Poden existir pobles sense existir? A Israel sí. De fet, sembla que aquí tot sigui possible. Si Israel existeix dins de Palestina, Palestina existeix dins d’Israel, això sí, amb grans diferències, és clar. Mentre Israel perpetua una ocupació sobre la terra de Cisjordània i Gaza, Palestina intenta sobreviure en el que, 60 anys enrere, era el seu territori. Molts palestins viuen vides invisibles en un país que els nega els drets més bàsics: aigua, electricitat, mobilitat, sanitat i educació. Viuen vides invisibles en els, encertadament, coneguts com a “pobles fantasma”.
Pobles esborrats del mapa
En menor o major mesura, tothom ha sentit parlar de la situació que es viu a Palestina, però menys gent coneix una altra dramàtica realitat: és el dia a dia de la minoria àrab que sobreviu al territori que actualment comprèn l’Estat d’Israel. I és que, més d’un milió de ciutadans israelians són palestins, el 10% del qual habita en aquests “pobles fantasma” o pobles no reconeguts. Aquí es viu en condicions pèssimes, però lluny de qualsevol focus informatiu, malgrat els milers de pàgines i hores de ràdio i televisió que ha omplert el conflicte àrabo-israelià. Aquest és un dels objectius del govern israelià: la invisibilitat dels “pobles fantasma”. La primera tàctica per aconseguir-ho és que ni tan sols apareguin als mapes. En ser una realitat dissimulada és difícil donar dades exactes, però es calcula que actualment unes 100.000 persones viuen en 54 d’aquests pobles, dispersos arreu de la geografia israeliana; la majoria d’ells estan situats al desert del Nègueb, al sud d’Israel i poblats per beduins. La resta, es troben a la zona de Galilea, al nord. El seu origen es remunta a la guerra del 1948, que va seguir la declaració de l’Estat d’Israel el 14 de maig. A l’armistici de l’any següent es va confirmar el domini israelià davant la desfeta de l’exèrcit àrab. En aquesta situació, la majoria dels palestins que vivien en el que actualment és Israel es van convertir en refugiats, tant dins del que restava de Palestina com en altres països de la zona. Milers d’aquestes persones encara guarden la clau de la casa que van abandonar 60 anys enrere. Una clau que no obrirà mai cap porta, però que simbolitza la seva voluntat de tornar. Els que es van negar a marxar conformen actualment la minoria àrab dins d’Israel.
La lluita pel retorn de la dignitat
Visitant algun d’aquests pobles fantasma no es pot evitar la sorpresa davant la esfereïdora proximitat que hi ha amb les urbanitzacions israelianes. Davant per davant, el quart món mira al primer mentre aquest l’ignora. Es fa difícil pensar que amb la convivència no s’ha despertat una espurna d’humanitat, una engruna d’empatia, davant d’una desigualtat que fereix la mirada. A una banda, les cases israelianes amb tots els luxes d’una societat occidentalitzada i, a deu metres, habitatges improvisats amb molta destresa amb tot tipus de materials. Per lluitar pels drets dels ciutadans “no reconeguts” es va crear el 1988 l’Associació dels 40. Fa vint anys que procura aturar les demolicions arbitràries, aconseguir el reconeixement dels pobles i garantir uns serveis mínims per als seus habitants. Ja han aconseguit que es reconeguessin alguns pobles com Ein Hod, Alkhawalid, Domedeh, Alayan, Lameré o Arab Enaeem, al nord d’Israel, o Alhawasha, Adreejat, Alforaa, Beer Hadaj, Kohleh al Nègueb. Passa rere passa, i en una lluita incondicional, s’aconsegueixen millores. Encara queda, però, molta feina per endavant fins poder assolir una vida digna.
monspossibles 