no va gaire bé. Ostres! Jo estic contenta , porto 130 kilòmetres i em trobo bé. Increïble. Entrem, i veig a una noia amb rastes a la que ja havia saludat. Està assentada, recuperant. I allà per primer cop, penso que sí, que és possible que faci un podi a la Ronda dels Cims. Em sona molt gran i difícil de creure, però si ella és la tercera, també ho puc ser jo. A més hi ha tota una bona claca. La Rosa i el Genís em porten menjar i les vambes que havia deixat a la Sílvia. La Silvie em va un massatge a les potes, miro les butllofes, bé, en tinc bastantes, però no em molesten. Els meus pares que els explico, que no, no sempre tinc aquestes rebudes als avituallaments. Hi ha podòlegs, però m’acabo petant jo mateixa a sac algunes butllofes, mentre tots em miren dient-me ‘no ho facis!’ Evidentment tenen raó, que animal que sóc, pica de collons. Però dit i fet, ja estic sortint de l’avituallament, amb roba neta, canvi de vambes, ben alimentada, contenta de parlar amb tothom, i el més important, tercera. Collons, segur? Sempre dubto, i penso que potser se’ls ha colat alguna noia que no han vist. Però m’esforço en creure-ho i lluitar la posició. Tinc una marató per seguir tercera, així que a mirar endavant i a seguir. Mentalment vaig pensant, tres pujades. La segona és la forta, i llavors dotze kilòmetres de baixada i sí, Ordino. I parar de córrer. Que bé que sona.

La primera pujada em passa ràpid, arribo a Incles apurant les últimes llums. Veig que a banda de la possibilitat d’anar tercera, aconseguiré fer millor temps del que pensava. Si aguanto el ritme, clar. L’objectiu optimista de les 48hores de sobte em sembla molt millorable. I si fes 47? Estaria bé, molt bé. A Incles torno a tenir una rebuda de pro, ostres, quina meravella. La Sylvie, el Josep, els meus pares, Babil i Maite, espectacular. Ànims, abraçades, com reconforta. A més em diuen que la segona acaba de passar. Osti, això ja sí que és massa. Em veig amb força per lluitar la posició, però apretar per anar a buscar la segona? Ho veig difícil i en qualsevol cas l’únic que puc fer és seguir amb la meva cursa. No parar si no és estrictament necessari i anar al màxim que em doni la pota. El meu mantra és pensar que només hi seré una vegada aquí, i que ho he de donar tot. M’ho vaig repetint. Surto d’Incles, engego el frontal, merda, al cap de vint segons se’m para. Collons, si són piles noves! Agafo les de recanvi, les canvio a palpentes, engego el frontal, bé, fa llum, però al cap de vint segons em passa exactament el mateix. Negra nit. Merda, merda, merda. Em cago amb l’Aldi i les seves piles recarregables i sobretot em cago amb mi per no haver provat les piles abans. (I com no, em cago també amb el koala i la seva fixació per l’Aldi). Encara porto unes altres piles de recanvi, però penso que em passarà el mateix (després amb calma, vaig veure que el darrer paquet de piles que portava era el bo, però allà amb més 35 hores a les potes, una no pensa bé).

Barallant-me amb el maleït frontal per última vegada

Veig una llum davant, m’obligo a atrapar-lo. Li explicaré i potser m’ajuda. Estic angoixada. La llum se’m va parant. Així que avanço sota la llum de la lluna i amb la respiració entretallada dels nervis. Si cal acabo a les fosques, però això ho acabo. Atrapo al noi de davant, un francès. Li explico que les piles estan en panna no sé ben bé ni què li dic, però s’atura, obre un necesser i veig DURACEL. Vull abraçar-lo i plorar. Però no sé què faig. Li agraeixo efusivament, però no li vaig ni demanar el nom. Em sap greu, perquè m’hauria fet il·lusió agrair-li a la meta. Em guardo la merda de piles de l’Aldi, engego frontal i sí! Hi veig!! Ostres que bé, segueixo endavant, deixo enrere al francès. Més que en la segona penso en la quarta, no vull que m’atrapi! Bé, l’únic que puc fer és el que està a les meves mans: no aturar-me i avançar el màxim de ràpid possible. El final de la segona pujada és duríssim, molt molt dret. A algun moment penso, ai que no caigui enrere amb aquesta pendent! Em van passant paranoies pel cap, però procuro anar decidida, l’únic objectiu és no parar. Caminar. Les pujades són lentes, però les baixades també. No vaig bé, em sento com un ànec marejat. M’he pres una pastilla de cafeïna i em noto els moviments nerviosos, com si no els controlés jo. I em costa veure les marques. Tinc la vista borrosa i el frontal tampoc fa una llum extraordinària. Per fi arribo a Coms de Jan, buff se m’ha fet més llarga la baixada que la pujada. Allà menjo un plat de sopa, només queden 20 kilòmetres!! Però 20 kilòmetres aquí són 5 o 6 hores. Demano com és la baixada final. Per un cop somio una llarga pista. Interminable. Però pista. Ho somio sabent que no serà així, estem a Andorra! Allà la noia em diu que vaig segona, que està segura que la segona no ha passat. No ho entenc, jo no ho he avançat cap noia. De fet, crec que només he avançat al francès que m’ha ajudat. L’única possibilitat seria que s’hagués perdut. M’agradaria anar segona, clar, però no perquè s’hagués perdut la de davant meu. No ho veig clar, jo igualment segueixo amb el mateix objectiu, seguir sense parar i així corono la collada de Meners. Ara només és baixar!! Bé! A mitja baixada el frontal se m’atura un cop més. Merda, merda, i el refugi de Sorteny no arriba mai. Baixo fatal, em passen un parell de corredors, intento enganxar-me, però no puc, se m’escapen. Envejo els seus frontals i la seva destresa, mentre vaig xocant amb tot el que em trobo. No hi veig bé, no penso bé, però el meu objectiu és molt fàcil. Caminar. Arribo a Sorteny, nerviosa amb el frontal. Una noia del control em deixa unes piles, mira que en porto unes de bones a la motxilla, però no ho sabia. Les canvio i penso que ara, sí. Prego perquè no se’m torni a aturar el frontal i penso que correré tot el que pugui fins a Ordino. Se’m fa molt llarg l’últim tram, però finalment hi sóc!! Ordino!! Poc més de 46 hores i 30 minuts, bastant per sota del meu objectiu optimista. I el que no havia ni somiat quan vaig emprendre la sortida: creuo ala meta sent tercera a la Ronda dels Cims.

Encara em costa de creure i escric aquestes línies immensament agraïda a tots els que m’han ajudat a aconseguir-ho. Els meus pares i amics que em van estar ajudant als punts d’avituallament, al Rafa Flores, per ajudar-me a preparar un repte d’aquestes dimensions i a Four Factors, per equipar-me. I a tots els que d’una manera o altre, vau fer seguiment, vau escriure’m missatges d’ànims, vau esperonar-me i així em vau acompanyar en aquest preciós viatge per Andorra. I com no, moltíssimes gràcies a tota l’organització i els centenars de voluntaris que fan que aquesta gran volta sigui possible. Gràcies. Una experiència que no oblidaré!

Ut les fonts: Una victòria molt inesperada

I per tercer any consecutiu, hi tornem a ser. Primera parada: la nocturneta

Per un segons vaig arribar a dubtar si trobaria la motivació de córrer l’UT les Fonts per tercera vegada, però l’organització excel·lent i saber em trobaria amb una bona colla d’amics, eren elements més que suficients per trobar les ganes de tornar-hi. D’altra banda, seria un bon test per veure com van els entrenaments que m’està preparant el Rafa Flores i començar a acumular kilòmetres. Cada dia que passa falta menys per afrontar el gran repte de la temporada, la Ronda dels Cims.

Així doncs, amb tota la il·lusió tornem a baixar una vegada més cap a les terres de l’Ebre, d’on m’hauran de fer filla adoptiva ben aviat. El Karim ho deia més clar impossible a l’entrevista que li va fer l’Albert d’Ultres Catalunya, la nocturneta és una trampa. Efectivament si t’emociones massa ho pagues tot el cap de setmana. Sortim amb el Raül, anem a prou bon ritme. Normalment ell és més amarrategui així que penso que ve amb bona pota i confiança. Al km 17, però, amb el frontal fos em diu, ves tirant tu, prefereixo guardar per demà. Em semblaria èpic veure’l amb rampes a la nocturneta amb tot el que ens queda per endavant. Però vaja, jo segueixo al meu ritme i arribo a meta, satisfeta per aquesta primera etapa superada (que sincerament, és la que fa més mandra fa, encara que sembli mentida). Menjo una mica i cap al llit. Dutxar-se fa mandra, però no fer-ho és clarament un error. A la furgo passem fred tot i ser conscients que no en fa. Aquell fred de la rebentada. Però descansem tot el que es pot descansar sabent que al cap de 4 hores sonarà el despertador.

5 del matí i en peu. Amb tot més o menys preparat anem ràpid, endrapo un bikini i cap a la sortida. Sortim amb el xiuet del vent i a un bon ritme. Em trobo bé, arribant a Paüls sento que el Raül em diu no sé què de l’estratègia i que hauré d’anar sola. Ok doncs. Li desitj sort i tiro milles que em trobo bé. Allà hi ha el Rafa i em dóna molta confiança saber que me l’aniré trobant. Som-hi amunt que toca encarar la primera pujada.

Tota una alegria compartir compartir kms amb l’Elena Ferreres, Gràcies!

No sé exactament a quin punt, crec que ja a la baixada, m’enganxo a l’Elena Ferreres i arribem  plegades a Prat de Comte. Allà em convencen que he de menjar. Pico una mica de formatge, però prefereixo les xuxes que porto a sobre. Sortim juntes amb l’Elena, m’agrada la idea de fer un mano a mano mentre pugui aguantar-la. Ella puja millor que jo, així que em concentro en que no se m’escapi. Pujar amb consciència i no despistar-me i començar a passejar, com em passa tot sovint. En algun punt de la baixada, la passo. Gaudeixo molt a les baixades, el terreny m’encanta i em trobo bé. M’emociono i perdo les cintes, però retorno ràpid al camí. Així que segueixo apretant com puc per arribar a Sant Roc. Sincerament, no tinc ni la més mínima idea de qui hi ha davant i qui darrera. Jo vaig fent a la meva sense més expectatives de gaudir tan com pugui i seguir endavant  Aquest cop porto rellotge, vam fer unes previsions de temps amb l Raül i sorprenentment les estic complint. Amb el meu planning d’estar anant bé unes 11h20min o 30 hauria d’arribar a Sant Roc amb sis hores. I pam! Objectiu complert! Però és un objectiu de mig camí, encara queda bona feina per endavant. Allà em torno a trobar cares conegudes, el Rafa em diu que em veu molt bé, i jo contenta que m’ho digui! Em trobo amb força i sobretot ganes, però sé que queden dues pujades fortes i que ara començarà apretar la calor. M’obsessiona bastant el tema de no deshidratar-me així que no escatimo gens ni mica amb l’aigua. A tots els avituallaments omplo un litre. I fins i tot penso en beure isotònic! A la baixada d’Alfara em creuo amb una altra noia, no sé si fa l’ultra sencera o només el dia d’avui, la saludo i segueixo al meu ritme. Com estic gaudint amb aquestes baixades! A Alfara arribo amb unes 8 hores, tal com havia previst si anava bé. Això no m’acostuma a passar, així que estic eufòrica! Encara em costa pensar que podré baixar de les 11 hores,  però el que tinc clar, és que ara ja queda molt menys i que milloraré el temps de l’any passat. Segueixo amunt. La calor apreta i estic cansada. M’avancen alguns nois, i jo no avanço pas a ningú, clarament m’estic alentint. Un dels nois que m’avancen m’avisa que m’estan trepitjant els talons, que vagi de cara a la idea. Osti va, penso, té raó, un esforç més. Al control em diuen que sóc la tercera noia, dic “osti de tot?” Penso que probablement s’hauran confós. Pel record que tinc, i  pel perfil veig que hi ha punxetes, però no sé, quantes ni a quina estic. Se m’està fent etern arribar a la Font Nova. De baixada em sento molt més còmode que pujant, així que baixo tan ràpid com puc pensant que aquí podré recuperar el que he perdut a la pujada. I Per fi, arribo a Font Nova! Quina il·lusió veure tantes cares conegudes de nou. Em diuen, molt bé!! Vas tercera!! I sento a la Judit Lamas que em crida, ni cas marta!! Vas primera de l’Ultra!! Jo flipo fort, de debò?? Ostres! Però sí? Vols dir? Sigui com sigui, tocarà apretar fins arribar a meta, que millor tenir marge si no demà pot ser una super tortura!! Jo no he anat mai primera! M’estressa una mica, de fet, però l’important és que estic gaudint, i molt! Benu penso 7kms com si no hi hagués demà, faci el que faci patiré segur. I així baixo, és ja terreny fàcil i una mica pesat, però es baixa ràpid. Així aconsegueixo arribar a meta baixant de les 11 hores, tota una fita per mi!! Arribo eufòrica. No em sento ni tan fatigada, l’alegria pot molt més que el cansament. Abraçades, una bona dutxa intentant evitar cremades de tercer grau (i mira que sóc de dutxes de vapor eh?). Aprofito per xerrar una mica amb les companyes de com ens ha anat la cursa i el que ens espera demà. Ja m’espera el Rafa amb el massatgistes de l’equip, el Juanmi que em posa les cames a to per demà.

Després de tot això aconsegueixo menjar. M’inquieta una mica que el Raül no arribi, ja fa un parell d’hores que rondo per allà. No dubto en cap moment que acabarà la cursa i que ho farà dins el temps de tall, però carai… van passant els minuts. Finalment el veig, arriba blanc, amb la cara desencaixada. Ai quin patir tu! Però satisfet d’haver acabat. Al cap de poc me’n vaig a descansar, fa hores que estic ja en aquest menjador i demà ens queda feina per endavant!

Costa una mica, però s’ha de fer un últim esforç!

Sona el despertador a les 7. Pràcticament he dormit vuit hores però en dormiria vuit més. Peu a terra i bones sensacions. Em sembla que les cames tampoc estan tan malament – més gràcies Juanmi :__). És la tercera vegada que arribo aquí i sempre he viscut la tercera etapa com un infern. Em fan dubtar amb els pals però afortunadament faig cas a la meva intuïció i els porto. Quan comença a pujar ja els trec de la motxilla. I que bé que em van! No he vist l’Imma, no sé si estarà més endavant o darrera, sospito que darrera perquè no l’he vist a  la sortida. L’únic objectiu d’avui és aconseguir que no em tregui els 10 minuts que li porto. Jo vaig enganxada a l’Elena, penso bé, em concentro a mantenir el seu ritme i no perdre-la de vista. De seguida ens enganxa la Teresa Forn, anem fent plegades. En un moment que ens desviem del camí amb l’Elena veig l’Imma, bé! Molt millor veure-la. A l’avituallament d’abans de la Coscollosa surt ella primera, tan aviat com puc la segueixo. Objectiu no perdre-la de vista. La veritat és que puja ràpid! Però concentrada en seguir-la la pujada em passa ben ràpid. De debò que ja hem coronat? Que bé! Un cop allà penso que ja ho tinc bastant bé, però que no em puc desconcentrar. A apretar a la baixada, em van deixant passar els nois que hi ha entre nosaltres i em poso a trepitja-li els talons. Em sap greu per ella que m’hagi de tenir allà com una lapa, però avui és el que toca. Arribem a la Font nova, vaig una mica estressada perquè no la veig, però sé que és a tocar. El Rafa em diu que tranquil·la que la tinc a 30 segons i que tinc marge. Ok ok, dic, però jo vull acabar ja això i no vull perdre-la. Veig que a baixat una mica el ritme. M’enganxo. Al cap de poc anem corrent de costat i li dono les gràcies perquè sé que sense ella no estaria pas corrent tant. Ja a l’últim avituallament passo davant. Estic flipant. Vaig bé, i estic davant. De debò que acabaré primera? Ostres, em costa de creure. Vaig pensant que potser s’han equivocat. Vaig amb un noi anar xerrant fins arribar a l’asfalt. Em diu que vagi tirant. I tant que apreto!!! Tot el que puc. Encara dubtant de si ho tenen clar que vaig primera Fins i tot arribo, veig els nens amb la cinta i no sé ni què fer-ne. Primera? Segur?

Fins i tot al moment de l’entrega de premis, pensava, a veure que no sigui que diguin un altre nom ara. Però no, finalment diuen el meu! I tinc l’honor de pujar acompanyada de corredores que admiro com a esportistes i persones i de fer-ho amb tots els amics de Xerta, el magnífic equip de Team Flowers, la família Koala’s Team. Encara em costa de creure, però sembla que sí, a la tercera va la vençuda! Moltes gràcies a tots per acompanyar-m’hi, per fer-ho possible, per haver compartit algun d’aquests 120 kilòmetres, per estar als avituallaments amb un somriure. Gràcies a Four Factors, per cuidar-me tant i a Rafa Flores per preparar-me i donar-me la confiança per afrontar els reptes de la temporada.  I per davant de tot, moltes gràcies a tot l’equip de l’UT les Fonts, per muntar aquesta festassa que cap amant de l’ultrafons s’hauria de perdre.

I un final de festa molt inesperat!!

Cap a rutes salvatges: Trencacims 2014

Els amics que havien estat a la Trencacims 2013 me n’havien parlat meravelles. Tan pel recorregut com per l’organitzció i voluntaris que al cap i a la fi són els que fan que guardis amb carinyo el record d’una cursa. Vaja, que sabia que no me l’havia de perdre. Així que tot i que tenia dubtes de si estaria amb ganes i amb pota un mes després de l’UTMB no vaig dubtar-ho: cap a les terres de l’Ebre a descobrir un nou recorregut!

Amb el Salva Vilalta preparats perquè comenci l’espectacle!

Com sempre, el pitjor matinar, sort que les ganes de trescar pels corriols dels Ports poden més que la mandra. Però aquestes hores se’m posen fatal, sobretot a l’estómac. Així que en peu, i cap a la sortida, sense res a l’estómac. El màxim que he aconseguit esforçant-me de valent ha sigut a fer una mossegada a l’entrepà que m’ha preparat el Raül. Els primers kilòmetres pel poble són en pujada típica cabronada perquè saps que si et poses a caminar t’atropellen així que al trote. Com sempre sense rellotge ni referències, sospito que he sortit massa ràpid. Quan veig que em passa el Salva Vilalta em confirma que he sortit més ràpid del que em tocava, però vaja no n’aprenem! Em fixo amb ell, el veig avançant a un ritme tan constant que m’impressiona. M’esforço per seguir el seu ritme, mentre veig com se m’escapa però entenc que em vaig posant a lloc. La pujada em sembla espectacular, bastant tècnica, de fet un cop per poc no em foto daltabaix d’un bon tallat que em queda a la dreta. Així que per molt que em temptin les vistes, em concentro amb el terra. Ara, un cop passat el Pas de Finella aixeco el cap i em quedo meravellada pel festival que veig. Paissatges brutals sota les primeres llums del dia.

Tota concentrada, que el terreny ho demana!

No em sorprèn el terreny, ja que el conec prou bé després de dues edicions de Xerta. Ho trobo salvatge: pedres i trams on el camí es va desdibuixant, i m’encanta! Penso que a la majoria de persones que no hagin gaudit mai de la bellesa salvatge dels Ports de ben segur que no s’imaginen aquest terreny. Després de la primera pujada i fent un  tram amunt-i-avall cap al kilòmetre 10 m’apareix el Raül ben motivat per fer-me de pacer durant uns kilòmetres. Em diu que vaig cinquena. El terreny i l’entorn m’animen a donar-ho tot, però em sento una mica buida, m’esforço per menjar, però el màxim que aconsegueixo engullir és síndria. Això sí, se’m posa de meravella! Em crec al Raül amb el tema de fer de llebre, així que anem avançant plegats. Després de la font de Sant Roc, on hi ha una pujada amb tots els ingredients per animar el més ensopit, en un d’aquells flanquejos que acaben amb tartera, el Raül erra el camí i s’alenteix pujant. M’avanço i li dic que jo vaig fent, que ens trobem més endavant. Ja no el veuré fins a 4 km de meta!  De fet, després em va explicar que va parar a dormir i que va retallar 7km sense èxit per trobar-me al km 35 i va baixar a la font de Sant Roc fent un free style que el va deixar esgarrinxat per córrer com una ratota fins a Paüls per carretera.

Per molt que m’esforci aquesta crònica mai podrà superar el relat èpic del koala xD

Jo feia la meva i notava que a la segona part de la cursa tenia força per seguir apretant. Tot i no haver menjat pràcticament gens em trobava prou forta. Em vaig posar quarta i tot i que em sentia lenta pujant el ritme global era bo. Ara, però, la calor apreta de valent i noto com em va minvant les forces. Per sort hidratar-me no em costa tant com menjar en cursa i vaig omplint els dos bidons a pràcticament tots els avituallaments. De cop, em miro el rellotge que m’ha donat el Raül, m’ha convençut que me’l posés per saber a quin kilòmetre estava. Però fail total, el GPS no funciona (suposo que és el que té comprar els rellotges a l’ALDI) i em miro l’hora i no sé com coi porta l’hora que em sembla que vaig camí de les 11 hores. Ostres, jo que volia lluitar el sub-10. Una mica desanimada per veure que vaig tan lenta, segueixo endavant, que no hi ha una altra, i menys quan estàs gaudint com ho estic fent!

Bastant escaldada, però feliç! Arribada a meta amb 9h23′

A l’últim avituallament, ja a la pista final i quan anava llançada cap a Paüls amb ganes d’arribar me’l torno a trobar. Una trotada amb companyia sempre és d’agrair i a més em va cantant el recorregut perquè l’ha fet a l’inrevés. Arribo a meta eufòrica amb 9h23m superant l’objectiu, quarta i ben contenta per com ho havia treballat. Allà em crida el director de la cursa, en Rafa Flores, i m’entrevista sobre la cursa i l’UTMB. Tot de conya Rafa! seria el resum mentre per megafonia sona Elèctrica Dharma a cada arribada.

Veig que el Raül ja s’ha recuperat i no para de treure cerveses i m’explica no sé quines merdes de l’opció doble hora del seu rellotge. Ni idea, ni ganes, així que millor ens centrem amb les birres i així passem la tarda/vespre amb el Salva i l’Alba animant corredors que van arribant i compartint històries d’ultres. Pel record el sopar amb els voluntaris i les xarrupades de bóta que vam fer mentre el Rafa anava animant la festa. Moltes gràcies!!

UTMB: “Bon voyage!”

Fa poc més d’un any vaig veure l’arc de l’UTMB a la plaça de Chamonix. Encara no hi havia l’ambient dels dies de cursa, però igualment va ser suficient per decidir que jo volia ser-hi. Ens vam inscriure conjuntament amb el Raül, així o ens tocava als dos o a cap. Afortunadament el resultat del sorteig ens va somriure, així que “només” faltava entrenar per aconseguir l’objectiu: acabar la nostra primera cursa de 100 milles.

Mai he entrenat amb cap ni m’he cuidat suficientment, de fet no tinc ni de prop el coneixement per fer-ho. Aquest cop veia que l’objectiu era prou ambiciós com per intentar posar-hi una mica de seny. Així he passat tota una temporada amb l’UTMB en ment, sense tenir massa idea de com es prepara una per això. Ja m’impressionava prou el repte, però abans de mitja cursa vaig veure clarament que no tenia ni idea de què vol dir córrer 168 kilòmetres.

A punt per començar l’aventura!

Com qui no vol la cosa arriba el dia. És 29 d’agost a les 17h de la tarda i estem al centre de Chamonix. Allà estem el Raül i jo, entre més de 2000 persones sota la pluja,“preparats”per començar una aventura que es va allargar bastant més del previst.

La sortida és espectacular, són minuts inoblidables. Rius de gent aplaudint i animant. Allà entre tots els aplaudiments i crits d’ànims, ens creuem amb la mirada d’un home que ens deixa anar un ‘Bon voyage’! Aquest sí que sabia de què parlava! Sortim bé, atabala molt intentar trobar el teu lloc entre tanta gent. Però no ens col·lapsem. Mantenim un ritme còmode i anem xerrant. Segueix plovent, a moments amb intensitat, però no fa ni fred ni vent, així que seguim sense posar-nos el gore. Ja a les 11 de la nit començo a badallar, primer símptoma d’atac de son. Sabia que guanyar la son seria un dels meus punts més dèbils, però carai, ja? No portem ni sis hores de cursa! Per la resta em trobo bé, anem molt bé de temps, potser massa, però tampoc noto que ens estiguem passant. Poc després de la primera marató, noto una forta punxada darrera del genoll. És un mal que ja em conec, mai m’ha limitat fins haver de parar del tot o no poder córrer, però és una molèstia bastant forta, que un cop apareix no desapareix del tot fins que no paro. Però no vull començar amb els ibus, que tenim moltes hores per endavant i no podem començar a castigar el cos ja. Així que seguim fent oïdes sordes al dolor. Ja no plou i malgrat aquest mal i els atacs de son, ens trobem prou bé.

Arribem a Courmayeur amb un temps prou bo, de moment no se’ns ha fet llarg, però només faltaria, no hem fet ni mitja cursa! Allà seiem per primera vegada. A aquest punt és on tenim la bossa de vida. Feia hores que temia el moment de treure’m els mitjons. Avaluo danys, podria ser pitjor. Porto una rebullida important, tota la planta del peu. Però les butllofes són petites i les ungles que tinc al límit no m’han arribat a caure, ara, fan angúnia de veure. Mitjons nous i a menjar. Allà assentada davant d’un plat de sopa em canvia l’humor de cop. Estic feta caldo. La son i el mal al genoll em desanimen. Però el pitjor de tot plegat és afrontar una situació nova que se’m fa un món: portem 77 kilòmetres, i encara ens en queden 90! Buf… si fossin 20, 30, cap problema, però 90… Sé que aquest plantejament no m’ajuda i que abandonar per cansament no és una opció. Així que només queda esforçar-me per trobar l’energia i l’alegria necessàries per poder seguir. No menjo massa que ja tinc l’estómac tancat, però suficient per recuperar una mica d’energies.

Baixant del grand col du Ferret ben animats amb la retrobada del Gerard i la Cris

Només sortir de l’avituallament ens adonem que hem comès un error de principiant: no dormir. El Raül ho ha proposat, però jo pensava que em desvetllaria al posar-me en acció. Res més lluny de la realitat. Caminem tan i tan lents que ens podrien atropellar caminaries octogenaris en massa. Abans d’arribar al refugi de Bertone el Raül em diu que és el moment de la T10 que ens va ensenyar el Sergi: deu minuts de son recuperadors. Ens estirem en un prat amb el despertador posat i abans de tancar els ulls ja estic dormint. Se’ns posen molt i molt bé, no hem guanyat pota, però com a mínim caminem amunt molt més ràpid i trotem els plans i baixades sense problema.

Amb moments més alts i més baixos arribem a Grand Col Ferret, el punt més alt de la cursa. Allà ens trobem una alegria que ens dóna tota l’energia que necessitàvem: la Cristina i el Gerard, els amics de Klassmark, ens esperen allà amb un bon somriure i ens acompanyen amb els seus ànims. Fins aquest moment no te n’adones que important que és trobar-te cares conegudes en els moments complicats. Ens canvia l’ànim i l’actitud. Baixem trotant a bon ritme cap a la Fouly, sembla que per art de màgia, aquella fatiga extrema que arrossegàvem s’hagi esvaït. Arribem així amb prou alegria fins a l’avituallament de Champex-lac, al km 122. Prou contents perquè ja hem fet molta feina, però poc sabem que dura és la que ens espera. Allà ens tornen a esperar el Gerard i la Cris, preparats per cuidar-nos com uns reis. M’emociono tant que només faria que plorar. Saben millor que nosaltres què necessitem i allà estan per donar-nos-ho. Ens deixem cuidar, ens porten el que els demanem i més i fins i tot ens fan un massatge que les nostres potes adolorides necessiten com l’aire que respirem.

A l’avituallament de Champex Lac. Tant banquet i només poder menjar sopa!

Quan sortim de l’avituallament ens trobem de meravella, ens sentim amb pota i l’aprofitem. Res de reservar, o de pensar com estarem d’aquí un parell d’hores, com si ens quedés poc per davant! L’etapa fins a Trient és llarga i no té avituallaments però entre la baixadeta suau de l’inici, la pujada i la baixada forta al final avancem més de 100 corredors. Al cap de poca estona ens adonem que efectivament ens hem emocionat, i segurament hem buidat del tot la poca pota que quedava. Som així, no en sabem més. Tornem a pujar lents i ens queden dues pujades. Queda pràcticament una marató i anem fosos. Fa molts kilòmetres que hem deixat enrere les nostres optimistes previsions horàries i l’únic objectiu real és aconseguir arribar a meta sigui a l’hora que sigui. La son fa estralls, ja fa estona que és de nit. A més el genoll no m’ha deixat de fer mal i al forçar m’estic emportant un nou record, un bony al tibial que està fet una pedra i està canviant color com les cames d’aquells avis amb problemes de circulació. Sé que no és sa, sé que això és cos que m’està demanant que pari, però si hem arribat fins aquí no és per aturar-nos aquí.

Sortint de Trient ens proposem no aturar-nos. Demano al Raül que marqui un ritme suau i constant. Si normalment pugem en cursa llarga entre 500 i 600 metres de desnivell positiu per hora, ara anem a 300. Els caminaires ens passen per sobre i fins i tot fem una parada on cloc els ulls sobre l’espatlla del Raül. En 3 minuts em desperta perquè el vent del coll arriba i estem a gairebé 2000m d’alçada. No m’espavilo gaire però a seguir, que ja sabem que aquests últims kms se’ns faran interminables. Si la pujada és lenta, la baixada és terrible. La baixada de Vallorcine se’ns fa un món. No és pas tècnica, però cada arrel sembla obstacle insalvable. Fem un cop de cap de 5 minuts tipus biblioteca a l’avituallament. Per primer cop a la meva vida em prenc una pastilla de cafeïna, confiant que em faci l’efecte que tant necessito.

I al final l’última pujada, la de Tête aux Vents, m’esforço per mantenir un ritme de caminar digne. Ho aconsegueixo però poca estona. Fins i tot necessito seure un moment a mitja pujada. De veritat que mai se m’hauria acudit que el cos em demanaria seure a mitja cursa, però sí, amb més de 150kilòmetres a les potes seure més que una temptació és una necessitat. Un cop a dalt, ens trobem amb un llarg flanqueig molt pedregós, sembla que mai acabem d’arribar. No sé si és fruit del cansament o si realment és així, però em sembla el tram més tècnic de tota la cursa. I em vaig dient a mi mateixa: de debò? Ara? Cada cop que poso el peu a esquerra a terra noto una forta fiblada. El genoll i el tibial no han fet més que empitjorar, com era d’esperar d’altra banda. Però sé que si corro s’acabarà abans i arribats a aquest punt, això és l’únic que vull. El Raül va davant i l’animo a que corri, em diu; segura? Jo sí, sí!! En algun moment m’enxampa amb un gest de dolor, però li repeteixo, trotem ni que sigui lents, serà més ràpid que caminar.

Apurant fins l’últim bri d’energia a la darrera pujada

Tot el tram de l’altiplà té constants tobogans plens de pedres amb petjades de corredors que fan que cada tros de roc sembli una pintura. Vam veure cares humanes, animals, formes estranyes i fins i tot troncs que ens semblaven verges. El Raül es va acostar a una pedra i la va mirar de prop. Tenia vegetació i creia que era un trencadís modernista. Ara entenc perquè la gent té pànic a una segona nit.

L’arribada a la Flegère es fa eterna. Ens fa desviar i això, un cop veus el poble és matador. Però vaja, després de 160 kilòmetres ja no ve d’aquí suposo. Un cop allà sí però que veiem la llum. No ens aturem. Tenim aigua i sobretot unes ganes terribles de tornar a trepitjar Chamonix. Al final baixem prou ràpid en comparació al ritme lamentable que arrossegàvem des de feia estona. Ara que l’objectiu està ben a prop exprimim l’últim bri d’energia fins al límit.

I al final objeciu aconseguit! Després de 39 hores i mitja carregada d’alts i baixos tornem a trepitjar Chamonix!

Quan ja estem arribant ens trobem una altra agradable sorpresa, l’Albert Balcells està pujant fins a trobar-nos. Quina alegria. Xerrem, sembla que la motxilla de totes aquelles hores s’alleugereixi al trobar-te amb una cara coneguda, al començar una nova conversa, baixem tant satisfets com fatigats. Apretem per arribar a meta mentre es remouen totes les emocions viscudes durant aquest intens viatge.

Aquest viatge he après moltes coses, la primera és que no estava preparada per afrontar-lo en condicions. Per això he patit tant i per això han sortit les 39 hores i mitja que ens han sortit. Se n’ha de saber molt per regular l’esforç i cuidar-te sense castigar el cos excessivament. La meva inexperiència i preparació no eren els millors acompanyants per aquesta aventura. Per sort, o per desgràcia pel meu cos, aquella tossuderia que em fa seguir endavant, sense pensar en abandonar quan el físic flaqueja no em va fallar. I amb aquesta aventura he pogut constatar una vegada més que el més important dels viatges és la companyia. Sense el Raül no sé si hagués tirat endavant o m’hagués enfonsat del tot ja a Courmayeur, el que tinc clar és que no hagués sigut ni la meitat de valuós.

Aprenent en una ultra de veritat: espectacular UT Emmona

La decisió d’estar a línia de sortida de l’UT Emmona va ser presa sense massa reflexió. Sabia que seria la distància més llarga a la que m’havia enfrontat mai, però quan el Raül em va proposar córrer-la com a preparació pel repte de l’any, l’UTMB, vaig dir que sí sense ni mirar-me el perfil. Després em van fer saber que el més preocupant no eren els 110kms, que també, si no que aquests venien acompanyats d’un desnivell positiu de 8300m. Però vaja, ja havíem dit que sí, i el més important, seria una prova de foc excel·lent per l’UTMB això segur.

Al km 18 saludant al Manu, que segueix tant com pot a l’icombustible Judit Lamas!

Arribem a Sant Joan de les Abadesses amb aquells nervis pre-ultra que no et deixen concentrar-te en res. Em tranquil·litza que per primera a vegada arribem amb temps. Ens podem situar bé, saludar a la família de corredors que ens anem trobant, recollir pitrall, preparar la bossa amb carinyo. Anar amb temps és una meravella. Fins i tot aprovem a l’apartat d’anar a dormir a una hora prudent així que sorprenentment aconseguim unes 7 hores. De tota manera al matí acabem fent tard, com sempre. Nervis per anar al lavabo, sentim que comença la música i sense ni adonar-nos-en ja estem creuant el mític pont de Sant Joan de les Abadesses, que sabem del cert que tardarem com a mínim 24 hores a tornar a trepitjar.

 

Ja hi patim ja, però també ens fem un fart de gaudir. Una alegria trobar-vos als avituallaments Laura i equip de Tallaferros!

M’anima molt tornar a fer equip amb el Raül, serà dur igualment, però compartit tot baixa millor. D’entrada em trobo prou bé, fa dies que noto el bessó una mica carregat, però res greu, em fa patir el Raül. S’està recuperant després de l’artroscòpia i 110 kilòmetres no són el millor test a totes llums. Però som així. Surto pensant que baixaré millor que ell, perquè aquest genoll el frena, però que a les pujades serà ell qui tibarà. Anem amb el Josep Artigas, expertíssim en la zona, que ens va donant valuosos consells de tot el que ens espera. Clarament em falta experiència per saber a quin ritme s’ha d’anar amb una ultra com aquesta, però sóc prou impacient com per convèncer-me de seguida que anem massa lents. El noto cansat, i pateixo perquè no portem ni 20 kms. Santa impaciència la meva! M’avanço expressament pensant que així no es gronxarà. Veig una noia darrere m’espero per xerrar amb ella. Ens expliquem una mica com anem i ens interromp un noi de darrere per dir-nos que anem desena i onzena o així, comptant la marató i la ultra clar! M’imagino que n’hi ha alguna més per davant, però igualment això em fa adonar que potser no anem a un ritme tan dolent. Començo a notar mal d’ovaris, paro a pixar i patam, se m’ha avançat la regla tres dies. No sé si és habitual amb altres dones, però últimament em passa a totes les curses grans, suposo que és la manera que té el meu cos de tornar-me el càstig que li estic fotent jo amb aquesta matxacada. No volies èpica?

Trobada d’amics al coll de la Marrana. Gràcies per la foto Txell!

Al Coll de la Marrana ens alegren un munt totes les cares conegudes que hi trobem. Però veig el Raül amb cara de rebentat total, em fot patir, insisteixo que es foti un gel, ell que pot! El Gerard de Klassmark ens recorda que no portem ni 40kms, tenim temps de sobres per revifar i tornar a rebentar si cal. Es fot un gel caducat de ves a saber quan, però el més important, és que fa efecte!! Coronem Bastiments i ens preparem per recórrer una bona part de carena. Espectacular és poc. Aprofito per anar fent pedagogia de com portar els pals de manera no assassina fins que me’n canso, mare meva quin perill. Aixecar el cap ho cura tot, però, estem ben rodejats de muntanya. Anem compartint metres, aquí no es pot comptar per kilòmetres, amb l’Eudald i Marc Camprubí, concentrats per no fotre’ns mal però anar saludant a coneguts que ens anem creuant. Ja veiem Núria, ben enfonsada a la vall. Mira que anar allà per tornar a pujar! Però vaja, forma part del tracte. A mitja baixada noto de cop una punxada darrere el genoll. Merda. Paro en sec, no puc baixar. Collons, no hem fet ni mitja cursa!

Afluixem ritme fins arribar a Núria fem avituallament gran, intentar menjar, i prendre’m un ibuprofè. Un cop més l’estómac està tornant a donar-me pel sac, portem 48 kilòmetres i amb prou feines he menjat. I a l’arribar a Núria amb un bidó ple, em fan veure que tampoc ho estic fent gens bé pel que fa a l’aigua. Menja i beu, sempre que diu el Martox! Beure ho puc fer, però menjar sempre em costa sempre en cursa. Mira que quan estic al sofà em costa poc eh?! Em concentro a disciplinar-me amb això, si vull arribar a peu, no hi ha una altra.

Sembla que menjar una mica i l’ibuprofè se m’ha posat prou bé, puc caminar així que sense parar gaire més temps del compte seguim endavant. Amunt que anem a pujar al punt més alt de la cursa. Per mi el tros més dur. Semblava que s’enfotessin de nosaltres , el collons de Puigmal no arribava mai. Aquella carena anava destrossant sense compassió els nostres càlculs optimistes de ser a les 20h, 20h i poc a Planoles. Un cop al cim, per si no fos prou l’alegria de coronar el Puigmal en si ens trobem allà dalt a la Dolo, jo no la conec, però em sembla la millor persona del món amb tota l’energia que desprèn allà dalt. El més important és que, per fi, comencem a baixar. No són ni les 21h i ja començo a tenir atacs de son. Quina creu. Per fi arribem a Planoles. Allà ens trobem el Babil i el Marc que ens alerten que fa molt i molt fred a dalt del Taga i que no deixen sortir a ningú sense gore i samarreta tèrmica. Sincerament no entenc com hi ha gent que, amb nivell de pota justa com nosaltres, és prou inconscient per enfrontar-se a aquesta cursa sense això a la motxilla. Passem el control de material i anem cap amunt. Queden dues pujades.

I l’enveja que feien els que es quedaven a Núria. Gràcies per la foto Puchy!

El final es fa dur, comença a fer vent i la sensació tèrmica va baixant. La primera pujada costa pels contrastos tèrmics: molta humitat a l’inici i un vent que entra fins el moll de l’os als trams de prat obert. Faig els penúltims +1000 de la nit xupant roda del Raül. Sí, tant impacient jo i al final és ell qui tiba del carro. Passet a passet sembla que puguem contar es metres. Ens posem la samarreta tèrmica per mantenir el gore eixut perquè alçada quedem aixoplugats del vent i no patim fred. Baixada mortal cap a Ribes i pit stop extrem per sortir Taga amunt. Redéu quina pujada! Jo no la coneixia però el Raül me n’havia fet cinc cèntims d’un dia que va fer doblet. Els últims bonys són extrems i el vent bufa amb fúria i ens posem guants i gore. Una tenda al cim voleia sense control, el quadre és dantesc.

Ara, ja hi ha la meta a tocar i portem més de 90 kilòmetres a les potes, endavant, no hi ha més. El mal de genoll i ovaris és suportable i trotem amb alegria a les baixades. Jo no entendria un ultra acabant caminant però el Raül tira emocionat perquè sempre acaba com els llimacs que anem esquivant. A 7km de l’arribada trobem un tio rebentat i el saludem. Torna la salutació amb poc ànim i és el Rubén! El fèiem a St. Joan però va fulminat de cap. S’enganxa flipant de que correm però de seguida ens avança i ens fot un minut per kilòmetre des d’allà a l’arribada. Ens alegra la injecció moral que li serà pel mitic. Seguim al trote i fem els dos trams de +130 i +170 del perfil. Els fem bé però teníem l’esperança que no fossin certs. Gairebé 25h després tornem a creuar el pont de St. Joan de les Abadesses i creuem la meta com a tercera parella mixta. Estem eufòrics i ho celebrem amb cervesa artesana i felicitant a la gent de l’organització que està de guàrdia.

Poc pensàvem poder fer podi a Emmona. Increïble fer-ho amb tan bona companyia i poder fer el nostre petit homenatge a l’Iñaki. Et recordarem sempre!

Anem a la dutxa i començo a pencar. Sí, havia de fer un seguiment en directe de la cursa de Vallibierna i amb la trempera començo a enviar watts per compartir fotos. Per sort la rauxa s’apaga i podem dormir dues hores. A les 10:30 ens rentem la cara i més posts per la feina. La rebentada deu ser tan recent que encara no me la noto. Pujo al podi com a segona sènior (no penseu pas que vaig fer 2a, només que les absolutes anaven a part!) i amb el Raül com a tercer equip mixte. Felicitat absoluta i trofeu i pernil cap a casa!

Moltes gràcies a tota la gent que participa en aquesta organització i en especial al Jordi que vetlla per totes les corredores i ens fa sentir realment importants. Enhorabona a totes les que ho han intentat i, sobretot, que les no han pogut que  ho tornin a provar. I mil gràcies a tots els amics i amigues que estaveu pendents de nosaltes, sobretot els que miraveu les actualitzacions de facebook i web des de l’Stroika 😉

Per fi, ja hi tornem a ser! I per repetir-la: UT Catllaràs

Recorregut impressionant de l’UT Catllaràs

Les ganes d’Ultra em podien. L’última (que de fet era la segona que feia) havia sigut a Xerta i d’això feia quasi 5 mesos i entremig molts projectes que no es van poder fer. Em va saber molt greu perdre’m l’Ultra del Bages i Núria-Queralt, que els hi tenia moltes ganes, però més de quatre mesos enrere un accident de cotxe m’havia deixat sacroilíaca i lumbars fetes un nyap. I la recuperació ha sigut lenta, lentíssima, i m’ha costat molta més paciència de la que tinc. Però aquesta ultra em va semblar que arribava a bon moment i que per la distància em podria anar bé, ja que eren ‘pocs’ kms: 55 (amb el petit detall dels 4000d+). I que la veritat, que si no era el millor moment, m’era igual, que les ganes em podien. Havia millorat i començava a deixar enrere les sensacions pèssimes que havia tingut. L’únic ‘però’ era que arribava sense haver pogut entrenar massa i menys llarg, i a sobre amb molèsties. Però sentia que hi havia de ser i és que era evident que seria festa grossa, amb gran desplegament de @koalasteam @montserratvertical i moltíssimes més cares conegudes de la muntanya. I a més tenia un molt bon al·licient, fer equip amb el @raulkoala. Seria tota una nova experiència per mi, que estic acostumada a anar molt a la meva bola, però sabia del cert que m’ho passaria de conya anant amb ell i a més hi havia possibilitats que ho féssim bé (jo és que me’l crec i tot)

Amb el pare del recorregut, ídol i messies del Catllaràs @martoxkoala. Aquí començava a revifar

En el primer que penso després d’una cursa com la UT Catllaràs és que els qui no correu llarg hauríeu de replantejar-vos-ho i és que té un valor afegit acollonant. Les bones, oblideu Cavalls i pijades per l’estil, t’ofereixen pel preu d’una cursa tot un cap de setmana de luxe i acampada entre fanàtiques de la muntanya. Només per això, ja val molt la pena. Així que vam arribar divendres a la tarda, carregats de birres i amb moltes ganes d’apurar el cap de setmana. Ii com sempre, predisposats a ser els últims a marxar. Després de plantar la tenda, i per primer cop a la meva vida, vaig assistir a un briefing de cursa. No sé com seran els altres, però tan de bo hi hagi sempre algú com el @martoxkoala (que ha parit el recorregut) per explicar i aconsellar sobre la ruta. Tot i tenir una percepció força diferent de què és ‘falso llano’ va ser un luxe escoltar les seves recomanacions.

Veieu com heu d’anar al Catllaràs??

L’endemà a les 6 menys poc estàvem en peu i ja de bon matí començo cagant-la. Un dels problemes que sé que tinc quan corro és que menjo poc. Força menys que si em passo el dia fent el dropo al sofà. Gels ni parlar-ne i sòlid em costa. Així que tinc la brillant idea d’esmorzar bastant. Molt, de fet. Massa, segur. Poc abans de sortir quatre llesques de pa bimbo amb fuet. Idees brillants patrocinades per la Martona. A més d’un bon grapat de xuxes, que no faltin. Total, que sortim (arribant al límit pel control de material, com no podia ser d’una altra manera) i ja m’entren unes nàusees i ganes de vomitar que m’acompanyen pràcticament els primers deu kilòmetres. Per les nàusees que sento i les mirades que em fa el @raulkoala quan es gira sé que gasto una mala cara que espanto. Així que sortim a un ritme lent. Sense apretar massa i amb confiança que després d’aquestes sensacions només podria millorar. Afortunadament el meu optimisme patològic va fer que no contemplés l’escenari d’enfonsar-me més a la misèria. I poc a poc, comença a desapareixer el malestar estomacal. Estic molt a la parra, ho sé,  però algun dia n’aprendré, i no faré capullades com aquesta. Espero. Total, que no sé ben bé a quina alçada començo a trobar-me bé, només se’m ressenten les lumbars i la cama esquerra a les pujades, res que no es pugui superar amb una mica de tossuderia i algun ibuprofè que altre. Així anem avançant, per la pujada des de Malanyeu, passant per indrets increïbles, salts d’aigua preciosos, per perdre-t’hi i que no et trobin. A més, amb el @raulkoala ens entenem a la perfecció. Al llarg dels 55kms marca ell el ritme, tant a les pujades com a les baixades. Espero que no serveixi de precedent, però arriba amb molta més pota que jo. Si dic que em porta en safata tota l’estona em quedo molt curta (això sí que pot servir de precedent) Però es passa, i jo el deixo. Carrega sempre aigua fort i fins i tot em porta els pals quan no em fan falta. Al començament  faig com que no cal, però no ha d’insistir massa que diguem. Mai havia fet una cursa en equip i m’ha semblat una experiència brutal, ara que jo no sé si el @raulkoala va fer tan bon negoci, francament.

Arribant a meta amb @raulkoala. Si dic que em va portar en safata m’estic quedant moolt curta (Més gràcies!!)

Després de compartir 10h 22′ d’ultra

Arribem a la Nou del Berguedà, no recordo l’hora ni res, però anem bé. Ens trobem bé, no anem apurats, ens anem hidratant constantment (tenia veritable pànic a la deshidratació i les condicions del dia no eren per menys). Mai oblidem el mantra de @martoxkoala ‘menja i beu, menja i beu’ Unes quantes xuxes i cap amunt, anem a afrontar la pujada més dura de la cursa: el Sobrepuny. Com sempre no hi ha res millor que estar preparada pel pitjor. I com que m’havien repetit tant que era una pujada molt dura, doncs al final no m’ho va semblar tant. A veure, que tampoc és que regalessin res, eh? Però hi anava molt mentalitzada. Així que arribem prou bé a dalt de tot i encarem una baixada guapíssima, d’aquelles que t’has de llençar als arbres si vols fer via. Vaig gaudir per la muntanya com feia mesos que no feia. I avancem prou ràpid, molt més que al començament i arribem al Castell de l’Areny sobre les 14h. Ens trobem l’únic avituallament sòlid de la cursa, passat el km 37. És l’únic ‘però’ que li poso a l’implacable organització de la cursa. Si es repeteix l’any que ve (que no ho dubto) estaria bé que s’avancés a la Nou del Berguedà, a mitja cursa. Però la qüestió és que ens el trobem al Castell de l’Areny, això sí hi hem pogut deixar la bossa del corredor, sempre és un bon comodí. Em canvio els mitjons, i la motxilla per la ronyonera amb bidons, tinc la teoria que així em farà menys mal l’esquena (o com a mínim quedarà més repartit). El @raulkoala va a buscar menjar i només hi trobem fiduà. Osti…. ben bé, perquè agafem el que trobem sense demanar, però és que foto un parell de forquillades i ja veig que òbviament això no se’m posarà bé de cap manera. Així que passo de menjar, però bé, tampoc falta tant, comptem unes tres hores, poc més. El @raulkoala sí que s’acaba la fiduà carregada d’all com el campió que és. A partir d’aquí ens queda una pujada semi-forta (d’uns 500d+) i tres ‘xinxetes’, que quan te les trobes al km 40ipicu més que xinxetes et semblen putades. Però anem bé, el @raulkoala marca el ritme i es va girant per animar i jo no deixo de bramar-li que tiri milles que foti canya. Ara ja, patim el que calgui i més, i pitjor que al començament no estic. Que queden poc més de 10kms i amb les ganes d’arribar la pota es treu d’on faci falta. I així és. Arribem al Refugi d’Ardericó. Aquí sí que ja s’olora meta. Queda una pujada i ja cap avall. Avancem amunt, a ritme constant. Arriba un punt que comença a fer baixada, el @raulkoala somriu i m’avisa ‘això fa molt bona pinta’. Així que guardem els pals amb els somriures i cap avall. A córrer, fins que la pota aguanti. I afortundament com que tampoc hem apretat tantíssim al llarg de tota la cursa aguantem fins a la Pobla de Lillet. Arribem i ja veiem tot de cares conegudes al bar de la carretera i encarem la pujadeta cap a la piscina (com si no haguéssim patit prou, cirereta final per poder merèixer del premi). Contentíssims amb el temps, 10h22′ gens malament pels 55kms i +4000d+ que teníem per endavant i sota una xafogor que espanta. I podeu imaginar les nostres cares quan ens diuen que som el primer equip mixt que arriba. Així que contentíssims, com si no haguéssim tingut prou regal ja.

Per si l’ultra en si no hagués sigut prou regal: 1r equip mixte (i sí, collons, n’hi havia més)

El millor:
– Que la cursa formi part d’un cap de setmana brutal d’acampada entre fanàtiques de la muntanya. De veritat, només per això val la pena passar-se al córrer llarg.
– L’experiència de córrer en equip. Ens vam ajuntar els dos que no callem ni sota l’aigua, així que més distret impossible. Això sí, a la propera espero ser més bona companya d’equip, perquè vaig anar a roda els 55kms i deixant-me malacostumar massa. I després de gaudir com vam gaudir, fer podi, va ser un extra acollonant que recordarem sempre!
– Recorregut impressionant. Sincerament no coneixia gens el Catllaràs i si no ho feu, aneu-hi i descobriu-lo, us encantarà. El Berguedà està ple de regals i aquesta zona n’està farcida. Així que l’enhorabona i les gràcies a @martoxkoala per haver dibuixat aquest recorregut tan bonic com exigent i a @klassmark per fer-ho realitat.
– Organització. Ens van cuidar moltíssim tot el cap de setmana. La cursa estava perfectament senyalitzada i als avituallaments ens van tractar de conya. Només milloraria tema distribució d’avituallaments (avançar l’avituallament gran a la Nou del Berguedà) i oferir més coca-cola, pa amb tomàquet i formatge/embotit. Per la resta, un 10!!
– Les cares conegudes que et vas trobant. A aquesta fins i tot hi havia els meus pares. Això, no té preu.
– Que, per fi!!, començo a estar recuperada. I en tenia tantes ganes que això passa per davant de tot. Per fi, encara calen ibuprofens per aguantar bé, però el que és indubtable és que anem per bon camí! Les gràcies al Cesc Vilaseca que em va saber detectar i arreglar les lumbars tocades!
– I que l’endemà era diumenge :__)

El pitjor:
– Les meves sapastrades. Si teniu els dos dits de front que em falten amb mi no us caldrà que us avisi, si no és així, preneu nota: endrapar com si s’acabés el món just abans de sortir a una cursa NO és una bona idea.