Ut les fonts: Una victòria molt inesperada

I per tercer any consecutiu, hi tornem a ser. Primera parada: la nocturneta

Per un segons vaig arribar a dubtar si trobaria la motivació de córrer l’UT les Fonts per tercera vegada, però l’organització excel·lent i saber em trobaria amb una bona colla d’amics, eren elements més que suficients per trobar les ganes de tornar-hi. D’altra banda, seria un bon test per veure com van els entrenaments que m’està preparant el Rafa Flores i començar a acumular kilòmetres. Cada dia que passa falta menys per afrontar el gran repte de la temporada, la Ronda dels Cims.

Així doncs, amb tota la il·lusió tornem a baixar una vegada més cap a les terres de l’Ebre, d’on m’hauran de fer filla adoptiva ben aviat. El Karim ho deia més clar impossible a l’entrevista que li va fer l’Albert d’Ultres Catalunya, la nocturneta és una trampa. Efectivament si t’emociones massa ho pagues tot el cap de setmana. Sortim amb el Raül, anem a prou bon ritme. Normalment ell és més amarrategui així que penso que ve amb bona pota i confiança. Al km 17, però, amb el frontal fos em diu, ves tirant tu, prefereixo guardar per demà. Em semblaria èpic veure’l amb rampes a la nocturneta amb tot el que ens queda per endavant. Però vaja, jo segueixo al meu ritme i arribo a meta, satisfeta per aquesta primera etapa superada (que sincerament, és la que fa més mandra fa, encara que sembli mentida). Menjo una mica i cap al llit. Dutxar-se fa mandra, però no fer-ho és clarament un error. A la furgo passem fred tot i ser conscients que no en fa. Aquell fred de la rebentada. Però descansem tot el que es pot descansar sabent que al cap de 4 hores sonarà el despertador.

5 del matí i en peu. Amb tot més o menys preparat anem ràpid, endrapo un bikini i cap a la sortida. Sortim amb el xiuet del vent i a un bon ritme. Em trobo bé, arribant a Paüls sento que el Raül em diu no sé què de l’estratègia i que hauré d’anar sola. Ok doncs. Li desitj sort i tiro milles que em trobo bé. Allà hi ha el Rafa i em dóna molta confiança saber que me l’aniré trobant. Som-hi amunt que toca encarar la primera pujada.

Tota una alegria compartir compartir kms amb l’Elena Ferreres, Gràcies!

No sé exactament a quin punt, crec que ja a la baixada, m’enganxo a l’Elena Ferreres i arribem  plegades a Prat de Comte. Allà em convencen que he de menjar. Pico una mica de formatge, però prefereixo les xuxes que porto a sobre. Sortim juntes amb l’Elena, m’agrada la idea de fer un mano a mano mentre pugui aguantar-la. Ella puja millor que jo, així que em concentro en que no se m’escapi. Pujar amb consciència i no despistar-me i començar a passejar, com em passa tot sovint. En algun punt de la baixada, la passo. Gaudeixo molt a les baixades, el terreny m’encanta i em trobo bé. M’emociono i perdo les cintes, però retorno ràpid al camí. Així que segueixo apretant com puc per arribar a Sant Roc. Sincerament, no tinc ni la més mínima idea de qui hi ha davant i qui darrera. Jo vaig fent a la meva sense més expectatives de gaudir tan com pugui i seguir endavant  Aquest cop porto rellotge, vam fer unes previsions de temps amb l Raül i sorprenentment les estic complint. Amb el meu planning d’estar anant bé unes 11h20min o 30 hauria d’arribar a Sant Roc amb sis hores. I pam! Objectiu complert! Però és un objectiu de mig camí, encara queda bona feina per endavant. Allà em torno a trobar cares conegudes, el Rafa em diu que em veu molt bé, i jo contenta que m’ho digui! Em trobo amb força i sobretot ganes, però sé que queden dues pujades fortes i que ara començarà apretar la calor. M’obsessiona bastant el tema de no deshidratar-me així que no escatimo gens ni mica amb l’aigua. A tots els avituallaments omplo un litre. I fins i tot penso en beure isotònic! A la baixada d’Alfara em creuo amb una altra noia, no sé si fa l’ultra sencera o només el dia d’avui, la saludo i segueixo al meu ritme. Com estic gaudint amb aquestes baixades! A Alfara arribo amb unes 8 hores, tal com havia previst si anava bé. Això no m’acostuma a passar, així que estic eufòrica! Encara em costa pensar que podré baixar de les 11 hores,  però el que tinc clar, és que ara ja queda molt menys i que milloraré el temps de l’any passat. Segueixo amunt. La calor apreta i estic cansada. M’avancen alguns nois, i jo no avanço pas a ningú, clarament m’estic alentint. Un dels nois que m’avancen m’avisa que m’estan trepitjant els talons, que vagi de cara a la idea. Osti va, penso, té raó, un esforç més. Al control em diuen que sóc la tercera noia, dic “osti de tot?” Penso que probablement s’hauran confós. Pel record que tinc, i  pel perfil veig que hi ha punxetes, però no sé, quantes ni a quina estic. Se m’està fent etern arribar a la Font Nova. De baixada em sento molt més còmode que pujant, així que baixo tan ràpid com puc pensant que aquí podré recuperar el que he perdut a la pujada. I Per fi, arribo a Font Nova! Quina il·lusió veure tantes cares conegudes de nou. Em diuen, molt bé!! Vas tercera!! I sento a la Judit Lamas que em crida, ni cas marta!! Vas primera de l’Ultra!! Jo flipo fort, de debò?? Ostres! Però sí? Vols dir? Sigui com sigui, tocarà apretar fins arribar a meta, que millor tenir marge si no demà pot ser una super tortura!! Jo no he anat mai primera! M’estressa una mica, de fet, però l’important és que estic gaudint, i molt! Benu penso 7kms com si no hi hagués demà, faci el que faci patiré segur. I així baixo, és ja terreny fàcil i una mica pesat, però es baixa ràpid. Així aconsegueixo arribar a meta baixant de les 11 hores, tota una fita per mi!! Arribo eufòrica. No em sento ni tan fatigada, l’alegria pot molt més que el cansament. Abraçades, una bona dutxa intentant evitar cremades de tercer grau (i mira que sóc de dutxes de vapor eh?). Aprofito per xerrar una mica amb les companyes de com ens ha anat la cursa i el que ens espera demà. Ja m’espera el Rafa amb el massatgistes de l’equip, el Juanmi que em posa les cames a to per demà.

Després de tot això aconsegueixo menjar. M’inquieta una mica que el Raül no arribi, ja fa un parell d’hores que rondo per allà. No dubto en cap moment que acabarà la cursa i que ho farà dins el temps de tall, però carai… van passant els minuts. Finalment el veig, arriba blanc, amb la cara desencaixada. Ai quin patir tu! Però satisfet d’haver acabat. Al cap de poc me’n vaig a descansar, fa hores que estic ja en aquest menjador i demà ens queda feina per endavant!

Costa una mica, però s’ha de fer un últim esforç!

Sona el despertador a les 7. Pràcticament he dormit vuit hores però en dormiria vuit més. Peu a terra i bones sensacions. Em sembla que les cames tampoc estan tan malament – més gràcies Juanmi :__). És la tercera vegada que arribo aquí i sempre he viscut la tercera etapa com un infern. Em fan dubtar amb els pals però afortunadament faig cas a la meva intuïció i els porto. Quan comença a pujar ja els trec de la motxilla. I que bé que em van! No he vist l’Imma, no sé si estarà més endavant o darrera, sospito que darrera perquè no l’he vist a  la sortida. L’únic objectiu d’avui és aconseguir que no em tregui els 10 minuts que li porto. Jo vaig enganxada a l’Elena, penso bé, em concentro a mantenir el seu ritme i no perdre-la de vista. De seguida ens enganxa la Teresa Forn, anem fent plegades. En un moment que ens desviem del camí amb l’Elena veig l’Imma, bé! Molt millor veure-la. A l’avituallament d’abans de la Coscollosa surt ella primera, tan aviat com puc la segueixo. Objectiu no perdre-la de vista. La veritat és que puja ràpid! Però concentrada en seguir-la la pujada em passa ben ràpid. De debò que ja hem coronat? Que bé! Un cop allà penso que ja ho tinc bastant bé, però que no em puc desconcentrar. A apretar a la baixada, em van deixant passar els nois que hi ha entre nosaltres i em poso a trepitja-li els talons. Em sap greu per ella que m’hagi de tenir allà com una lapa, però avui és el que toca. Arribem a la Font nova, vaig una mica estressada perquè no la veig, però sé que és a tocar. El Rafa em diu que tranquil·la que la tinc a 30 segons i que tinc marge. Ok ok, dic, però jo vull acabar ja això i no vull perdre-la. Veig que a baixat una mica el ritme. M’enganxo. Al cap de poc anem corrent de costat i li dono les gràcies perquè sé que sense ella no estaria pas corrent tant. Ja a l’últim avituallament passo davant. Estic flipant. Vaig bé, i estic davant. De debò que acabaré primera? Ostres, em costa de creure. Vaig pensant que potser s’han equivocat. Vaig amb un noi anar xerrant fins arribar a l’asfalt. Em diu que vagi tirant. I tant que apreto!!! Tot el que puc. Encara dubtant de si ho tenen clar que vaig primera Fins i tot arribo, veig els nens amb la cinta i no sé ni què fer-ne. Primera? Segur?

Fins i tot al moment de l’entrega de premis, pensava, a veure que no sigui que diguin un altre nom ara. Però no, finalment diuen el meu! I tinc l’honor de pujar acompanyada de corredores que admiro com a esportistes i persones i de fer-ho amb tots els amics de Xerta, el magnífic equip de Team Flowers, la família Koala’s Team. Encara em costa de creure, però sembla que sí, a la tercera va la vençuda! Moltes gràcies a tots per acompanyar-m’hi, per fer-ho possible, per haver compartit algun d’aquests 120 kilòmetres, per estar als avituallaments amb un somriure. Gràcies a Four Factors, per cuidar-me tant i a Rafa Flores per preparar-me i donar-me la confiança per afrontar els reptes de la temporada.  I per davant de tot, moltes gràcies a tot l’equip de l’UT les Fonts, per muntar aquesta festassa que cap amant de l’ultrafons s’hauria de perdre.

I un final de festa molt inesperat!!